El triomf de l'obra d'Albert Serra

El director de cinema banyolí Albert Serra estrenarà la seva última pel·lícula, Història de la meva mort, als cinemes Truffaut de Girona el pròxim 10 d'octubre dins la programació del Temporada Alta 2013. Així ho va confirmar ahir a Diari de Girona, el llibreter Guillem Terribas, que va explicar que es tractarà d'una preestrena abans de la seva estrena oficial el 23 d'octubre a França. A Espanya encara no hi ha data oficial de presentació.
Segons va avançar Terribas, l'acte comptarà amb la presència del mateix Albert Serra i amb bona part del repartiment dels actors que han participat en el film.
Justament aquesta pel·lícula francoespanyola de Serra va ser guardonada dissabte passat amb el Lleopard d'Or, el màxim guardó de la 66a edició del Festival de Locarno, que va tenir lloc a la regió italoparlant de Suïssa. Història de la meva mort narra en forma de fabula la trobada entre Casanova i Dràcula, a través de la qual parla de la transició del racionalisme del segle XVIII al romanticisme del XIX.
En el film, Casanova coneix un nou criat que serà testimoni dels últims moments de la seva vida. Així, el protagonista abandona un castell francès d'ambient engalanat i llibertí, típic del segle XVIII, per passar els seus últims dies a les terres pobres i ombrívoles del nord d'Europa. Allà, el seu món de trivialitat i el seu pensament racional s'esquerdaran davant una nova força, violenta, esotèrica i romàntica, representada per Dràcula i el seu poder etern.
Davant d'una audiència de 5.700 persones reunides a la plaça Gran de Locarno, el film va conquerir el primer lloc en el concurs internacional del festival, enguany dirigit per primera vegada pel director Carlo Chatrian.
La pel·lícula, coproduïda per TV3, està protagonitzada per Vicenç Altaió, Clara Visa, Noelia Rodenas, Montse Triola, Eliseu Huertas i Lluís Serrat.
Futurs projectes
En una "autoentrevista" publicada a la pàgina web del festival, el banyolí Albert Serra, va recordar que va ser fa gairebé vint anys quan, per primera vegada, va arribar com a espectador a Locarno per assistir a aquest esdeveniment cinematogràfic anual. Sobre el seu film guanyador, el va caracteritzar com "una pel·lícula sobre la bellesa de l'horror, però també sobre l'horror de la bellesa, sobre la injustícia de la bellesa".
En relació amb els seus pròxims plans, el director va avançar que el seu productor francès vol que tiri endavant "un film sobre guerra, amb molts ferits a la pantalla". També va advertir però que, contràriament al que passa amb els projectes dels directors que guanyen premis que es tornen grans i de més pressupost, el seu serà "més petit, més boig, més radical i perquè ho vegi menys gent".
Altres premis
D'altra banda, l'espanyol Lois Patiño va aconseguir el Premi al millor director emergent per Costa da morte. El Premi del jurat del festival va ser per al film portuguès E agora? Lembra-me, mentre que el de millor director va ser per al sud-coreà Hong Sangsso per Our Suhni. El guardó per la millor interpretació masculina va ser per a l'actor peruà Fernando Bacilio per El Mudo, mentre que la millor actriu femenina va ser Brie Larson per la pel·lícula Short Term 12.

 

El Triomf de l'obra  d'Albert Serra Per Salvador Montalt

El francès Olivier Père, que va descobrir Albert Serra quan dirigia la Quinzena dels Realitzadors de

Canes i que l'any passat era el director artístic del Festival de Locarno, va escriure, en tenir coneixement del nou projecte del cineasta banyolí, Història de la meva mort: "No té res d'estrany que el protagonista del primer film d'Albert Serra (Honor de Cavalleria) sigui el Quixot, el somiador idealista, i que els reis mags siguin els del segon (El cant dels ocells), els primers adoradors de Crist, que van mostrar el camí a milions d'altres. Perquè ell fa un cinema de somiador i de pioner. En Serra poua en els mites universals, siguin literaris o religiosos, per parir una creació original. Parteix d'alguna cosa que tothom coneix, que pertany al patrimoni universal, per reinventar la manera de fer pel·lícules i explicar històries. Tot al contrari del que passa en molts films contemporanis, que s'hi treballa a partir de temes insignificants o basats en l'actualitat o la realitat social". I fent trobar els mites de Dràcula i Casanova, les tenebres i la llum, Albert Serra ha convençut una part significativa de públic i crítica presents a Locarno 2013 i al jurat -amb força partidaris del cinema radical, com el seu president, el filipí Lav Díaz-, que l'ha guardonat amb el Lleopard d'Or.
Aquest premi al festival suís és un brillant punt de partida per a la carrera internacional d'Història de la meva mort. Perquè tot un circuit de festivals (començant per Toronto i seguint per Buenos Aires, Mèxic, Torí, Londres...) es deleix per les pel·lícules d'Albert Serra, de la mateixa manera que la seva obra s'exposa a centres artistico-culturals de primer ordre (Pompidou, de París; Reina Sofia, de Madrid; sense oblidar el CCCB, de Barcelona). Sovint, Serra apareix com el personatge mediàtic que ell mateix s'ha creat, amb un delit intel·lectual, estètic, personal, de provocar (amb fortes dosis d'un surrealisme a la Salvador Dalí i no tan lluny de les atzagaiades múrries d'un Josep Pla); però la seva obra interessa arreu, especialment tot un sector de la cultura, fins al punt que l'any passat fou convidat pel Documenta, de Kassel, on hi rodà Els tres porquets (en què els "mites" eren Hitler, Goethe i Fassbinder).
Amb la complicitat absoluta de Capricci, la seva coproductora i distribuïdora francesa, Història de la meva mort s'estrenarà el 23 d'octubre a França, després d'haver-la projectat tant al Centre Pompidou com al Reina Sofia. El mateix octubre arribarà al Cinema Truffaut, de Girona, al marc del Temporada

Publicat en el Diari de Girona 19.08.17 

 

La bellesa de l'horror

El banyolí Albert Serra guanya el Lleopard d'or a la millor pel·lícula del festival de Locarno amb ‘Història de la meva mort', en què creua Casanova amb Dràcula.

Albert Serra va presentar fa quatre dies a Locarno Història de la meva mort, pel·lícula en què creua un Casanova decadent amb la figura mítica de Dràcula com a encarnació del poder fascinant i destructor del mal, recordant un comentari d'un amic seu després de veure la pel·lícula: “Mostra la bellesa de l'horror, però també l'horror de la bellesa.” El cineasta, però, hi va afegir una variació: “Podria dir-se que aquesta pel·lícula tracta de la injustícia de la bellesa, però també de la bellesa de la injustícia, la qual cosa encara és més inquietant.” Des que hi va ser projectada, Serra va sentir que la seva nova pel·lícula havia provocat al festival suís un efecte certament inquietant que és indestriable del seu misteri i de la seva bellesa. “Però molta d'aquesta bellesa està amagada i per això celebro que en aquest festival hagi trobat un públic que l'hagi percebut”, explicava ahir Serra, en conversa telefònica, després de saber que Historia de la meva mort és la guanyadora del Lleopard d'or al millor film del festival de Locarno.

Albert Serra valora aquesta recepció de la pel·lícula per una part (“Evidentment, no pot agradar a tothom: és un tot o res, o l'agafes o la deixes”, reconeix el cineasta) del públic de Locarno, però, en canvi, concedeix personalment una importància relativa al Lleopard d'or: “El valor del film seria el mateix sense el premi. Si no hagués guanyat, no li donaria importància perquè, a més, també s'hi han presentat altres films bons. Doncs si guanyo, ha de ser igual.” Serra hi afegeix: “El que m'importa és que els organitzadors del festival hagin apreciat i volgut la pel·lícula, que l'hagi considerada un jurat seriós i que la bona crítica que hi ha a Locarno ja hagi escrit reflexions interessants sobre la pel·lícula.”

El cineasta banyolí, però, reconeix que el premi pot contribuir a la difusió de la pel·lícula que considera més “comercial” de totes les que ha realitzat: “Crec que és la més atractiva per al públic, pel tema que aborda i per totes les coses que hi passen.” Serra també admet que l'excel·lent dotació del premi (90.000 francs suïssos, equivalent a uns 76.000 euros) és un ajut important i més en aquest moment en què costa tant finançar un projecte i sostenir productores com la que ell comparteix (Andergraun Films) i la francesa i la romanesa amb les quals ha coproduït Història de la meva mort: “Aquests diners ens fan respirar una mica perquè la situació és difícil i estàvem al límit. També serviran per promoure la distribució del film.”

És a partir d'una proposta de la productora romanesa que va sorgir la idea d'Història de la meva mort: “Em van dir si volia fer una pel·lícula sobre Dràcula. A mi no m'acabava d'interessar, però sí posar-ho en relació amb Casanova. M'agrada barrejar coses per crear-ne de noves i inesperades.” Serra considera que aporta un film diferent sobre temes com el plaer, el desig, la mort i el més enllà de la mort, el mal i la força de la irracionalitat. “Casanova encara és la racionalitat, la seducció i la comunicació humana. Però entra en contacte amb l'obscur, el desig de possessió, la violència, que, aquesta és la qüestió, potser procuren un plaer més gran”, comenta.

En relació amb les seves dues pel·lícules anteriors, Honor de Cavalleria i El cant dels ocells, Serra apunta que l'estructura d'Història de la meva mort és més sofisticada, que hi ha més complexitat narrativa i un tractament psicològic dels personatges que no havia abordat abans. Però també considera que hi ha una continuïtat pel que fa a l'interior de les escenes: “Hi ha la mateixa puresa, la mateixa intensitat, la mateixa cosa salvatge i feréstega de qualsevol cosa que hi pugui passar. Les escenes poden durar més o menys, però a dins sempre hi ha l'imprevisible de la vida.” Albert Serra hi afegeix que, a diferència de les altres, tota la primera part (abans que Casanova, interpretat pel poeta Vicenç Altaió, vagi a Transilvània, on ensopegarà amb el Dràcula encarnat pel castellfollitenc Eliseu Huertas) transcorre en interiors nocturns. I també que aquesta part del film és molt teatral i farcida de diàlegs: “Aquests potser estan més treballats, però amb la mateixa idea que siguin dits, creats, en aquell moment. És una performance. En fi, per entendre-ho tot plegat, s'ha de veure.”
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 18.08.13

PASSAT&PRESSENT

Salvador Espriu

El poeta Salvador Espriu és una de les figures més evocades i recordades durant aquest 2013. Es rememora el centenari del seu naixement (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona 23 de febrer de 1985). Per a mi, el nom de Salvador Espriu,  sempre va lligat amb el fragment dels  seus versos :
 

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Lluís Mateu

Vaig a aprendre de memòria aquest poema de Salvador Espriu quan tenia uns setze o disset anys, per allà l'any 1966 o 1967, quan  l'antiga rectoria de Salt és va convertir en un centre d'esplai i de cultura que és va anomenar La Pastera, la mítica Pastera. En aquest espai és va crear el Grup de Teatre La Pastera i el primer treball va ser la representació (clandestinament) del llibre de poemes de Salvador Espriu, "La Pell de brau", que va dirigir en Lluís Mateu, que ara ha fet 70 anys i els amics i el poble de Salt li han organitzat una exposició antològica de tota la seva immensa i extensa obra a la Casa de Cultura Les Bernardes. A l'exposició hi hem pogut veure els cartells, les aquarel·les, les il·lustracions, les caricatures, escultures... I el més interessant la recopilació de tot aquest material en un esplèndid llibre, que a més de fer de catàleg de tota la obra, també hi ha uns interessats escrits de gent que han participat en la vida d'en Lluí Mateu, en diferents etapes de la seva vida, tant pictòrica, teatral, musical o esportiva.

En l'aventura de portar en escena els versos de Salvador Espriu de  La pell de brau, una persona fonamental durant els assajos i el procés de creació, va ser Salvador Sunyer i Aimèric, que ens va explicar els diferents mots que utilitzava Espriu per explicar la història del poble català. Com per exemple: Sepharat, Sinera, la pell de brau... Per un jove de setze o disset anys, com era jo, va ser tota una aventura anar en autocar a Barcelona amb tota la gent que preparava l'obra a el Teatre Romea, a veure la Companyia Adrià Gual, que sota la direcció de Ricard Salvat, van muntar una versió de Ronda de mort a Sinera, també de Salvador Espriu. Durant el viatge, Salvador Sunyer ens anava instruint i ensenyant el laberint mon de Salvador Espriu. La estada per primera vegada en un Teatre de Barcelona i la visió d'una obra com Ronda de Mort a Sinera, va ser tota una experiència tant i tant profitosa que mai he oblidat.

Salvador Sunyer

El mateix mes de juny, quan encara hi havia la exposició de Lluís Mateu a les Bernardes, el divendres dia 14, a la Sala Auditori, s'hi portava a terme la presentació del darrer llibre de poemes de Salvador Sunyer i Aimèric, "Som un vidre trencat (poemes per la independència). Una vegada més el Centre Cultural és omplir per assistir i fer costat a el venerable i estimat  poeta saltenc Salvador Sunyer, que l'any 2014 (l'any de la independència) farà 90 anys. El llibre va ser presentat pel seu editor Quim Curbet; la M. Mercè Roca, escriptora i Júlia Pujolras de l'ACN de Salt. L'acte va ser acompanyat i arropat  per la cantant i neta de Salvador Sunyer Carmina Davan, que va estar esplèndida i, també, amb lectures de poemes del llibre pel propi autor i  actors  de l'Agrupació ESTIL, en Baldomer Gudayol, la Júlia Pujolas i Miquel Casellas que aquest any el consistori li va donar El Premi Tres de Març, el premi que distingeix i honora a Saltencs de bé. En l'acte d'entrega que es va fer en el Teatre de Salt, ple a vesar, en Miquel Casellas va fer tot un recorregut a la seva memòria saltenca i també va tenir un record per la seva germana monja  que ens havia deixat feia un any i, per l'altre seva germana, la Lola, que estava hospitalitzada i que ens va deixar fa uns mesos.

Miquel Casellas

A la presentació del llibre de Salvador Sunyer, l'alcalde Torramadé, va recordar que aquest any fa 25 anys de la inauguració de l'institut Salvador Espriu de Salt i que es reeditarà l'edició que fa anys és va fer d'una antologia de Salvador Espriu que va coordinar Antoni Puigverd, a les hores professor de l'institut  Salvador Espriu. I en aquest mateix acte, l'alcalde Torramadé, va anunciar la mala notícia de la mort d'un jove de 15 anys, alumne de l'institut Salvador Espriu, que aquest mateix dia 14 de juny havia anat d'excursió amb els seus companys d'institut acompanyats de professors del centre, a Sant Pere Pescador.

Aquesta història, entre el passat i el present, amb la presència continuada de Salvador Espriu i la de prohoms del nostre poble de Salt, és una llàstima que acabi malament.

Espero que la festa Major del nostre Poble, que ara començarà, ho faci bé i que sobretot, també, acabi bé.

Guillem Terribas, publicat en el Suplement d'estiu de la revista La Farga de Salt (2013)

QUARTET, en el Truffaut.

EL CUARTETOQuartetRegne Unit, 2012
Direcció: Dustin Hoffman.Intèrprets: Maggie Smith, Tom Courtenay,
Billy Connolly, Pauline Collins.
Durada: 95 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Idioma: Anglès.

ESTRENA: 26 DE JULIOL
(DINS DEL CICLE DE REPOSICIONS D'ESTIU 2013)



Des de fa anys, en el Cinema Truffaut, aprofitem l’estiu per fer una mena de repàs de les pel·lícules, que durant l’any en curs han passat per les cartelleres gironines i algunes per la seva temàtica o el seu contingut i altres perquè ha estat mal estrenades, creiem que és interessant recuperar-les durant els mesos de juliol (finals) i agost. Aquest any només son 4 i aquestes quatre els hem triat a través de diverses apostes i discussions (com sempre) entre la gent del col·lectiu. No sempre, però, podem fer les que voldríem degut a que, de vegades, no hi disponibilitat de còpia o perquè la distribuïdora en demana una quantitat excessiva de diners per la seva reposició. El que si que intentem és que siguin variades, de diferents gèneres i també un ventall de la cinematografia de diversos països. El que sempre tenim clar es que s'hi ha de programar
una que sigui de la «felicitat!». Nosaltres en diguem de la «felicitat» a aquelles pel·lícules que et fan tenir un somriure constant o a les que finalment acaben bé.

Aquest any comencem per aquest tipus de pel·lícula. Quarteto és una pel·lícula que dins els nostres barems és una autèntica pel·lícula de la «felicitat». Està ben construïda i molt ben explicada, et fa tenir un somriure constant, els actors son gats vells i porten sobre les seves espatlles molt a experiència interpretativa, sobretot en teatre i cinema. I la mateixa història és feliçment agradable.
És curiós que aquesta pel·lícula típicament anglesa i amb actors típicament anglesos hagi estat dirigida per un autèntic actor americà. Un actor que té una llarga carrera de bones pel·lícules i moltes d’elles amb molta acceptació per part del públic, un actor que ha treballat amb els millors directors del cinema occidental. Dustin Hoffman, es aquest actor que per primera vegada fa de director.
Hoffman ha triat per estrenar-se en el mon de la direcció una pel·lícula dominable. Una història molt humana, divertida i amb tocs de reflexió sobre la vida, l’èxit , la rivalitat, la decadència i, sobretot, l’amistat. Hoffman ho ha fet lluny del seu ambient i amb actors que no son del que en podríem dir «Actors Studio», sinó amb actors de teatre i amb una experiència colossal. I Hoffman se n’ha sortit, ha fet una pel·lícula assequible, gens pretensiosa i en canvi, et dona el que l’espectador espera. Encara diria més, dona més del que qualsevol espectador espera veure.
La pel·lícula, és també una reflexió sobre la vida dels actors. Actors que han estat estimats, aplaudits, desitjats i que el final de la seva vida, molts d’ells estan en el més absolut dels oblits. La diferència de moltes altres històries que han tocat aquest tema, aquesta de «Quarteto» s’ho agafa en broma o si voleu amb una visió entranyable i optimista. Son dives i «divus» que actuen com a criatures i aquesta és la grandesa del que ens ha sabut explicar molt bé el benvingut nou director Dustin Hoffman.
De que va ?. Doncs, una majestuosa i elegant residència al mig de la natura, que ve a ser com una mena de «cementiri» dels «divus» i dives del món de la música i sobretot de l’Opera. Tots tenen les seves manies i tots viuen amb una certa bona harmonia, fins que arriba una gran DIVA, magistralment interpretada per Maggie Smith, que ho complica i provoca un daltabaix en aquella manera de viure i monòtona.
Ens trobem doncs en una petita gran obra, que explica el que vol explicar i ho fa molt bé i no pretén res més que fer passar una molt bona estona acompanyats per uns grans actors que fan que surtis del cinema una mica més feliç de com hi has entrat.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Céline i Jesse

Com tantes històries cinematogràfiques, la de Jesse i Céline va començar en un tren, on també n'hi acaben moltes. Va ser fa poc menys de vint anys quan ells (i els actors que els interpreten) tenien poc més de vint anys. El cas és que, en un tren que va partir de Budapest, Céline, una parisenca que havia visitat la seva àvia hongaresa, va canviar de seient, perquè la molestava la discussió d'una parella d'austríacs, i va conèixer Jesse, un jove nord-americà que havia creuat mitja Europa en inter-rail fins arribar a Viena, d'on partiria a l'endemà el seu avió amb destinació a Nova York. Ella llegia Bataille i ell una autobiografia de Klaus Kinski, però van renunciar a la lectura per conversar. Quan el tren va arribar a Viena, Jesse va demanar a Céline que compartís amb ell la nit a Viena. Ella va baixar del tren.
Així comença Before Sunrise / Abans de l'alba, una preciosa comèdia romàntica que, amb Ethan Hawke i Julie Delpy, el nord-americà Richard Linklater va rodar l'any 1995. Durant la resta de la pel·lícula, mentre passegen per Viena entre un 16 i 17 de juny, Céline i Jesse experimenten la llibertat d'explicar-se davant d'un desconegut i alhora l'emoció de conèixer-se en un instant. També una atracció certa que, fora de camp, els durà a fer l'amor en un jardí públic. Abans havien mig decidit que no es tornarien a veure: per què no viure l'amor en la intensitat d'una sola nit? Però, sentint la tensió entre la consciència de l'efímer i el desig de la durada, a la vegada hi ha la voluntat de retrobar-se. Després de l'alba, a l'andana del tren, Jesse i Celine acorden que es trobaran allà mateix just sis mesos després, el 16 de desembre. Quan vaig veure la pel·lícula, vaig pensar que els protagonistes de Tu i jo, en les dues versions de Leo McCarey, també acorden tornar-se a veure passats sis mesos per posar a prova, en el seu cas, l'amor que senten. Un accident ho impedeix.
Nou anys després, al 2004, Linklater, Delpy i Hawke van retrobar-se per rodar Before sunset / Abans del cavespre. Què havia passat entre Céline i Jesse? S'havien tornat a veure a Viena? Al començament, Jesse, del qual sabíem que volia ser escriptor, presenta en una llibreria de París, la mítica Shakespeare and Co, una novel·la sobre la relació amorosa que van mantenir dos joves una nit a Viena després d'haver-se conegut casualment en un tren. Li pregunten si és autobiogràfic? “Què no és autobiogràfic”, respon. Però accedeix a reconèixer que va inspirar-lo una francesa que poc després descobreix entre el públic. Céline i Jesse no es van retrobar a Viena perquè ell va acudir a la cita, però ella no va poder perquè just aquell dia enterraven l'àvia a Budapest. S'ho reconeixen quan comencen a passejar per París sabent que, al cap d'unes hores, Jesse ha d'agafar l'avió de tornada a Nova York. Perquè no van intercanviar els telèfons i les adreces? Es responen que perquè eren joves i estúpids. O és perquè Linklater tenia el cap com podria ser la continuació que va escriure amb els dos actors?
El cas és que Céline, una activista ecologista que viu en la incertesa sentimental, i Jesse, que està (mal) casat i té un fill, es retroben i tornen a sentir alguna cosa que anomenem enamorament. Mai s'havien oblidat i conservaven un record meravellat d'aquella nit a Viena. Però, com diu Céline, aquell moment és el temps que s'ha esvaït per sempre? És, doncs, irrecuperable? Jesse creu que va convertir-lo en literatura per testimoniar la realitat d'aquell moment i fer-lo durador. I també que potser va escriure el llibre per presentar-lo a París i retrobar-la. Potser no poden recuperar el temps perdut, però si celebrar aquesta nova oportunitat i concedir-li espai i durada. Céline du Jesse a casa seva, li canta un vals (una picada d'ullet a Viena i a la Julie Delpy cantant) i imita Nina Simone. Jesse perdrà l'avió.
Han passat nou anys més i ens ha arribat Beford midnight, Si no l'han vist, ho facin. Així que no n'explicaré gaire cosa. Només que Céline i Jesse, que han entrat en la quarantena, estan junts i tenen dues filles bessones. També que els retrobem al final d'unes llargues vacances passades a Grècia amb una gent que els han acollit i que, per acabar l'estada, els han convidat a passar una nit sols en un hotel. Per arribar-hi, emprendran una nova passejada, en aquest cas pel camp, en què, sense recordar el títol, ella parlarà d'una pel·lícula sobre una crisi matrimonial en què la parella assisteix al descobriment de dos cadàvers fossilitzats a les ruïnes de Pompeia. Viaggio in Italia, de Rossellini, és clar. A l'habitació de l'hotel, una fantasia latent en les dues pel·lícules anteriors, hi ha un combat que a vegades arriba a l'altura del Bergman de Secrets d'un matrimoni. Impressionant. Ha passat el temps (també pels cossos dels seus protagonistes) i la convivència ha deixat una factura: sempre hi ha retrets per fer i coses que un creu que no ha fet per culpa de l'altre.
M'agradaria retrobar Jesse i Céline d'aquí nou anys més. Imagino que potser estaran separats, però que hi haurà un motiu perquè es retrobin. M'agradaria per poder continuar seguint una de les aventures més apassionants del cinema contemporani. Truffaut ens va fer veure com evolucionava en el temps un personatge, Antoine Doinel, mentre el cos del seu intèrpret, Jean-Pierre Léaud, s'anava transformant. Linklater ho està fent amb una parella i, per tant, amb els dos actors que l'encarnen. Però, a més, ho fa amb la continuïtat d'un estil que, amb atreviment, estructura la narració en llargues seqüències que concedeixen temps (amb un prodigiós sentit de la temporalitat) a uns diàlegs sàviament construïts. Vegin, insisteixo, l'última entrega, Tot sembla fluir com la vida mateixa, però està elaboradíssim. No hi ha realisme. Hi ha un artifici per expressar allò real. I sembla tan real que es fa difícil no reconèixer-s'hi.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 07.07.13 Foto muntatge de Jordi Soler.

*·*  Completament d’acord amb el que diu la Imma. I, també, penso al igual que ella, no ho diu en l’escrit, que d’aquesta historia, d’aquesta trilogia, real com la vida mateixa, se’n podria fer un estudi llarg i intens, sobre la relació de parelles de classe mitjana.

·         Penso, també, que les tres pel·lícules estan molt ben construïdes i que és nota veritat en els seu contingut, però la tercera és la més rodona, la més intensa i la que els dos protagonistes, la  Celine i en Jesse, ja estan una mica de tornada, vull dir que ja han passat les seves històries i aventures i ara la cosa és molt més delicada, més profunda, gens agresiva i per tant, pot esdevenir una relació de conveniència o de ruptura total. Possiblement d’aquí vuit o nou anys ho sabrem. I sinó,  el que si sabrem com estem nosaltres, en les nostres relacions amb la  parella.

      Guillem. 

‘Scalletti & friends'

L'equip d'‘Scalletti', a la festa on es va projectar el capíto
l final Foto: JORDI CLOPÉS.

Hi havia expectació, dijous a la nit, als Jardins de la Mercè de Girona per veure el capítol final deScalletti: Girona Connection, la sèrie web creada pel bastard David Ruiz (també conegut com a Callahan Ruiz,i com a David U. Ruiz, entre altres reconeguts pseudònims). Una munió de fans de la sèrie i una bona colla d'intèrprets i col·laboradors que l'han poguda fer realitat es va reunir plegats per acomiadar en comunió aquesta aventura audiovisual que va arrencar gràcies una beca Kreas de l'Ajuntament, però sobretot per l'amor esbojarrat d'un jove realitzador pel cinema amb què va créixer i es va formar. Parlem des dels spaghetti westerns a Clint Eastwood, passant pel cinema d'acció dels vuitanta i noranta o les comèdies de Jim Abrams o dels mítics Bud Spencer i Terrence Hill, per posar alguns exemples paradigmàtics.

El capítol 9 (finalitzar amb el canònic capítol 10 és per als ortodoxos), titulat La amenaza Spectrum, no va defraudar. Al contrari, més llarg i extens que la resta, va entusiasmar l'audiència, amb un bon final farcit de gags reeixits, aparicions estel·lars i marcat per un bon ritme narratiu; del bo i millor del conjunt de la sèrie. Sense caure en la temptació de fer filtracions (demà ja tindreu l'oportunitat de visionar l'episodi en obert a http://scalletti.com), sí que us podem avançar que mor algun personatge principal (o no), el malvat és qui menys us espereu (i molt més prim que el personatge real en el qual s'inspira, un poder fàctic de la ciutat), que elreggaeton pot tenir conseqüències nefastes per a les neurones i per al futur de la humanitat i que la història conclou amb un divertit musical a l'estil Zatoichi. Això i que, ho sentim profundament, queda clar que no hi haurà una segona temporada de Scalletti. Al final del metratge, per si encara quedava algun dubte, el periodista que encarna el periodista Sergi “Guapo!”Caballero transmet les declaracions del mateix David Ruiz en què queda clar que n'està fins als... (el que realment declara és aquí impublicable). Bé, en resum, que “s'ha buidat del tot”.

Però tranquils, el mític cantant Josmar, fan confés de la sèrie i protagonista d'un dels cameos del darrer episodi, en cloure la projecció, es va acostar al realitzador empordanès proposant-li que ja mourà fils perquè la carrera de Scalletti no s'aturi aquí, doblant-la a l'italià per emetre-la en un canal temàtic de sèries d'èxit.

Es faci realitat o no aquest projecte, David Ruiz pot estar segur que ha aconseguit una fita: portar a bon terme, amb una sabata i una espardenya (i una bona colla d'entusiastes), l'antítesis estilística del cinema albertià, tot demostrant que el cinema de barri també pot ser d'autor i té cabuda a Girona, la ciutat del cinema.

Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 23.06.13

Una vida de llegenda

Familiars, amics i coneguts, a l'enterrament de Tomàs Mallol
a Torroella de Fluvià Foto: JOAN SABATER.

L'església parroquial de Torroella de Fluvià va quedar ahir petita per als prop de dos centenars de persones que s'hi van congregar per acomiadar-se de Tomàs Mallol Deulofeu (Sant Pere Pescador, 1923 - Girona, 2013). Familiars, amics, coneguts i autoritats (poques) es van aixovar a l'interior del bell recinte religiós per retre el darrer adéu al reconegut cineasta i col·leccionista cinematogràfic, que va morir diumenge als 89 anys. Tres rectors prou coneguts, com són els mossens Pere Domènech, Ignasi Forcano i Joan Riu –que va oficialitzar la missa–, van conduir l'enterrament amb una litúrgia que, malgrat la seva solemnitat, va finalitzar amb aplaudiments arran de la interpretació de la popular sardana Girona m'enamora, versionada a l'orgue pel músic empordanès Carles Coll, a qui la mala sonorització de l'església no va fer justícia.
En l'únic parlament sobre la figura del difunt, mossèn Joan Riu es va referir a “l'amic Tomàs” com una persona enamorada de la vida, de la família, dels amics i de la natura, així com de la imatge i la paraula. El va anomenar “príncep de l'art audiovisual” que sempre va saber interpretar en tot moment la gent que l'envoltava. En va remarcar la prodigiosa memòria, el caràcter d'empordanès “entramuntanat” i el tarannà noble. Li va agrair les visites constants a la parròquia del Mercadal de Girona, sempre que baixava a la ciutat a visitar la “nineta dels seus ulls”: el seu estimat Museu del Cinema, que conté la col·lecció que porta el seu nom.
En la cerimònia no va faltar, evidentment, la seva muller i les seves filles, així com néts i nétes, familiars i veïns. Molta gent del poble, que sempre és d'agrair i demostra tot sovint l'estima que es tenia a l'acomiadat. Pel que fa a autoritats, va destacar la presència de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont; l'exalcaldessa Anna Pagans; l'alcalde de Torroella de Fluvià, Pere Moradell, i Pia Bosch. Més d'un esperava la presència de Joaquim Nadal –l'alcalde que el va convèncer de cedir la seva col·lecció a Girona–, però com que no va poder assistir a l'enterrament va oferir el condol pel matí.
Tampoc no hi van faltar representants del Museu del Cinema com ara Joan Boadas i Jordi Pons, així com molt del personal que hi treballa o hi ha treballat, i que, com la majoria, havia establert vincles més enllà dels purament professionals. Pel que fa a gent vinculada al cinema a les comarques gironines, hi van ser presents els realitzadors Joaquim Puigvert, Antoni Martí i Lluís Valentí; l'empresari de l'exhibició Narcís Agustí; col·leccionistes de cinema com ara Lluís Benajam i Antoni Escubedo; activistes culturals com ara Guillem Terribas i Sefa Ponsatí, i l'escriptora Núria Esponellà, entre d'altres.
Per poques setmanes, Tomàs Mallol no ha pogut arribar a complir els noranta anys. Una xifra bonica, però que en el seu cas no li ha calgut per arribar a transcendir, ja que només amb el seu llegat la seva figura restarà immortal per als annals de la història. La seva vida de llegenda no podia finalitzar sense un final digne d'un gran guionista. L'hospitalització, diuen, es va produir arran d'una mala caiguda provocada pel seu estimat (i inseparable) gos, quan Tomàs Mallol va sortir a passejar per anar a veure el tren que passa per Sant Miquel de Fluvià. Per als qui no ho saben, la localització del malaurat accident és la mateixa on el cineasta va filmar el que segurament és el seu millor treball darrere les càmeres, Instant (1967), centrat en el pas efímer d'un tren per l'estació d'aquesta vila veïna.
No sabem si és del tot cert o és una llegenda. Però, com Tomàs Mallol sap molt bé, quan la llegenda supera la veritat, es publica la llegenda.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 18.06.13

Ha passat el tren

Tomàs Mallol, al cel del cinema sigui, el vaig conèixer quan era vell, però sempre que el trobava feia que hi veiés el nen admirat que va descobrir el cine a través d'uns firaires arribats en carro al seu poble. També el nen enginyós que, poc després, va construir el seu primer projector amb el qual va tornar a inventar el cinema. Li agradava explicar-ho, com tantes altres experiències que, cada vegada que les relatava, feien present que era un meravellós narrador oral que tenia el domini de la paraula (que, com sap la gent de cinema, a vegades val més que mil imatges) i sobretot aquella capacitat per fer-te sentir que aquella història es contava perquè tu l'escoltessis.La demostració fonamental de l'estil narratiu de Tomàs Mallol (i també de l'encís d'aquest home tan amable, amatent i elegant) es renovava cada vegada que explicava la seva col·lecció, fent-ho durant anys a casa seva i després al museu del cinema que du el seu nom a la ciutat de Girona. Primer et preguntava si volies un itinerari curt o llarg. Pura retòrica: ell creava el temps d'aquell viatge. A la manera d'un màgic hipnotitzador, et duia cap on volia amb les seves paraules, que et transportaven a la història de les màquines, tècniques i encanteris amb què els humans hem creat la il·lusió de reproduir la realitat, sempre amb l'ajut de la imaginació. El relat d'aquesta història es fonia amb el de l'adquisició de cada peça i, per tant, amb el de la pròpia vida com a col·leccionista que es barrejava amb la del fotògraf de la Costa Brava, la del taxista barceloní durant uns anys en què va aprofitar la llicència paterna per conèixer els moviments i la psicologia de la vida urbana, la del regidor municipal amb inquietuds ecologistes i, entre altres, la del cineasta. Quin cineasta més delicat era Mallol, que estimava els trens, com tants als qui ens agrada el cinema, i els moments de la vida en què sembla que no hi passa res. Els moments, per exemple, de l'espera, amb els quals aquest cineasta amateur va connectar amb la modernitat cinematogràfica com aquell que no vol la cosa. Pensem en el curt Instant, en què en una petita estació, a Sant Miquel de Fluvià, es fan els preparatius perquè hi passi un tren. Que ràpida li deu haver passat la vida a aquest home que sempre va mantenir viva la curiositat i que per això sabia que, fins i tot quan sembla que no passa res, passen moltes coses: la vida, simplement.

Imma Merino, publicat en El Punt-Avui el 17.06.13 Fotos: Jordi Ribot.

* Tenia 16 anys i treballava a l'Hotel Peninsular quan vaig veure per primera a Tomàs Mallol. Era alt, molt alt, amb molt de cabell i sempre anava amb presses. En aquella època en Tomàs  dissenyava i imprimia els fulletons de publicitat de l'Hotel Peninsular. Les poques vegades que el vaig veure, sempre em va impressionar aquell homenot. No en sabia res sobre la seva vida,  ni d'on era. La seva presència, com he dit, era ràpida. Un instant.

Anys més tard pels vols del l'any 1975, vaig anar a Torrella de Fluvià, invitat pel malaguanyat Ramon Picamal a casa de la seva promesa, la Carme Ripoll, una noia de Barcelona que els seus pares tenien una masia-museu en el centre del poble. Aquella nit vaig tornar a veure aquell homenot i em van dir que és deia Tomàs Mallol i que feia cinema. Que tenia una casa que també era un museu, però de cinema. Vam acabar la vetllada a casa d'en Mallol veien algunes de les seves pel·lícules.

Anys més tard, amb en Mateu Ciurana i en Lluís Valentí, vaig tornar a aquella casa. Aquesta vegada ja hi anava saben on anava i que em trobaria amb en Tomàs, ja ens coneixíem. Vam estar més de dues hores, passejant, admirant i escoltant les anècdotes d'en Tomàs sobre la seva immensa exposició particular de material sobre la imatge i la imatge en moviment.

Tinc davant meu enganxat a la paret el sobre invitació de la inauguració del Museu del Cinema, amb el mata segell fet per la ocasió i una dedicatòria que diu: "Per Guillem com a testimoni de la nostra amistat que tant aprecio. Tomàs Mallol 08.04.98"

Vaig viure també molt de prop la escriptura del seu llibre " Si la memòria no em falla". Em va portar el manuscrit perquè li fes una revisió. Vam estar treballant, comentant... En Tomàs, era tossut i tenia la idea molt clara: Ho volia explicar tot i més i la contraportada una foto d' ell amb seu gos. després de mirar diverses editorials, finalment al va editar Curbet edicions. Vam fer diverses presentacions del llibre. És un llibre entranyable, que cal llegir per conèixer  la humanitat, la generositat , el treballador infatigable i, sobretot, sobretot el gran cinèfil i creador, que era hi ha estat en Tomàs Mallol.

He dinat, sopat, presentat les seves pel·lícules, li he demanat llibres... Trobaré a faltar les seves entrades a la llibreria per comentar-me la darrera adquisició,  o  la pel·lícula espanyola que anava a veure per poder votar, a consciencia, pels Goyas. I moltes, moltes coses de la vida d'en Tomàs i els seus acudits i jocs de paraules empordaneses, que moltes vegades et sorprenia i de vegades no li veies la gràcia però et feien gràcia. En Tomàs era una home que estimava la vida, per això estimava tant el cinema.

Guillem Terribas.

Quan Tomàs Mallol destapava la seva olla dels records, explicava que cada estiu un francès visitava el seu poble natal –Torroella de Fluvià– i hi projectava velles pel·lícules còmiques. El nen Mallol no se sentia tan fascinat per allò que es projectava a la pantalla com pels mecanismes de l'aparell. Era a començaments dels anys trenta i Mallol tenia poc més de vuit anys quan va construir el seu primer projector en unes festes. 

Àngel Quintana, si voleu llegir més...

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/655469-arqueoleg-del-cinema.html

El Truffaut

Feia goig divendres passat a la nit el cinema Truffaut del carrer Portal Nou. S'hi exhibia la llegendària pel·lícula The Quiet Man (L'home tranquil) –que va dirigir John Ford i es va estrenar l'any 1952–, una vegada que els hereus de John Wayne i la Paramount Pictures s'haguessin posat d'acord, al cap de cinquanta anys, per rescatar aquesta obra imperdible. Fins llavors, el negatiu havia estat amagat i només després de tant temps una entesa de les parts va permetre escanejar-lo, fotograma a fotograma, per oferir una còpia en alta definició digital. El treball ha durat anys.

Aquella nit, el cinema presentava un ple gairebé absolut d'un públic entregat que va gaudir amb una visió excel·lent del mític film, en un renovat color i en la tot just estrenada digitalització de les projeccions. Prèviament, es varen passar tràilers d'altres films que permeteren comprovar les possibilitats d'aquest sistema, que ofereix a l'espectador una visió extraordinària i un so perfecte.
Girona gaudeix d'un petit tresor amb el Truffaut. Poques ciutats de Catalunya tenen el privilegi d'una sala dedicada a films que no es veuen en els cinemes comercials. Passen per la seva pantalla contínuament produccions que no troben cabuda en l'altre cinema. Però tampoc és estrany que un film que prèviament s'ha exhibit al Truffaut s'acabi distribuint arreu per I'èxit que obté en aquesta sala. Pel·lícules extraordinàries, moltes vegades d'autors ignorats, que presenten temes i paisatges sorprenents. Dies de glòria, i també d'inquietud, quan algunes vegades hom es troba gairebé sol entre aquelles velles parets de la sala B de l'antic cinema Modern. Girona, s'ha dit sovint, és una ciutat tancada i formada per capelletes. Moltes patums importants de la ciutat no han posat mai els peus en aquesta sala i tal vegada no saben ni on és. Només la tossuderia del Col·lectiu de Crítics, format el 1990 per dinamitzar el fet cinematogràfic, ha aconseguit oferir continuament pel·lícules en versió original, acompanyades sempre d'un fulletó explicatiu del que es visionarà. Generalment, en sortir del cinema hom experimenta la sensació d'haver viscut uns universos que no són els habituals, que el transporten a altres llocs i a altres inquietuds i que el fan sentir més complet en els seus sentiments.
El patrocini de l'Ajuntament de Girona és molt important. Aquesta sala d'assaig no sobreviuria sense l'ajut institucional. La continuïtat en aquest suport ha estat un encert dels diferents consistoris. Preservar que la producció cinematogràfica de qualitat arribi als gironins és atorgar un plus de qualitat que constitueix un pilar cultural bàsic de la ciutat. Però, tot i això, sense l'abnegada, obstinada i exemplar labor del Col·lectiu de Crítics tampoc seria possible. Enhorabona.
Joan Ribas, publicat en El Punt-Avui 09.06.13
*Notícia a TVGI http://bit.ly/1141WcG

Lluís Mateu revisa 50 anys de trajectòria a Les Bernardes

L'artista saltenc inaugura demà l'antològica més important de la seva obra, amb dibuixos dels seixanta fins a peces actuals, coincidint amb el seu setantè aniversari.
D 'alguns artistes es diu amb gran elogi que la seva obra és inconfusible. S'hi pressuposa una continuïtat, una coherència, potser també una predictibilitat. De Lluís Mateu (Salt, 1946) no es podria fer mai una tal afirmació. Mires una pintura seva i assenteixes; en mires una altra, i et complaus en una certa seqüència; a la tercera, ja hi ha alguna cosa que se t'escapa, i a la següent, pam, ja t'ha fotut, ja sembla ben bé l'obra d'algú altre. No hi ha gairebé mai discursos lineals en la trajectòria d'aquest artista que va sempre per lliure excepte quan surt d'excursió amb bicicleta, perquè li agrada la companyia, i per comprovar-ho només cal anar a veure l'exposició que inaugurarà demà (20 h) a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, el seu poble, on és considerat “una institució”, si és que una expressió així pot ser apropiada en relació amb un home tan allunyat de la pedanteria i que té ben poc d'institucional.
Per llegir més l'escrit d' Eva Vázquez a El Punt-Avui cliqueu a l'enllaç
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/652283-lluis-mateu-revisa-50-anys-de-trajectoria-a-les-bernardes.html

  * Amb l'exposició, s'ha editat una catàleg·llibre amb una sèrie d'escrits sobre en Lluís Mateu. A continuació reprodueixo l'escrit que surt publicat signat per mi.
En Mateu, en Lluís Mateu.

Hi han personatges que si no existissin els hauríem de crear. En Lluís és un d'aquests . Al menys pel que fa a mi. Ho dic egoistament, perquè sense en Lluís ( i molta altre gent, afortunadament) la meva vida seria diferent, a pitjor. En Lluís em va ajudar i em va fer costat en els moment més importants de la meva adolescència i en la formació de la meva personalitat. I també més tard.

Tot i que Els Mateus  vivien en el mateix carrer que vaig néixer, el carrer Hernán Cortés i cada dia quan anava a l'escola a "cals mestres" passava pel davant de casa seva, no va ser fins que vaig entrar a l'Escoltisme que vaig començar tenir una relació més estable i continuada. Ell i en Narcís Casas es van fer càrrec de l'Agrupament Escolta Sant Cugat. Tot s'ha de dir, en Narcís pencava més que en Lluís, que era molt més de la broma i sabia desaparèixer amb elegància i estava més pendent de la "Xita",  que en aquella època ja festejaven, que no pas per nosaltres, pobra mainada perduda en la nostra adolescència.

Va ser amb la moguda de La Pastera, el Centre Cultural més lliberal i creatiu de Salt amb anys, que la nostra relació és va fer més intensa. Allà amb en Lluís ( i molta altre gent) em vaig poder realitzar tant en l'apartat de pintura com el teatral. Si he tingut algun mestre amb les manyes de pintar, sens dubte va ser en Lluís. Molts anys vaig estar influenciat per la seva manera de dibuixar i pintar. I ell, que en el fons sempre ha estat una mica gandul, em feia treballar, fent cartells, decorats... fins i tot les faixes dels puros que va donar el dia del seu casament. Una per una les vaig dibuixar durant tota una nit amb els noms de Xita_Mateu, totes diferents i de diferents colors. Més tard, va deixar a les meves mans, un marrec de disset anys, la organització dels Dijous Pastera, que consistien en trobades amb  gent de la música, la literatura, la "política", que cada dijous a les 8 del vespre venien a la Pastera a fer una xerrada. He de dir, però, que mai en va deixar sol, jo sabia que en un moment o altre apareixeria en Lluís, encara que només fos en el meu imaginari.

Amb en Mateu vaig poder fer teatre. Jo que volia ser actor de cinema i em vaig haver de conformar a actuar a les ordres d'en Lluís. Obres com "Homes i No", "La terra és belluga" i sobretot les inoblidables t les nits d'estiu, en el Padró de l'església de Salt, representant "Becket o l'Honor de Déu" de Jean Anohuil. En Lluís interpretant el paper de Becket i jo del seu jove ajudant. El final els "brutus" dels barons de Rei (interpretat per en Joan Canals) ens mataven. I, també, les nits que vam representar "Antigona" de Salvador Espriu, en la jo feia el paper de Tirèssies i en una de les nits de les tres representacions, l'home va arribar a la lluna o això ens van dir.

Aventures com el Grup 13 escu-pint, una idea de fer un grup d'artistes de pintors i escultors saltencs i fer coses junts. De fet, només em vam fer-ne una: una exposició col·lectiva a una de les Sales de la Biblioteca de Salt per la Festa Major. Tres membre d'aquest grup, Jordi Gispert, Lluís Mateu i jo mateix,  anys més tard, a mitjans dels anys setanta, vam formar part de la compromesa i activa Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (L' ADAG). Van ésser uns anys compromesos , de canvis i grans esperances. A  l'ADAG  vam participar-hi fent cartells, muntant exposicions sobre els Drets Humans, Salvem la Devesa, El Carnestoltes i la més reconeguda, la dedicada a Carles Rahola, que va anar a Barcelona, a la Fundació Miro i a Cadaquès.

Aventures com la de la revista  La Farga. En Lluís des de el primer número  forma part del consell de redacció, amb el seu Bugarac i fent portades. Vam compartir l'aventura de treure la revista cada mes, transformant-la de "Butlletí del Casal de Jubilats" a "Revista de Salt.

En Lluís és un home d'idees i d'acudits, de solucionar un entrebanc i inventar-se noms. Quan després d'uns anys de no fer Pastorets a Salt, és van recuperar de la mà d'en Joan Canals, ens vam tornar  a  treballar junts . Era per allà l'any 1975. Ell, en Lluís, com sempre és va reservar la "creació" de decorats, vestuari, maquillatge... i jo, d'ajudant d'ell i també d'actor. Per aquella època l'actor Xicu Masó buscava gent per muntar una obra de teatre a Girona. Li vaig suggerir que vingués a Salt a veure Els Pastorets, que hi havia gent molt maca. Va venir i li va agradar, sobretot l'ambient i les ganes d'aquella "mainada". El vaig invitar, a en Xicu, a la festa  del final dels Pastorets, un berenar sopar (molt senzill) en el bar de l'antic Patronat "Can Panxut". Allà és va parlar de teatre, la gent és va animar i en Xicu va "encendre" la xispa de crear un grup de teatre o més ben dit "un taller de teatre". Amb aquestes que surt en Lluís Mateu, amb la seva fina ironia, i deixa anar allà amb tot el personal engrescat, que més que un taller, potser seria millor fer un "talleret". I d'aquí va sortir el famós  nom d' "El Talleret de Salt".

Ha estat un gran aprenentatge estar el costat d'en Lluís. Tot i que ell sempre s'ha reservat el "veure a venir", ha estat i és un líder, però no li ha agradat mai liderar.

En Lluís si hagués estat més "valent" hi hagués fet el salt, seria un personatge reconegut arreu del país. El fet de no fer aquest pas, els saltencs i el seu entorn hi hem sortit guanyant.

En Lluís ha tocat la pintura, el teatre, la música, la bicicleta i, el bon viure. Menys amb la música i la bicicleta, he tingut la sort de compartir moltes històries i aventures que ens han apassionat a els dos. Espero que duri per molts anys. En Lluís encara és jove, possiblement el més "jove" de tota la colla.

Gràcies per molt Lluís.

Guillem Terribas