Refugi Climàtic a la Llibreria 22

Cançó en temps real: de la tempesta a Torre Pacheco

El cantautor Smoking Bambino presenta a la Llibreria 22 de Girona, dins el nou cicle Refugi Climàtic, cançons compostes fa una o dues setmanes, inspirades per l’actualitat i per la vida.

Foto: Xavi Castillon

Esteve Saguer Costa (Girona, 1974), l’home conegut com a Smoking Bambino, és un gran amant dels llibres: se’l veu sovint voltant per les parades de llibres de vell que s’instal·len els diumenges al centre de Girona. Però també s’alimenta de novetats literàries: “Aquest és un dels llocs que més he trepitjat últimament, al marge dels bars”, va dir dimecres al vespre per introduir el seu concert a la Llibreria 22, de Girona, segona actuació del nou cicle Refugi Climàtic –el van obrir la setmana anterior Ivette Nadal i Lluís Costa, cantant clàssics dels galàctics Pau Riba i Sisa–, impulsat pel responsable de l’activa llibreria gironina, Jordi Gispert, melòman declarat i músic esporàdic. 

Smoking Bambino és un talent poeticomusical de primer ordre, un artista que sens dubte mereixeria tenir molta més repercussió, però ell, per començar, no té ni mànager. Durant molts anys, es va dedicar a compondre i cantar en anglès, tant amb el grup The Dirty Club com després en solitari. Fins i tot va fer algunes incursions a Nova York, per actuar-hi en clubs del circuit underground. Però han estat els seus dos primers discos en català, Llampigots i bufarandes (2023) i Cans d’amor (2024), els que han descobert les seves millors virtuts com a autor i intèrpret en carn viva, com diria Raphael, tot i que Smoking Bambino, la seva veu greu i la seva música agredolça recorden més altres grans com ara Nick Cave i Tom Waits.

Curiosament, en el seu recital a la 22, davant d’una trentena de persones que omplien l’espai i mantenien un silenci respectuós, Smoking Bambino va decidir centrar el repertori en cançons noves, algunes tan recents que acabaven de sortir del forn fa pocs dies i necessitava una xuleta amb la lletra que encara no havia memoritzat del tot. De fet, va dir que estava gravant un nou disc “a casa” –com es pot veure, viu una etapa especialment fèrtil, gairebé amb un disc per any– i ara que ha tornat a viure a Girona hi ha descobert una ciutat plena d’obres a l’estiu, que li va recordar una anècdota de Danny DeVito, durant una visita promocional a Madrid, llavors també plena de rases i forats: “Un periodista intrèpid li va preguntar què li havia semblat Madrid. I ell li va dir: espero que trobin aviat el tresor.”

Gran aficionat al blues, com ho ha demostrat en projectes com ara Howlin’ Dogs –“Però el blues menys ampul·lós, el del Delta, només amb guitarra i veu”–, ha donat forma de blues a Repics de campanes, un cançó amb menys d’una setmana de vida, perquè la va compondre dissabte: l’anunci de la gran tempesta de la dana li va servir de primera inspiració. “Però al vespre vaig veure per la televisió els incidents de Torre Pacheco contra els immigrants i tot es va anar transformant.” 

Després va cantar amb el so metàl·lic del banjo una cançó, Se’ns va anar de les mans, sobre una curiosa història que va trobar en un viatge a Turquia: “Un home s’havia perdut i es va organitzar una partida per buscar-lo, de la qual formava part ell mateix, perquè estava tan borratxo que ja no sabia ni a qui estaven buscant. Aquesta cançó parla d’això: de l’amistat entre borratxos.” També amb el banjo, va interpretar tot seguit Ningú sap on anirem quan haguem mort, una cançó que li va suggerir la “crisi existencialista” del seu fill quan tenia 8 anys i li feia constantment preguntes sobre la mort i el que vindria després. “S’acosta el final... del concert, eh! Després podeu continuar amb les vostres vides”, va aclarir el cantant després de les seves reflexions sobre el final de l’existència.

Autodeclarat amant del risc i de fer aquest tipus de proves sense xarxa, va estrenar també una cançó creada fa “set o vuit dies” i titulada Un dia meravellós. “És una cançó molt bonica, si em permeteu dir-ho, suposo que influenciada per Chet Baker. M’agradaria cantar-la amb el seu to suau, però ja heu vist que seria una tasca molt complicada”, va dir amb un punt d’ironia. La també preciosa Trista havanera va tancar el concert. “És un veritable plaer tocar entre llibres”, va dir per acomiadar-se. El dimecres 23 de juliol ho podrà comprovar Tom Hagan, que hi tancarà aquest primer Refugi Climàtic (19 h).

Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 18.07.2025

Suggeriments ESTIU 2025 * Llibreria 22

Suggeriments, novetats, quaderns d'estiu, còmics 22, filosofia... Agost 2025. Guillem Terribas Roca

La gran comèdia francesa de l’estiu que ningú es vol perdre al Truffaut: TRES AMIGAS

«Tres amigues», una història al pur estil Woody Allen sobre aprendre a estimar i deixar de fer-ho del director Emmanuel Mouret, apunta a ser un dels grans èxits del cinema independent i ja cala fort entre el públic de la sala gironina.

Cada estiu les grans sales de cinema acullen les estrenes de macroproduccions esperadíssimes pel gran públic. Enguany mateix és fàcil fascinar-se amb els dinosaures de Jurassic World o la història de Superman. No cada estiu, però, alguna pel·lícula de cinema independent aconsegueix cridar l’atenció del públic com per competir amb les superestrenes i colar-se a la llista de les deu pel·lícules més vistes a l’Estat. Això últim és justament el que va aconseguir dimarts Tres amigues en el reconegut rànquing de Comscore. El mèrit és extra per haver-ho fet només des de trenta-vuit sales. Una d’elles, el Cinema Truffaut, on ja se sap que tenen bon ull.

Tres amigues és a Girona des de la seva estrena divendres passat i a partir d’aquest divendres es programa tres vegades al dia. És una comèdia francesa d’aquelles divertides però punyents que tant agraden al públic català. El director Emmanuel Mouret proposa una història sobre l’amor i desamor en què Joan aprèn a deixar d’estimar el seu marit Victor mentre la seva amiga Alice la conforta explicant que mai ha tingut passió per Eric, la seva parella. Alice no sap, però, que l’amiga que tanca el trio, Rebecca, és l’amant d’Eric. «Per a mi, és de les millors pel·lícules d’aquest any», assegura Carles Ribas, coordinador del Truffaut, «és fresca i recorda les grans pel·lícules de Woody Allen com Hannah y sus hermanas». «És obvi que és una gran pel·lícula», insisteix, i entre els assistents, ningú ha pogut dur-li la contrària.

Poca gent al públic de la sessió de les 16.00h sabia que estava davant una de les sorpreses de l’estiu. Concepció Montgó i Xavi Juscafresa, habituals de la sala, tenien pensat anar a veure Diamanti aprofitant el dia de l’espectador, però van sortir ben satisfets de la seva tria. Al matí, tot llegint crítiques, la van trobar «interessant», i no van saber esperar-se.

Acabades les dues hores del film, s'han creuat amb qui entrava a la sessió de les 18.30h. Entre aquests assistents tampoc hi havia massa gent al cas de la «sorpresa encantadora» que Ribas afirma que s’estan enduent al Truffaut i a totes les sales que han programat el film, però de nou la bona crítica era el motiu de la tria. Així ho afirmava Raquel Solà, que també admetia que el cinema va molt bé «passar la tarda amb aquesta calor!». El seu marit, Josep Maria Flores, es va deixar recomanar («he de ser sincer»), però fent un cop d’ull al tràiler va veure que «pintava bé». 

Totes dues parelles són amants de les comèdies franceses, un cinema que funciona molt bé a Girona i a Catalunya, com ratifica el coordinador del Truffaut: «Sempre saps que tindrà públic, però en aquest cas ha sigut des del primer dia que es va estrenar», diu Ribas, i això que era un divendres d’estiu, que sol ser un dia fluix. «Ja vèiem que passava alguna cosa», afegeix. Encara no sap dir, és clar, si la bona rebuda es mantindrà els propers dies i setmanes, «però presagiem que bé». 

El torn del «boca-orella» 

Ribas creu que és una pel·lícula «de boca-orella» i el públic amb qui va parlar Diari de Girona admetia que tenia pensat recomanar el film a amics i familiars. El director Emmanuel Mouret proposa pel·lícules «amb el fil conductor de la comèdia i el drama romàntic i sap barrejar molt bé els gèneres, amb una gran capacitat de dirigir actors (aquí, India Hair, Sara Forestier, Camille Cottin, Grégoire Ludig, Damien Bonnard o Vincent Macaigne) i sobretot de filmar», explica Ribas. Després de veure Tres amigues tan sols caldria afegir-hi l’aplaudiment per la música que constantment acompanya el ritme de l’escena.

Lluc Peric Pérez, Diari de Girona 16.07.2025

Foto Marc Marti 
Tràiler: https://youtu.be/EYF6JLJWmpg?si=z4YNwy3JNCIxR3ti

JURADO N. 2 / Full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol Original: Juror #2

País: Estats Units, 2024

Direcció: Clint Eastwood

Guió: Jonathan Abrams

Intérprets: Nicholas Hoult, Toni Collette,
J.K. Simmons, Kiefer Sutherland

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 110 min

Idioma: anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

El Dilema

Clint Eastwood ha arribat a una edat i a una experiència en el món del cinema, que ja li és difícil produir, dirigir i interpretar un film mal realitzat, mal explicat. Eastwood, és un actor, director i productor, que s’ha fet a ell mateix. En la seva llarga carrera ha tocat tots els gèneres i s’ha fet un lloc entre els millors. Eastwood representa la tradició, el cinema amb contingut, amb històries ben explicades i ben realitzades. Eastwood amb els anys ha après a fer cinema a la manera dels grans mestres com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston...

En aquesta seva (de moment) darrera pel·lícula torna al gènere de misteri, suspens, explicant una història de judicis. No és la primera vegada que Eastwood agafa aquest gènere per explicar, a la seva manera, els interrogants, els defectes i les males arts del món de la justícia i de la política. Recordem films com Mystic River (2003), Poder absolut (1997), Ejecución Inminente (1999), Sully (2016) o Richard Jewell (2019). En totes elles Clint Eastwood planteja situacions complicades on la justícia o el poder en són els protagonistes i sempre ho fa amb una mirada crítica i de denúncia. I en aquesta seva darrera pel·lícula, que ara el Cinema Truffaut recupera aquest estiu amb el ja clàssic cicle de “reposicions d’estiu”, Clint torna a fer-se preguntes i torna a fer anar de bòlit a l’espectador/a, fent que ell o ella es plantegin i participin de la situació que explica.

Un membre del jurat s’adona que, a mesura que es va produint i explicant el succés que s’està jutjant, veu que ell és una part implicada en els fets. El dilema, que viurem durant tota la pel·lícula, serà el mateix del protagonista. I aquesta és la gran habilitat de Clint Eastwood, integrar als espectadors en la trama, habilitat en la qual n’era un mag, el gran Hitchcock. Com ja ha fet altres vegades, Clint Eastwood, deixa dos finals oberts i que cadascú triï el que li agrada o que està dins la seva ideologia.

Clint Eastwood, que no surt a la història, sap fer un gran homenatge al gènere de “judicis” que tan bé sap realitzar el cinema americà amb una llarga llista d’extraordinaris films, però sobretot Eastwood fa un homenatge a les formidables i recordades pel·lícules d’ Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1959) i sobretot Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957). Revisar aquest film, ara en pantalla gran, és recomanable i imprescindible per si, encara, algú no ha vist la pel·lícula.

Després de l’entrebancada de la penúltima pel·lícula que va dirigir i interpretar, Cry Macho (2021), Clint Eastwood, amb Jurado número 2, torna a recuperar el bon fer d’un gran explicador d’històries com és ell. 

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Trailer; https://youtu.be/EjRNfO3ryig?si=mAWKjvupE-lUnln4

PETONS MATINALS. Primera part 2025

Imatges de petons, la majoria cinematogràfics, que cada dia de cada son penjats en el Facebook d'en Guillem Terribas. Del primer de gener al 30 de juny de 2025

ESTIU 2025 *Grup 22

Suggeriments i recomanacions d'estiu 2025 a la Llibreria 22, Còmics 22, Llibreria&quiosc22

LA CRÒNICA Presentació de ‘Sirat’ al Cinema Truffaut de Girona

Jordi Camps fent una foto, a l'escenari Guillem Terribas,
Àngel Quintana, Paco Vilallonga, Sergi López. Foto: Cinema Truffaut. 

“Bones, em dic Sergi, Sergi López, com et dius tu?”

No tots els actors del món poden dir que han rebutjat participar en una pel·lícula de James Bond. Sergi López, sí. I ho reconeix amb tota la calma. No per fardar, com en diem a les comarques gironines, sinó perquè ell és així: només escull el que li agrada, sense cap estratègia marcada. Instint? Pel cineasta que hi ha rere el projecte? Ni això: “Normalment, no en tinc ni fava, de qui és el director, si no hi he treballat anteriorment.” Simplement, escull els projectes –que no són pocs els que li ofereixen– si el guió l’atrau d’alguna forma. Com dèiem: “Fer de militar malvat en una pel·lícula sobre un espia feixista reclutat per l’imperi britànic, que mata impunement per després prendre’s un martini tan tranquil ell... Ho vaig pensar fredament, imaginant-me que fos el contrari, un agent secret amb gel·laba, i no podia dir res més que no, que passo.” Així és com va rebutjar encarnar el paper d’un dels enemics de l’agent 007 que li van proposar enviant-li un guió titulat B 22. La pel·lícula es va estrenar com Quantum of Solace.

Aquesta anècdota, com tantes d’altres que té l’actor de Vilanova i la Geltrú, les explicava l’altre dia mentre sopava amb els seus bons amics del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestionen el Cinema Truffaut (que aquest any compleix 25 anys, i en Sergi n’és, de fa temps, un habitual als actes), durant un descans entre la presentació i el col·loqui que va fer de Sirat, aquesta pel·lícula que s’està convertint en un autèntic fenomen cinematogràfic que ni ell mateix s’avé a entendre. No per res, sinó perquè tampoc diu d’entendre de cinema, ni com ha arribat aquell actor “que només volia ser i fer el pallasso (professional)” i s’ha convertit en l’actor català més internacional. També –compte amb la dada!– en l’intèrpret que ha participat en més pel·lícules seleccionades a la secció oficial del prestigiós Festival de Canes. En total, 10 vegades, una més que Juliette Binoche, l’actriu que aquest any ha presidit el jurat que va acabar atorgant un premi a la pel·lícula en qüestió, Sirat. Aquesta que fins i tot els amics del seu poble –d’en Sergi, s’entén– volen anar a veure. “Mira que s’han estrenat totes les meves pel·lícules a Vilanova i no hi havien vingut mai, o poca gent!”, se’n fot, ressaltant com de sorprenent és l’èxit “espaterrant” que està tenint aquest film trencador i colpidor, per molt místic que sigui.

Terribas, Sergi, Albert i l'ajudant de direcció.

A la pregunta de quin és el secret del seu èxit professional, de tenir una carrera tan variada i prolífica des que el 1997 va estrenar aquell Western de Manuel Poirier, ell mateix no hi troba explicació, però assegura que és plenament conscient que tingut una “sort immensa” de poder pujar-se a aquesta “muntanya russa” que és la seva professió. “He superat no dos, sinó quatre pobles els meus somnis”, confessa. I això que diu que fa el que li diuen quan el contracten per fer una pel·lícula. Continuant amb Sirat, per exemple, explica que va implicar-se molt en un film que és col·lectiu i que van saber inspirar-se mútuament amb la resta de components del repartiment, tots actors no professionals que enfrontaven la manera d’actuar d’una manera més innocent. “Em vaig inspirar en ells, i si ells estaven acollonits, jo també.” Una modèstia que el director de direcció del film, Albert Auladell, matisa tot afegint-hi que Sergi López té unes taules i una tècnica que no tenien els altres, però que la seva generositat, empatia i saber fer les compartia amb la resta. La sensació de família que projecten a la pel·lícula certament traspua.

També hi ajuda, encara que sembli contradictori, com bé va explicar Sergi López, que durant el rodatge va haver-hi molta comunió, fins al punt que va gaudir molt de l’experiència, d’aquest viatge físic, metafísic i emocional que projecta la pel·lícula de Laxe. I és que, malgrat el patiment del personatge per aquest trajecte existencial pel desert del Marroc a la recerca del rastre fantasmagòric d’una filla perduda que el conduirà a patir un dolor encara més extrem, ell s’ho va passar teta participant en aquesta aventura.

Una actitud, com sempre, positiva amb tot el que fa i mantenint-se proper a tot aquell que l’envolta. En podem donar constància amb dues anècdotes més, una narrada per ell i l’altra que vam testimoniar durant el sopar. Explicava que, durant aquesta estada a Canes, a l’ascensor de l’hotel Majestic es va trobar amb Catherine Deneuve i no es va estar de saludar-la pel respecte que li té, tot excusant-se per la molèstia i pensant-se que ella no sabria qui era aquell pesat. “Home, Sergi, com vols que no et recordi?”, li va reblar, tot fent-li dos petons. L’única vegada que van coincidir junts va ser en el rodatge de Potiche de François Ozon (2010), en què en Sergi tan sols intervenia en una escena curta fent de camioner espanyol. Això venia a propòsit que, just abans, Guillem Terribas el presentava a la cambrera com “l’actor més famós de Catalunya”. Després de dubtar, la noia va preguntar si era l’actor que sortia a Sirat. En Sergi, a qui la fama li rebufa, per no dir que l’incomoda, però no la simpatia ni la proximitat, va respondre: “Bones, em dic Sergi, com et dius tu?” La Jordina, com nosaltres fa temps, va descobrir que en Sergi, Sergi López, no deixa de ser un dels nostres.

 Jordi Camps Linnell  publict en el PuntAvui el 16.06.2025

Josep Coll entrevista a Sergi López pel Diari de de Girona 15.06.2025 https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/15/sergi-lopez-amb-sirat-l-118598114.html

Foto: Aniol Rasclosa.

El fenomen «Sirat» omple els cinemes Truffaut de Girona

L’actor Sergi López presenta la guanyadora del Premi del Jurat a Cannes.

Les tres projeccions de Sirat han omplert aquesta tarda els Cinemes Truffaut de Girona. Hi havia doble al·licient. Per una banda, la presentació i posterior col·loqui amb l’actor principal de la pel·lícula, Sergi López, i, per altra banda, veure la guanyadora del Premi del Jurat del Festival de Canes que es va celebrar fa unes setmanes. 
(La informació del diari de Girona del dia 10 de juny 2025 de Josep Coll, segueix https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/10/fenomen-sirat-omple-els-cinemes-118468969.html ) Foto: Aniol Resclosa. 

Presentació del llibre HISTÒRIES DE SEMINARI (Girona 1955-1962) de Josep...

Imatges de la presentació (pràcticament integra) de la presentació del llibre de Josep Valls HISTÒRIES DE SEMINARI, amb la participació de l'editor Àngel Magrià, Jordi Grau, Guillem Terribas i l'autor Josep Valls. Imatges de Pere Rodeja i Guillem Terribas. Realització i muntatge de Guillem Terribas.

Un buen Padre (Paternel) full de sala del Cinema Truffaut

Títol original: 
Paternel

  País:
 França, 2024
Direcció: 
Ronan Tronchot
Guió:
 Ronan Tronchot, Ludovic du Clary

Intèrprets:
 Gregory Gadebois,
Géraldine Nakache i Lyès Salem

Gènere: Drama

Durada: 93 min

Idioma: Francès

Subtítols: castellà

Full de sala: 
Guillem Terribas Roca

TOT ANIRÀ BÉ.  

Ens trobem davant d’una pel·lícula, que podria ser una molt bona crònica sobre la vida d’un rector d’un poble francès, que és apreciat pels seus feligresos. Que és un home honest, que està convençut de la seva feina, la de predicar la paraula de Déu, la de donar exemple de vida. El rector, que es diu Simó, sap escoltar i estar al costat de la gent, gent senzilla com ell, que conviuen civilitzadament, en un espai natural agradable i sense complicacions, fins que apareix una antiga amiga de Simó, de quan ell era seminarista. 

El personatge de Simó està magistralment interpretat per l’actor francès Grégory Gadebois, que casualment el vam poder veure fa unes setmanes en el film francès dirigit per Daniel Auteuil, Presumpció d’innocència, on interpretava el personatge de Nicolas Milik, el pare de família acusat d’assassinar a la seva dona.

Aquest film dirigit pel jove director francès Ronant Tronchot, que també n’és el guionista, el presenta en un moment en què els films com Conclave i la recent mort del papa Francesc, ha posat en l’actualitat tota una sèrie de preguntes i situacions de l’església i també qüestions com l’avortament, el celibat i el comportament i la manera d’actuar del vaticà, són temes que surten en els diferents plantejaments que se li presenten al rector Simó, a partir que sap que és pare biològic d’un vailet d’onze anys.

Una de les moltes reflexions, preguntes i angoixes del capellà sobre el perquè del celibat dins l’Església catòlica, és quan li comenta a la mare de la criatura la relació que tenia amb una feligresa ja gran, i que feia dies que havia mort. Deia en Simó, que aquella senyora es posava molt contenta quan ell l’anava a visitar, perquè estava amb ella i per ella. Que no pensava amb ningú més, perquè no tenia a ningú i tampoc tenia pressa, perquè ningú l’esperava. En canvi, quan la visitava algú de la família, estaven més pendents de la família que havien deixat. Tenien pressa per marxar perquè aquests sí que tenien algú que els esperava, en canvi, el rector, en Simó, quan estava amb ella, només estava amb ella. Per això el celibat és important entre els capellans catòlics, perquè no tenen ningú, ni un lligam íntim, sinó que es deuen al poble, als seus feligresos.

Aquesta història d’un capellà que tota la gent del poble li diu Pare, menys el seu fill, que no li pot dir, està molt ben explicada i d’una manera molt senzilla, sense apujar mai el to de la història però el deixant al descobert i mostrant les contradiccions d’una església que li costa renovar-se i acceptar que el món, el pensament i la manera de viure van canviant contínuament.

Una història, una pel·lícula recomanada per a gent que té fe i creu amb l’església i, també, per la gent que no és creient. La manera en què està explicada li dona un interès general.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://www.girona.cat/adminwebs/docs/u/n/unbuenpadre.fullgran.pdf

Tràiler. https://youtu.be/Ot67AX38MDQ?si=n6z28ZEadO49D-t0 

Full de sala del film JANE AUSTEN ARRUINÓ MI VIDA * Cinema Truffaut

Títol original:
Jane Austen a gâché ma vie

País: França, 2024

Direcció: Laura Piani

Guió: Laura Piani

Intérprets: Camille Rutherford, Pablo Pauly,Charlie Anson, Annabelle Lengronne

Gènere: Comedia Dramàtica

Durada: 94 min

Idioma: francès i anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas Roca

A qualsevol llibreria hi ha una història que t’està esperant.

Amb les primeres imatges de Jane Austen arruinó mi vida, ja es veu que serà una pel·lícula delicada, preciosista i amb un toc de combinació entre el que és modern i l’antic. La protagonista Agathe (magníficament interpretada per la jove actriu Camille Rutherford, francesa de trenta-cinc anys i que recentment la vam poder veure amb Anatomia de una caida (2023), també a Milady, Los tres mosqueteros (2023) i la interessant La vida de Adele (2013)), es passeja pels carrers de París en bicicleta i treballa en una llibreria, concretament a la mítica Llibreria Shakespeare & CO, al costat del Sena. Precisament la mateixa directora Laura Piani, que debuta en aquesta pel·lícula com a directora i guionista, per pagar-se els estudis va treballar durant un temps en aquesta coneguda i històrica llibreria. Per tant, és coneixedora de l’encant i el poder dels llibres.

La història precisament va de llibres, del seu poder i la seva atracció. Agathe, a part de ser una bona llibretera, és una gran lectora i coneixedora de Jane Austen i a la que pot recomana una de les seves novel·les a qualsevol client o clienta, que va perduda en la immensitat de possibilitats que hi ha dins una llibreria per triar el llibre. Agathe també vol ser escriptora, i pateix la solitud de l’escriptura, en trobar les paraules adients per explicar una història que atrapi al lector.

Agathe té un problema amb els cotxes, que es desvela molt al principi de la història. A més a més, té molt bon rotllo i s’entén molt bé amb un company de feina que creu que l’Agathe és una bona escriptora. Es diverteixen junts, parlen de llibres... L’Agathe fa dos anys que no té contacte físic amb cap home.

Un dia, Agathe rep una carta on l’inviten a passar uns dies a la Residència d’Escriptors Jane Austen a Anglaterra, per un esborrany de novel·la que ha escrit i que sense saber-ho ella el seu company els hi ha enviat. Ella en principi no hi vol anar, però el seu company la convenç. A partir de l’arribada a Anglaterra, el panorama, l’ambient, el paisatge i els personatges canvien totalment. La història francesa, de cop i volta, es converteix en una història anglesa, idioma inclòs amb una casa que està habitada per uns descendents de la Jane Austen, i que tenen aquell refinament i manera de comportar-se dels “senyors” anglesos, d’una manera tradicional i clàssica. S’ha de dir que té un molt bon començament la nova vida a Anglaterra, amb situacions divertides, plena d’entrebancs i situacions ridícules... tot plegat molt anglès.

Tot i que pel·lícula té una durada de les que no es fan avui dia, de 94 minuts, no té pressa per explicar-nos aquesta història romàntica envoltada de frases de llibres: “La solitud d’escriure, els gestos, fragments d’imaginació”; “Els petits gestos, anònims i oblidats, plens de bondat i amor, són els millors d’aquesta vida”; “La literatura és l’únic remei pel fenomenal desordre del pensament emocional”...

La música és molt important en aquesta història, entra en el moment precís per acompanyar una escena de reflexió, de silenci, una passejada... i se’n va quan ja ha fet la seva feina, potenciar la seqüència.

Ens trobem amb una petita gran obra encantadora, romàntica, divertida, reflexiva i creïble, sobretot per explicar-nos una delicada història d’amor als llibres i a la vida.

Guillem Terribas i Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona  

trailer

https://youtu.be/9mGdziEubJs?si=zyHZT7eLadhRq2h8

Cicle KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut.

Cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a la directora KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut de Girona, del 12 de maig al 9 de juny de 2025. POINT BREAK (1991) STRANGE DAYS (1995) THE HURT LOCKER (2008) ZERO DARK THIRTY (2012) DETROIT (2017). Muntatge, Guillem Terribas.

Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants, per a retrobar el passat...»

Presentació a la Llibreria 22. Guillem Terribas, Maria Lluïsa Amorós i Glòria Mas. 

Maria Lluïsa Amorós presenta aquest dimecres a Girona (19 h, Llibreria 22) Quan el passat ets tu, on explica el recorregut de la protagonista, malalta d’Alzheimer, per l’univers de la literatura, en quedar atrapada en una llibreria. En la presentació intervindrà Guillem Terribas i  Glòria Mas, neuropsicologia i terapeuta de la Fundació Pasqual Maragall.

Com més grans ens fem, més passat som, i menys futur?  

Les persones grans tendim a recordar més la infantesa i altres moments passats. El meu pare [el poeta i escriptor Xavier Amorós] va viure fins als 99 anys, amb el cap ben clar i recordant el passat. De tota manera, el títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres.

Li ha costat posar-se en la pell de la Mia, aquesta dona amb Alzheimer?

M’agrada mot introduir-me dins dels meus personatges. I des de ben petita m’ha agradat escoltar i observar les persones. És a dir, conèixer-les. Vaig tenir una tieta, germana del meu pare, que tenia Alzheimer. Havia estudiat Filosofia i Lletres, va conèixer Espriu, Comas, Molas... I va anar perdent la memòria. Jo em preguntava què hi podia haver en un racó de la ment que li despertés una mica la memòria, perquè la seva mirada buida m’entristia. A vegades la música permet recuperar fragments de memòria, i jo en la novel·la -malgrat que els que tenen la malaltia avançada no poden llegir- faig que el títol d’un llibre que hagi significat alguna cosa per a la Mia, li desperti records.

"El títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres"

Deixant l’Alzheimer a banda: vostè es perd, a vegades, a les llibreries?

Per a les persones que ens agrada llegir, les llibreries són un temple. Hi pots buscar, retrobar, endinsar-te... Els tres temes de la meva novel·la són la dona, l’amor als llibres i l’Alzheimer. El primer llibre que troba la Mia a la llibreria on ha quedat tancada és L’amant de Lady Chatterley, i de sobre li ve el record d’un amor de joventut. A partir d’aquí, tots els llibres que anirà retrobant, l’estimulen. I així el lector coneixerà la història de la sevavida. És una novel·la de pèrdues. Però també de retrobament.

A vostè quin llibre l’ha marcat?

Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen. Per això la meva tasca ha sigut treballar els llibres amb els alumnes, no allò de «llegiu aquest llibre i feu-me’n un comentari per escrit».

I més enllà dels infantils?

Són molts, els llibres que m’han marcat. En alguna presentació han vingut alumnes que havia tingut -ara ja són pares de família- i m’han fet notar que alguns dels llibres que li serveixen a la Mia per a recordar, els havíem treballat a classe. Per exemple, Els fruits saborosos, de Josep Carner, o Mirall trencat de Mercè Rodoreda. També em va marcar El zoo de vidre, de Tennessee Williams, per a mi importantíssim. O un de quan jo era més petita, Vacances a Suècia, d’Edith Unnerstad, els autors suecs m’agraden molt. També Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. I La cantant calba, de Ionesco.

"Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen"

Els llibres infantils la van marcar tant com per a esperar un príncep blau? 

Ui, jo era mot imaginativa, suposo que a causa de la meva gran afició a la lectura. M’inventava jocs i els practicava amb els meus cosins i els meus germans, o amb les amigues de l’escola. En una meva novel·la juvenil, la protagonista és així, i al final la faig tocar de peus a terra, perquè no es pot viure, esperant sempre el príncep blau. De tota manera, jo el vaig trobar. I encara és el mateix. Perquè per estar casats cinquanta anys més el temps de festeig, crec que puc dir que l’he trobat.

Sol llençar llibres, com fan en el seu llibre a causa d’una mudança?

Quan he estat sepultada en llibres, potser em desfaig d’alguns que em van interessar en un moment passat de la meva vida, però que en la maduresa no m’interessen. Els regalo o els dono a alguna llibreria de vell. Però molt pocs, en conservo la majoria.

Compra llibres per Amazon?

No he comprat mai llibres per Amazon, m’agrada anar a les llibreries i remenar, llegir-ne algunes pàgines... M’agrada tenir a les mans el llibre de paper. M’agrada el paper. I les olors. Les olors són també molt importants, per a retrobar la memòria. Un llibre nou fa olor de paper i de tinta, però també els llibres vells, que en tinc unes quantes col·leccions que eren del meu sogre. El meu pare els va donar a la biblioteca, però en conservo la primera edició d’Aloma, de Mercè Rodoreda. La tinc en un lloc preferent, amb la coberta ben gastada, de tantes lectures del meu pare, que era jovenet quan la va llegir per primer cop. Una primera versió, força diferent de la que vaig llegir jo el 1969, ja actualitzada.

Hi ha l’olor del seu pare, entre les pàgines?

Gairebé. Les olors són tan importants, per a retrobar el teu passat...

En la seva novel·la apareix sovint l’expressió «t’estimo». Ho diem poc avui?

«T’estimo» s’ha de dir de veritat, no gratuïtament. Hi ha persones que ho diuen quasi com una frase feta, i jo crec que dit així, perd valor. La frase «t’estimo» és molt important. Per això, en la novel·la es pronuncia en un moment crucial.

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 07.05.2025

MARCELLO MASTROIANNI, nascut per seduir.

Marcello Mastroianni, actor italià que ha estat i es admirat per qualsevol cinèfil del planeta, va néixer a Fantana Liri l’any 1924 i ens va deixar físicament a Paris, l’any 1996. Relativament jove i molt per dir i fer.

El carisma de Marcello ha esdevingut que d’una manera o altra tots voldríem ser Mastroianni, fins hi tot el propi Marcello. 

Fill d’una família de classe mitjana, d’aquelles que els rics no volen i el pobres ho voldrien ser. L’any 1945 quan estudiava en el Centro Universitario Teatrale va conèixer a Luchino Visconti, que li va proposar un paper en l’obra de teatre Un tramvia anomenat desig de Tenesse Williams. Així començà la seva carrera com actor i es a través del teatre que coneixerà a l’actriu Julieta Messina i de rebot al seu marit Federico Fellini. 

L’any 1955, vagant, observant, aprenent i treballant amb directors que comencen a tenir un nom en el mon de cinema italià com Mario Comincini, Giosseppe de Sentis, retrobant-se amb Visconti i, sobretot, a Vittorio de Sica que el dirigida en una sèrie de pel·lícules, moltes d’elles amb la Sofia Loren, començarà a ser conegut pel gran públic i també per la industria i el mon de l’espectacle .Té una forma d’actuar que s’adapta a les exigències i manera de treballar de qualsevol director i país. Es un actor que serveix per tot, que té una capacitat extraordinària, de crear personatges totalment convincents, siguin del gènere que siguin. 

L’any 1960 Fellini, li proposa l’ “escandalosa” ( en aquells temps era fàcil escandalitzar a el personal, sobretot a grups i entitats conservadores) “La Dolce Vita” amb la voluminosa i exuberant actriu sueca Anita Ekberg, acompanyats per una meravellosa i fràgil actriu francesa: Anouk Aimée. 

Full de sala Cine Club Garbí de Malgrat.

Amb “la Dolce Vita” Marcello, aconsegueix un reconeixement popular, però també per part de la critica més exigent. 

A partir d’ara serà un nou “Latin Lover” títol que el conservarà fins el final de la seva carrera i que ell sabrà utilitzar molt bé per seduir a companyes de repartiment com la francesa Catherinne Deneve, que tindrà una filla amb ella, la Chiara Mastroianni; la gran Claudia Cardinale o l’extraordinària Anouk Aimée, a l’actriu americana Fay Dunoway i l’Ursala Andrews... i les que em deixo. 

Va saber combinar les comèdies italianes com “Divorci a l’Italiana” de Prieto Germi o “Matrimoni a la italiana” de Vittoria de Sica; l’esplèndida comèdia d’humor negra “Rufufu” de Mario Manicelli... a pel·lícules més minoritàries d’aquelles que en podríem dir “d’art i assaig” com La Notte de Michelangelo Antonioni a “L’estranger “ de Visconti i moltes altres a les ordres de directors com Ettore Scola, Dino Rissi, Marco Ferreri. 

Tot i no ser un expert en idiomes, Marcello Mastroianni, va saber infiltrar-se en produccions franceses, treballant amb directors com Louis Malle, Jacques Demy, Nadine Trintignat, Jules Dassin, Agnés Varda, o en produccions americanes amb directors com Robert Altman, Roman Polansky, John Borman o Terence Young. 

Marcello, com he dit va ser un actor admirat, reconegut per la gent de la professió i per el gran públic. Marcello va saber estar sempre a punt per treballar amb directors que volien explicar històries, que volien fer un cinema diferent i així ho va demostrar, sobretot, el final de la seva truncada carrera, desgraciadament, va morir d’un càncer de pàncrees. Directors de la talla de Theo Angelopolus, Nikita Mikhalkov, Raúl Ruiz o Manoel d’Oliveira, al qual Marcello admirava per la seva vitalitat i capacitat de treball i l’enveja per l’edat que tenia Don Manoel, vuitanta vuit anys. El director portuguès encara va viure molts més anys, va morir a l’edat de 108 anys. 

Tot i la seva agitada vida amorosa, com a bon italià, només es va casar una vegada. Va ser l’any 1948 amb Flora Carabella. De la qual no es va divorciar mai i van tenir una filla, la Barbara . 

Es difícil trobar un actor tant versàtil, divertit, intel·ligent, seductor, creïble, generós i que sempre se n’ha sortir, amb dignitat, de tots els personatges que ha interpretat amb més de dues centes pel·lícules que va participar. 

Com he dit el principi, tots voldríem ser una mica (o molt) com en Marcello, fins hi tot el propi Marcello. Sortosament, sempre ens quedaran les seves pel·lícules. 

Guillem Terribas Roca. Full de Sala del Cicle de dedicat a Marcello Mastronianni, el cine Club Garbí de Malgrat. 

Nota: Molt recomanable el visionat del programa de Televisió Espanyola A FONDO, dedicat a Marcello Mastronianni, presentat i dirigit per Joaquin Soler Serrano, emès 19.03.1978.

 https://www.rtve.es/play/videos/a-fondo/fondo-marcello-mastroianni/3706383/

Presentació del llibre INSÒLITS de Lluís Mateu

Imatges de la presentació del llibre INSÒLITS de Lluís Mateu el 22 d'abril de 2025 l'auditori de la factoria de la Coma Cros de Salt. Imatges i realització de Guillem Terribas Roca.

CAMPANYA DE SANT JORDI 2025 * Llibreria 22

Imatges i recomanacions de la Campanya de sant Jordi a la Llibreria 22. Dissabte dia 19, més de 40 autors signant a la Llibreria 22: Maria Barbal, Xavier Bosch, Marta Romagós, Martí Gironell, Xavier Sala Martin, Núria Cadenas, Nina, Ramon Solsona, Elisabet Jané, Estel Solé, Priscilla Morris, Montse Albés, Najat El Hachmi, Miriam Tirado... El dimecres dia 23 a les parades de la Llibreria Geli i la 22 de la rambla i a la Llibreria 22, també més de 40 autors de "proximitat" signant els seus llibres: Josep Pastells, Pere Parramon, Carles Ribas, Josep M. Fonalleras, Tura Soler/Jordi Grau, Pierre D. La, Josep Lagares, Pep Valsalobre, Gemma Santaló, Salvador García, Quim Nadal, Rosa Font, Carles Sala, Quim Vilar, Mar Camps, Luís Lucero, Maria Lluïsa Latorre... Molta i molta gent amb ganes de llibres i de passejar. Un Sant Jordi Històric. Realització Guillem Terribas.

HISTÒRIES DE LA LLIBRERIA 22: "Gener / Abril 2025

Imatges, presentacions, passejades per la Llibreria, recomanacions i informacions de llibres i lectures per Sant Jordi 2025 i... per tot l'any. realització Guillem Terribas.

Full de Sala del Cinema Truffaut del film PARENOSTRE

PARENOSTRE Espanya, 2025

Direcció: Manuel Huerga

Guió: Toni Soler

Intèrprets: Josep María Pou,

Carme Sansa, Pere Arquillué
Gènere: Drama biogràfic
Durada: 96 min
Idioma: català
Data d’estrena: 16/04/2025

La Caiguda del Mite

Manuel Huerga ( Barcelona 20.10.1957) ens va sorprendre amb un programa de televisió, a TV·3, totalment innovador anomenat Estoc de Pop (19833/1985) un programa cultural que parlava de llibres, musica, teatre, actuacions en directe i moltes més coses amb una originalitat, i més tard va ser el responsable del programa ARSENAL (1985.1987) que va superar en qualitat i innovació a l’anterior programa, al poder disposar de més mitjans, tant econòmics com tècnics. Huerga va portar el seu esperit i bagatge innovador a BTV que en va ser director durant els anys (1997 al 2003). Huerga, ha sabut alternar les seves feines de responsabilitat, fent curts metratges, telefilms, llargmetratges com per exemple l’extraordinària pel·lícula Salvador Puig-Antich (2006). L’any 2010 ja va fer un telefilm sobre Jordi Pujol amb el títol de “Jordi Pujol, 80 anys”.

Manuel Hurga, ara estrena, una nova experiència sobre aquest personatge tant important dels darrers anys de la Història de Catalunya anomenat Jordi Pujol i Solei i ho fa amb una història escrita per un conegut historiador i periodista, que coneix bé el mitja audiovisual, que es Toni Soler.

Aquest tàndem, acompanyats per uns actors de primera línia, ens proposem una revisió i reflexió sobre com un personatge tant estimat i admirat pot esdevenir una persona depreciada i arraconada per la mateix societat que l’ha adorat i votat durant molts anys perquè sigui la persona que presideixi Catalunya. Parenostre, comença durant la celebració de la tercera victòria per majoria de Jordi Pujol l’any 1988, a la presidència de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment estava a dalt de tot de la seva popularitat i no hi havia ningú que li pogués fer ombra, ni en Maragall !. D’una manera molt didàctica i a través d’anar endavant i enrere amb el temps, que no molesta ans el contrari ens va situant, veurem com Pujol va creant el personatge, com es va realitzant com a líder, com és compromès amb Catalunya, però també com a fill de una família molt ben estant, que coneix a una noia que l’estimarà fins a les darreres conseqüències i que durant tot el matrimoni estarà sempre el seu costat, però també controlant els interessos familiars i, sobretot, dels fills. També veurem com les coses es compliquen i tota la aquella vida “controlada” no ho està tant i veurem com el comissari Villarejo ja feia de les seves. Veurem l’ambició dels fills i ell, en Pujol, no controlant la situació entre altres coses perquè durant tots els anys la família ha estat arraconada pel seu servei a Catalunya, retret que li fa diverses vegades la seva dona Marta Ferrusola. 

Son curioses les imatges de la vida quotidiana, de les celebracions, de les trobades familiars. En Pujol se’l veu la majoria de les vegades assegut en un racó, en una butaca llegint La Vanguardia i la Marta preparant el dinar, col·locant la taula i posant ordre en les diverses discussions de la “mainada”.

Josep M. Pou, no imita a Pujol en la parla i poc en els gestos, però es convincent en el personatge que interpreta d’un pro-hom, d’un polític que ha “estat” important i necessari i que el final de la seva vida viu una decadència no prevista i que el pot portar a l’oblit. La resta dels actors com Carme Sansa, en el paper de Marta Ferrusola, està molt convincent i el manté durant tota la història. Pere Arquillué, perfecte fent de Jordi Pujol Ferrusola, el col·leccionista de cotxes i de moltes més coses... David Selvas, té un petit paper però interessant fent de President Mas. Molt interessants els breus personatges de Mn. Ballarin interpretat per Lluís Soler i el del Rei Juan Carlos, que el broda l’ actor Alberto San Juan.

La pel·lícula s’ha realitzat utilitzant les darreres tècniques audiovisuals, imatges sobreposades i transparències per mostrar es diferents espais, tant interiors com els exteriors del film. Per una banda li donen una agilitat i més comprensió en la narració, però per l’altra en alguns moments és nota que son imatges “falses”.  Parenostre pot ser un primer esborrany, cal recordar que la majoria dels personatges encara son vius, d’una història que amb els temps es podrà explicar amb més detalls i amb més coneixement. També la distància, els anys, la faran més realista. De moment, comencem per aquest interessant document, sobre un fet que va canviar el pensament de molta gent.

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

 https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=5065&titol=Parenostre&mode=1

El blog de Salvador Montal, parla de  PARENOSTRE 

https://blocs.mesvilaweb.cat/vador/altres-veus-parenostre-de-manuel-huerga/

Les Tres Martines

 

Conferència: QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

Bona tarda bona gent, amb les moltes ofertes que hi ha avui a la mateixa hora, es d’agrair la vostra presencia en aquest acte que vindrà a ser una mena de pròleg/reflexió de la Setmana Santa i els seus orígens cristians. 

Agrair a la presidenta Rosa Domingo haver confiat amb la meva persona per obrir els diferents actes que ha organitzat la Confraria del Sant Sepulcre per aquesta Setmana Santa 2025.

La Setmana Santa amb els temps, els anys i els canvis generacionals s’ha anat transformat, però la base continua essent la mateixa: recordar uns fets que van passar ara fa dos mil anys. La majoria de la gent que avui estem aquí hem viscut unes setmanes santes, grises, serioses i molt controlades per l’església com per la mateixa societat. I no només pasava aquí entre nosaltres on hi governava un general per la “Gracia de Dios” , sinó que era una manera de viure-la, sobretot en països mediterranis, o del Sud d’Europa com França, Itàlia. Portugal, Grècia...

Era una setmana que no hi havia escola, però tampoc música popular, però si musica seriosa. Hi ha l’anècdota que els bons melòmans, els hi encantava la setmana santa perquè era l’única setmana en que les emissores posaven musica clàssica. No hi havia cinema, ni teatre, ni cap tipus de diversió. Silenci total i cares serioses. I no es podien tenir mals pensaments. Les úniques “distraccions” que teníem eren anar a les processions i actes religiosos. El divendres era el dia de més concentració. Reflexió i de silenci. A Girona era “tot un espectacle” viure i veure la processo amb aquella seriositat, aquell silenci, només trencat per algun membre de les confraries que anava arrastrant cadenes amb els peus descalços. Ara s’ha perdut tot el respecta i es un passar i enraonar dels diferents espectadors que la majoria no saben de que va la cosa. I el diumenge, oh el diumenge de resurrecció!, vivies intensament la resurrecció de Crist. Tornava tot a la normalitat: l’alegria, el cinema, la música, ...Allò era una autentica festa.

Personalment vivia molt intensament els esdeveniments de l’Església, el Nadal, La Setmana Santa, el diumenge de Rams i els actes religiosos de la Festa Major ...

No sé com, fos a l’escola o l’ambient que es vivia, vaig tenir una adolescència que la religió em va marcar i em va ajudar. I es curiós, perquè la meva família no era de “missa”. Un diumenge sense anar a missa el matí i el cinema a la tarda, no era un diumenge complert per a mi.

L’escoltisme que estava molt influenciat i promogut per capellans progres i no gaire addictes al règim, em va ajudar a veure i viure d’una altra manera el cristianisme i aprendre a conviure i a conèixer els meus orígens, compartir experiències. A conèixer el meu país i la meva llengua. Va ser en aquesta època de l’escoltisme que vaig saber que el meu no era “Guillermu” sinó Guillem.

Es a través de formar part de l’escoltisme a Salt, que vaig entrar a fer de monitor en els diferents actes religiosos de la parròquia . Ser monitor consistia en fer de conductor a les diverses misses que es feien els diumenges i festes de guardar. Ens les repartíem entre diversos companys. La nostra feina consistia en estar drets davant del micró, al canto dret de l’altar des de on anàvem indicant a els feligresos quan s’havien d’aixecar i de tornar a seure. Llegíem l’epístola, també les pregaries... A mi em van servir molt per trencar la meva timidesa, llegir i vocalitzar correctament i per saber estar davant d’un micròfon, com estic fent ara. 

Un bon dia, al igual que mai he sabut el perquè i d’on venia la meva fe amb la religió catòlica a la meva adolescència, vaig deixar de tenir fe, sense saber perquè, però tampoc amb rancúnia. La fe en va deixar de la mateixa manera que havia vingut, sense fer soroll i sense donar explicacions.

I ara estic aquí davant de tots vostès reivindicant els meus orígens, els nostres orígens cristians.

Uns orígens que ens donen una personalitat, una manera de fer i de pensar. Detalls de la vida quotidiana que tenen a veure amb el nostre passat i present cristià.

I penso que això no s’explica prou, que hi ha una mena de complexa de viure, pensar i actuar amb referents cristians, que no tenen a veure obligatòriament en ser creient i combregar amb la manera de fer o actuar de l’església catòlica. 

Per tant si no reivindiquem la nostra procedència cultural, sinó l’expliquem i no l’ensenyem a els nostres fills o a les noves generacions serà molt difícil que entenguin molts dels comportament que la societat que els hi ha tocat viure.

Una part del planeta té uns referents cristians, una altre part tenen musulmans a través de Mahoma i una tercera amb el Budisme. Hi ha moltes més creences i educacions, però aquestes tres son les que tenen més influencia en la cultura i la història de la humanitat. També s’ha de dir que moltes vegades aquestes doctrines, aquestes religions han estar mal interpretades i fins hi tot manipulades per interesses d'alguns i han fet molt de mal i encara en fa, en nom de Deu, de Mahoma o de Buda  s’han fet molts de disbarats i s’ha vessat molta sang. 

Per tant, respectem totes les creences i procedències però no oblidem les nostres.

Si no expliquem de que va la cosa, les noves generacions els hi serà molt difícil saber perquè toquen les campanades a pobles i a les ciutats. Saber d’on ve i que vol dir allò que diem cada dia moltes vegades “Adéu”, Adeu-siau o Deu vos guard. Quan a l’escola es celebra el sant d’uns dels alumnes, es poden preguntar, que es un sant?, perquè el Sant Jordi, el Sant o la Santa del poble, o de la barriada que celebra la seva festa. Que fan i que es una església, perquè a cada ciutat i pobles hi han esglésies, perquè serveixen i qui les va construir i perquè?.

Perquè Roma es important i hi ha tants edificis emblemàtics i històrics que formen part de la nostra Cultura. Perquè es va fer la Capella Sixtina i que ens explica el fresc de la Creació pintat pel Gran Miquel Angelo i les famoses i extraordinàries escultures de Moisès o el David que es poden veure a Firenze. Tota historia de l’art, de la literatura i del pensament, tenen uns fonaments cristians i les noves generacions no ho acabaran d’entendre la seva educació i el seu pensament si no tenen uns coneixements i cristians.

Pier Paulo Pasolini, escriptor, cineasta, homosexual i comunista, va fer la millor i més premiada pel·lícula sobre Jesucrist “L’evangeli segons Sant Mateu” 1964. El mateix Passolini en diu que “les imatges mai podran arribar a l’altura poètica dels textos “. 

Deixeu-me explicar una anècdota d' Enrique Irazosqui, actor basc, el seu pare havia estat un notari que va viure uns anys a Girona. Enrique, quan tenia 19 anys fou enviat pel il·legal partir comunista espanyol a Itàlia per assistir a una trobada dels comunistes italians. En un descans del final de dia prenen un refresc, va entrar a la sala un personatge que va sorprendre a el personal. Irazosqui va preguntar qui era i li van dir, en veu baixa, que era el director de cinema Pier Paolo Pasolini. Irazosqui, ni idea de qui era. De cop Pasolini s’adreça cap a ell amb la mirada fitxa a la seva persona i sense dir res, comença a donar voltes entorn a la seva persona. Irazosqui acollonit. De cop i volta, Pasolini el senyala i li diu: Tu ets el meu Jesuscrist. Aquesta història, me la va explicar el propi Enrique Izazosqui en les moltes trobades que vam tenir a la Llibreria 22 i altres indrets. Vivia a Cadaquès i ens va deixar físicament l’any 2022. Una llàstima, un gran personatge que ens apreciàvem molt. 

El mateix Pasolini, amb rerefons cristià va fer les populars i divertides pel·lícules “Els contes de Canterbury” i el “Decameron”. L’aragonès i extraordinari director de tendències surrealistes i exiliat durant molts anys a Mèxic, Luis Buñuel, un anticlerical convençut, la majoria de pel·lícules que va realitzar sempre hi surten capellans o històries que tenen a veure amb la religió com “Simon del desierto” (1964), un predicador en el desert pujat en una columna ; “Nazarin (1959)” interpretada per Francisco Rabal, la història d’un capellà de poble i les seves temptacions i ve a ser una mena de jesús reencarnat, basada en obra de Perez Galdos i que fou rodada a Mèxic. Tristana, del 1970, rodada ja a Espanya, concretament a Toledo, es una co-producció espanyola-francesa i està interpretada per Catherine Deneuve, Fernando Rey. Basada, també, amb una novel·la de Benito Perez Galdos. El protagonista un anticlerical convençut acaba els darrers anys de la seva vida jugant a cartes amb capellans. 

Per entendre aquestes pel·lícules i moltes altres, has de tenir una base i coneixement del cristianisme.

Les noves generacions han de saber el perquè de la Setmana Santa, de la processons, dels cants, de la història i dels fets. Se’ls hi  ha d’explicar, de la mateixa manera que se’ls explica la història de Catalunya, d’Espanya o d’Europa. D’una manera neutra. Llavors podran entendre tota aquesta moguda i, també, les representacions com la Passió d’Esparreguera i de molts altres representacions de setmana santa a diferents pobles i ciutats. I el mateix temps entendran millor l’argument de pel·lícules tant emblemàtiques com Els Deu Manaments, Ben-Hur, Rey de Reyes, El Judas... i expressions com “acabaràs mentint tantes vegades com ho va fer Sant Pere” . Per cert, l’altre dia en un programa de ràdio de màxima audiència en una entrevista a un conegut cuiner, aquest va dir “si va mentir tres vegades com aquell que no recordo com es deia...” el conductor i entrevistador, va callar i al cap d’una estona va dir “Sant Pere”, segur que l'hi havia dit el tècnic des del control. El mateix passa amb el Nadal, el naixement de Crist i tot el que hi ha en seu entorn. Les representacions tant populars com “Els Pastorets”. Tota aquella mainada que hi assisteix, la majoria no saben de que va i que hi fan els àngels, els dimonis, els romans i els pastors i aquell nen que neix en una cova. I els Reis... Hi ha grans discussions i divagacions en alguns ajuntament per com com s’han d’il·luminar els carrers per aquestes festes de Nadal i Reis. Encara hi ha aquella mentalitat de no mostrar elements decoratius nadalencs, no fos cas que ataquéssim les sensibilitat dels no creients i dels que confessen una altra religió. No siguem hipòcrites, que estem Celebrant?: El Nadal i el naixement del nen Jesús. Doncs no amaguen els elements que acompanyen a aquest sentiment, aquetes festes. Estem en una societat que té un orígens i una manera de celebrar les seves festes i no es pretén molestar ni ofendre a ningú. Hem de respectar les creences de tothom, però no per això hem d’oblidar d’on venim i les nostres costums.

Per tant gent de bé, aquestes son unes reflexions que fa temps que em faig i avui m’heu donat la oportunitat de compartir-les amb tots vosaltres, amb tota la bona fe i el respecta del que cada u creu i viu. Només que mai hem d’oblidar que si perdem o oblidem els nostres orígens, perdrem la nostra identitat. 

Que tingueu una molt bona setmana santa. 

Guillem Terribas Roca

Casa de Cultura, 04 d'abril de 2025

Crònica a la revista FLAMA ( Agència cristiana de notícies)

 https://www.agenciaflama.cat/guillem-terribas-si-oblidem-els-origens-no-sabrem-don-venim-ni-cap-a-on-anem/