dimecres, 4 de març de 2009

Dominique Sanda . "El Punt" 27/02/09



Cap al final de les Rambles, a més d'imaginar-hi la «negra flor», es pot fer atenció a les parades dels dibuixants a l'espera que algun turista vulgui ser retratat, sigui de manera realista o caricaturesca. Com a mostra de les habilitats dels dibuixants, s'hi exhibeixen retrats de famosos, preferentment d'actors i d'actrius. D'aquí, n'hi ha d'estrelles cinematogràfiques del present, com ara Brad Pitt, Angela Jolie, Penélope Cruz, Javier Bardem, Nicole Kidman. També de Juliette Binoche. I d'alguna estrella en cert declivi, com ara Julia Roberts. No hi falta el rostre dur de Clint Eastwood. Encara s'hi manté el retrat de Robert De Niro, com un actor que no passa. Com una reminiscència, hi ha un retrat d'una Jean Seberg jove i somrient: no seria un bon reclam que la imatge reflectís el dolor i la destrucció de la venedora del New York Herald Tribune a A bout de souffle. Com en el cinema dels cossos gloriosos, no ha passat el temps per a aquests retrats rambleros. Però el pas del temps sí que ha fet desaparèixer el retrat de Dominique Sanda, actriu francesa d'aparença dolça (els cabells rossos, els ulls clars, les celles fines) que apuntava alguna altra cosa amb la seva boca sensual.

Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda, me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. Com a mínim, hi havia un altre (el dibuixant) que recordava l'actriu que, encara adolescent, va ser descoberta per Bresson a Une femme douce, que va interpretar l'esposa de Jean-Louis Trintignant a El conformista, de Bertolucci, amb el qual va tornar a treballar a Novecento. També l'actriu que l'excessiva Liliana Cavani va convertir en la llegendària Lou Andreas Salomé perquè Nietzsche se n'enamorés a Més enllà del bé i del mal. I aquella que, a Une chambre en ville, Jacques Demmy va fer vestir amb un abric de pell que cobria la seva nuesa. Quan va desaparèixer el retrat, vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i compartir-la.
IMMA MERINO