Estats Units, 2011.
Direcció i guió: J.C. Chandor.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany,
Jeremy Irons, Demi Moore.
Durada: 108 min.
Gènere: Thriller dramàtic.
Idioma: Anglès.
NOMINADA A L'OSCAR AL MILLOR GUIÓ ORIGINAL
L’any 1992 el director de cinema James Foley va adaptar la famosa obra teatral del dramaturg i cineasta David Mamet «Glengarry Glenn Ross», que entre nosaltres es va titular «El precio de la ambición», amb un guió del mateix Mamet. La pel·lícula-obra de teatre, explica la història d’uns venedors d’una important empresa immobiliaria en crisis i que per tant han de competir per la seva supervivència i el manteniment dels seus llocs de treball, de la manera que sigui i amb joc brut, si cal.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada