dimarts, 31 de maig de 2011

Memòria i lliçó



Hi ha exemples de dignitat personal i de compromís amb la societat que transcendeixen l'àmbit estricte en el qual es desenvolupen. Acaben adquirint una categoria d'universals, perquè no ens parlen de l'anècdota o de la superfície, sinó que emeten una lliçó que és entenedora tant pel que fa a la profunditat com a l'extensió del territori on el missatge acaba essent fructífer. Una de les persones que reunien aquestes condicions es deia Jaume Curbet i va traspassar fa uns dies. Els seus familiars han obert fa no res una pàgina d'homenatge al Facebook i és aquí on es comencen a percebre les conseqüències del seu mestratge, lliçons difuses i tènues que han amarat el pensament de moltes persones, tant en la seva faceta de reflexió més humanista com en la condició d'expert en seguretat. Curbet, que tenia un mínim tracte amb la tecnologia, ara recull, en forma de testimoniatges que es van escolant a internet, els agraïments sincers de tota la saviesa i la joie de vivre que va ser capaç de transmetre.
Aquests escrits són a la xarxa i també en altres llocs, com en la sentida evocació que Quim Nadal va llegir el dia del seu enterrament. Provenen de persones que van conèixer el Curbet públic i el privat, que el van tractar com a professor o com a amic, que van poder percebre una filosofia que es va anar modelant amb els anys a partir d'una devoció quasi religiosa per la dignitat i per l'enaltiment del contacte sentimental, sense més límits que el de la pròpia honestedat. No es tracta d'escriure ara un panegíric ni tampoc d'entrar en els detalls personals d'algú amb qui vaig compartir molts sopars i unes quantes converses. Avui escric sobre Jaume Curbet perquè és un dels exemples que deia al començament. La seva aposta d'autodidacte a favor d'una policia al servei dels drets humans va ser capdavantera i ha marcat bona part del nostre present. I no solament això:
Curbet va fer un pas endavant en un moment decisiu. I els va continuar fent al llarg de la seva vida. Passos que ens han marcat un camí.



Josep M. Fonalleras, publicat a El Punt 21.05.11