Les cites favorites dels polítics

Fraga Iribarne va ser, sens dubte, el ministre de Franco que més presència va tenir en els mitjans de comunicació. Per alguna cosa va ser el ministre d'Informació i Turisme. Era la cara més democràtica del règim. Feia declaracions, anava a tertúlies (per descomptat pactades), sortia molt per la tele... I en els seus parlaments sempre deixava anar cites. D'una manera constant anava dient: como dijo aquel poeta, el conocido filósofo, el premiado escritor, el ilustre profesor... I així anava construint un discurs ple de cites i buit de contingut, entre altres coses perquè no hi podia haver contingut. Però quedava bé dir frases de gent famosa, premiada o reconeguda, sempre que fossin acceptats per la ideologia del règim. Els espanyolets, sobretot els de la plana del centre de la Península, quedaven meravellats de com parlava aquell ministre amb accent gallec.
Amb la mort del dictador van aparèixer cares noves i gent jove que tenia coses a dir, es van deixar a part les cites i es va passar a explicar continguts, idees i projectes. Molt d'entusiasme i algunes utopies que feien brivar el respectable poble que volia que el món canviés. Amb el temps, els que van anar canviant van ser aquells joves mitineros , molts dels quals, anys més tard, van assolir el poder. Si s'hagués de ressaltar alguna frase repetida d'aquell despertar i tocar llibertat seria: "No ens podem passar quaranta anys més parlant dels quaranta anys passat".
El temps ha passat. Els mítings, els discursos, les ideologies s'han anat perdent i descolorint. Ara són molts els que ens fan discursos i ens parlen de projectes de repetides maneres. Estem, tots plegats, cansats de sentir frases que es van repetint i, sobretot, discussions entre líders que no porten enlloc. I ara tornen les cites. Sobretot per boca dels polítics.
Han descobert que en un parlament, en una inauguració, en un míting, en un debat o allà on sigui, és bo i queda bé citar un poeta, un filòsof, un escriptor. Quedes bocabadat de les precises cites posades en el seu just moment, en què no es diu res i que el personal ja mira cap a un altre costat. I es torna a sentir allò de: que bé que parla, com s'expressa, que llegit o llegida que és. Però el que ha dit, realment no ho saps. Tampoc el que vol fer i com ho farà. És un discurs que queda bé dir i es pot utilitzar en qualsevol poble, ciutat o país.
Parlant de cites, acaba de sortir un llibre editat per Acontravent, amb el títol de Josep Pla oral . L'ha escrit el garrotxí Josep Valls, que va tenir la sort d'estar els darrers anys de vida d'en Josep Pla al seu costat, quan anava al Motel Empordà. Josep Valls ja va escriure uns llibres sobre aquesta relació amb l'admirat escriptor de Llofriu en format de dietari, amb el nom de Converses amb Josep Pla i Josep Pla inèdit . Ara Valls ha aplegat en aquest volum un seguit de pensaments i visions sobre la vida, la gent, la religió, la política... que Josep Pla va anar deixant en les llargues converses que van mantenir. Una d'elles diu precisament: "Hi ha molt poca gent que hagi llegit Francesc Pujols. Però tothom en parla i el cita. Sembla que tothom l'hagi llegit".
Per acabar, citaré un altre llibre que ja és a les llibreries, el que ha escrit el periodista Rafel Nadal, Els mandarins, editat per Columna dins la col·lecció L'Arquer . Rafel Nadal, que en la seva joventut havia escrit i guanyat el premi Recull de poesia, ens explica d'una manera plana, senzilla, directa i precisa la seva relació amb diversos personatges, la majoria polítics. Es tracta de petits contes o poemes, amb aquella punta final que et fa somriure, emprenyar o pensar, i que moltes vegades et sorprenen, com passa amb el dedicat a l'expresident Montilla. En el passatge que introdueix el fragment dedicat a Pla, Rafel Nadal parla de com Pla i altra gent són citats: "[...] L'empordanès Josep Pla és el més grapejat en aquests casos, seguit a poca distància per Salvador Espriu, tot i que darrerament les esquerres sovint recorren a Miquel Martí i Pol, que també queda molt bé".
Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 15.03.11

Contra una denúncia

Entenent que la programació del festival no m'ha de complaure només a mi, confesso que no em va fer precisament feliç la projecció a Sitges d' A Serbian film, una pel·lícula del serbi Srdjan Spasojevic que, amb el pretext d'aportar una metàfora sobre la violència política al seu país, posa en escena unes situacions brutals, desagradables i aberrants que culminen amb la violació d'una criatura. Això últim no ho he vist perquè, encara que pugui semblar poc professional, també confesso que hi va haver un moment en què no ho vaig aguantar més o, de fet, no ho vaig voler aguantar més. No és que cregui que no hem d'afrontar la violència o que hem de tapar-nos els ulls davant seu i ignorar-la, però em molesta a nivell sensible i moral que hi hagi una exhibició de la violència (sigui real o fictícia) sense que hi percebi una reflexió sobre el perquè i com mostrar-la. I una reflexió no és un mer intent de provocació que, ho aconsegueixi o no, és el que em sembla que pretén Spasojevic per cridar l'atenció. El fet que es tracti d'una ficció (i que per tant no s'hagi filmat la violació real d'un nen, ni se l'hagi maltractat, tal com la productora s'ha encarregat de demostrar i hem de donar per fet) no vol dir que no hi hagi una responsabilitat moral per part de qui l'ha feta. Ara bé, també cadascú és moralment responsable de la seva pròpia mirada i, sense que decideixin per ell, ha de triar què veu i com veu les imatges. De la mateixa manera que, encara que sigui una ficció emborderida sobre el rodatge d'una mena de snuff movie, no és el mateix que si fos certament una snuff, en què les víctimes serien reals. Exposo tot això perquè, a banda de la (mala) opinió que em mereix la pel·lícula esmentada, em sembla terrorífic que la Fiscalia de Barcelona hagi presentat una denúncia contra Àngel Sala, director entusiasta i dinamitzador del festival de Sitges, per haver exhibit A serbian film en la darrera edició. Que l'Àngel Sala programi i els altres ja decidirem què veiem i què en pensem.
Imma Merino, publicat en el Punt 11.03.11

Les lleis de la ficció no són les de la vida

Fa unes setmanes, com a resultat dels excessos de la llei antitabac, es va prohibir als actors de Hair que fumessin en escena. Donaven mal exemple i era perjudicial per a la salut. Ara ha esclatat la notícia que es vol processar el director del Festival de Sitges pel delicte de pornografia infantil. Se l'acusa d'exhibir una pel·lícula de ficció on hi ha algunes escenes pedòfiles. El problema és el mateix: la incapacitat per entendre que és una ficció.
Aristòtil ho va explicar molt clar al recordar que l'ésser humà té necessitat d'imitar el món i que aquest desig el porta a fingir, a fer veure que un dibuix o una representació són com la vida. Les ficcions no són mai allò real, sinó simples imitacions. Quan un actor fuma actua en un altre món –l'escena– on les lleis no depenen dels juristes sinó d'un univers possible creat per l'autor. Quan en una pel·lícula uns actors duen a terme qualsevol salvatjada, aquesta no pot ser acusada de delicte perquè pertany a un món situat a l'altre costat del mirall.
El cas del judici contra el director del festival és la crònica surrealista d'un vell despropòsit que sorgeix quan la moral vol intervenir en la ficció. El despropòsit parteix d'un principi malèvol basat en la creença que els individus no som prou responsables per no deixar-nos influenciar pel que mostren les ficcions. Quan l'Estat o la justícia creu que ha de tutelar-nos, que ens han de dir el que podem mirar i el que no, sorgeix la censura. Mentre ens amaguin les coses, mai podrem ser adults, ni anar com Alícia
a l'altre costat del mirall. Per cert, si esmento a Alícia no és per casualitat.
La immortal obra de Lewis Carroll també va néixer d'una perversió.
Àngel Quintana, publicat en el Punt 10.03.11

Jordi Pujiula, humanista i savi

Avui ha mort un amic. L'emoció que se sent quan t'acompanya la mort d'algú que aprecies i admires és gran. Molt gran. La sensació de buit crea una mena de mareig que dificulta el raonament. És quan és més fàcil caure en el tòpic i utilitzar paraules buides. No és el cas. Intentaré, doncs, explicar que en Jordi era un home bo. Bo en el sentit més ampli de la paraula.
Amb en Jordi fa anys que col·laboràvem. Ell, com a cap visible del Patronat d'Estudis Històrics, ha encapçalat un dels períodes més productius i rics en la recerca local i comarcal. El seu tarannà sempre el feia estar predisposat a col·laborar de forma entusiasta amb qualsevol dels molts projectes que rebia. De vegades insòlits, vinguessin d'on vinguessin. Des del mateix PEHOC, sempre donava impuls a les idees creatives, de recerca, estudi i debat. De ben segur, l'existència del mateix patronat avui dia és la conseqüència de la seva voluntat per no llençar mai la tovallola, tot i els moments difícils que una entitat com aquesta, de la qual fa uns anys celebràvem el 75è aniversari, acostuma a passar.
Impulsor dels Annals del Patronat. Impulsor, igualment, dels cicles que des del PEHOC organitzem anualment amb la FES i que han portat a la nostra ciutat els millors especialistes d'una grandíssima quantitat de temes dels àmbits científic, econòmic, històric, cultural i polític, per dir-ne uns quants, en Jordi ha estat un gran divulgador, a banda d'especialista en alguns dels períodes clau de la nostra història més recent.
Només per posar un exemple: ha estat president del jurat dels premis a treballs de recerca Salvador Reixach, que organitzem anualment a Santa Pau, des de la seva primera convocatòria. En Jordi participava sempre activament en el debat i coneixia amb precisió de cirurgià els continguts de la majoria, si no de tots, els treballs presentats, ja fossin tecnològics, científics, socials o bé humanístics. Era realment difícil que un tema ben tractat no l'interessés.
Psiquiatre i científic, per damunt de tot, en Jordi era un humanista. Un autèntic home d'esperit renaixentista. Un col·leccionista meticulós, gairebé febril. Assagista, historiador, metge, poeta (acaba de publicar un petit quadern de poemes), enamorat de l'art i la literatura... Un home culte, d'aquells de debò, d'aquells de la vella escola. Capaç d'interessar-se per qualsevol tema que estimulés la seva curiositat, que era molta i molt àmplia, i sempre amb voluntat d'aprendre i aportar la seva visió, sovint aguda, sempre intel·ligent. Era, i no és un tòpic, un home savi. Un home bo. Un gran amic.
Jésús M. Gutiérrez, publicat en El Punt el 11.03.11 Foto:Jordi Pujiula, pronunciant el pregó de les Festes del Tura 2006 des del balcó de Can Joanetes. Foto: J.C.

* El darrer escrit de Jordi Pujiula, es va publicar a la revista-plaqueta SENHAL , el mes de novembre 2010, amb el nom de NEO. Senhal, s'edita amb la col·laboració de la Llibreria 22

'Srpski film'

¿Prohibiríem avui La naranja mecánica, amb les seves violacions i la seva violència extrema i, per descomptat, gratuïta? ¿I què en faríem de moltes de les escenes on Tarantino deixava anar el seu vessant més gore? ¿Ens carreguem tot Pulp Fiction? ¿I el nen de Pa negre, un menor, per descomptat, que assisteix, encara que sigui en somnis, a la castració d'un homosexual que protagonitza el seu pare? ¿També la censurem? ¿I Alícia al país de les meravelles? ¿O és que no va ser la sublimació literària de les ànsies pedòfiles, refinades i victorianes, del reverend Dogson?
He vist fragments de Srpski film i també de The life and death of a porno gang, una altra pel·lícula sèrbia que tendeix a provocar el vòmit. No les defensaré, perquè sóc més partidari de la insinuació que de l'evidència. He après més de l'obscuritat de l'ésser humà en escenes que mai no he vist que no pas en obvietats que, sota l'aparença d'una metàfora «de dues dècades de guerra als Balcans» (com diu el director Spasojevic), no fan sinó despertar els instints més baixos, els més repugnants. I ens recorden, si més no, que una guerra sempre (sempre) engendra monstres. No les defensaré però tampoc no les prohibiré, i menys en el context d'un festival de cinema. ¡Quina polèmica més inútil i quina imputació més barroera contra Ángel Sala! Srpski film no és un Angelopoulos, però existeix i ens parla de com el món es pot podrir. Pensem en això.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 11.03.11.

´Scalletti: Girona Connection´

L es noves tecnologies han democratitzat la creació audiovisual perquè, a banda de fer-la més accessible, n'han millorat la difusió. Ara, per exemple, digitalment es pot recrear una estètica granulada que apel·la a les sessions dobles de tota la vida, i també s'afavoreix, com a es fa a Cassà de la Selva, que es puguin convocar certàmens de curtmetratges rodats en un sol dia. Una altra bona notícia resultant dels miracles de la tècnica és que el cinema rodat des de la proximitat ja no s'ha de conformar a ser vist per familiars i col·legues; la xarxa i la proliferació d'espais d'exhibició virtual han permès que el creador sigui menys "local" que fa deu anys, quan la denominació d'origen podia ser una maledicció digna d'una pel·lícula de la Hammer. Els que estan una mica al cas dels defensors de la causa ja coneixen en David Ruiz i el seu petit exèrcit d'incondicionals: cinèfils incansables que desafien les lleis del mercat desencadenant les seves dèries amb una constància admirable. El seu darrer producte (que ja es pot veure a dailymotion.com i Facebook) porta per títol Scalletti: Girona Connection, i és el primer avanç d'una sèrie ideada per a la xarxa que homenatja, sense remordiments ni complexos, l'ara tan reivindicada influència del cinema policíac i d'acció dels anys 70 i 80. En els 3 minuts i 51 segons que dura el tràiler, queda clar que els seus responsables vénen de la generació que ha crescut sota la influència de la inefable productora Canon (reconvertida en la "Cacon") sense que això vagi en detriment de la vindicació de les virtuts d'una era audiovisual que va redimensionar la sèrie B fins a extrems insospitats. El tràiler homenatja la iconografia d'aquells temps (impagable la foto de Guillem Terribas i Charles Bronson al camp de batalla) però evidencia, ja des del seu títol, que no renuncia a defensar el valor de la proximitat. La idea és fer una sèrie nodrida de rostres gironins: aquesta fe en la pròpia indústria me?reix, d'entrada, un aplaudiment.
Pep Prieto, publicat en el Diari de Girona el 02.03.11

La censura com a estímul

E la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora. I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”. Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt el 28.02.11 Foto: Jordi Soler

* Narcís-Jordi Aragó també hi va participar a la inauguració del cicle.

Els uns i els altres

El dimarts dia 8 al Cinema Truffaut de Girona es va estrenar el documental Somnis atrapats . El documental l'han realitzat dos joves periodistes gironins, l'Anna Teixidor Colomer i en Marc Faro Costa. El documental ens explica cinc històries de persones de nacionalitat diferent que han anat a viure a Salt. Són històries que tenen càrrega humana i social. I estan ben explicades. La sala estava plena de gom a gom de gent de Girona, de Salt, joves i no tan joves. Hi havia els uns i els altres , barrejats i en convivència. Després de la projecció es va fer un debat, amb la participació de diverses persones del món cultural i social de Girona i Salt. Jaume Curbet, expert en seguretat, un dels invitats al col·loqui, va dir coses que ens van fer reflexionar. La situació de Salt no és un problema només de seguretat, sinó sobretot de convivència i de tolerància. També va dir què volem dir quan diem "nosaltres i ells". Qui som nosaltres i qui són ells? Salt és un poble de renovació constant de gent de fora. Jo sóc de Salt, hi vaig néixer, criar i educar, però la meva mare era d'Amer i el meu pare de Granada. Jo sóc dels "nosaltres" o dels "ells"? El mateix Jaume Curbet va fer un petit discurs en la presentació del seu llibre, Un món insegur. La seguretat en la societat de risc , el 21 de gener a la Fontana d'Or de Girona, després de la intervenció del professor i filòsof Josep M. Terricabras i de l'escriptor i periodista Antoni Puigverd, que el van presentar i van defensar i elogiar el contingut de l'obra. En el seu breu parlament va dir que havia escrit el llibre entre Colòmbia i Girona, i que havia pogut comprovar com el país, Colòmbia, en què hi ha l'índex més alt d'inseguretat (possiblement) del planeta, la gent d'allà no sent ni és conscient del tot d'aquesta inseguretat; en canvi, a Girona i província, que és un dels llocs més segurs i estadísticament amb menys delinqüència del país, la gent se sent insegura. En un altre sentit hi ha el fet vergonyós de la condemna del director de cinema iranià Jafar Panahi i també del jove realitzador Mohammad Rasoulof, a 6 anys de presó i a 20 anys sense poder rodar pel·lícules, pel fet d'exercir la seva llibertat personal, haver-se alineat amb el líder opositor Mirossein Musavi i estar preparant una pel·lícula sobre els esdeveniments que van tenir lloc a l'Iran arran de la irregular victòria electoral del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. La gent del Cinema Truffaut ha recollit signatures i el 31 de gener va projectar la pel·lícula dirigida per Jafar Panahi El círculo, que va obtenir el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia el 2000. Es va organitzar un debat conduït per Ramon Girona, crític de cine, i Teresa Cabruja, professora de psicologia de la UdG. Hi van assistir cinc persones. Aquesta indiferència en un acte de solidaritat i en uns dies en què estem vivim una mena de revolució al nord d'Àfrica, sobretot a Egipte, fa pensar. Sobretot si, segons com vagin les coses, es decanta cap a una intolerància com a l'Iran. Finalment, vull recomanar un llibre que sortirà a la venda a primers de març. El llibre és Doctor Damià Estela, mestre i testimoni. L'ha escrit mossèn Joan Busquets i l'ha editat l'Ajuntament de Besalú, la localitat on va néixer mossèn Damià Estela (1904-1979). El llibre es va presentar a Besalú el 23 de gener, festivitat del seu patró sant Vicenç, a l'església, precisament, de Sant Vicenç, després de la missa concelebrada pel rector del poble i dos alumnes del doctor Estela, Modest Prats i l'autor del llibre. El doctor Estela va deixar una forta petjada de civisme i de catalanitat als pobles on va exercir com a capellà. És reconeguda la seva feina com a rector al Seminari de Girona. De la seva vida, la seva obra i el seu coneixement en va parlar llargament Joan Busquets. Em va cridar l'atenció una frase que va fer famós entre els seus alumnes el Dr. Estela i que mossèn Busquets ens va recordar: "Sigues comprensiu, però no conformista". Una frase que va molt bé tenir present en els dies que estem vivim.

Guillem Terribas, publicat a l'Ara.cat el 15.02.11

els meus amics barcelonistes

«Charly» Terribas
He de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.

Carme Bover i la coral Tribana, Tres de Març de Salt

El premi reconeix la tasca de persones i entitats locals Els guardons commemoren la independència del poble. Els premis Tres de Març de Salt reconeixen aquest any la feina duta a terme per l'activista cultural Carme Bover i la coral Tribana, en la categoria individual i de col·lectiu. Els guardons es van institucionalitzar per commemorar la independència del municipi respecte de Girona el 3 de març del 1983 i reconeixen la tasca d'aquells que s'hagin distingit per la seva activitat o les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural i cívica del poble. Els guardons s'entregaran el 3 de març al Teatre de Salt. De Bover, se n'ha destacat el seu paper com a impulsora de la biblioteca municipal i “pel seu compromís social i de servei a la cultura”, segons el jurat. Des de l'any 1966 i fins que es va jubilar, va treballar i dirigir la Biblioteca Pública de Salt i ha organitzat diverses activitats com ara classes de català, conferències, recitals de cant i poesia, cursets i xerrades o exposicions. A més, ha col·laborat amb diverses entitats de Salt. El premi col·lectiu serà per a la coral Tribana “per la seva empenta i dedicació altruista envers el poble”. L'entitat va ser creada el 1998 amb el nom de Coral Sant Cugat i un temps més tard va adoptar el de coral Tribana. Està formada per 35 persones, presidida per Amàlia Rispau i dirigida per Annia Bobrick. Des de la creació dels guardons, el 1988, l'han rebut, entre d'altres, Jordi Gispert, Guillem Terribas, Ramon Torramadé, Ràdio Salt i els Marrecs. David Brugué, publicat en El Punt 11.02.11