divendres, 30 de maig de 2008

Publicat en El Punt 29/05/08



Tià, jo també t'enyoro .
per CARLES MONGUILOD. advocat
Fa pocs dies, quan ja la malaltia havia posat les seves urpes ferotges al seu damunt, en Tià em va trucar. Em va dir, irònic i cansat: «Mongui, t'enyoro!» Es trobava enclaustrat a casa seva i s'avorria. Trobava a faltar els jutjats, les tertúlies a la llibreria 22, les seves presons, l'Audiència Nacional, els sopars amb els amics. Trobava a faltar el que era la seva vida. Després d'aquell dia tot ha passat de pressa. Massa de pressa. Fins arribar aquí a on ara ens trobem: tristos, desolats, orfes de la seva companyia, sempre tan noble, tan íntegre, tan crític, tan apassionat. Sempre tan bona persona.
Ell era el rei de les causes perdudes però no ha pogut guanyar aquesta darrera que la vida (aquesta vida tan injusta avui) li ha posat al davant. Ara ens faltarà la seva presència com l'aire que respirem.
Deixeu-me dir, però, que no m'agra daria que ningú s'equivoqués. En Tià, l'advocat tossut, lluitador, incansable, ens ha deixat a qui millor recollirà (ha recollit ja) la seva torxa: el seu fill Benet, a qui hem après a estimar.
Tià, ho deia el poeta Miguel Hernández: «A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero. Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.»
Aquell dia quan em vares trucar, Tià, no sé si t'ho vaig dir. Per si de cas vull que sàpigues que també t'enyoro.