dimarts, 2 de març de 2010

3er Premis Gent de Cinema / Barcelona 19.02.10






Perfil del Sr. Francesc Giralt, exhibidor de Blanes.
Es tracta de parlar d’una persona que va viure l’època d’esplendor del cinema, dels que van fer possible que tota una generació aprenguéssim a estimar la vida a través del cinema. Que les setmanes fossin més curtes: els primers dies comentant les pel·lís que havíem vist el diumenge i la resta comentant els cartells de les que veuríem el pròxim diumenge. De la generació del cinema paradís. El meu cinema paradís va ser a Salt, el Cinema Núria capitanejat pels germans Gubau. També, alguns dilluns a la tarda, després d’escola, amb la meva germana anàvem a Girona, en el Cinema Ultonia, a dalt de tot. El meu pare coneixia el porter i ens deixava entrar de franc. Ara ja ho puc dir perquè ja ha prescrit i no crec que el Sr. Narcís Agustí, avui també homenejat, m’ho tindrà en compte.
Avui em toca parlar d’un home que el porta el cinema a la sang: en Francesc, perdó Franciscu, Giralt de Blanes. 74 anys vivint cada dia de cada dia intensament les entranyes d’una saga de gent de cinema. Una vida de cinema protagonitzada per dones i, de vegades, essent ell el protagonista com el personatge de George Bailey, que interpretava James Steward a la pel·lí “Que bonic es viure” de Frank Capra, degut a que anava per a metge (volia estudiar ginecologia) i hi ho va haver de deixar per fer-se càrrec de l’empresa. El seu pare va quedar mal parat d’unes cremades al salvar a l’operador, en un incendi ocorregut en el cinema Fortuny. D’aquesta manera el seu germà, més jove, va poder estudiar tranquil·lament química.
Tot va començar en un viatge a Paris a l’any 1909, de la seva tia Marieta Giralt i del seu pedri Francesc ( d’aquí li ve el nom de Francesc) que van quedar bocabadats d’aquella meravella anomenada “cinematògraf”. A la tornada a Blanes, vam muntar una estructura en el Passeig de Mar de Blanes i amb el nom de Cine Blabenc, van començar, a l’estiu, a projectar pel·lícules.
Poc temps després, es van embrancar en la construcció del que seria el fantàstic i elegant Teatre-Cinema Fortuny.
Van tenir una mena de competència familiar, tipus sèrie de televisió, però el bon seny i persones civilitzades van deixar de costat la rivalitat i es van entendre. D’aquesta entesa en va sortir el Cinema Fèmina. Més tard, amb l’arribada dels emigrants d’Andalusia, Extremadura, Murcia... a Blanes, la família s’animà a fer un nou cinema que li posaren el nom de Bahia.
Enmig de tots aquest projectes, unions i il·lusions, el pare d’en Francesc el va enviar a Barcelona a estudiar a els Escolapis de Sarrià. Curiosament, altres empresaris de cinema de Girona també hi van enviar els seus fills en el mateix col·legi. D’aquesta manera s’hi van trobar, el Sr. Narcís Agustí, de Girona i el Sr. Enric Gratacós de Banyoles. Coses de la vida.A Barcelona va conèixer a una pubilla de Blanes, que estudiava farmàcia, la seva dona Mercè Oms. Ella si que acabà els seus estudis hi va exercir de farmacèutica, tot i que més d’una vegada els hi ha donat un cop de ma a l’empresa de cinemes, en tasques administratives i, si calia, a la taquilla venent entrades.
L’any 1964 es va inaugurar el reformat cinema Fèmina. Per cert, amb una mica de retard del previst. Volien posar-hi per el nom el començament de les paraules dels noms del seus fills. Tenien una filla, anomenada Marta i per tant tenien MAR, però encara no sabien el nom de la criatura que venia, entre altres coses perquè no sabien si era nen o nena. I va ser una nena. L’Anna, i així va sortir el nom de MARiAN.
Guillem Terribas. Text llegit a l'entrega del premi " trajectoria com exhibidor cinematogràfic, al Sr. Francesc Giralt".

1 comentari:

guillem ha dit...

Gràcies. Salutacions. I ha estat saludable la "ullada"?