EXPOSICIÓ A VITEL·LA : Guillem Terribas. MIRADES D'AHIR I D'AVUI.

Diari de Girona 22.03.2019

LAS HEREDERAS, Cinema Truffaut

LAS HEREDERAS 
Paraguai, 2018
Direcció: Marcelo Martinessi
Intèrprets: Ana Brun, Margarita Irún, Ana Ivanova, Nilda González, María Martins, Alicia Guerra
Gènere: drama
Durada: 97 minuts
Idioma: castellà

Fragilitat

 «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...» Aquest fragment de la cançó «Cuesta abajo» de Carlos Gardel podria ser el leitmotiv de la pel·lícula de Marcelo Martinessi.

Las herederas (2018) és una pel·lícula fràgil, sensible, molt íntima, que demana molta atenció i participació per part de l’espectador.

El seu director, Marcelo Martinessi, va néixer a Asunción (Paraguai) l’any 1973 i és conegut pels seus curtmetratges, que han guanyat diversos premis en festivals. Las herederas és el seu primer llargmetratge i ja s’ha fet un lloc en el món del cinema, després d’haver guanyat un Os de Plata (el premi Alfred Bauer) en el Festival de Berlín 2018.

Dues dones de bona posició viuen juntes en una casa elegant, gran i amb criada inclosa. Quan ja tenen una certa edat, a la seixantena, els diners de l’herència s’estan esgotant i comença la decadència. Han de començar a desprendre’s de pertinences familiars. Una d’elles, Chiquita (Margarita Irún), acaba a la presó per frau, i a partir d’aquí la història se centra més en Chela (molt bona interpretació per part d’Ana Brun, Os de Plata a la millor actriu), que per guanyar alguns diners amb el seu cotxe fa de taxista per a amigues i conegudes. És aquí que la història es torna més tendra i amb més desig, i encara més a partir de l’aparició en la vida de Chela d’Angy, una jove, desinhibida, moderna, que fuma, que vesteix informal i que l’anomena Poupée. Personatge molt ben interpretat per l’actriu Ana Ivanova.

Segons Marcelo Martinessi, la història va néixer a través d’experiències properes, de diàlegs que va escoltar en la seva infantesa i en la forma que tots aquests pensaments i totes aquestes vivències es van anar posant en la memòria i amb el temps s’han transformat en sensacions, sentiments...

Las herederas és una pel·lícula de dones. El mateix Martinessi reconeix i explica que «el Paraguai és una terra de dones; en contrast amb actuacions, educacions o formes masclistes, al Paraguai són les dones les qui controlen la fibra interna de la societat».

Per tant, ens trobem immersos en un canvi de vida, en una transformació i en un nou comportament d’unes dones ja a la seixantena, que han de renovar la seva relació i la seva manera de viure. I tot això molt ben explicat, amb una íntima i propera posada en escena per part del director i el bon treball de totes les actrius que participen en la història.

Martinessi aconsegueix que en poca estona (el film és relativament curt, comparat amb el que s’estan acostumant molts directors en allargar inútilment moltes històries) coneguem una dona, l’heroïna de la història, al mateix temps que ella es va coneixent.

Aparentment, tindrem la sensació, al final de la pel·lícula, que no ha passat res, però en realitat ha passat molt. Només cal pensar-hi amb atenció i haver participat en la història d’aquestes dones.

Guillem Terribas Roca

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

CRISTINA CERVIÀ: Una dona de teatre molt estimada

Cristina Cervià a la Presentació del llibre Carol,
a càrrec de la Imma Merino. A la foto de L'Avenç;
la Cristina llegint fragments de l'obra.

Em sembla que la primera vegada que, a finals dels anys vuitanta, vaig veure Cristina Cervià en un escenari va ser en un muntatge de Nit de Reis, que potser va significar el més gran èxit del Talleret de Salt, amb el qual ella es va formar no només com actriu, sinó com una dona de teatre. Això perquè El Talleret era una d’aquelles companyies independents que, com deia la Cristina, feien que els seus membres tant poguessin crear escenografies com vendre bolos: actuar era una part de l’aventura de fer teatre. Dissolt El Talleret, crec que la Cristina sempre va mantenir aquest esperit. Li va servir per sobreviure en el món teatral, tan inestable i tan precari per a bona part dels que hi habiten; però sobretot per viure’l plenament, per estimar-lo malgrat tantes dificultats, per compartir-lo apassionadament, per transmetre’l als seus alumnes i als joves actors i actrius que hi han acudit perquè els dirigís.

Foto Joan Roura, del programa de converses "Edició Limitada" https://bit.ly/2HDi4gN

Penso en un dels últims espectacles que va crear i dirigir, Els dies que vindran, construït amb fragments de textos de Txèkhov. Ho faig recordant que, després de Nit de Reis, vaig veure-la en un altre muntatge d’El Talleret, L’hort dels cirerers, que va fer que sempre més estimés Txèkhov: creia que encarnava la capacitat del teatre per expressar la complexitat de viure i per emocionar-nos de cop quan sembla que no hi passa res. Quasi trenta anys després d’actuar a L’hort dels cirerers, la seva experiència de vida i de teatre es projectava a Els dies que vindran. Tot va enriquir-la com a actriu i vitalment, d’una manera indestriable. Va ser una gran lectora de poesia i, amb la seva dicció clara i la seva comprensió, sabia expressar-la. Com també altra mena de textos. D’aquí, la Cristina no només va actuar en escenaris teatrals, sinó que va intervenir en llibreries, centres culturals, biblioteques i en molts altres llocs on amb la seva veu càlida pogués fer arribar la bellesa i el sentit de les paraules. A vegades ho va fer de manera desinteressada, amb la mateixa generositat amb la qual ha participat en tants d’actes i ha col·laborat amb tanta gent d’àmbits diversos: dramaturgs, escriptors, poetes, ballarins, artistes, llibreters, activistes culturals.

L’última vegada que hauré vist actuar la Cristina va ser en una de les biblioteques on va representar la quarta i excel·lent edició de Llibràlegs, una proposta que encarrega a dramaturgs uns textos breus que, tenint com a escenari una biblioteca, s’han de posar en escena sense cap artifici teatral. Allà hi era amb Meritxell Yanes, amb la qual va crear La Mentidera Teatre i hi va compartir tantes experiències, com ara, junt amb David Planas, anar dues vegades a Buenos Aires perquè Rafael Spregelburg els dirigís en dos muntatges, Lúcid i Tot, que van donar joc a la Cristina per transmetre un sentit de la ironia que no li era aliè. En aquella representació de Llibràlegs, en què tot es feia especialment emotiu, també hi era Mercè Pons, per donar suport i per si havia de substituir la Cristina a causa de la malaltia. Aquest gest forma part d’una cadena que dona la mesura dels afectes i les complicitats que ha suscitat l’actriu gironina. Tenia molts d’amics i amigues. Jo n’era una i, com els altres, estic trista. No diré que em consola, però sí que m’emociona que, fins al final, va aprofitar tot el temps per viure’l. He trobat una entrevista que vaig fer-li fa cap a deu anys. Hi afirmava: “Si no gaudeixes en un escenari, encara que sigui patint, no cal que hi pugis perquè no transmetràs res.” Ella va gaudir, vivint i fent teatre, i ho va transmetre generosament. Cristina, recordarem la teva rialla i t’estimarem sempre.
IMMA MERINO, publicat en el Punt Avui 18.03.2019

* El vídeo enregistrat per mi, es la seva darrera actuació en públic i fou el 08.03.2019  en el Centre Cultural de la Mercè en un homenatge a Víctor Català. 

Es quan una persona estimada ens deixa, que et venen a la memòria aquells moments, aquells fragments de vida en comú, que habies oblidat o que en conserves un vell i agradable record.  
Es també,  ara que penses en les coses que no li has dit o que no li has agrait. Es quan et sap greu no haver estat més el seu costat en moments difícils de la seva vida. Es ara que te n'adones que no la veuràs, que no la tindràs mai més. Però, encara que sigui el que sigui el que ens l'ha pres, que ens l'ha matat, el que no podrà mai, però mai, es que la obliden, que deixem de pensar en ella, que visqui en els nostres records i que ens acompanyi per sempre en les nostres vides. La Cristina viurà amb nosaltres sempre, el seu riure sonarà sempre, la seva solidaritat i energia, la tindrem sempre. La seva entrega, la seva participació, la seva col·laboració, la tindrem sempre. No hi ha ni deu que ens la pogui robar, prendre, agafar, oblidar... Gràcies Cristina, per ser sempre en els millors moments de la meva  (nostra) vida. Gràcies per acompanyar-me (acompanyar-nos) a viure millor la vida. Gràcies per les teves generoses i sinceres rialles. Una abraçada llarga.
Guillem Terribas Roca 

LA CERVÍ

Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 18.03.2019

Foto: El periódico. 

M’he acomiadat a distància de Cristina Cervià. Ella no ho ha sabut o potser l'hi ho ha dit algun amic comú. Mentre va durar la seva malaltia, llarga i dramàtica, persistent, només vaig ser capaç de dir-li paraules de coratge, un missatge de tant en tant, una abraçada fortuïta al carrer. I tot allò, que era una manera de dir-li que me l'estimava, no era res, sinó un acostament tangencial, al marge, com si no m’atrevís a entrar en el pou del seu dolor.De fet, no m’hi atrevia. I ella mateixa, amb la rialle esclatant, sorollosa, impúdica, semblava com si deturés qualsevol intent de commiseració. Me n’he acomiadat i, en aquest adeu, han tornat els dies en què començava a fer teatre, en uns Pastorets o al Talleret de Salt, una de les institucions mítiques del teatre independent. I ha vingut, com una glopada, tota la resta. La persona, l’actriu que va triomfar amb 'Lúcid' (premi de la crítica, el 2007) i amb tantes produccions alternatives ('Bondat', 'Tot', per dir-ne algunes), fetes amb rigor des de sales com La Planeta. L’activista que no va deixar mai d’entendre la cultura com un servei: presentacions, recitals, lectures, homenatges, elogis dels llibres i de les biblioteques, classes, direccions escèniques. La Cervi, perquè tothom sap que només les que han entès el teatre com una religió tenen dret a ser conegudes amb l’article al davant. Me n’he acomiadat de llunya. Del seu caràcter decidit, impetuós, irreductible.

Enllaços
https://bit.ly/2udxPTJ

https://bit.ly/2W2nbuQ

 https://bit.ly/2OcLrrF

https://bit.ly/2Fjgsaq

https://bit.ly/2Jm4IrY

https://bit.ly/2XYyMgm

https://bit.ly/2Jm5vct

https://bit.ly/2UHOhY9

https://bit.ly/2HFJPoU

https://bit.ly/2TVkyh8

El Truffaut, del Modern als Plaça

Les obres, que començaran a finals de mes, portaran el cinema a traslladar la programació als cèntrics Albéniz Plaça

L’inici de les obres és ja imminent i, després de dotze anys, es començarà a fer realitat la tan anunciada rehabilitació de l’antic cinema Modern per convertir-lo en un centre d’arts i creació de Girona. Si més no la primera fase del que és considerat un dels projectes cabdals de caire cultural del govern de Marta Madrenas, juntament amb la Casa Pastors (en el seu cas com a futur museu d’art modern i contemporani).
El pla d’obres, que és previst que comenci a finals de mes o a principis d’abril, començarà amb una primera fase que afectarà tant la tercera planta de l’edifici –on s’instal·laran les oficines de gestió del centre, una sala plató, un laboratori polivalent i sales de reunions– com de la segona planta, on es farà una segona sala de projeccions annexa a l’actual del cinema Truffaut , a més de nous accessos, amb la planta baixa com a punt d’entrada a l’edifici des del carrer Nou del Teatre.
Precisament, a causa de les obres, els únics llogueters actuals, el Truffaut, estan obligats a buscar un altre equipament que aculli la programació d’aquest cinema municipal que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema. Després de descartar-se el centre cultural La Mercè, a tocar, però amb incompatibilitat tècnica i de programació, tant el consistori com el col·lectiu han establert que la millor opció és traslladar-se temporalment als Albéniz Plaça , concretament en una de les tres sales d’aquest cèntric complexe cinematogràfic, almenys fins que no s’acabin les obres, que s’estima que tardaran almenys 18 mesos. Un cinema, els Plaça, que històricament ja va assumir durant un període de temps la programació del Col·lectiu de Crítics de Cinema abans que es construís la sala de projecció d’exhibició del Truffaut a l’edifici del Modern.

Tant el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura, Carles Ribas, com el president del Col·lectiu de Crítics, Guillem Terribas, es mostren satisfets amb aquest pas, que comportarà que l’Ajuntament de Girona assumeixi llogar provisionalment la sala i es faci càrrec, com fins ara, d’un possible sobrecost si fos el cas. “La sintonia ha estat essencial i al final hem cregut que aquesta és la millor opció perquè, malgrat les obres, el Truffaut continuï actiu. I això és fonamental per a la gran activitat cultural que representa”.
Per la seva banda, Terribas comenta que el més complexe serà el trasllat, sobretot de l’aparell de projecció digital, d’un lloc a l’altre. “Ha estat la millor solució, però tenim clar que la nostra seu sempre serà el Modern i ens fa molta il·lusió que s’hagi desblocat per fi el projecte i en un futur proper podrem gaudir de dues sales de projecció, noves i modernes”, remarca.
Pel que fa als Albéniz Plaça, segons fonts de l’empresa no neguen que tot està emparaulat i lligat, però matisen que encara falta plasmar-ho en un contracte que hauran de signar les tres parts.
Un cop això es concreti se sabran les condicions i els detalls d’una operació a tres bandes que permetrà als espectadors continuar gaudint d’una àmplia oferta cinematogràfica i de l’activitat impulsada per moltes entitats.
Redacció El Punt-Avui 08.03.2019 Fotos: Joan Sabater
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1566657-el-truffaut-del-modern-als-placa.html

Les mirades de Terribas, a Vitel·la

El llibreter i activista cultural Guillem Terribas va inaugurar el cap

Les Mirades de Terribas. 

de setmana passat una exposició de les seves pintures, amb el títol Mirades d’ahir i d’avui, al primer pis de la llibreria Vitel·la de l’Escala, on la mostra es pot visitar fins al 10 de maig, de dilluns a diumenge, en horari de llibreria. En aquesta exposició, Guillem Terribas hi ha inclòs obres que van dels anys setanta a l’actualitat.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 14.03.2019

IMATGES DE L'EXPOSICIÓ

Doctor Zhivago (7/10) Movie CLIP - Reunited (1965) HD

Doctor Zhivago. L'escena. Marta&Guillem

Unforgettable - Nuovo Cinema Paradiso (Scena Finale, 1988) HD

Gràcies al cinema, per alegrar-nos la vida. Per donar sentit a la nostra existència.
Gràcies per compartir moments com aquests. Gràcies per formar part de les nostres
vides. Gràcies pel que hem aprés. Gràcies.

La prosa salvada

 Edicions Cal·lígraf reivindica l’obra narrativa d’Anna Dodas a ‘Capvespres de foc i de grana’, una antologia que reuneix relats apareguts en revistes i algun d’inèdit

És ben possible, com suggereix Julià Guillamon en el pròleg de Capvespres de foc i de grana, que Anna Dodas hagués entrat a veure l’exposició de Max Ernst a la Virreina l’estiu de 1986, poc abans d’anar-se’n de vacances, i que aquells gravats d’homes amb cap d’ocell que corrien per uns carrerons sinistres li inspiressin “La ciutat conquerida de les cigonyes”, un dels relats que va deixar inèdits a la seva mort, sobre uns ocells que atacaven la població, i que Edicions Cal·lígraf ha recuperat ara en el primer recull de l’obra narrativa de l’escriptora. És ben probable que hagués vist l’exposició d’Ernst, perquè aquella promoció de filòlegs de l’Autònoma, com la del seu satèl·lit al vell Seminari de Girona, el CUG, compartia el desig de sortir del realisme gris heretat del franquisme i d’assajar noves maneres de narrar, obertes al collage, la ironia i el misteri.
Molts d’aquells filòlegs incipients van descobrir al mateix temps la poesia de Carner i l’art combinatòria de Robert Coover, aleshores tant de moda; els contes fantàstics de Rodoreda i la poesia de Sylvia Plath, els mites clàssics i el cinema de David Lynch. A la primera meitat dels vuitanta, els estudiants discutien tant o més de llibres fora de classe que a dins. Es feia vida de cafè, de Rambla i de sala de concerts, i amb la desbandada de l’estiu no en tornaves a saber res si no era per una postal enviada des de Londres per una que hi havia anat a fer d’au-pair o per algú altre que havia aprofitat l’Interrail per recórrer mig Europa. El 9 d’agost de 1986, Anna Dodas, que amb 23 anys acabava de publicar el seu primer poemari, Paisatge amb hivern, i tenia a punt ja el segon, El volcà, va escollir l’autoestop, un sistema encara més econòmic i enormement popular entre els joves de l’època, per viatjar fins a Sardenya amb una companya de curs, Gemma Argemí. Cap de les dues ja no tornaria. El primer cos, colpejat vilment, va ser trobat a la vora d’un camí, prop de Montpeller, el 17 d’agost; el segon no el van descobrir fins al cap d’un mes, tot i que era a només cent metres de l’altre. L’impacte va ser tan bèstia entre els que encara estudiàvem, que durant molt de temps cap de nosaltres va atrevir-se a fer dit. Agafàvem bitllets barats d’autobús, però res de pujar al cotxe dels desconeguts.

Anna Dodas, a l'època en que va rebre un l'accèsit del Premi Just M. Casero
per "Esbossos per a un rèquiem". Foto: Família d'Anna Dodas. 

La història d’Anna Dodas (Folgueroles, 1962-Montpeller, 1986) podia haver-se acabat allà, sota aquell alzinar, i no ser més que una nota de crònica negra a la carpeta dels crims sense resoldre. Però no ha estat així de cap manera, per més que cada vegada que es rescata alguna obra seva hi hagi qui clami contra la injustícia de tenir-la oblidada –“silenciada”, en diuen a vegades, com si es tractés d’un dissident polític–, amb una fúria que més aviat exorcitza el terrible dolor de com va morir. Per la poca obra que va ser a temps d’escriure amb 23 anys, no se li pot demanar gaire més, encara que hagués donat mostres d’un talent poc comú, com assenyala Guillamon. La seva poesia, reunida el 2015 per La Busca i traduïda també al castellà, ha tingut un recorregut molt digne i ha estat objecte d’estudis acadèmics notables, però l’obra en prosa havia quedat oculta, disgregada en revistes comarcals o encara inèdita, i això que la mateixa Maria Mercè Marçal, que va introduir-la al cercle de Llibres del Mall arran de l’obtenció del premi Amadeu Oller per Paisatge amb hivern, advertia que semblava més aviat destinada a la narrativa. Els dos mons es complementen, i hi afloren motius afins: el somni, la mitologia, la mort. Caterina Riba i Ester Pou, en estreta complicitat amb la família de l’autora, s’han encarregat de posar-hi remei amb Capvespres de foc i de grana, que aplega deu narracions i un text sobre la música de Bach que van des del primer relat que van premiar-li, el 1981, i que dona títol al volum, fins als contes de Les ciutats, apareguts ja pòstumament a la revista Ausa el 1991.

Guanyador:
Josep M. Fonalleras
"El Rei del Mambo"
Ed. del Pel, exhaurit

Finalista:
Josep Gregori
"Tirar les cartes"
Edicions Bromera

Accèssit
Anna Dodad
"Esbossos per a un rèquiem" 

 S’hi han afegit també tres contes inèdits que Dodas va escriure als 19 anys i que tenia relligats amb el títol Amor de cendra. Les compiladores, en canvi, no han considerat pertinent l’edició dels escrits d’adolescència ni d’una novel·la inconclusa titulada Esbossos per a un rèquiem, que correspon a l’original que va presentar el 1983 a la tercera edició del premi Just M. Casero i que va rebre un accèssit. El guanyador, aquell any, va ser Josep M. Fonalleras per El rei del mambo.
Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 03.03.2019 

Acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi 2017 (03/05/2017)

Imatges de l'acte d'entrega de la Creu de Sant Jordi 2017. Entre els galordonats

Guillem Terribas Roca (03.05.2017)

Guillem Terribas,ànima de la Llibreria 22 de Girona / Revista GIRONA GASTRONÒMICA

Nascut el 1951 a Salt, Guillem Terribas ha estat durant 37 anys l’ànima de la 22, la llibreria que va fundar al carrer Hortes de Girona el 1978. Autodidacte, cinèfil i comunicador, ha rebut diversos premis i reconeixements com la Creu de Sant Jordi el 2017 o el Premi Trajectòria 2018 de La Setmana del Llibre en Català. Ara que està jubilat, repassem la seva trajectòria.

Recordes el primer llibre que vas llegir o que et va cridar l’atenció?
Jo veia llegir el meu pare i el que veia era molta lletra. La meva il·lusió era si un dia arribaria a llegir tanta lletra. Recordo que un dia vaig anar a la biblioteca de Salt i em va fer gràcia un llibre que es deia Gerona , de la col·lecció Episodios Nacionales

 de Benito Pérez Galdós. És el primer llibre que recordo que vaig llegir i que em va impactar. Em va agradar molt perquè explicava la història de Girona, de la guerra del francès, de l’Álvarez de Castro i és el primer que recordo.

Quin és el teu gènere preferit?M’agrada la novel·la però també llegeixo una mica d’assaig però que tingui a veure amb literatura o cinema. La novel·la té un avantatge, és el gènere més popular, el més desprestigiat, però també és el gènere on hi pots trobar història, psicologia,... hi pots trobar de tot.
Sempre has treballat en l’àmbit de la cultura? Jo vaig començar venent diaris. Al carrer Hortes de Girona hi havia una distribuïdora de revistes i diaris i un estiu, quan tenia 13 anys, hi vaig venir a treballar. Anava a repartir diaris als quioscos amb bicicleta. Vaig acabar el Batxillerat i vaig anar a treballar a l’Hotel Peninsular, el més prestigiós aleshores. Vaig començar al món de la gastronomia. Després vaig treballar als restaurants Arcada i Rosaleda. Més tard, vaig conèixer el ram de la construcció i les empreses que fan carreteres i vaig passar per una empresa d’aïllaments de naus industrials i una empresa d’il·luminació. Era el meu modus vivendi però quan plegava, des que tinc 10-12 anys, he estat en grups de pintors i de teatre. I aquí em vaig anar creant aquest món cultural fins arribar a muntar l’any 78 la llibreria 22. Has recomanat molts llibres en la teva trajectòria però també n’has escrit.

El 2007 va sortir publicat un llibre sobre la història de com la llibreria 22, “Demà serà un altre dia”. Em va proposar la idea un editor, l’Ernest Folch, i vaig començar a escriure amb l’ajuda de Xavier Planas. Una part del llibre parla de qui és Guillem Terribas, una segona part del llibre parlar de la història de la 22 i una tercera, del futur de la llibreria. Ens va agradar tant el personatge de Guillem Terribas que al final va ocupar més pàgines de les previstes. És un personatge del que realment em vaig enamorar. Després hi ha un altre llibre, publicat fa dos anys, sobre el cinema, “Alegra’m la vida”, que explica les meves influències cinematogràfiques i la meva manera de veure cinema amb la meva neta des dels 3 anys fins els 6 que va ser quan va sortir el llibre. També n’hi ha un altre de llibre, “L’avi de la Martina”, que va ser com un divertimento el fet d’explicar la història d’un avi amb la seva neta, mentre escrivia la història del segon llibre.

T’agrada molt el cinema doncs.

Molt. De la meva educació cultural n’hi ha un inici a les escoles però jo aprenc escoltant a l’altre gent en reunions, trobades, en el món del teatre, de la música i del cinema. Al cinema he après molt. He après històries, conegut autors, ciutats. Jo tinc una educació molt cinematogràfica. El cinema forma part de la meva vida.
Molts dels grans escriptors/es han passat per la 22. Sí, veig la llista i, fins i tot, quedo meravellat. Hem tingut la sort de seduir, la 22 ha anat agafant un prestigi. Per això és important que a la llibreria hi tingui cabuda gent de primera línia però també gent que comença perquè és important que tingui una ajuda. Està bé que vingui l’Eduardo Mendoza però també que l’endemà hi hagi un noi amb un llibre de poemes que comença. Això és el que sempre m’ha agradat molt de la 22.
Gastronòmicament, com et consideres?Jo tinc una gran sort: menjo de tot. Vaig tenir la sort que la meva mare cuinava tan malament que qualsevol lloc on anava era molt millor que a casa. Per tant, menjo de tot. Fins i tot, alguna vegada que he estat a l’hospital, jo m’ho menjo tot.

Si un dia has de fer una celebració, quina és la teva cuina predilecta? 

Per la meva situació i per la de la llibreria, conec bastants cuiners i restaurants però no soc d’aquelles persones primmirades. Sortosament, a Girona estem molt bé gastronòmicament perquè fins i tot hi ha bars dels quals no en donaries ni un duro i fan un menjar fantàstic. No soc un gourmet primmirat. M’agrada menjar i sobretot m’agrada fer sobretaules.

La cuina és inventiva com una novel·la? 

Al igual que un escriptor/a ha de crear i tenir imaginació, un cuiner/a  també ha de tenir aquestes dots i posar-les al servei del client cada dia de cada dia.

Paco Basso. Publicat a la Revista GIRONA GASTRONÒMICA
Febrer 2019.
https://docs.gestionaweb.cat/0962/revista-39-mini-baixa.pdf

La VIGÍLIA de Marc Artigau.

Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) és

Marc Artigau amb l'editora Glòria Gasch.

un escriptor català, ubicat en els gèneres de la dramatúrgia i la poesia.

Llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia per l'Institut del Teatre de Barcelona, el 2008 va publicar l'obra Ushuaïa, guanyadora del Premi Ciutat de Sagunt d'eixe mateix any, un guardó que revalidà l'any posterior amb Les sense ànima. El 2007 va guanyar el X Premi Boira de Teatre amb Els gorgs, que no seria publicada.^[1] Entre les obres teatrals que ha estrenat hi ha Ushuaïa, T'estimem tant, Grace o A una nena nua llepa-li la pell llepa-li la pell a una nena nuA.^[2] 

Quant al camp de la poesia, ha publicat poemaris com ara Vermella, reconeguda amb el Premi Martí Dot el 2007 o Escuma negra, XXVII Premi de Poesia de les lletres catalanes del Vallès Oriental. El 2011, amb Desterrats, s'imposa al certàmen literari Pepe Ribelles Vila de Puçol.^[3]

Guillem Terribas, Marc Artigau i Àngel Llàcer.

Des de la temporada 2015-2016, col·labora en El món a RAC 1 amb Guillem Terribas amb una secció sobre llibres titulada «De què va?».^[4] El 2019 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la La vigília.^{[5]  (Viquipèdia).}

* La Vigília es una novel·la que si no es llegeix no passa res...
però si ho feu, us puc assegurar que passarà molt i molt . I, molt bé, tant
que recomanareu la seva lectura.

Comentaris de la Setmana de JORDI BASTÉ  a la Varguardia 10.02.2019. 

Marc Artigau, parteix de la seva experiència d'escriptor de contes curts
per la ràdio, com a motiu per explicar-nos la història d' un autor
de contes per una programa de ràdio  i la d'una senyora, ja gran, que es
una entusiasta dels seus contes.
Un dia cita a l'escriptor a casa seva i  li fa la proposta, que no pot rebutjar:
que li escrigui la història de la seva vida, que ella li anirà relatan, 
i que en faci una biografia "retocada".
 Amb aquestes dues premises, Artigau atrapa al lector/a amb 
la lectura de les dues històries que no es fan mal entre elles, sinó que
constantment us tindrà  atrapat fins a la darrera pàgina. 
Es un llibre per guardar.

Está de vuelta

Una passejada er Girona amb la 22 inclosa.

GUILLEM TERRIBAS Premi 3 de Març · Salt Març 2008

Premi 3 de Març, distinció que fa l'Ajuntament de Salt a personatges de Salt que s'hagin distingit. El premi es dona cada any el 3 de març pe commemorar la Independència de Salt de la ciutat de Girona. Guillem terribas va rebre el premi 3 de Març l'any 2008.

Els crims del feixisme, projectats

El cinema Truffaut i Òmnium enceten un nou cicle de la Filmoteca dedicat a denunciar la repressió franquista.

Àngel Quintana, Esteve Riembau, Josep M. Muñoz i Joaquim Nadal en el Cinema Truffaut, durant la presentació del llibre
LAYA FILMS i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil.

“Durant molts anys, quan apareixia una nova pel·lícula ambientada en la Guerra Civil o en la immediata postguerra, alguns sectors afirmaven que el tema començava a cansar. Avui, més que mai, torna a ser necessari que el cinema es comprometi amb la societat, que elabori polítiques de memòria i que des de les institucions públiques fem allò que calgui per no oblidar.” Ho defensa Àngel Quintana, crític de cinema i catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Girona, a propòsit del nou cicle de la Filmoteca de Catalunya, titulat Els crims del franquisme, que des d’avui i fins al 6 de març s’ha programat al cinema Truffaut, amb la participació d’Òmnium Cultural.
“Més que mai, des d’un cinema públic i amb vocació ciutadana com el cinema Truffaut de Girona, cal treure a la llum un cop més la repressió franquista i establir una denúncia”, hi afegeix Quintana. Programat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, del qual ell és membre, el cicle arrenca avui mateix amb la presentació del llibre editat per L’Avenç Laya Films i el cinema a Catalunya

durant la Guerra Civil, d’Esteve Riambau. L’acte, que tindrà lloc a les 20.30 hores, es complementarà amb una taula rodona en què participaran, a banda de l’autor del llibre, Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), l’historiador Joaquim Nadal, Josep Maria Muñoz (director de la revista L’Avenç) i el mateix Àngel Quintana. També es projectaran quatre curts de Laya Films: Espanya al dia. Edició especial, Catalunya màrtir, Ollaire de Breda i Transfusions de sang. 

Cartell de la presentació

La programació es reprendrà el dimecres 23 de gener amb tot un clàssic immaculat i punyent, El verdugo, de Luis García Berlanga. A continuació, el dia 6 de febrer, es projectarà la sempre reivindicable Terra i llibertat, de Ken Loach (1995)i el 13 de febrer hi ha prevista la projecció d’un altre clàssic modern, Pa negre, d’Agustí Villaronga (2010).
En un cicle com aquest, tampoc hi podia faltar El laberinto del fauno, la magistral metàfora fantàstica de Guillermo del Toro (2006), protagonitzada entre altre per l’actor català Sergi López. La referencial Salvador Puig Antich, dirigida per manuel Huerga i amb un brillant Daniel Brühl en el paper principal, es podrà veure el 27 de febrer.
Finalment, per concloure el cicle, el dia 27 de febrer s’ha programat Els internats de la por, un documental inèdit aquí, amb el qual Montse Armengou presenta el testimoni de persones que van passar la infància tancades en institucions franquistes i religioses abjectes i brutals, pel sol fet de ser fills de “rojos”, ser pobres i ser fills de mares separades o solteres. A totes les sessions es preveu que algun director, actor, productor o expert en la temàtica pròpia del film presenti la pel·lícula.
“Per no oblidar i per no caure en vells paranys, cal que la llum del cinema ressusciti i actualitzi permanentment la nostra memòria”, rebla Àngel Quintana.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 17.01.2019
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1536415-els-crims-del-feixisme-projectats.html

Full informatiu del cicle de la Filmoteca de Girona / Cinema Truffaut "ELS CRIMS DEL FRANQUISME".
http://www.cinematruffaut.com/cicle-filmoteca-els-crims-del-franquisme/

LLIBRES PARLATS. Exposició: 30 anys de presentacions a la Llibreria 22

Exposició anomenada LLIBRES PARLATS. Idea i comissionat de Cristina Massanes.Recopilació a través de filmacions realitzades per Guillem Terribas a la Llibreria 22 de Girona, l'exposició mostra el pas dels anys. Els personatges, la seva evolució i la manera de veure el mon del llibre. Escriptors presentant i presentats. Editors que parlen  dels seus autors. Reflexions sobre escriure i el mon del llibre. Més 200 hores de filmacions recopilades en 6 apartats. Son els anys que van del 1980 al 2010, de presentacions a la Llibreria 22 de Girona. Un document excepcional que formava part de l'Exposició LLIBRES PARLATS: 30 anys de presentacions a la 22 i que el seu recorregut per diversos indrets de Catalunya va començar a la Casa de Cultura de Girona el 4 de setembre de 2010 i fou inaugurada pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, l'Alcalde de Girona Carles Puigdemont i la directora de la Casa de Cultura, la malaguanyada Natàlia Molero.