Io capitano
Itàlia, 2023
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024
Algunes utopies es fan realitat
En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules
sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de
l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa.
Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que
podran ser famosos i viuran com aquells personatges
que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No
miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi
donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen
és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que
dorm al carrer, gent que passa gana, que no té treball
ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris,
assassinats i violència als carrers. Yo, Capitán, és un més d'aquests films que ens
expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament
que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu
poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura
d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la
seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen
el poc que tenen, participen en les festes i els
esdeveniments, que per més senzills que siguin, els
viuen amb il·lusió i participació.
Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts
(potser no en caldrien tants) del director italià Matteo
Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una
pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi
torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta
mestria en la manera d'enfocar i explicar la història.
Una història que li ha volgut el reconeixement en
els passats festivals de cinema de Venècia i Sant
Sebastià.
Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves
de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus
pares fan treballs per recaptar diners per anar a
Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran
famosos amb les cançons que compondran i signaran
molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni,
que no el veurem, però si viurem el que s'ha de
fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un
recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs,
d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha
de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb
totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són,
però no s'hi entreté.
Tot el recorregut podria ser un documental per
ensenyar el calvari que arriben a passar la gent
que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi
arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en
el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes
seqüències que fan que l'espectador segueixi la
història amb interès i amb ganes de saber de quina
manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història
està basada en molts testimonis que han fet aquesta
travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un
noi real que actualment viu a Bèlgica.
Yo, Capitán, és un viatge èpic a través de l'Àfrica,
que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en
aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que
es projectés en aquests territoris per poder mostrar
que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies
que es poden fer realitat.
Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
