"...També vaig fer vida familiar. El meu germà Xarli s’havia fet gran, però encara estava molt emmarat. Sortia poc. A diferència de mi, li agradava l’esport. Jugava molt bé a futbol. Era, és i serà sempre un gran seguidor del Barça. La seva manera de jugar era molt semblant a la d’en Carles Rexach, en Xarli. La tocava bé, però a l’hora de córrer s’ho pensava dues vegades. D’aquí li ve el nom de Xarli. Un dia el vaig agafar i me’l vaig endur a Barcelona al Palau de la Música Catalana, al primer recital d’en Leonard Cohen a l’Estat espanyol. Hi vam anar amb en Joan Carbó. Era la primera vegada que entràvem al Palau de la Música i que vèiem un concert d’aquella magnitud. Si jo vaig al·lucinar llavors, el meu germà encara al·lucina a hores d’ara. Va ser una vetllada fantàstica. En Cohen va cantar més de dues hores sense parar, sense fer comentaris. Va anar desgranant les seves cançons intimistes, que m’havien acompanyat durant molts anys. «Estic molt content d’actuar a Barcelona. Dedico aquest recital a en Federico García Lorca», va dir en acabar. I se’n va anar. El que més va fascinar el meu germà va ser l’ambient que hi havia aquella nit a les Rambles. Eren les dues de la matinada i semblava que fossin les dotze del migdia. Gent amb cabells llargs i vestimenta estrafolària cantant amunt i avall. Una moguda increïble de llibertat en ple franquisme. En Xarli no havia vist mai un espectacle com aquell i jo tampoc."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada