dimarts, 28 d’octubre de 2008

Tota una vida


Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

*
Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.


7 comentaris:

Florencia Iglesias ha dit...

Soy nueva en Girona. Me mudé hace apenas un mes. Con esta ciudad me pasa lo mismo que con los libros: miro una biblioteca gigante y me abruma saber que nunca podré leerlo todo. Girona es abrumadora, tengo los ojos más redondos que nunca desde que camino por sus calles.
No sé cuánto tiempo estaré aquí, pero no me molestaría en absoluto saber que quizás este sea por fin mi lugar en el mundo.
Me gusta lo que contás sobre tu ciudad y ojalá mis hijos puedan dentro de unos años conocer y amar de la misma forma este lugar. Saludos.

guillem ha dit...

M'ha agradat molt el teu enamorament per Girona. Espero que sigui el teu lloc en el mon.
Ja ens veurem per Girona

Deric ha dit...

M'ha agradat molt el reportatge del Descobrir, i que se'n parli una mica de Salt des d'un punt de vista que mai es fa a la premsa, però he trobat a faltar alguna imatge de la nostra vila, de les Deveses o d'algun mas històric. Perquè Salt és quelcom més que especulació urbanística o immigració.
Estaria bé que algun cop el Descobrir dediqués unes pàgines a Salt. O és somiar massa?

guillem ha dit...

Deric: Sí estaria bé un reportatge sobre Salt. També sobre Bescanó, Angles o Sant Feliu de Pallarols...
En el meu cas, com introductor del dossier sobre el Gironès,en parlo bastant.
Gràcies per la teva lectura.

Paula ha dit...

Ep, voleu dir que aquesta imatge no és de la plaça de Ventdelplà? hi té una retirada, jejeje!!
fins aviat!
Paula

guillem ha dit...

Doncs no, Paula, no es ni Vent del Pla, ni Breda... Sinó, Salt, la Plaça de les llúdrigues.

Paula ha dit...

És broma... encara que hi vaig viure molt poc temps, conec aquesta plaça de Salt!!
apa, fins ara Saltenc!!