dissabte, 4 de febrer de 2017

Cinèfils

Serge Daney distingeix entre aprendre a mirar pel·lícules de manera professional i viure amb les pel·lícules que el van veure créixer.
Fotograma d'Hiroshima mon amour, d'Alain Resnais.

A propòsit d’una expressió de Jean-Louis Schefer, que parla de “les pel·lícules que van mirar la nostra infància”, el crític de cine Serge Daney distingeix entre aprendre a mirar pel·lícules de manera professional i viure amb les pel·lícules que el van veure créixer i el van mirar, com si fos un captiu de la seva biografia futura. Molts d’anys després d’haver vist Hiroshima mon amour, l’experiència que el va situar en un punt zero, que va constituir el seu segon naixement i que va donar resposta a la pregunta sobre què faria amb la seva vida —ser crític de cine—, Daney va entrevistar el seu director, però quan va confessar-li l’impacte que li havia produït l’obra, Alain Resnais li va agrair el comentari amb un aire sec i distant, “com si hagués elogiat el seu impermeable nou”. Daney s’ofèn, però ben aviat s’adona que no hi havia cap motiu per fer-ho perquè “les pel·lícules que van mirar la nostra infància no es poden compartir, ni tan sols amb el seu autor”, com si l’emoció fílmica primigènia fos rigorosament personal i intransferible i, per tant, inefable i impossible de descriure, com si es fos refractari a les particularitats formals i les instruccions d’ús que proposa cada pel·lícula, i la font d’on emana la vivíssima emoció estètica que s’experimenta es mantingués reclosa en el misteri. No deixa de ser significatiu que, en una de les entrevistes recollides a Persévérance, Daney es refereixi a ell mateix amb una paraula que té un so idèntic a cinéphileciné-fils.
Per confirmar el que diu Serge Daney, acaba d’arribar a les llibreries el text d’un altre cinèfil, Alegra’m la vida (Columna), de Guillem Terribas, un homenatge al cine vist com una emoció pura —el cine vist com una esgarrifança a la pell, com un nus a la gola, com un esclat hilarant de riure, com una deu de llàgrimes a punt de brollar— que es propugna inaccessible al metallenguatge. El seu baptisme en imatges, aquella experiència radicalment singular —aquella experiència del món quan ell no hi era, i que esdevé la xifra secreta d’un saber impossible sobre ell mateix—, i que constitueix l’escena primitiva que el va convertir en un cinèfil, pertany a una pel·lícula de Leo McCarey, Tu i jo, però Terribas ha tingut més sort que Daney ja que, gràcies a la seva neta, la destinatària dels seus records com a espectador, sí que pot compartir les pel·lícules que va mirar durant la seva infantesa.
Llegir Alegra’m la vida és com llegir les paraules melancòliques i felices d’un enamorat molt fidel que no deixa de contemplar l’objecte del seu amor amb uns ulls desmesuradament oberts, d’algú que s’ha forjat una vida de voyeurprofessional amb el propòsit de recuperar a la seva retina un saber fatalment oblidat.
Ponç Puigdevall, publicat a la seva Columna del Quadern d'El País "Provocacions".
26.01.2017.
http://cat.elpais.com/cat/2017/01/26/actualidad/1485453513_791307.html