Demà continuarà sent un altre dia, oi, Terribas?

Guillem Terribas reedita vint anys després el seu llibre autobiogràfic amb noves pàgines sobre la jubilació, ser avi, la fragilitat i els amics que ja no hi són.

Josep M. Fonalleras, Guillem Terribas 

 La presentació de Demà serà un altre dia… vint anys després (Ara Llibres) a la Llibreria 22 no va ser una més de les que s’hi fan gairebé cada dia. Va ser una cita especial. El protagonista era l’ànima d’aquest temple de la lectura, un dels espais més emblemàtics i referencials de la ciutat: Guillem Terribas. Sí, aquella figura de qui el mateix Josep Maria Fonalleras va recordar que reconeix, sense embuts, que li agrada “el personatge Guillem Terribas”. El mateix llibreter emèrit i Creu de Sant Jordi que quan es va jubilar va rebre amb orgull com a regal un cartell que deia: “No soc pas en Guillem Terribas... però de gran m’agradaria ser-ho”. De fet, a tots ens agrada en Guillem. No només perquè és el major cabot cultural que coneixem –amb una capacitat innata per connectar la gent–, sinó perquè és la prova vivent que hi ha persones que, sense buscar-ho, acaben convertint-se en el paisatge sentimental d’un país. I ell n’és una. 
Conversar amb en Guillem és un exercici de paciència feliç on la línia recta no existeix: dels llibres salta al cinema, d’allà a una anècdota literària o a un record de joventut. Viu parlant amb la mateixa naturalitat amb què respira. Per això sorprèn que escrigui com escriu: directe, va per feina i sense ornaments. Però darrere d’aquesta aparent senzillesa hi ha tota una manera de mirar el món. La nova edició de Demà serà un altre dia arriba vint anys després –dinou, si som primmirats, però ja se sap que a en Guillem li agraden els números rodons i encara més si acaben en 2; no és casualitat que la presentació fos un dia 22 i a la Llibreria 22, és clar–i ho fa amb un annex (o un epíleg, si es vol) que completa el retrat d’un home que continua sent el mateix però que inevitablement també ha canviat. O, potser millor, que ha après a conviure amb el pas del temps.
El llibre continua sent un recopilatori incessant d’anècdotes i vivències que componen un apassionant retrat d’una època. De Girona, sobretot, una ciutat que, llegida avui a través de les seves pàgines, sembla gairebé irreconeixible per a les noves generacions: efervescent, inquieta, plena d’entitats, iniciatives i persones disposades a remoure-ho tot. Eren els anys del naixement d’El Punt, de l’Assemblea Democràtica d’Artistes (ADAC), de la Llibreria 22. I enmig d’aquella Girona que despertava hi havia aquest saltenc infiltrat a la Girona profunda, com ell mateix diu amb ironia: “Em van deixar entrar a jugar en aquesta lliga.” Però la realitat és que sense figures com la seva aquella ciutat, i sobretot el batec cultural, no hauria estat el mateix.
La reedició neix gairebé d’una suma de casualitats. Un dia de l’estiu passat a Calella de Palafrugell, conversant amb Xavier Bosch, aquest li va comentar que totes aquelles històries que explica mereixerien un llibre. En Guillem li va respondre regalant-li el llibre: “Ja està tot aquí.” El que no s’esperava és que Bosch començaria a enviar-li missatges entusiasmats comentant fragments i reivindicant-ne la vigència. Paral·lelament, una noia argentina li va escriure per xarxes dient-li que el seu company català li havia regalat el llibre i que l’havia captivat.I gairebé al mateix temps, Esther Pujol, d’Ara Llibres, li va proposar reeditar-lo. En Guillem va acceptar però amb condicions: volia afegir-hi vint anys de vida.
I quins vint anys. Hi apareix la jubilació, que ell defineix sense embuts com “el paradís”. També la descoberta d’una nova felicitat, ser avi: “Val la pena tenir criatures per arribar a ser avi.” I és impossible no pensar que la Martina i la Carla tenen una sort immensa de créixer amb un avi així: capaç d’explicar-los la vida a través del cinema, dels llibres i de les petites coses que fan tan gran viure.
També hi plana la fragilitat. L’infart que va tenir i que, segons diu, “no m’ha canviat la vida”, encara que immediatament admeti que ja no pot fer exactament el mateix que abans. O la consciència cada vegada més present de les absències. En Guillem explica que la vida funciona per etapes: primer vas a casaments, després a naixements i finalment a enterraments. I hi afegeix una de les seves teories particulars: “Dels 58 als 63 anys passes una etapa traumàtica.” Ho diu pensant en tots els companys de viatge que ha anat perdent i que encara l’acompanyen: Tià Salellas, Jaume Curbet, Vicenç Pagès, Miquel Pairolí, Montse Hosta, Quim Masó… I sobretot la seva germana Mariangela, la ferida més recent i probablement la més profunda que ha patit.
Potser per això aquest nou llibre té també un punt crepuscular. Com un film de Clint Eastwood –el seu gran referent cinematogràfic– en què el protagonista mira enrere sense nostàlgia impostada però conscient que el temps ja no passa de puntetes. Hi ha serenor, sí, però també una lucidesa una mica melancòlica.
A la presentació va voler envoltar-se de gent estimada. De l’esmentat Fonalleras, però també de Marta Pascual, a qui considera gairebé una filla literària sorgida del Premi Casero, i de l’artista Joan Mateu, a qui ha acompanyat des dels inicis i amb qui comparteix la fe absoluta en la cultura com a refugi i motor. Junts en un escenari que va quedar petit: la seva gran criatura, la Llibreria 22. Més que una llibreria, un lloc de trobada, un estat d’ànim, una manera de ser al món. Un món que ha canviat molt els darrers anys. Com els canvis del sector editorial, de com aquella passió gairebé artesanal ha anat quedant absorbida pels grans grups i consorcis. Nous temps. I és així com acaba el llibre, anunciant el recentment pas al costat que ha fet al capdavant del Cinema Truffaut després de vint-i-cinc anys. Però qui conegui en Guillem sap que plegar, en el seu cas, no vol dir desaparèixer. Només canviar de lloc i continuar remenant. “Mentre m’emprenyi, hi ha il·lusió”, diu.Si us vau perdre la presentació, avui n’hi ha una altra a Vilablareix. I el 7 de juliol a la Central de Barcelona, a l’agost a Calella de Palafrugell i a l’octubre al Bar del Teatre de Salt.
JORDI CAMPS LINNELL, text i foto. Publicat en el Punt Avui 27.05.2025