dijous, 7 de febrer de 2008

Crítica de "La Soledad" Pel Cinema Truffaut


LA SOLEDAD
Direcció: Jaime Rosales
Espanta 2007
Duració 130 m.
Guió: Jaime Rosales – Enric Rufas
Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa

FRAGMENTS DE LA VIDA QUAOTIDIANA
Jaime Rosales ja ens va sorprendre amb el seu primer llargmetratge “Las horas del dia” (2003) que ell mateix i el seu protagonista (esplèndid) Álex Brendemühl , van venir a presentar-la, en el seu moment, al Cinema Truffaut. Amb aquesta pel•lícula Rosales va obtenir a Cannes el Premi de la Crítica. Aquest any ha tornat al prestigiós Festival a la Secció de la Quinzena dels realitzadors, amb “La Soledad”.
A “Las horas del dia” ens proposava una reflexió sobre l’assassinat des de una perspectiva diferent: sense intriga policial ni morbo sexual. Sense música i trencant esquemes amb el to narratiu. I deixant a l’espectador que tregui les seves pròpies conclusions.

Ara, a “La soledad” sense canviar el to, però d’una manera pausada i intimista i més treballada, ens explica la història d’Adela (Sonia Almarcha), una jove separada amb una criatura, que deixa el poble, la tranquil•litat del poble, per anar a viure l’aventura de la ciutat, Madrid, amb el seu soroll, tràfic i l’atabalament de la vida quotidiana. A Madrid, ens hi trobarem amb una dona, Antonia (Petra Martínez) viuda, que té un petit supermercat i viu amb un home, Manolo (Jesús Cracio) senzill i agradable. L'Antonia té tres filles, Inés (Miriam Correa), Nuria Mencía (Nieves) i Helena (María Bazan). Una d’elles, Inés, comparteix pis amb Adela, juntament amb un noi anomenat Carlos (Lluís Villanueva). A mitja història, quan ja pràcticament coneixem a tots els personatges i ens els hem nostres, un fet esgarrifós i terrible canviarà la vida d’Adela. També, per altres circumstàncies, la relació entre mare i filles, es complicarà fins a un fatal desenllaç que les tornarà a ajuntar.

Rosales, s’agafa el seu temps per explicar-nos i fer-nos entrar en aquesta història o històries intimistes. Normals. Fragments de la vida dels protagonistes, amb les seves alegries, tristeses, mal entesos, soledats, desesperacions, atraccions i moments íntims, molt íntims.
Tots aquets moments, tots aquests fragments, estan molt ben portats, amb una fotografia, en format panoràmic, que sempre està allà on ha d’estar; utilitzant de vegades el recurs (gens gratuït) de partir la pantalla i mostrar dos moments al mateix temps. Uns diàlegs adients, normals, perfectes. Quin guió més ben treballat!.
Si l’espectador té la sort d’entrar a la història que ens explica Rosales, cosa que no ens gens difícil, ens implicarem a la vida dels personatges. Discretament viurem les seves soledats i els seus moments de felicitat. Entendrem les seves pors, les seves preocupacions. Serem un més de la vida quotidiana dels personatges.

“La Soledad” es una pel•lícula imprescindible per a la gent amb un mínim de sensibilitat, que té ganes de veure i viure una història explicada d’una altre manera. Que té ganes de participar amb el que ens vol explicar el director. Que vol sortir de la sala amb la sensació que ha viscut un fragment de la vida dels protagonistes. Que també s’ha sentit sol i acompanyat.

Per acabar, una reflexió: Des de fa uns anys, sembla que els Oscars han canviat la orientació de premiar o de nominar les millors pel•lícules americanes. Premien pel•lícules més intimistes, arriscades i que impliquen més a l’espectador. La prova la tenim amb “Million dollar baby” (2004)de Clint Eastwood o la nominació a l’any 2005 de “Brokeback Mountain” de d’Ang Lee o la que va guanyar “Crash” Paul Huggis. L’any 2005 entre les nominades hi havia “Babel” d’Alejandro González Iñárritu, per posar alguns exemples. Sembla ser, que sortosament aquest canvi, també ha arribat entre nosaltres, com ha quedat demostrat aquest any amb els Premis Goya, en donar a “La Soledad” el Goya a la millor pel•lícula espanyola, encara que sigui catalana.

Guillem Terribas

1 comentari:

Dani Coll ha dit...

Sí. Estic d'acord amb la ressenya.

Una bona pel.lícula que dóna un cert segell de qualitat al minvant prestigi dels Goya.

La vida en temps real, amb persones reals i amb històries quotidianes que arriben fons, i tot amb una tècnica d'enquadrament i gestió dels silencis admirable.

Molt recomanable.

Salutacions.