Alfons Petit, premi Rahola 2012 per ´Gironins al món´

La sèrie de reportatges publicada al "Dominical" de Diari de Girona aconsegueix el principal guardó dels III Premis de Comunicació Local El periodista destaca el missatge positiu que es desprèn de les vivències dels entrevistats.

ELS "PULITZER GIRONINS"Són els premis que guardonen el millor periodisme fet a casa, amb accent gironí. Però en la tercera edició dels Carles Rahola, el contingut s'ha anat a buscar fora: en les histries de la sèrie "Gironins al món", que des del 2010 mostren des del "Dominical" de Diari de Girona vides de persones que, malgrat les dificultats, se'n surten. Encara que sigui a milers de quilòmetres de casa.Històries de vida, de persones que han sortit de les seves ciutats o pobles per començar una nova història lluny de casa, de gironins repartits pel món que han entrat els diumenges a les cases dels lectors de Diari de Girona gràcies a una sèrie de reportatges elaborats pel periodista Alfons Petit i publicats al Dominical. Trajectòries vitals que comparteixen una cosa, un missatge positiu especialment necessari en moments complicats com l'actual: que hi ha possibilitats, hi ha maneres de sortir-se'n, marxis del teu país per voluntat pròpia o forçat per les circumstàncies. I gràcies a ells, i a "la constància, continuïtat i qualitat" d'aquest projecte periodístic, com ho va definir el jurat, ahir el seu autor es va fer amb el guardó a Millor Treball Informatiu o Divulgatiu en Premsa Escrita, dins els premis de Comunicació Carles Rahola que es van lliurar a l'Auditori.En aquesta tercera edició del certamen, organitzat per la Diputació de Girona i la demarcació gironina del Col·legi de Periodistes, es van presentar fins a 21 autors amb 43 treballs en la categoria en la qual s'ha guardonat Diari de Girona. L'objectiu dels premis, com va explicar el president del Col·legi Narcís Genís, és "enaltir el futur del periodisme", reconeixent la professió a les nostres comarques i fomentant la creativitat informativa.En el cas de la sèrie de reportatges Gironins al món, el president del jurat, Guillem Terribas, va apuntar que ja l'any passat els va agradar el projecte, i que en aquesta tercera edició han tingut en compte la "constància" a l'hora de premiar uns articles "que permeten als lectors apropar-se a les vivències d'aquells gironins que viuen fora de la terra on van néixer".La sèrie va arrencar el maig de 2010, després de molt de temps fraguant-se en un calaix sense trobar la continuïtat que Petit creia que calia donar-li. Però gràcies a la col·laboració del Patronat Catalunya Món, i a les propostes espontànies que van anar arribant quan el projecte es va anar difonent des de les pàgines del Dominical, finalment va trobar el seu espai i el seguiment necessari. Així, des del 23 de maig de 2010 s'han publicat una trentena de reportatges, l'últim del quals el passat 15 de gener ja d'aquest 2012.

En el decurs de l'acte d'ahir, Alfons Petit va voler fer incís en l'esmentat missatge positiu que traspuen les històries d'aquestes persones, entre les quals hi ha "des d'un coordinador de l'Organització Mundial de la Salut a Egipte fins a un noi que treballa en una agència de viatges a Pequín". "Em fa especial il·lusió guanyar un premi com aquest en un moment com l'actual", va dir Petit, "perquè aquesta sèrie de reportatges mostra tot de persones que es busquen la vida, que s'espavilen. Som capaços de sortir-nos-en, hi ha camins i es tracta de buscar-los", va remarcar.Tant el president del Col·legi de Periodistes, Narcís Genís, com el mateix Petit, precisament, van voler fer-se ressó del complicat moment que tavessa la professió, recodant tots els companys i companyes que en els darrers mesos han quedat a l'atur. El responsable del Dominical, a més, va dirigir-se directament als seus companys de diari: "gràcies al Diari de Girona per apostar per històries com aquestes que no donen titulars, però que expliquen a la societat coses que semblen normals però en realitat són extraordinàries. I gràcies alsmeus companys i companyes que s'han d'esforçar cada dia per buscar titulars, perquè joc mentrestant pugui dedicar-me a escriure històries que no en donen".A la categoria van ser finalistes dos reportatges de Revista de Girona: Un empordanès a la cort de Hassan II, de Jordi Carreras; i Esclaves de la llibertat, de Tura Soler.La categoria de fotoperiodisme ha estat la més disputada després de la Millor Treball Informatiu en Premsa Escrita, amb la concurrència d'un total de 9 autors amb 25 propostes diferents. D'entre elles, ahir es va erigir com a guanyadora la sèrie fotogràfica L'esprint final de Mas, un reportatge d'Eddy Kelele on el gironí va resseguir, pas a pas i amb total profunditat, el dia a dia d'Artur Mas durant la passada campanya electoral. El jurat va destacar el fet que per primer cop a casa nostra s'usi un "enfocament innovador", comú a la premsa anglosaxona però encara inèdit a la catalana: "seguir el candidat fins a les últimes conseqüències, fins i tot a la dutxa", com va ironitzar Terribas.Una categoria on es va poder notar l'entusiasme del jurat per la qualitat dels projectes presentats va ser en la de Treball Informatiu o Divulgatiu en Televisió. Aquesta ha estat on s'ha experimentat un major augment de participants (passant de tres a nou), i s'hi va destacar d'una manera especial "la fantàstica qualitat dels projectes presentats", segons Terribas. La guanyadora va ser Amaranta Gibert, directora de Pensió completa. Reconstruint el turisme en clau femenina. Aquest és un reportatge emès pel Canal Català, premiat per "la seva originalitat, encert en la selecció d'imatges històriques, estructura del guió i adequació de la narració", que mostra el primer turisme a Lloret des del punt de vista de les dones que hi treballaven.Finalment, la resta de premiats van ser el programa de ràdio Solituds, de Ràdio Sant Joan (Sant Joan les Fonts), valorant que "una emissora local faci un treball d'alta qualitat incidint en la vertebració social en l'àmbit de la gent gran"; i la televisió per Internet Sies.tv en Informació Digital.

Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona, 04.02.12

> Més informació en EL PUNT-AVUI Foto: Joan Sabater http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/503069-reconeixement-local.html

BILINGÜISME

(I)
Salt ( Gironès )1968, un matrimoni amb quatre fills que viuen el carrer Hernán Cortés, ara anomenat carrer Llarg que forma part del actual barri vell.
L’home és andalús, de Granada, treballa de funcionari a l’Ajuntament de Girona. La dona és de Montfullà (Gironès) i des de petita que viu a Salt, la casa que els seus pares van llogar per treballar-hi de pagès. Ara el lloguer va a nom d’ella i es dedica a la feina de la casa i a cuidar de la mainada, que son dues noies: una de 16 anys i l’altra de 12. Els altres son nois: un de 10 i l’altre de 7 anys.
El pare només parla castellà. La mare i els fills, només català. La mare i els fills només parlen en català amb el pare, ell sempre en castellà. La normalitat es absoluta. L’entorn és majoritàriament català. L’escola és en castellà, però els mestres parlen en català i expliquen les classes en català. La ràdio, la premsa i la televisió, el cinema…, només és en castellà.

(II)
Montauban (Occitània) 1973. La noia gran de la família de Salt se’n va a viure a França a casa d’un oncle que és va exiliar durant la guerra. Parla català amb l’oncle i aprent el francès per conviure amb la gent d’allà. Coneix a un professor d’institut que sap el castellà. Es casen. Tenen tres fills, un noi i dues noies. A casa, el idioma habitual és el francès. Els nois saben el català a través de la mare, també una mica el castellà a través del pare. L’entorn i l’escola es tot amb francès.

(III)
NO sempre el idioma matern domina em una família bilingüe. L’entorn és el que influeix més amb la llegua que un acaba fent servir habitualment.
Els dos exemples demostren que poden conviure dos o més idiomes sempre que no hi hagi un que és vulgui imposar.
El respecte a la llengua, a la cultura i sobretot l’entorn, és important per la convivència de les llengües. Amb respecta i amb tolerància i, sobretot amb normalitat, el bilingüisme pot ser possible i enriquidor.
Guillem Terribas.
Publicat en el llibre (col·lectiu)
ENSENYAR, APRENDRE, SALVAR-SE
Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takai.
Editat per Curbet edicions i que és presentarà a la Llibreria 22 el 06.02.12

La trucada marginal: origen del caos

MARGIN CALL
Estats Units, 2011.
Direcció i guió: J.C. Chandor.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany,
Jeremy Irons, Demi Moore.
Durada: 108 min.
Gènere: Thriller dramàtic.
Idioma: Anglès.

NOMINADA A L'OSCAR AL MILLOR GUIÓ ORIGINAL

L’any 1992 el director de cinema James Foley va adaptar la famosa obra teatral del dramaturg i cineasta David Mamet «Glengarry Glenn Ross», que entre nosaltres es va titular «El precio de la ambición», amb un guió del mateix Mamet. La pel·lícula-obra de teatre, explica la història d’uns venedors d’una important empresa immobiliaria en crisis i que per tant han de competir per la seva supervivència i el manteniment dels seus llocs de treball, de la manera que sigui i amb joc brut, si cal.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.

Margaret

“Sóc una persona extraordinàriament pacient sempre que, al final, s'imposi el meu criteri”. Aquí tenen “la dama de ferro”. Ara han fet una pel·lícula sobre la vida de Margaret Thatcher i veig que ha tingut crítiques negatives. Facin com els que l'han criticat: no se la perdin. Darrerament, el cinema anglès ha ofert productes notables basats en personatges polítics. A The queen vèiem Isabel II lluitant contra ella mateixa per trobar la manera de gestionar políticament i emocionalment la tràgica mort de Lady Di. A El discurs del rei vèiem Jordi VI lluitant contra el seu defecte de parla quan es va convertir en rei de manera inesperada. I veiem ara Margaret Thatcher lluitant per trobar sentit al seu passat mentre la boira de l'Alzheimer ho va esborrant tot. Tractar figures públiques des d'un problema personal humanitza, inevitablement, el personatge i projecta un sentimentalisme que dificulta l'avaluació objectiva de l'acció política o els valors que representa. El públic va a veure La dama de ferro però surt havent vist Margaret. Els anglesos –en la novel·la, el teatre o el cinema– saben explorar la tensió entre veu pública i veu privada. Veient La dama de ferro un s'imagina els polítics de les nostres retallades asseguts a primera fila, encisats amb els principis polítics de la Thatcher. Ara, convé recordar que Cameron, conservador com ella, ha dit que la Meryl Streep està colossal (un oscar dat i beneït) però que la pel·lícula podia haver esperat. Sembla que ho digui perquè la Thatcher encara és viva, però s'ha d'entendre en clau política. Cameron sap que aquella radical només va ser fervorosament aplaudida en plena histèria nacionalista durant la guerra de les Malvines. Al final, el seu propi partit se la va treure del damunt per evitar-li una derrota electoral cantada. Avui, en plenes retallades arreu, el thatcherisme sembla una recepta hegemònica però ningú a Anglaterra apel·la al seu llegat. Curiosa paradoxa. I, amb tot, els seus principis van tenir gran influència i van trastocar les rutines de la dreta i l'esquerra. La pel·lícula és una ocasió, en un moment molt oportú, de revisar el llegat de la “dama de ferro”... via Margaret.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 15.01.12

Sola davant el perill

LA DAMA DE HIERRO
The Iron Lady
Regne Unit, 2011.
Direcció: Phyllida Lloyd.
Intèrprets: Meryl Streep, Harry Lloyd,
Jim Broadbent, Richard E. Grant.
Durada: 105 min.
Gènere: Drama biogràfic.
Idioma: Anglès.
Data d'estrena: 05/01/2012
Phyllida Lloyd és la reconeguda directora teatral que és va fer famosa arreu a través del famós i aplaudit musical “Mamma Mia” (2008) i que després de dirigir-lo al teatre el va dirigir pel cinema amb una interpretació extraordinària, divertida i simpàtica de la Meryl Strepp.
Les coses els hi devien anar bé, ja que la pròxima pel·lícula que ha realitzat Phyllida ha estat amb la mateixa Meryl Strepp que l’ha “vestit” de Margaret Thatcher, per fer la seva personal visió de la primera ministra anglesa, la primera de la història, d’aquesta famosa monarquia, governada molt sovint per dones amb “geni”.
La pel·lícula comença amb una Margaret Thatcher, a casa seva, sola, amb 80 anys, en una decadència tant física com mental. Els fantasmes dels seus records van apareixent i es van mostrant de jove, ajudant a els seus pares que tenen una botiga d’ultramarins, molt estrictes, austers i criada com a devota metodista. Va estudiar química a Oxford, un èxit personal poder entrar en un ambient que no era de la seva classe. Aquest fet la marcarà contínuament, el seu desplaçament d’un tipus de societat en la que ella no pertany. El seu contacte quotidià amb el marit, que fa dos anys que es mort, però que ella el continua tenint present i parlant amb ell, fent-li de dona i cuidant-lo amb les petites coses quotidianes, com el que s’ha de vestir o menjar, és el que més ens mostra la directora. El seu marit, Denis Thatcher, fou un alt càrrec d’una empresa de petroli, li va pagar els estudis de dret i és va llicenciar dos anys després de casar-se, l’any 1953, el mateix any que va tenir els seus dos fills, bessons, Carol i Mark.
La pel·lícula ens va mostrant més la part íntima i personal de la Tatcher que la seva vida política, que també hi surt. Les seves decisions criticades, la seva lluita contra els sindicats, les grans manifestacions contra la seva severa política conservadora... Les discussions en el parlament, amb els seus assessors i ministres... Curiosament no surt mai cap trobada amb la Reina Isabel II. Una altre curiositat, que ja es mostrava en la pel·lícula “The Queen” (Stephen Frears 2006), és que tant ella, com el primer ministre Blair a “The Queen”, miren molt la televisió per saber que passa en el món i en el seu entorn. Ella s’assabenta que la volen destituir a traves de la televisió, i Blair s’assabentava del que feia la Reina a través del que deia la televisió.
Phyllida Lloyd ha sabut compaginar molt bé el ritme de la pel·lícula, combinant les parts intimes, amb les públiques i amb documents de l’època, que recorden que la Margaret Thatcher va ser primera ministra durant onze anys (1979 - 1990).
Finalment cal ressaltar la gran interpretació que en fa la Meryl Streep de la primera ministra i, sobretot, el treball de la veu, que sens dubte en versió doblada és perd la meitat del treball d’aquesta gran actriu camaleònica. També, esmentar el treball dels actors secundaris així com el d’ambientació de l’època .

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut

Els millors films del 2011

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tria ‘Melancolia', de Lars von Trier.

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat "Melancholia", de Lars von Trier, com a la millor pel·lícula projectada a les pantalles gironines el 2011. La segona millor pel·lícula és "True grit" (Valor de llei), dels germans Coen, i la tercera, "L'arbre de la vida", de Terrence Malick. De la resta de votacions és remarcable que el sisè lloc l'ocupa "Los pasos dobles", del cineasta gironí Isaki Lacuesta, l'únic autor que té dues pel·lícules puntuades (amb La noche que no acaba). El resultat de les votacions denota que ha estat un dels anys més igualats pel que fa a les pel·lícules amb més suport del col·lectiu, malgrat la diversitat manifestada en les llistes particulars de cadascun dels seus membres. També cal remarcar que la majoria de títols han estat rodats per irectors consagrats.
Rere les tres primeres els crítics gironins han situat "Misterios de Lisboa", "L'Havre", l'esmentada "Los pasos dobles","Cisne negro", "Jane Eyre", "Le père de mes enfants" i "Habemus papam" i "The artist", empatades en el desè lloc.
En el cas del film guanyador, "Melancholia", és un dels títols més venerats per la crítica especialitzada tot i que la seva presentació al festival de Canes es va veure envoltada d'una forta polèmica arran d'unes declaracions inoportunes del seu director. Protagonitzada per Kirsten unst i Charlotte Gainsbourg en els papers principals, narra en dues parts com la col·lisió imminent d'un asteroide contra el planeta Terra és assumida de manera diferent per dues germanes, l'una fectada per problemes psicològics i l'altra amargada per la vida que porta.
A "True grit" els Coen porten el seu estil al marc del western, crepuscular –com podia ser d'una altra manera?–. Amb una introducció i un final magistrals, la parella de cineastes desglossa una història típica de venjança basada en un clàssic menor de Henry Hathaway protagonitzat per John Wayne, el personatge del qual encarna en aquest remake Jeff Bridges, que no desmereix el seu predecessor.
Pel que fa a "L'arbre de la vida" és un dels films més ambiciosos de tots els temps (recorda en part 200: una odissea de l'espai) perquè vol visualitzar una cosa tan intangible com la creació del món des d'un punt de vista espiritual i focalitzat en la història d'una família marcada per la rigidesa moral impartida pel pare (Brad Pit). Tot rodat com si fos un gran poema audiovisual, la pel·lícula ha rebut una divisió d'opinions ben contrastades.
Els crítics que han votat són Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Publicat en El Punt-Avui 09.01.12

Cementiri marí / Un sofà a la riba

Fa temps, uns amics van decidir viatjar a Roma per comprovar la qualitat del cafè. No en tenien cap dubte, de les excel·lències del ristretto romà, però com que hi havia discrepàncies sobre l'establiment que servia el millor espresso van decidir fer un examen in situ. En va sortir guanyador el del Sant'Eustachio, que és un local en extrem petit i on només s'hi pot prendre cafè a peu dret, mentre el barista, com toca, executa la cerimònia de cares al consumidor, és a dir, sense que el públic pugui observar les seves maniobres precises perquè la cafetera actua com a parapet. Bé, en tot cas, l'anada al Sant'Eustachio, just a tocar de l'esplèndida construcció helicoïdal de Sant'Ivo alla Sapienza, just al darrere del Pantheon, no era sinó l'excusa dels amics per tornar a Roma. Sempre Roma. Hi anaven d'hora, passejaven i es civilitzaven, dinaven, feien el cafè (un ritus), potser visitaven una església, de propina, i tornaven a casa. Un dia, en una de les excursions habituals, van decidir retre homenatge a John Keats, el poeta romàntic que va morir a Roma a començaments del segle XIX. Hi havia anat a curar-se de la tuberculosi, uns aires més amables que no pas els anglesos, però hi va arribar tan malalt, tan feble, tan malmès pel viatge, que només va poder viure-hi un mes. Va agonitzar en un piset de la Piazza Spagna, a la vora de les escales de Trinità dei Monti. L'homenatge dels amics va ser una lectura de versos de Keats, aquella immensa oda a l'urna grega, a la tomba envoltada d'arbres i gespa del Cimiterio Acattolico. Va ser un acte discret i emotiu. Després, també van fotografiar-se davant les cendres de Gramsci, al mateix cementiri, i van evocar Pasolini i aquell seu poema llarg i dens.

Han passat els anys. Hi ha amics que ja no hi són, i n'hi ha de malalts que no poden viatjar. Fa poc, els visitants romans (dir-ne turistes seria una ofensa) es van tornar a trobar i van renunciar, almenys per un temps, a Roma. Planava, en el seu retrobament, l'absència. Ja res no serà el mateix. Un d'ells va proposar una nova sortida. “I si anéssim a Seta?”. A Seta, hi ha el Cimitière marin de Valéry i també hi reposa Brassens. Van decidir refer aquell primer homenatge amb una nova visita als morts. Els morts sempre hi són, sempre ens esperen, sempre ens reclamen. Van pensar això, els amics, relativament tristos, moderadament vius.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 30.12.11

Quan la mentida ens millora la vida

La veritat és més fàcil de recordar, i menys mesquina. Però hi ha enganys que ens fan l'existència més suportable, encara que sembli mentida.
Fa nou anys, la meva filla va descobrir la identitat dels Reis d'Orient per culpa d'una novel·la infantil: Tanit , de Núria Albó. En concret, per culpa del següent diàleg (atenció, aparteu les criatures!):
"-A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S'estima més pensar que té raó que no pas admetre que s'ha equivocat.
-¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?
-Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans."

La nena se'm va acostar amb el llibre obert per la pàgina delatora i a mi no em va quedar altre remei que confessar-li la gran mentida. Tot seguit vaig amagar Tanit , per garantir que els seus germans petits no el llegirien abans d'hora.
Fa pocs mesos, el meu tercer fill se'm va presentar amb cara de desconcert i amb un altre llibre de Núria Albó a les mans: Íngrid , també publicat per Cruïlla. En efecte: s'hi tornaven a desemmascarar els Reis i altres personatges màgics. No en puc transcriure les paraules literals perquè, de la ràbia, vaig llençar el llibre per la finestra. De passada vaig requisar la resta de llibres de Núria Albó que voltaven per casa, perquè encara em queda un fill que ignora el secret nadalenc. I no em sento pas mala mare per seguir-lo enganyant uns quants anys més.
La vida no sempre és bella, i maquillar-la no sempre és pecat
Per Sant Esteve vaig veure de nou La vida és bella , i vaig plorar tant que encara em couen els ulls. La pel·lícula de Roberto Benigni es va inspirar en la història de Rubino Romeo Salmonì, un supervivent d'Auschwitz mort justament aquest 2011, autor del llibre autobiogràfic Ho sconfitto Hitler (He derrotat Hitler) .

Quan intentes explicar als nens d'avui l'absurditat salvatge de l'Holocaust, com em va tocar fer abans-d'ahir, t'adones que gairebé és més fàcil fer-los creure que tot plegat era un joc, com fa el personatge de Benigni amb el seu fill. Dutxes de gas, forns per cremar persones...? Au va, on vas a parar.
Al nen de la pel·lícula, la mentida el protegeix de l'horror. Perquè, sí, la mentida fa mal, però hi ha veritats que maten. La veritat té raó i, a la llarga, només la veritat ens consola. Però també és cert que una mentida quan cal ens pot salvar la vida.

La religió ha estat l'opi del poble, però també pot ser-ne la salvació

És veritat o mentida que el poder corromp? I que l'enamorament és un estat d'imbecil·litat transitòria? I que ningú no és profeta a la seva terra? I que les millors coses de la vida són de franc? I que dient les veritats es perden les amistats? I que en l'amor i en la guerra tot s'hi val? I que la felicitat és una quimera?
El periodista Adolf Beltran va plantejar aquestes i altres preguntes al matí radiofònic de can Bassas, i amb les converses que se'n van derivar n'ha fet un llibre: Veritat o mentida , editat per Proteus.
La primera constatació és que la majoria de sentències lapidàries no són ni veritat ni mentida. És veritat o mentida que la religió és l'opi del poble? "Les dues coses -respon Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat-. Aquesta frase, com tot allò que es refereix d'alguna manera a l'ésser humà, participa màximament de l'ambigüitat. Són els contextos els que decideixen sobre la seva bonesa o la seva maldat".
La realitat és molt més complexa que els aforismes, i que les pel·lícules, i que les novel·les que aixafen la guitarra de la màgia que ve d'Orient. I ara, amb permís de l'escriptora Núria Albó (àvia, per cert, de la Bibiana Ballbè), me'n vaig a fer la carta als únics reis que reconec com a meus, que tenen el sa costum de passar per casa cada sis de gener. De veritat.
Eva Piquer, publicat a l'Ara.cat el 28.12.11 Foto: Cèlia Atset.

* Quin personatge gironí fa de Rei blanc a la foto que il·lustra la columna de la Eva Piquer?.

Fulles de liquidàmbar

A Girona, i des de fa uns anys, poc abans de la nit de Nadal, una colla de romàntics seguidors de Frank Capra es troben en el Cinema Truffaut per veure It's a Wonderful Life, la pel·lícula que explica la vida del pobre George Bailey, l'home bo que rep contínues garrotades del destí i que, quan és a punt de llançar-se al riu, rep la visita d'un àngel de segona divisió que mira de fer-li veure que, si no fos per ell, el món seria molt més trist del que és. En la visita irreal que Bailey i l'àngel Clarence fan al poble de Bedford Falls (aquell deliciós retorn a la novel·la de Dickens A Christmas Carol), la contemplació desoladora del futur fa que el personatge que interpreta un enorme James Stewart es repensi el suïcidi i decideixi tirar endavant malgrat totes les desgràcies. No explico el final perquè vostès ja el saben i perquè, només d'explicar-lo, se m'entelen els ulls. Jo, que no ho sóc gaire, també exerceixo de romàntic empedreït davant l'habilitat de Capra, la saviesa i la sensibilitat, davant la capacitat de transmetre el desig de ser feliç amb la insígnia de la dignitat al pit. I tant que ploro, veient aquesta pel·lícula! Contemplada amb la perspectiva actual, cada dia sembla menys una ficció, cada dia s'acosta més a un documental. Capitalistes sense entranyes, homes i dones de bona fe en la lluita per un present esquiu, contínues plantofades del destí... i la voluntat de fer front a les adversitats per evitar, si més no, que tot sigui més fosc. La llum de la faula de Capra encara ens il·lumina. Les persones que han convertit en tradició la cita cinematogràfica fan perviure un determinat esperit que, francament, aquests dies costa de trobar. És probable que niï només en els ulls esbatanats d'uns nens que vaig veure en una representació del Conte de Nadal, entusiastes impulsors d'un misteri que, a la seva edat, ni tan sols poden formular. O en la ferotge expressió d'un meu amic de cinc anys que, disfressat de dimoni, feia néixer, només amb el seu gest arravatat, la cremor d'un infern entapissat de fulles vermelles de liquidàmbar. Ens alimentem de minúscules partícules de tendresa, de clarors discretes i humils que actuen com el dic ho fa contra la marea. No res. Instants que ens informen de la vida que esclata, del natalici que lluita contra l'espectre de la mort i l'oblit.
http://youtu.be/A8gXTp0oeL0

http://vimeo.com/31909633

Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui "Un sofà a la riba" el 23.12.11

Llums i ombres

Quadern de teatre

Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.