Guillem Terribas. 30.08.2022
"No blanquejarem la cendra:
hi ha massa sutge i comprendre
Encendrem tantes espelmes
com anys viscuts i paraules
escrites. Serà solemne
el comiat, perquè és dura
i preciosa la vida."
Mònica Miró Vinaixa.
Mònica Miró Vinaixa.
L’esperit del temps de Vicenç Pagès
L’escriptor ha mort als 58 anys. Repassem la seva trajectòria amb l’editor Josep Lluch, el llibreter Guillem Terribas i el professor i escriptor Miquel Berga.La mort prematura de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022) aquest dissabte a causa d'un càncer ha escampat una tristor sincera entre companys d'ofici, gent de lletres i també entre una comunitat lectora fidel als llibres de l'autor d'Els jugadors de Whist. Un escriptor que sabia que el seu ofici era solitari i que es va saber construir una parcel·la des d'on va esprémer al màxim la llibertat d'escriure de què volia i com volia.
De posat seriós, Pagès gastava una ironia fina que els que el tractaven trobaran molt a faltar. Entre els seus amics hi havia el llibreter i activista cultural Guillem Terribas. "Fa més de dos mesos em va enviar un whats per informar-me del que tenia, encara ahir al matí li vaig enviar una foto. En Vicenç era una persona totalment diferent, era la rehòstia, et desmarcava, tenia un sentit de l'humor irònic molt empordanès que depèn de com t'ho podies agafar malament. Era imprevisible, atramuntanat. En Vicenç era superintel·ligent i un gran lector. De mi va dir 'en Guillem és d'aquells que diu i fa'. Era un amic", recorda Terribas, que lamenta que en la pròxima edició del Premi Casero haurà d'incorporar un record per a Pagès, que va ser membre del jurat guardó durant molts anys.
"Ha marxat un dels autors més significatius. La seva obra no només era sòlida, obria camins, era innovadora, era un autor autoexigent, no pretenia anar escrivint per escriure, la seva primera novel·la era d'una ambició total, des de bon principi tenia la voluntat de fer literatura de qualitat. En algun moment va sentir que no tenia prou públic... però amb Els jugadors de Whist i Dies de frontera va arribar al gran públic. I no s'adonava que per a escriptors més joves era un referent", argumenta l'editor de Proa, Josep Lluch, que a banda de publicar-lo, van compartir moltes complicitats.Un altre dels grans còmplices de Vicenç Pagès és l'assagista, escriptor i professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga. Pagès i Berga estaven enllestint una antologia de contes d'E.M. Forster que es publicarà al gener a Edicions 62. "Com aquell qui diu vam tancar el llibe abans-d'ahir. El llibre inclourà quatre contes de Forster traduïts per mi i amb una introducció d'ell, i 24 hores abans de morir encara parlàvem d'un parell de canvis que volia fer. La seva mort la visc com una tragèdia personal però també com una tragèdia per a la literatura catalana", exposa Berga.
Miquel Berga que ha publicat diversos llibres sobre George Orwell i d'altres escriptors anglosaxons relacionats amb la Guerra Civil, a banda de recomanar l'obra literària de Vicenç Pagès vol posar l'èmfasi en la seva feina com a crític literari: "s'ha mort el nostre primer crític. Crec que és un home que ha afrontat la seva fulminant malaltia amb una lucidesa clínica i endreçada, que és exactament l'actitud o la manera com en Vicenç escrivia les seves crítiques literàries que són exemplars, i que potser algun dia es recolliran en una antologia".
LÍDIA PENELO / El Público 28.08.2022
https://www.publico.es/public/l-esperit-temps-vicenc-pages.html
De posat seriós, Pagès gastava una ironia fina que els que el tractaven trobaran molt a faltar. Entre els seus amics hi havia el llibreter i activista cultural Guillem Terribas. "Fa més de dos mesos em va enviar un whats per informar-me del que tenia, encara ahir al matí li vaig enviar una foto. En Vicenç era una persona totalment diferent, era la rehòstia, et desmarcava, tenia un sentit de l'humor irònic molt empordanès que depèn de com t'ho podies agafar malament. Era imprevisible, atramuntanat. En Vicenç era superintel·ligent i un gran lector. De mi va dir 'en Guillem és d'aquells que diu i fa'. Era un amic", recorda Terribas, que lamenta que en la pròxima edició del Premi Casero haurà d'incorporar un record per a Pagès, que va ser membre del jurat guardó durant molts anys.
"Ha marxat un dels autors més significatius. La seva obra no només era sòlida, obria camins, era innovadora, era un autor autoexigent, no pretenia anar escrivint per escriure, la seva primera novel·la era d'una ambició total, des de bon principi tenia la voluntat de fer literatura de qualitat. En algun moment va sentir que no tenia prou públic... però amb Els jugadors de Whist i Dies de frontera va arribar al gran públic. I no s'adonava que per a escriptors més joves era un referent", argumenta l'editor de Proa, Josep Lluch, que a banda de publicar-lo, van compartir moltes complicitats.
Un altre dels grans còmplices de Vicenç Pagès és l'assagista, escriptor i professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga. Pagès i Berga estaven enllestint una antologia de contes d'E.M. Forster que es publicarà al gener a Edicions 62. "Com aquell qui diu vam tancar el llibe abans-d'ahir. El llibre inclourà quatre contes de Forster traduïts per mi i amb una introducció d'ell, i 24 hores abans de morir encara parlàvem d'un parell de canvis que volia fer. La seva mort la visc com una tragèdia personal però també com una tragèdia per a la literatura catalana", exposa Berga.
Miquel Berga que ha publicat diversos llibres sobre George Orwell i d'altres escriptors anglosaxons relacionats amb la Guerra Civil, a banda de recomanar l'obra literària de Vicenç Pagès vol posar l'èmfasi en la seva feina com a crític literari: "s'ha mort el nostre primer crític. Crec que és un home que ha afrontat la seva fulminant malaltia amb una lucidesa clínica i endreçada, que és exactament l'actitud o la manera com en Vicenç escrivia les seves crítiques literàries que són exemplars, i que potser algun dia es recolliran en una antologia".
LÍDIA PENELO / El Público 28.08.2022
https://www.publico.es/public/l-esperit-temps-vicenc-pages.html
Vicenç Pagès, l’home que jugava
Costa escriure aquestes línies. M’ho acaben de dir per molt diversos canals, tots els amics i amigues que hem compartit el fulgor intel·lectual del Vicenç. De vegades discrepava amb ell (alguna vegada, bastant fort), però sempre es mantenia, en la discussió, en la discrepància, un respecte absolut per la seva figura, per algú que tant era capaç de confeccionar una novel·la breu tan intensa com ‘Carta a la reina d’Anglaterra’ i unes novel·les com ‘Els jugadors de whist’ o la iniciàtica i emotiva ‘Dies de frontera’. Que podia parlar de les olors i les pudors en la literatura, que comprenia com ningú la importància del que hem anomenat literatura infantil, que se submergia, amb humor i amb distància, amb un toc anglès i alhora figuerenc, en la ‘Memòria vintage’.
Em deixo tants títols. Els que ja coneixem i un que Ernest Folch editarà ben aviat amb el títol de ‘Kennedyana’, l’última novetat del Vicenç, un retrat literari de no ficció narrativa. Me’n deixo tants. Ja tindrem temps d’entrar a fons en el seu llegat. Ara només tenim a mà la desolació i el desconsol. Vivim, uns quants, en estat de xoc. Sabíem la gravetat de la malaltia, però ell mateix ens animava discretament: «Agraeixo aquestes paraules, Josep Maria». I res més. Vicenç era discret i educat, en aparença un home distant, ordenat i precís. La seva literatura transmet de vegades aquesta percepció. Però alhora, rascant només una mica, amb una mica de confiança que hi tinguessis, desplegava una ironia demolidora, un humor incisiu i, alhora, una bondat que només podia basar-se en la confiança en determinats valors que ell assumia i que es concentren en la necessitat de ser lleial als principis, al bé suprem que s’amaga en els homes i dones que han escrit i que hem llegit.
JOSEO M. FONALLERAS / El Periòdic 29.08.2022 /Foto:JOANCORTADELLAS
https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20220827/vicenc-pages-home-jugava-josep-maria-fonalleras-14362172
Se m’és mort un amic
S’acaba de morir en Vicenç Pagès. Jo li deia Horaci, en homenatge al Món d’Horaci una de les seves novel·les més conegudes, i ell m’anomenava Tristany.
Era un dels meus millors amics. Cada any, a la fi de l’agost, solíem dinar junts « en terreny neutre » al club nàutic de Boadella. Cada cop era un festival d’intel·ligència, una festa de l’amistat. Quins farts de riure ! Amb Guillem Terribas, fou el meu mentor en l’univers de la literatura catalana quan vaig publicar per primera vegada al Principat. « Noi, a Barcelona, soc un pagès i tu ets un exòtic ! »
Ara que m’acaben d’assabentar de la seva defunció, em costa ordenar les idees i que els sentiments em surtin classificats. Els records es barregen. Les presentacions arreu de Catalunya, les visites de llibreries, les trucades, els àpats, els seus estirabots. Era un home bo, recte, d’una gran exigència moral, « guapo », apassionat pel Japó i la novel·lística de Flaubert (el darrer cop que el vaig veure —era a la 22 de Girona on ens havíem conegut— li vaig regalar un segell de Flaubert editat pels correus francesos ) elegant, brillant, d’una intel·ligència superior, amb un humor digne d’un lord passat per Oxford. Li enviava regularment els meus manuscrits que em comentava amb paciència i molta finor. Llegia els seus textos i, quan li assenyalava una possible castellanada, responia « Tristany, ets una mica talibà. »
Ens resta la seva obra immensa i variada. A més de les novel·les (la meva preferida és La felicitat no és completa), els seus contes, els seus articles lluminosos, m’entusiasmen els seus assaigs. Teníem la mateixa edat i, mentre escric aquest adeu, toca una orquestra perquè ha mort el dia de la festa major del meu poble. La nit serà llarga i trista. Sayonara Sensei !
Joan-Daniel Bezsonoff Montalat 27. 08.2022 Nuvol.
.jpg)
Josep M.Muñoz https://www.lavenc.cat/index.php/cat/Blog/blog_entry47
Melcior Comas https://www.nuvol.com/llibres/el-mon-den-vicenc-271282
No blanquejarem la cendra.
“A la vida, per comprendre de debò com són les coses d’aquest món, has de morir, si més no una vegada”. Vet aquí una frase del cicle de Ferrara de Giorgio Bassani que ahir presidia un funeral inversemblant des de la pantalla del tanatori de Torroella de Montgrí. Des de les festes de Pasqua que organitzava la llibreria Cucut cada Dijous Sant abans de la pandèmia que no s’havien aplegat tants escriptors a l’Empordà. Aquesta vegada hi érem convocats per la passió d’un amic, crucificat per un càncer als 58 anys. Abraçades, consternació compartida en una rara comunió entre tots els que l’admiràvem i el llegíem. Gent de totes les edats, persones grans però també molt joves. La transversalitat generacional que havia anhelat en Vicenç com a escriptor es va fer present.
La família havia disposat al vestíbul del tanatori una taula amb llibres del Vicenç perquè tothom es pogués endur un record. Es veu que en una de les múltiples carpetes obertes que en Vicenç tenia a l’ordinador, la seva dona, la Camil·la, hi va trobar un arxiu titulat “Funeral”, que contenia una llista de coses que podrien passar en el seu eventual enterrament. L’havien fet fa temps amb la Camil·la, com un divertimento, molt abans de saber que estava malalt. Una de les accions que ell hi proposava era “regalar llibres dedicats als assistents al funeral”. No va tenir temps de signar cap exemplar, però la Camil·la i la seva filla Berta van consumar aquesta ocurrència del Vicenç portant els seus llibres com a ofrena al tanatori. Jo em vaig emportar Cercles d’infinites combinacions i El món d’Horaci, els seus dos primers llibres, publicats als anys 90, quan el Vicenç encara signava amb un sol cognom. A partir del seu tercer llibre es va convertir en Vicenç Pagès Jordà, i sempre m’he preguntat si era conscient que aquestes sis síl·labes l’acostaven al nom del seu admirat David Foster Wallace.
 |
| Pintura de JOAN MATEU |
Puigverd va destacar que en Vicenç ha escrit obres d’un calibre inusual: “Has estat un dels millors del teu temps, si no el millor”, li va dir. Pagès era “un escriptor de culte, un eufemisme que es fa servir quan un gran talent com el seu no troba el reconeixement popular, sinó tan solament entre els lectors més exigents”. Com a crític literari, Pagès “no va caure mai en la pedanteria dogmàtica dels crítics que imposen tant sí com no una idea de la literatura, mentre menyspreen les altres”. Puigverd va observar encertadament que en Vicenç ha estat “un mag, un jugador, un prestidigitador de la paraula. “T’has divertit molt escrivint. Ha sabut ser divertit i cultíssim alhora”. També va lamentar en Vicenç no va tenir tot el reconeixement que es mereixia com a autor d’una obra “d’una alçada heroica en un país d’alè casolà”. I va concloure amb aquestes paraules: “Ets plenament el que volies ser, un escriptor. Un gran escriptor. Has viscut en els llibres i per als llibres, Vicenç. Has acomplert el teu destí”.
“Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç era un d’aquests”, va dir Miquel Berga en encetar la seva intervenció. “Si en Vicenç tingués notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho hauria perdonat”, va afegir. Berga va evocar les seves passejades amb en Vicenç pel Passeig de Sant Joan, a Barcelona, i “les converses mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants”. Berga, que com en Vicenç ha estat professor universitari, deia que en Pagès “vivia les seves classes amb els alumnes amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i dignitat professional”. Berga va destacar el talent crític de Pagès i va acabar amb una crida: “Tots els seus treballs de crítica dispersos en diaris i revistes han de ser aplegats en un volum que esdevindrà canònic per a generacions futures”. Llegir ha estat una de les grans passions d’en Vicenç i la seva esquela, d’una gran sobrietat, recollia la seva màxima, que diu: “No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot”. És a dir, no deixar la lectura per després de la feina, sinó trobar en els llibres totes les vivències que no ens cabran en la nostra limitada existència i que ens podem estalviar de viure literalment.
De vivències ahir tothom en tenia alguna per explicar. Guillem Terribas, que ja ha programat un homenatge dins els actes del Casero, recordava el dia que en Pagès va presentar el seu primer llibre a la 22, content d’oficiar en aquell santuari. Eva Comas, professora de Blanquerna, m’explicava que havia assistit al procés de gestació del protagonista d’Els jugadors de Whist, mentre prenien còctels en llargues converses a Can Boades. Joan-Lluís Lluís, nascut com ell i molts altres autors l’any 1963, em feia veure que en Vicenç és el primer escriptor que marxa d’aquesta prolífica lleva que ell va saber capturar tan bé en tota la seva dimensió pop. La Glòria Granell, que compartia amb ell la direcció de l’Aula d’escriptura de Girona, em deia que el trobarien molt a faltar perquè era un puntal de l’escola. Ernest Folch em parlava amb passió de Kennedyana, que serà la primera obra pòstuma d’en Vicenç aquest novembre, un llibre sobre la nissaga dels Kennedy que és també una memòria generacional i un repositori de totes les obsessions més personals del Vicenç. Joan Burdeus recordava els seus seminaris a la facultat (“El millor professor que he tingut mai”). Josep Lluch, que ha estat el seu editor aquests darrers anys, creu que les generacions més joves el tindran com un referent, i jo també ho crec, la seva és una obra truncada però que s’expandirà pòstumament entre els lectors, com va passar, en una altra escala, amb Roberto Bolaño o David Foster Wallace. L’ordinador d’en Vicenç és plena de carpetes obertes amb projectes inacabats, però amb l’obra que ha deixat n’hi ha prou per alimentar aquesta devoció.
Bernat Puigbotella / Nuvol 29.08.2022
