Full de sala del film POR TODO LO ALTO, en el Cinema Truffaut

Títol original: En fanfare

País: França, 2024

Direcció: Emmanuel Courcol

Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari

Intérprets: Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin

Gènere: Drama, comèdiaf

Durada: 103 min

Idioma: francès

Subtítols: castellà

COINCIDÈNCIES DE LA VIDA 

Ens trobem amb una sorprenent i agradable pel·lícula francesa que combina comèdia, amistat, música, fama i convivència. Tot plegat, un conjunt perfecte per gaudir d’un film elaborat amb gràcia i respecte cap a l’espectador. La trama aparentment sembla vista i repetitiva, una història plena de sorpreses i de mals entesos. Un jove i famós director d’orquestra (Thibaut) té un desmai durant un assaig. Aquest fet li trasbalsarà la resta de la seva existència, ja que tindrà conseqüències personals i de salut, és a dir, la seva vida canviarà totalment.

La pel·lícula té dos protagonistes clars: Thibaut, que està protagonitzat pel jove actor francès Benjamin Lavernhe (França, 1984) i que no fa gaire el vam poder veure en un interessant film projectat en aquest cinema, El Acusado (França, 2021, de Yvan Aftal), el qual interpretava a un jove i agressiu fiscal. L’altre protagonista, també és un jove actor francès que s’està obrint camí dins el món del cinema i del que segurament en sentirem a parlar durant els propers anys, Pierre Lottin (França, 1989), el qual interpreta a Jimmy, un home que treballa en una cafeteria d’una escola i toca el trombó en una petita banda de música del seu poble. Pierre Lottin, fa poc que el vam poder veure en la pel·lícula Cuando cae el otoño (Fra. 2024, dirigida per François Ozon) interpretant el personatge del fill exconvicte d’una de les coprotagonistes. Tots dos actors, tan Benjamin Lavernhe com Pierre Lottin, estan extraordinaris en el seus respectius personatges.

El responsable de la pel·lícula, tant del guió com de la direcció, és Emmanuel Courcol (França, 1957). És un actor, guionista i director molt conegut a França, va estudiar dret i el 1981 va començar a fer teatre amb obres d’autors clàssics: Molière, Shakespeare, Victor Hugo... Poc després, concretament el 1990, va començar a experimentar amb el cinema, primer com a actor, més tard com a guionista i, finalment, com a director. Emmanuel Courcol explica molt bé aquesta meravellosa història que t’atrapa a mesura que es descobreixen els diferents entramats de la narració. Quan et penses que ho tens tot lligat, dona un tomb inesperat amb la intenció de fer més interessant la història que t’està explicant. Gràcies a la gran habilitat de Courcol per saltar de la comèdia a la tragèdia, fa que la trama tingui diverses trampes, que en un principi semblarien previsibles. Sap donar-li una dignitat a la història i no cau en recursos que podrien ser fàcils. Té un gran respecte a la intel·ligència de l’espectador. Controla molt bé el que vol explicar. 

Només recordar que aquesta pel·lícula es el darrer treball d’Emmanuel Courcol, que ha tingut una molt bona acollida tant de públic com de la crítica a França i va tenir set nominacions als Premis Cèsar. 

Por todo lo alto, té un final agradablement acceptable, encara que no es feliç, una vegada més no hi ha concessions a la història que ha volgut explicar-nos el seu director.

Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.