ANNA DONATO, sempre ens quedarà el seu somriure

Foto GTR

Tinc la sensació que sempre he format part del món de l’Anna Donato. De la seva vida, la seva imaginació, la creació, la música, el teatre... i el cinema. Potser perquè va perdre un germà que es deia Guillem i que va morir molt jove. La meva persona, el meu nom i la meva joventut quan vaig aparèixer a la seva vida, li recordaven aquell germà estimat perdut prematurament. Per això, cada any, sens falta, cada 25 de juny, per Sant Guillem, em feia arribar un detall. Mai va fallar, ni quan estava al Sàhara fent la mili. Aquest fet ens ha unit per sempre en moltes històries i aventures que vam viure junts, sobretot en trobades familiars, amb amics, en festes i viatges, i el teatre amb el Grup Proscenium, al passeig arqueològic, al Teatre Municipal en diversos teatres del territori... amb els Pastorets.

L’Anna era somiadora, alegre, tendra, era una mare, una àvia, una amiga, i sabia escoltar i riure i viure.

El cinema per l’Anna, igual que jo, li donava sentit a la vida. “M’agrada més que el teatre”, em va dir fa molts anys. Era una consumidora de la revista Fotogramas, una fan de Harrison Ford i, també, del cinema Truffaut. Hi anava sempre que podia i de vegades, evocant belles èpoques, veia dues sessions seguides, sempre a la mateixa butaca. Cuidava el Truffaut, hi feia anar el seu jardiner perquè arreglés i regués les plantes que hi havia a l’antiga entrada pel passadís on hi havia els cartells de cinema enganxats a la paret. I també li va encarregar al pintor Pau Morales que fes un moral a l’antiga entrada. Se l’estimava, el Truffaut, i era tema de conversa cada vegada que ens trobàvem. En els darrers temps, el seu delicat cos i la poca mobilitat li van impedir anar-hi. La darrera pel·lícula que va veure va ser Conclave.

Fa una setmana la vaig anar a veure a casa seva, estava esplèndida allà asseguda en una butaca on podia controlar la situació. Envoltada de records, d’alguns quadres i llibres. Sobre una tauleta hi havia el darrers números de Fotogramas i un llibre sobre Harrison Ford, que li vaig regalar la darrera vegada que vaig anar a veure-la.
Aquella tarda vam parlar de tot i de molt. La primera imatge que em va donar quan la vaig veure asseguda a la butaca va ser la de Rafaela Aparicio en la pel·lícula Mama cumple cien años (Antonio Saura, 1979) i, també, la Ursula, la protagonista de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez; vam estar parlant molt de les diverses lectures que els dos havíem fet d’aquesta extraordinària novel·la, com també de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, que va ser veïna seva a Romanyà... i també de Jaume Cabre. De la vida i de la mort, dels que hi eren i els que ja no hi eren, com la seva mare, l’extraordinària Anna Breva, el seus germans Salvador i Guillem. L’Anna sempre va tenir moltes ganes de viure, però no li feia res haver de marxar. “Cada dia quan vaig a dormir, reso un pare nostre per si l’endemà no em desperto”, em va dir.

L’Anna se n’ha anat, físicament, cinc anys i dos dies després que ho fes el seu company de vida, en Joan Ribas. Serà enterrada el dia de Sant Joan i a partir d’ara aquesta data ens recordarà una de les històries d’amor més boniques que alguns privilegiats hem pogut viure.

Anna Carina, Angèlica, Clara i Joan Ernest, la vostra mare també ha format part de la meva vida. Abraçades.

Guillem Terribas Roca, publicat en el Punt Avui el 24.06.2026

Foto: Joan Ernest Ribas