Demà serà un altre dia.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tango libre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tango libre. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de maig del 2013

El tango de la discòrdia

TANGO LIBRE
Bèlgica, 2012.
Direcció: Frédéric Fonteyne.
Intèrprets: Zacharie Chasseriaud, François Samiens,
Jan Hammenecker, Sergi López.
Durada: 105 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Francès.
ESTRENA: 3 DE MAIG

El tango de la discòrdia
El tango és un gènere musical argentí sense edat. Els anys no passen, per al tango. Carlos Gardel, un francès nascut a Tolosa de Llenguadoc, és possiblement el seu màxim exponent. Les seves cançons son nostàlgiques, romàntiques, dramàtiques... una mena de petites històries, la majoria d’elles tristes. Alguns exemples: «Por una cabeza, todas las locuras, su boca que besa borra la tristeza...» (Por una Cabeza, 1935) o «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...» (Cuesta Abajo, 1934) o la famosa: «El dia que me quieras, las rosas que engalanan se vestiran de fiesta con su mejor color...» (El dia que me quieras 1935) i encara «Tengo miedo con el pasado que vuelve...» (Vover 1935). Totes amb lletra d’Alfredo La Pera i música de Carlos Gardel. O també d’altres autors com: «Veras que todo es mentira, veras que nada es amor, que al mundo nada le importayra, yra, yra...» (Yra, Yra 1930, lletra i música d’Enrique Santos Dicerpolo).
El director belga Frédéric Fonteyne explica una història de tres homes, una dona i un adolescent, com si escrivís la lletra d’un tango. A «Tango libre» hi ha amor, relacions intenses, triangle amorós, gelosies, desenganys, solituds, desesperació, sorpreses, esperança, desolació, presó... i tangos.
Fonteyne explica – i l’explica molt bé – una història en la qual hi ha moments que no saps si riure o plorar. Hi ha instants dramàtics (de fet, molt dramàtics, convincents, com la vida o com els tangos),però també aparicions dolces, agradables, que Fonteyne exposa d’una manera molt clara i precisa. L’espectador, que s’ho agafi com vulgui o com pugui. No hi ha bons ni dolents: hi ha perdedors.
Un guàrdia de presons va a classes de tango. Allà, balla amb dona que té un cert encant i al mateix temps amaga un misteri. Aquesta mateixa dona, el vigilant la troba fent visites a dos presos en la presó on treballa. I aquí comencen els embolics.
Els actors es creuen la història i ens la fan creïble. D’entrada, s’ha de dir que Fonteyne ja coneixia Sergi López. El va dirigir en la que, possiblement, és la seva millor pel·lícula, «Un liaision pornographique» (1999) i sap les possibilitats que té com a actor. Aquí ens trobem amb un Sergi molt autèntic, interpretant a Ferdinand, un mica «gamberro» i si cal agressiu, però el mateix temps tendre, que aprèn a ballar el tango per no perdre l’amor de la seva dona Alice (interpretat per l’esplèndida Anne Paulicevich, que ja havia treballat amb en Sergi, en un petit paper a «Une Liaision...» que és guionista de la pel·lícula i esta casada amb Fonteyne). Alice, a part del lligam matrimonial amb Ferdinand, té una relació molt «estreta» i íntima amb l’amic de Ferdinand, que comparteix misèries i cel·la a la presó i que està interpretat per Jan Hammenecker. Tenim finalment el protagonista de la història, un home vulgar i solitari que treballa a la presó com a guàrdia i que només té una debilitat, aprendre a ballar el tango. El seu nom es Jean-Christopher, els companys de treball li diuen J.C., i està interpretat per François Damiens, un actor belga, conegut per fer esquetxos de càmera oculta i reconegut còmic en el seu país. Aquí, l’hem pogut veure en la pel·lícula (estrenada en el Truffaut) «La délicatesse» (2011), dels germans David i Stéphane Foenkinos.
Ens trobem doncs, davant d’un film original, arriscat i amb una història complicada. Tan real com la vida, que és complicadíssima i atractiva , però que val la pena viure-la.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona