dimarts, 31 de maig de 2011

Els arrossos de Fontsabeu



Ens vàrem conèixer quan amb una colla de joves buscàvem les respostes a les preguntes essencials de la vida, mentre descobríem el meravellós món del flirteig, i de l'amor. Després, ajagut durant mesos al llit de casa teva, llegies, devoraves llibres i et converties en un savi silenciós, com havia de ser, seguint la tradició dels tipògrafs, impressors de casa teva.
I no ens donaves treva en la batalla per impulsar més fort i més lluny la pilota contra les parets dels frontons del País Basc, on havíem vist en Joan. T'agradava guanyar, però ho feies amb elegància i discreció, aquella que vares portar a Presència, i a bastir amb en Josep Pallach una alternativa política que avui se'ns presenta com imprescindible.
Era l'hora de la veritat. Com havia de ser la seguretat de la democràcia? Una mostra: no vas voler que els vells guardes jurats de la Devesa fossin els policies locals que Salt reclamava, i feren un traspàs modèlic des de la teva responsabilitat de primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona.
Mentrestant agafàvem un autobús en direcció desconeguda, on viuríem records del passat, i allà al carrer Blanc ens juramentàvem per continuar junts amb en Tià de pare espiritual.
Jaume Curbet i seguretat democràtica fou una fórmula que de Vitòria a Madrid, a Catalunya i a Corea, a Canàries Costa Rica, Colòmbia…, es convertí en un paradigma de fer les coses bé, i avançades al nostre temps.
Però et vàrem perdre, sabíem poc de tu, i per tant l'anunci de la teva tornada a Girona fou una gran alegria. Et tornaríem tenir a Fontsabeu, la Lola ens faria els calamars farcits millors del món, i pixaríem tots junts sota els grans xiprers de la carretera de Llorà.
Continuaríem fent-nos les preguntes de joves, i t'escoltaríem amb atenció quan, bocabadats pels fets que feien tremolar totes les conviccions, ens donaves una lliçó racional del perquè de les delinqüències i dels delinqüents que més tard has descrit amb saviesa, en el teu darrer llibre.
M'escoltaves més del que parlaves, darrerament cada dia que he vingut a veure't en la teva darrera batalla, m'has continuat escoltant, somrient, i assentint. Nosaltres, perplexos, hem assistit a com planificaves, i dosificaves el teu amor cap als teus, que són molts, com afrontaves aquest camí amb una energia, dignitat, comprensió que em feien creure que seria així molt de temps.
Avui has dit “torno a marxar”, però abans ens vas fer l'encàrrec específic que hem de celebrar els 5 arrossos tan aviat com puguem. Ho farem, i mentre em Salvi cuini, en Pim l'ajudi, en Joan i en Jordi parin la taula, en Vicenç i en Guillem xerrin, l'Albert arribi tard, en Manel fumi, i en Miquel ens deixi amb el dubte de si vindrà o no, jo aniré preparant les cadires, com saps, la d'en Tià i la teva. No fos cas que a darrera hora apareguessis per la porta amb el teu somriure, càlid i plàcid, que trobarem a faltar cada dia.

Xavier Corominas, publicat ennn El Punt el 17.05.11. Foto: de Salvador Garia-Arbós a Roma 2006