El pic de la presentacionitis

Aquesta setmana La 22 organitza deu presentacions de llibres. Només divendres, en seran quatre, a diferents hores i en diferents llocs de Girona. I evidentment, no és que els responsables de la llibreria s’hagin trastocat omplint l’agenda com aquell que és boig, aquests dies la cosa va així arreu del país.

Imatges de la Llibreria 22. Foto: Aleix Freixas /ACN

La presentacionitis que patim tot l’any -i que fa que en alguns actes l’assistència es redueixi a la mare de l’autor, un cunyat de l’editora i un senyor que hi va a passar la tarda- arriba al pic. Com una febrada, amb l’arrencada de la primavera tothom corre a presentar, com si això fos garantia de res.

Sobre el paper, Sant Jordi és la millor festa del món. Unim amor i literatura, ens aboquem als carrers a fruir dels llibres i ens els regalem com a metàfora de l’estima que ens professem, expliquem ben cofois als neòfits. Que bona part del país només s’acosta a la llibreria un dia a l’any, que fins i tot regalen roses al supermercat, que la majoria d’escriptors no toquen pilota i que, en acabat, difonem un rànquing d’autors més venuts que, en realitat, no és gens representatiu... això ens ho estalviem.

El paper ho aguanta tot. La realitat, ja no. Hem arribat al punt que és més important treure el llibre per Sant Jordi que els mèrits del llibre en si, com si el 24 d’abril caduquessin.

Els llibreters, que es juguen bona part de la facturació de l’any en unes poques setmanes i que pateixen l’allau de novetats com ningú, fa anys que prediquen en el desert. «Sant Jordi és cada dia, els llibres es poden comprar tot l’any», mussiten a qui els vulgui escoltar, mentre mouen cadires i fan lloc, entre caixes i prestatges, a la presentació de torn.

ALBA CARMONA , publicat en el Diari de Girona 02.04.2025

Full de sala del film POR TODO LO ALTO, en el Cinema Truffaut

Títol original: En fanfare

País: França, 2024

Direcció: Emmanuel Courcol

Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari

Intérprets: Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin

Gènere: Drama, comèdiaf

Durada: 103 min

Idioma: francès

Subtítols: castellà

COINCIDÈNCIES DE LA VIDA 

Ens trobem amb una sorprenent i agradable pel·lícula francesa que combina comèdia, amistat, música, fama i convivència. Tot plegat, un conjunt perfecte per gaudir d’un film elaborat amb gràcia i respecte cap a l’espectador. La trama aparentment sembla vista i repetitiva, una història plena de sorpreses i de mals entesos. Un jove i famós director d’orquestra (Thibaut) té un desmai durant un assaig. Aquest fet li trasbalsarà la resta de la seva existència, ja que tindrà conseqüències personals i de salut, és a dir, la seva vida canviarà totalment.

La pel·lícula té dos protagonistes clars: Thibaut, que està protagonitzat pel jove actor francès Benjamin Lavernhe (França, 1984) i que no fa gaire el vam poder veure en un interessant film projectat en aquest cinema, El Acusado (França, 2021, de Yvan Aftal), el qual interpretava a un jove i agressiu fiscal. L’altre protagonista, també és un jove actor francès que s’està obrint camí dins el món del cinema i del que segurament en sentirem a parlar durant els propers anys, Pierre Lottin (França, 1989), el qual interpreta a Jimmy, un home que treballa en una cafeteria d’una escola i toca el trombó en una petita banda de música del seu poble. Pierre Lottin, fa poc que el vam poder veure en la pel·lícula Cuando cae el otoño (Fra. 2024, dirigida per François Ozon) interpretant el personatge del fill exconvicte d’una de les coprotagonistes. Tots dos actors, tan Benjamin Lavernhe com Pierre Lottin, estan extraordinaris en el seus respectius personatges.

El responsable de la pel·lícula, tant del guió com de la direcció, és Emmanuel Courcol (França, 1957). És un actor, guionista i director molt conegut a França, va estudiar dret i el 1981 va començar a fer teatre amb obres d’autors clàssics: Molière, Shakespeare, Victor Hugo... Poc després, concretament el 1990, va començar a experimentar amb el cinema, primer com a actor, més tard com a guionista i, finalment, com a director. Emmanuel Courcol explica molt bé aquesta meravellosa història que t’atrapa a mesura que es descobreixen els diferents entramats de la narració. Quan et penses que ho tens tot lligat, dona un tomb inesperat amb la intenció de fer més interessant la història que t’està explicant. Gràcies a la gran habilitat de Courcol per saltar de la comèdia a la tragèdia, fa que la trama tingui diverses trampes, que en un principi semblarien previsibles. Sap donar-li una dignitat a la història i no cau en recursos que podrien ser fàcils. Té un gran respecte a la intel·ligència de l’espectador. Controla molt bé el que vol explicar. 

Només recordar que aquesta pel·lícula es el darrer treball d’Emmanuel Courcol, que ha tingut una molt bona acollida tant de públic com de la crítica a França i va tenir set nominacions als Premis Cèsar. 

Por todo lo alto, té un final agradablement acceptable, encara que no es feliç, una vegada més no hi ha concessions a la història que ha volgut explicar-nos el seu director.

Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

 

0CINE, sales de cinema

Ocine Girona 

No sé si sabeu que Ocine, l’única empresa privada que exhibeix cinema a la ciutat de Girona, és la segona més important de l’estat en nombre de pantalles i és cent per cent gironina amb prop de dues-centes sales, algunes a França. L’origen d’aquest imperi de la família Agustí cal buscar-lo al cine Núria d’Olot als anys quaranta i no van trigar en aixecar el buc insígnia de l’empresa: l’elegant i enyorat Teatre Ultònia de Girona. La segona generació, representada pel recordat senyor Narcís Agustí (soc incapaç d’anomenar-lo sense el «senyor» davant), va fer créixer el negoci. Jo tenia divuit anys, el dia que van inaugurar els Cinemes Catalunya, un cine amb dues sales i una sola taquilla. Això no ho havíem vist mai! Per cert que a la Sala A van estrenar la primera Star Wars i a la sala B el Cuirassat Poemkin d’Eiseinstein. Recordo, també, que al sortir el carrer estava fet un poti-poti de basses perquè Emili Grahit encara no estava asfaltat. Com a periodista vaig participar amb en Guillem Terribas i en Pere Garcia en la popular Travessa dels Oscar que va tenir molt d’èxit als vuitanta. I també vaig viure la satisfacció amb un pèl d’amargura de la inauguració dels Oscars, avui Ocine. Dic satisfacció amarga perquè pocs dies abans, havíem «enterrat» l’Ultònia i els Catalunya. Els costums han canviat i la gent va menys al cine, però la tercera generació dels Agustí sembla que no té aturador. Els exhibidors són la darrera baula del món del cinema i hem tingut famílies dedicades a l’espectacle més popular del segle XX, quan encara ho hi havia televisió a les cases, els Gratacós i els Regàs, Bosch de Banyoles, Espinet d’Anglès (que va dotar a la seva magnífica sala amb els 70mm), Colls de Vidreres, Mestras de Cassà (que fabricava objectius econòmics amb la marca MestraScope) i tants d’altres que portaven el cine a llocs que ara són impensables. Només a tall d’exemple, fa poc, passejant pel bonic poble de Salitja (terme de Vilobí), amb poc més de tres-cents habitants, em vaig deturar davant del que havia estat el cine i sala de ball fins els anys seixanta, on encara s’hi veu la característica cabina de projecció a la façana i, quan va passar un jove i li vaig dir que allò havia sigut un cine em va prendre per boig. Ho sé molt bé, li vaig dir, el meu oncle Pere, a més de ser el ferrer del poble, era el que feia d’operador. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou. 

MATEU CIURANA publicat en el Diari de Girona 15.03.2025

09.10.2018 75 anys del Cinema Ultonia, embrió dels Ocine. 

https://www.cineytele.com/2018/10/10/expertos-analizan-la-experiencia-del-cine-de-futuro-en-un-debate-organizado-por-ocine/

 

Presentació del llibre TEMPS DE PRIMAVERA de Pilar Pellicer

Presentació a la Llibreria 22 de Girona del Llibre de Pilar Pellicer (L'Escala 1936 Girona 2025) TEMPS DE PRIMAVERA, Memòries d'una mestra. La presentació va anar a càrrec de Salomó Marquès. Guillem Terribas n'ha fet un nou muntatge el 9 de març de 2025

Jordi Grau: Badant (i pensant) per la ciutat

Trobo per l’Eixample de Girona la llibretera Maria Carme Ferrer, que serà sempre la Maria Carme de l’Empúries, i de tornada cap a Santa Eugènia, on ara tan bona feina fa a Can Ninetes, m’explica que ve de fer un club de lectura a l’ONCE. M’interessa el tema i estem uns minuts on ella explica, amb la seva vehemència habitual, que es troba amb 10 persones amb les quals parlen d’un llibre, un audiollibre, i que el nivell és extraordinari. Trobar gent i poder parlar-hi és la sort de poder voltar sense pressa per la ciutat. Badant. Pots creuar-te amb amics com en Pere Plantalech, l’home del barret però ja sense aquella pipa que el feia característic, o l’Agustí Ensesa, que sempre en porta una de cap. O en Francesc Cayuela, de les instal·lacions esportives al despatx del GEiEG al Fòrum, sempre amb coses per llegir i trobades amb la gent d’Atrium Artis, que no paren. Si és dijous hi ha més possibilitats de trobar-te en Pere Garcia, crític de teatre i cinema, de camí a Girona FM per fer el programa amb el soci Terribas, sempre amb el comentari afilat a punt.

L’ascensor de la Pujada de Sant Martí, tan sovint fora de servei
Foto: JOAN SABATER.

Podria allargar el nombre de persones amb les quals és un plaer trobar-te si passeges pels carrers de Girona i amb qui és fàcil intercanviar opinions mentre bades o penses coses que han canviat de la ciutat. No m’agrada escoltar o sentir que Girona és una ciutat bruta. Ja es va dir en època de l’alcaldessa Madrenas i no hi estava d’acord com no ho estic d’acord ara que l’alcalde és en Lluc Salellas. Accepto que la neteja és (sempre) manifestament millorable i que, a causa del canvi de recollida de residus, hi ha moments que determinants llocs brutegen. I molt. Però, qui deixa les bosses fora dels contenidors? Acaben estripades i això no pot ser i també reclamo que cal retocar coses per aconseguir el propòsit que la ciutat estigui neta i al mateix temps recicli allò que li toca. Potser sí que d’aquí a algunes desenes d’anys es podrà fer tota la recollida en destí i encara baixarà la taxa d’escombraries, però ara no és així i cal adaptar-se al canvi de recollida.

Però n’hi ha moltes, de coses manifestament millorables. Em molesta profundament que l’ascensor que hi ha al carrer de la Diputació, la Pujada de Sant Martí, estigui sense funcionament tantes vegades. No s’adonen els que fan bretolades que l’inutilitzen, que perjudiquen gent que el necessita?, em comenta l’Àngel Rodríguez Vilagran, de camí a Casa Carles. Aquest dia una veïna em va interpel·lar mentre el mirava. “El van arreglar ahir mateix a la tarda i aquest matí ja no anava”, em va dir. Tampoc m’ha agradat veure l’Onyar tan buit durant tants de mesos. Primer, la sequera. Després, les obres a la Séquia Monar. Les hortes, sense aigua i l’Onyar, també. I sense les carpes que m’entretenien. Els coipús sí que hi són. I, mentre bado i penso, em trobo l’anunci d’una gelateria que anuncia obres a la plaça Catalunya. De fa un any, quan va tancar la que tenia oberta a la Rambla. I això encara ho entenc menys. Mentre ho miro, un amic em diu que la seva empresa espera des de fa un any llicència per fer pisos a Domeny. Que no en falta, d’habitatge? Més d’un any per una llicència d’activitats en el cas de la gelateria? Cal canviar moltes coses.

Jordi Grau, a Mirades en el PuntAvui 06.03.2025

Neix la nova editorial gironina Gata Maula: "Perseguir i incentivar la curiositat forma part de l'ADN del projecte"

'La balada dels ocells de muntanya' de Can Xue i 'La teranyina' de Joseph Roth són els dos primers títols publicats.

Cristina Sagrera i Aarón Sánchez, els impulsors de la nova editorial Gata Maula / Eli Don/ACN

La nova editorial gironina Gata Maula comença a caminar amb la publicació de dos títols en llengua catalana: 'La balada dels ocells de muntanya' de Can Xue, amb traducció d'Eulàlia Jardí i 'La teranyina' de Joseph Roth, amb traducció de Marc Jiménez. Els impulsors d'aquest nou projecte són Cristina Sagrera i Aarón Sánchez – provinents del sector llibreter – que tenien ganes de tirar endavant un segell amb identitat pròpia i fer-ho des de Girona. En una entrevista a l'ACN, Sánchez assegura que allò que més el preocupa és el fet que la gent no aposti més per descobrir coses noves, una tendència que busquen revertir. "Perseguir i incentivar la curiositat forma part de l'ADN del projecte", sosté.

Sagrera i Sánchez es van conèixer darrere dels taulells de dues llibreries gironines: l'antiga Geli, on treballava ell, i la Llibreria 22, on ella va fer de llibretera durant un temps. La idea de crear una editorial feia temps que estava sobre la taula, tot i que a la pràctica no acabava de prendre forma. El punt d'inflexió, segons Sagrera, va ser el moment en què ella es va quedar a l'atur, ja en una altra feina diferent. "Va ser quan em vaig replantejar què volia fer, i vam decidir que era el moment de tirar-nos a la piscina", sosté. Tot plegat s'ha convertit en l'actualitat en Gata Maula, un segell al qual ella pot dedicar la jornada completa i que, en el cas de Sánchez, es combina amb la seva feina de llibreter, ara a la Llibreria 22, arran deltancament de la Geli.

Gata Maula s'ha estrenat amb dos títols que ja es poden trobar a les estanteries. Per un costat 'La balada dels ocells de muntanya' de Can Xue, una de les veus més "enigmàtiques" de la literatura xinesa i autora d'històries fragmentades i abstractes que "desafien" la lògica i les convencions narratives tradicionals. I per l'altre, 'La teranyina' de Joseph Roth, una "lúcida" advertència sobre el perill del feixisme. "En aquest moment crec que tenim un díptic molt interessant per presentar-nos en societat", defensa Sánchez.

Imatge de la Presentació a la Llibreria 22 / 

Gata Maula s'ha estrenat amb dos títols que ja es poden trobar a les estanteries. Per un costat 'La balada dels ocells de muntanya' de Can Xue, una de les veus més "enigmàtiques" de la literatura xinesa i autora d'històries fragmentades i abstractes que "desafien" la lògica i les convencions narratives tradicionals. I per l'altre, 'La teranyina' de Joseph Roth, una "lúcida" advertència sobre el perill del feixisme. "En aquest moment crec que tenim un díptic molt interessant per presentar-nos en societat", defensa Sánchez. Reivindicant el potencial gironí El naixement de Gata Maula coincideix amb l'aparició d'editorials més recents com Cap de Brot edicions – amb Josep Maria Codina, Germán Bartolome i Judit Pujol – o, ja amb una trajectòria més consolidada, Edicions de la Ela Geminada, liderada en l'actualitat per Laia Regincós, Nina Busquet i Anna Noguer. Per Sánchez no és una "casualitat", sinó que es tracta d'una manera de fer de gent que ha trobat "camins diferents" per tirar endavant els seus projectes.

Per Sagrera, aquesta efervescència cultural denota una voluntat de fer que a Girona continuïn passant coses. "És una zona molt potent i podem tenir un ambient relacionat amb el llibre i la lectura encara més fort", reivindica. Per això, allarga la mà a totes aquelles editorials – siguin més joves o consolidades, i també agents culturals – a crear projectes i programar activitats per tal de mantenir aquesta "presència".

Eli Don / ACN / publicat en el Diari de Girona 04.03.2025

Presentació de l'editorial GATA MAULA a la Llibreria 22

El dissabte dia 1 de març de 2025 a les 12.30 es va presentar oficialment la nova editorial Gironina, amb projecció internacional i en català, GATA MAULA dirigida per la CRISTINA SAGRERA i el llibreter AARON SÁNCHEZ. L'editorial va ser presentada per la Llibretera i amiga dels editors/a Sílvia Martí. Realització i muntage Guillem Terribas Roca

CINEMA TRUFFAUT: El cinema amb menys butaques buides de Catalunya

El Truffaut de Girona, inaugurat el 1992, és un equipament públic que programa pel·lícules d'autor en versió d'original i des de fa anys acumula unes xifres d'espectadors de rècord.

La projecció solidària de 'Que bonic que és viure', que cada Nadal se celebra al Cinema Truffaut. David Borrat

El Cinema Truffaut de Girona viu un moment dolç. Per les seves dues sales de projeccions, a l'últim pis de l'antic edifici d'El Modern, durant l'any 2024 hi han passat prop de 44.000 espectadors. És la xifra més alta de la seva història i representa un 13% més que l'any anterior, que també havia estat de rècord. En un moment en què les grans sales de cinema passen dificultats, el Truffaut es manté en plena forma: és l'únic que queda al centre de la ciutat i, amb una programació de pel·lícules d'autor, sempre en versió original, ha aconseguit atraure un públic cinèfil cada vegada més nombrós, divers i fidel. Inaugurat el 1992, el Truffaut és un equipament públic, igual que el Teatre Municipal i l'Auditori, però en aquest cas el gestionen, de manera altruista, un col·lectiu de crítics que s'encarreguen de fer la tria de la cartellera amb molta cura i bon criteri.

"Es nota que cada vegada tenim més gent, i els espectadors més veterans, que venen des que vam començar, també ho perceben i ens recorden que a les sessions de les quatre de la tarda érem quatre gats i ara som 50", comenta Carles Ribas, director de l’equip tècnic del Truffaut. Aquestes bones audiències no són flor d'un dia, sinó, tal com explica Francesc Vilallonga, membre del col·lectiu de crítics, el resultat de més de 30 anys picant pedra: "El públic l'has de construir molt progressivament i la manera és tenir una línia clara, no moure't, no desconcertar, tenir una marca reconeixible que t'identifiqui", comenta. I en el cas del Truffaut, aquest signe d'identitat s'explica amb una selecció molt pensada de pel·lícules independents, complementada amb una bona programació familiar, cicles de films clàssics i, responent a la vocació de servei públic, també projeccions especials relacionades amb diferents entitats o associacions de la ciutat.

Els membres del col·lectiu, a més de rondar pels festivals més importants i conèixer de primera mà quines són les pel·lícules més interessants, també tenen bons contactes que permeten organitzar presentacions i col·loquis amb professionals del sector. A més d'autors catalans habituals, com Isaki Lacuesta, Albert Serra i Carla Simón, durant tots aquests anys pel Truffaut també hi han passat artistes internacionals de molt renom com Isabelle Huppert, Theo Angelopoulos, Patrice Chéreau, Jorge Semprún i Edgar Morin, entre molts d'altres.

Pel seu vessant públic, amb una concessió a un grup d'experts voluntaris, el Truffaut representa un cas únic i absolutament pioner a Catalunya. Molts altres equipaments els han demanat consell i han intentat copiar el model, amb diferències subjectes a cada cas, com el CineCiutat de Palma, a Mallorca, i el CineBaix de Sant Feliu de Llobregat. A la capital catalana hi ha el cas paradigmàtic de la Filmoteca de Catalunya, que és una empresa pública, i de fet el Truffaut, des del 2002, n'és una subseu descentralitzada. Gràcies a aquest acord amb la Filmoteca, per exemple, cada dilluns al cinema gironí s'hi organitzen cicles de cineastes clàssics, amb molt bona rebuda, com els de Stanley Kubrick, Alfred Hitchcock o, actualment, Akira Kurosawa. A més, la intenció de les dues institucions és estrènyer el vincle i, per exemple, afavorir que els directors de més renom que visitin la Filmoteca també vinguin a Girona.

Una collita excel·lent de cinema d'autor i en català

Més enllà de les virtuts del projecte, les bones xifres del Truffaut també s'expliquen, evidentment, per la qualitat de les estrenes de cinema d'autor i, específicament de cinema en català, que ha encadenat uns anys amb molt bona collita. De fet, 7 de les 10 pel·lícules més vistes de la història del Truffaut s'han estrenat els últims tres anys: "Repetir les estrenes que hem vist aquest 2024 és molt complicat, amb pel·lícules que han funcionat moltíssim, com Casa en flames, El 47 o títols d'autor com Perfect days, de Wim Wenders; Pobres criatures, de Lánthimos, i Sempre ens quedarà demà, de Paola Cortellesi", explica Vilallonga.I cal afegir-hi la crisi dels blockbusters de Hollywood, que els últims anys no han aconseguit enganxar l'audiència amb produccions exitoses, provocant que, els multisales, que viuen dels èxits del cinema de masses, perdin espectadors. Com els Albéniz, que van tancar l'estiu del 2022 i segurament han restat competència al Truffaut, si bé és cert que no oferien exactament la mateixa proposta. "Potser hem absorbit part de públic, però en tot cas l'hem atret sense canviar el nostre model, és el nou públic que s'ha adaptat a la nostra oferta", argumenta Vilallonga. Girona beneeix la pel·lícula de toros d'Albert Serra: "M'ha fet caure prejudicis i he vist que els toreros són molt valents" Albert Serra i Àngel Quintana en la presentació de 'Tardes de soledad' al Cinema Truffaut de Girona El mateix 2022 el Truffaut, justament per donar resposta al creixement progressiu de públic, va inaugurar una segona sala, més petita, per a una cinquantena d'espectadors, que permet compaginar més títols i horaris de manera simultània amb la principal, on caben més de 150 persones. Aquesta setmana, a partir de divendres, a les dues sales s'hi podrà veure Encara estic aquí,del director brasiler Walter Salles, una de les sorpreses de l'any, amb dues nominacions als Oscar. I el 7 de març arribarà Tardes de soledad, el documental sobre toros d'Albet Serra, que apunta a ser un dels més vistos de l'any.

Les 10 pel·lícules més vistes de la història del Cinema Truffaut de Girona.

1. Estiu 1993 (2017), de Carla Simón. 2. Casa en flames (2024), de Dani de la Orden. 3. Perfect days (2023), de Wim Wenders. 4. El mestre que va prometre el mar (2023), de Patricia Font. 5. El 47 (2024), de Marcel Barrena. 6. Anatomia d’una caiguda (2023), de Justine Triet. 7. Bicicleta, cullera, poma (2010), de Carles Bosch. 8. Alcarràs (2022), de Carla Simón. 9. Italià per a principiants (2000), de Lone Scherfig. 10. Kandahar (2001), de Mohsen Makhmalbaf.

Aniol Costa-Pau, publicat en el diari ARA 20.02.2025

Infirmació en "Els Matins" de TV·3 20.02.2025

Mor Pilar Pellicer, l’estimada mestra de l’Escala que va ser pregonera el 2023

Va publicar un llibre amb totes les 141 cartes que havia enviat a la secció ‘El lector escriu’ d’aquest diari.

La Primavera. Foto: Aniol Costa-Pau

La mestre i activista Pilar Pellicer i Parals, una de les persones més estimades de l’Escala, va morir ahir als 89 anys per culpa d’un ictus, segons ha confirmat la família. El 2023 va fer el pregó de la Festa Major en reconeixement a la seva trajectòria i el 2010 l’Ajuntament va donar el seu nom al concurs literari creat per fomentar l’estudi i la recerca.

Va ser una persona també vinculada a El Punt Avui gràcies a les seves aportacions a la secció El lector escriu. El 2023, de fet, va reunir en un llibre autoeditat les 141 cartes enviades a aquest diari, entre el 1999 i el 2022, en el llibre Una lectora que escriu. El 2010 ja havia publicat una obra autobiogràfica Temps de primavera. Memòries d’una mestra, que li va presentar el catedràtic Salamó Marquès i l’alcalde Estanis Puig.

Va ser una mestre que va deixar petjada sobretot a l’escola pública de l’Escala, on s’hi va estar durant 22 anys, els set darrers com a directora. Va ser una dona compromesa amb el país, la llengua i la cultura. Es va jubilar als seixanta anys, però no va parar mai d’escriure i col·laborar en mitjans com L’Escalenc i l’Hora Nova. Havia acabat Magisteri el 1956 i després va exercir en escoles a Tiana, Montiró, Palafrugell, Rupià i Viladamat.

La Primavera, amb en Guillem i en 
Jordi Grau. Foto de la familia.

La Pilar, que havia estat batejada com a Primavera, era la filla de Jaume Pellicer i Lleonart, escalenc, i de Maria Parals Serra, nascuda a Sobrestany, a Torrella de Montgrí, els dos nascuts el 1914. Durant la Guerra Civil el pare va ser un militant republicà per convicció. Va lluitar en el temut front d’Aragó i amb l’avenç dels feixistes va marxar a l’exili, al camp de concentració d’Agde, on va fer de barber. El 1944 el van traslladar al camp de concentració de Dachau però no hi va arribar perquè va morir d’asfíxia. La mare, una vídua jove, va haver de treballar en un bar, fent dinars en cases particulars i fins i tot de llevadora.

Tot i les dificultats d’aquell temps, La Pilar va insistir en estudiar, tot i que va haver de fer els dos primers cursos per lliure abans d’estudiar a Girona. A l’escola molts alumnes la recorden sempre amb la seva bata blanca, els seus dibuixos a la pissarra i una cal·ligrafia d’artista.

Lluís Simon, publicat en el PuntAvui 03.02.2025 

 https://www.elpuntavui.cat/article/2503582-mor-pilar-pellicer-l-estimada-mestra-de-l-escala-que-va-ser-pregonera-el-2023.html

 * Extraordinària dona, la Primavera / Pilar. Era delicada, intel·ligent, bona parladora, agraïda, amb un català perfecta (coma a bona mestre) li agradava la vida i compartir-la. Tenia una gran debilitat en donar la seva opinió a través de les cartes als diaris, sempre molt respectuosa. I un fet extraordinari, guardar retalls de premsa de gent que apreciava. Em sento molt orgullós de ser un d'aquets privilegiats. Trobaré a faltar aquelles bosses, d'algun supermercat, plenes de retalls de premsa que parlaven de mi recollits en un o dos anys. Adeu estimada Primavera, trobarem a faltar el teu somriure i la teva gràcia i manera de viure.

GTR

La Pilar/Primavera amb en Mon Marquès a la Llibreria 22
durant la presentació del seu llibre "Temps de Primavera"
Foto: Arxiu GTR

Ana Moya pasa Lisboa por el filtro del cine y el musical en ‘El carrer on vius’

La escritora Ana Moya acaba de publicar 'El carrer on vius', la obra ambientada en Lisboa con la que se proclamó finalista de los premios Just M.Casero de Girona en 2022.EFE/ Toni Albir

La escritora Ana Moya acaba de publicar ‘El carrer on vius’ (La Magrana), un libro con el que se proclamó finalista de los premios Just M.Casero de Girona en 2022 y que ambienta en una Lisboa que pasa por el filtro del cine y el musical.

Moya explica en una entrevista a EFE que inició aquel libro hace años durante una breve estancia en la capital portuguesa, a la que llegó como trabajadora de Cruz Roja.

La autora dejó aquella ciudad, pero regresó posteriormente y ha pasado allí los seis últimos años, aunque antes de esa segunda etapa quiso perfeccionar la técnica literaria y recurrió al itinerario de la escuela de escritura del Ateneu Barcelonès.

Acabó de profesora de esos estudios, que impartía hasta ahora desde Lisboa de manera virtual, pero ha vuelto a establecerse en Barcelona. Guillem Terribas, la pieza clave para que este libro, finalista del Just M.Casero 2022, haya visto la luz

Esta nueva etapa ha coincidido con la publicación de ‘El carrer on vius’, que ha visto la luz gracias al empeño del activista cultural Guillem Terribas, durante años al frente de la librería La 22 de Girona y cara destacada de la organización de los Just M.Casero.

Ana Moya recuerda que Terribas se comprometió a hacer todo lo que estuviese en su mano para que aquel libro llegase al público, destaca que ha cumplido lo que dijo y espera agradecérselo en persona en marzo cuando lo presente en la capital gerundense.

Moya explica de la obra que su protagonista principal es «un joven que está un poco desorientado, porque no trabaja, no estudia y está un en una relación con una chica que no le acaba de funcionar».

«La idea es que, en estos casos, los adultos de la sociedad acompañan a los jóvenes hacia lo que sería el éxito social y, en este caso, una madre un poco excéntrica, que está obsesionada con las películas y los musicales, le hace creer al personaje, Paulo, que puede actuar como quiera y conseguir sus sueños».

Según la autora, «entre ellos hablan con frases de cine, pero el problema es que la madre es manipuladora, con claroscuros importantes».

 «Le ha hecho ver muchas veces My Fair Lady y él está obsesionado por la actriz de la película, Audrey Hepburn, hasta el punto de que el título del libro es una canción del musical», relata. 

Lisboa, un escenario sin mención que pasa por el filtro del cine

El nombre de Lisboa no aparece en el libro pese a su peso importante, «porque es una Lisboa que pasa por el filtro del cine, como también le sucede a los personajes».

La escritora admite que hay «algo» de ella en Paulo, en esa búsqueda de sueños que la ha llevado a trabajar en el Centro de Estudios Africanos e Interculturales de Barcelona y a formar parte ahora de su junta en calidad de voluntaria.

Tras cursar el itinerario de escritura en el Ateneu Barcelonès, mantuvo contactos con exalumnos, entre ellos los que formaron hace años el grupo Bojador, un club de lectura virtual mensual que invita a autores y cuyos integrantes también escriben conjuntamente poesías y relatos.

Hubo un par de bajas y Ana Moya entró a formar parte del colectivo, con el que recientemente ha publicado ‘Sinfonía Criminal’.

‘Mode avió’, el próximo trabajo de Ana Moya

Actualmente, Moya trabaja en un nuevo proyecto de relatos, ‘Mode avió’, para el que ha obtenido una beca de creación literaria Montserrat Roig dentro del programa ‘Barcelona Ciutat de la Literatura’.

Con una residencia en la Biblioteca de Cataluña, precisa de ese nuevo trabajo que los diferentes textos tiene que ver con esa interculturalidad que tanto ha conocido, especialmente durante una época de su vida que pasó en Namibia de la mano del Centro de Estudios Africanos.

«El libro hablará de qué pasa cuando viajamos y entramos en relación con otras culturas», puntualiza para regresar al finalista de los premios Just M.Casero 2022, ‘El carrer on vius’, que sitúa con poca convicción en el género fantástico.

Los primeros comentarios que ha recibido de amigos y lectores sobre el libro son «positivos» y muchos coinciden en definir la obra como «una fábula, un cuento».

Ana Moya llega a ‘El carrer on vius’, en el que pasa Lisboa por el filtro del cine, después de obtener el premio Ciutat de Badalona en 2012 con ‘Café Zoo’ y de publicar ‘Monstres i rellotges’ dos años más tarde e ‘Immorality Act’ en 2022.

EFE 02 de febrer de 2025

https://efe.com/cataluna/2025-02-02/ana-moya-el-carrer-on-vius-lisboa-filtro-cine/