Bon vespre a tothom.
Estic content i orgullós de poder estar aquí, en el
balco de l’ajuntament de Salt, lloc emblemàtic de proclames i anuncis, la
majoria de les vegades, de bones
notícies.
Estic orgullós de ser de Salt i de poder proclamar
l’inici de la Festa Major d’aquest any 2018, una festa major que em porta molts
records d’històries d’amor, de trobades, de dinars, d’envelats (recordem que
Salt era el poble que tenia més muntadors d’envelats i que a l’estiu es
repartien totes les Festes Majors dels pobles de Catalunya), orquestres, conjunts,
cantants i de nits llargues i caloroses.
Estic orgullós de poder dir que vaig néixer a Salt i
que a Salt em vaig formar com a persona. Vaig néixer el carrer llarg, abans dit
Hernán Cortés, a Can Nic, al mig de Can Ferragut i de Can Manuel, no gaire
lluny de cal carreter, de can sori, del cal paroler, de can Tacnons, de Can
Toni, de la rectoria amb Mossen Sebastià Puig, de cals mestres,( la meva
primera escola), de l’estanc de Salt, de
cal Biciclista i de Can Torres; de la
baixada, de les hortes i del rec. Era el carrer per on passaven totes les noies
que anaven a l’escola de les Dominiques i també el carro dels morts, amb tota la
comitiva al darrera, per anar fins a l’església.
Allà hi vaig tenir el primers amics i allà vaig començar a conèixer de que
anava la vida. Allà vaig començar a aprendre a ser saltenc i persona.
L’escoltisme, la Pastera, a Can Panxut, el Cinema
Nuria, els diumenges a missa, les deveses, el Te, com en diem els de Salt, van
ser la meva geografia i on vaig aprendre i posar les arrels del que seria més
endavant i per vida, el que ara sóc. El que ara pugui estar aquí en el balco de
l’Ajuntament de Salt per anunciar i proclamar l’inici d’aquestes festes que a partir
d’avui es viuran a diferents indrets del poble.
Aquest poble que s’ha anat transformat i que s’ha anat
fent gran. Com a anècdota deixeu-me explicar que quan a l’any 1972 vaig anar a
la mili, tranquils no explicaré aventis d’aquella oblidable experiència, doncs
quan vaig marxar de casa, vivia el carrer Hernán Cortes i durant aquesta
absència obligada, els meus pares
s’havien traslladat a viure amb el meu germà Xarli, en uns pisos nous d’Eugesa
en el carrer Torres i Bages. Us puc assegurar que m’hi van haver de portar, uns
amics que em van venir a buscar a l’Aeroport, perquè el panorama de Salt havia canviat tant
que no sabia exactament on era el carrer on vivia la meva família.
Salt es un poble en plena transformació. Salt sempre
ha estat un poble d’acollida, obert, solidari i generós. I no sempre ha estat
fàcil. A principis del segle passat, Salt va passar de ser un poble agrícola a
un poble agrícola-industrial, amb les dues fàbriques tèxtils, la Gassol i la
Coma-Cros. Aquest fet va comportar que molta gent de l'entorn es traslladés
a viure a Salt. Pels vols dels anys seixanta, Salt es va transformar d’una
manera “agressiva” amb l’arribada de molta gent d’arreu d’Espanya, deixant
pràcticament de ser un poble agrícola, a un poble industrial, de serveis i
dormitori. I, tots plegats, amb
dificultats, ens vam sortir. L’altre, podríem dir acolliment, i més recent, va
ser a finals dels noranta, amb l’arribada de gent de tot el mon. D’Àfrica, i d’Amèrica
del Sud, sobretot. Aquest fenomen ha comportat que el poble de Salt sigui el que hi ha més ètnies i diversitat de
llengües d’Europa. I no ha estat ni es fàcil la convivència, però estem demostrant
que , amb totes les dificultats i tots els problemes del mon, som un poble que
no amaguen a les afores, com fan la majoria de les ciutats i pobles, tota aquesta nova gent, sinó que els integrem
a dins el poble. Convivim junts. Hem aprés, estem aprenent que aquets fet, que
inicialment es un problema, si li donem la volta, es una riquesa .
Aprofitem-nos i compartim la riquesa d’aquesta diversitat cultural, de llengües, de noves experiències, la
diferent manera de pensar i de menjar. Aprofitem tota aquesta experiència, no
ens quedem solament amb els problemes. Deixeu-me dir una altra anècdota: un dia
una dona de Salt em va dir que ella no li calia anar de viatge, només passejant
pels carrers de Salt ja podia donar la volta al mon.
Però Salt també ha estat i es un poble tossut. Que no
es vol deixar trepitjar ni ser ocupar
per la força. El 12 de març de 1974 el govern franquista va donar la ordre de
que l’Ajuntament de Girona podia annexionar el poble de Salt. El 30 de desembre
del mateix any, l’alcalde de Salt, el farmacèutic Narcís Davesa, va lliurar les
claus del poble a l’alcalde de Girona, Ignasi Ribot. Des de les hores, a través
de l’activa Associació de Veïns, entitats culturals, agrupacions, entitats
esportives, casals i tota la persona que vivia i se sentia saltenc, no van
parar de manifestar-se, demanar, reunir-se i exigir la independència de Salt...
fins el 3 de març de 1983 i a través de la
Generalitat de Catalunya, vam tornar a
ser un poble. I aquí es va demostrar que amb paciència, amb la raó i molt
tossudament, vam aconseguir recuperar la llibertat i el poder governar-nos
nosaltres mateixos. Vam tornar a ser un poble. Salt havia aconseguit la desitjada independència.
 |
| Foto: Marc Martí. |
És de Salt qui vol ser de Salt. Qui vol treballar-hi i
viure-hi, qui vol fer-hi arrels i qui vulgui participar a en aquesta gran
aventura de la vida a Salt. No hi ha d’haver “els saltencs de tota la vida” i
els altres. Ningú té el dret a fer aquesta denominació, de donar el títol de
saltenc a uns i els altres no. Es de Salt qui vulgui ser de Salt, amb totes les
conseqüències, a les bones i les dolentes.
De totes maneres no he pujat a dalt d’aquets balcó a
donar lliçons a ningú, ni a dir que som els millor ( que ho som) sinó que no
hem de baixar la guàrdia. Salt no es un poble perfecte, només faltaria. La
perfecció no existeix i si existís, seria avorrida.
La gràcia consisteix amb modificar, rectificar, crear,
escoltar, participar i treballar per millorar allò millorable. No n’hi ha prou
en criticar, s’ha d’actuar. Es feina de tots fer que el poble de Salt s’hi
pugui viure millor. De vegades veiem una palla a l’ull del veí, però no sabem
veure una biga en el nostre.
He pujat en aquest balco, perquè us vull fer partícipes
de la meva satisfacció de ser saltenc, de tenir unes deveses com les que tenim,
de tenir un teatre i un Festival de Teatre que es l'enveja del país i la sala
de ball i concerts La Mirona. Tenim unes hortes que donen fruits i que es poden
trobar a tots els mercats de la província. Unes associacions actives i amb
renovació constant. Uns castellers, Els Marrecs de Salt, que ja poden anar amb el cap vent alt a
qualsevol competició o exhibició arreu del país. Els Amics dels Gegants de Salt
i també unes corals. Tenim dues biblioteques envejables i saludables. Tenim el
centre cultural La factoria Coma Cros i Les Bernardes. Atenció amb les Bernardes
que cada dia està oferint millors propostes. Tenim esglésies, mesquites i
altres centres religiosos. Tenim un riu, el Te, on jo hi molta gent hi vam
aprendre a nadar. Tenim zones esportives i espais pel lleure, Casals de
Jubilats i Salt Sardanista. La revista La Farga, gran moments viscuts a la
redacció i els anys que en vaig ser director. Tenim equips de bàsquet, de futbol i Hoquei sobre
patins. Escoles, instituts. Tenim zones industrials, centres comercials i carrers comercials. Tenim
botigues de proximitat...Tenim ganes de viure. Tenim ganes de ser Satencs.
Vinga gent, que tenim una festa per endavant, tenim
uns dies per conèixer-nos millor. De vegades sabem més del que passa en els
personatges de les sèries de televisió, que no pas dels veïns que tenim al
davant de la nostra escala o al costat de casa. Aprofitem per conèixer la gent del nostre entorn i compartim la nostra
festa, la nostra cultura i la nostra manera de viure i de veure el nostre poble
de Salt.
Apa, que tinguem una bona festa Major i no oblidem mai
d’on som.
Visca Salt, Visca Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada