Cinema Coliseu; Narcís Jordi Aragó, Isidre Vicens; Agustí Ensesa; Miquel Casellas; Anna Pagans... Recordats per Jordi Grau

Records del Coliseu Imperial  

 

El Coliseu Imperial era un dels tres cinemes que van donar nom a “la plaça dels cines”, també coneguda com la plaça de Sant Agustí i de nom oficial plaça de la Independència. De la dels francesos, no pas la del procés. Hi penso perquè he entrat a la consulta del meu metge a l’edifici que el va albergar durant noranta anys i perquè ara fa quaranta-cinc anys, el gener del 1981, es va enderrocar l’edifici senyorial amb el cinema i el cafè del mateix nom per tal de construir-hi un nou edifici per donar compliment a la normativa urbanística que deia que tota la plaça de la Independència havia de ser una plaça porxada. Tot primer es van edificar els edificis amb els porxos característics a est i oest i posteriorment al nord, on hi havia la parada de la Teisa i el bar Boira i al sud, hi va haver durant molts anys els cinemes Coliseu i l’Albéniz.
El primer cinema de la plaça tal com el vam conèixer durant dècades havia estat el Gran Via i un any més tard, el 9 d’octubre del 1909, es va obrir el Coliseu, un espaiós saló construït per Martí Sureda i Vila que va substituir el Cinematógrafo Paralelo, una barraca de fusta que va ser el primer cinema estable de la ciutat. El Coliseu estava situat a la cantonada de la plaça amb el passeig Canalejas. A Pedres de Girona llegeixo que el solar on es va construir va ser aconseguit pel propietari, el senyor Del Olmo, l’any anterior a canvi d’una permuta d’un solar amb l’Ajuntament, que es va quedar el de l’altre cantó on s’hi va edificar l’actual edifici de Correus. L’edifici on hi va anar el cinema es va reformar el 1940. Abans el Coliseu, durant la guerra havia estat col·lectivitzat i rebatejat amb el nom de Sala Bakunin.
Del Coliseu, sala de cinema i cafè, Enric Marquès en va escriure que “era un cafè on un esplèndid mirall reflectia la totalitat de la sala, les taules de marbre, les ondulants cadires, el curiós terra”. Aquell cinema i cafè monumental va ser enderrocat el 1981, però el Coliseu va sobreviure com a cinema al nou edifici fins al 30 de juny del 1999, quan va tancar les portes. Quatre anys i mig després s’hi va obrir un restaurant.
Homenatge als deu anys de la mort de Narcís-Jordi Aragó

Narcís Jordi Aragó reben la Creu de Sant Jordi
de mans del President Jordi Pujol.

Recordo el periodista, escriptor i advocat Narcís-Jordi Aragó perquè tal dia com avui del 1985, és a dir, fa quaranta-un anys, va ser nomenat director de la Revista de Girona. Un càrrec que va mantenir fins al 2009, en què va fer un pas al costat després de vint-i-quatre anys dirigint la revista de la Diputació de Girona. Aragó es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona i va exercir com a advocat des del 1957. Al mateix temps es va diplomar en periodisme per l’Escola Oficial de Madrid. Quan ho va fer ja havia col·laborat a Ràdio Girona amb diversos programes i especialment Resurrexit i també havia participat amb el Grup de Teatre de l’emissora del carrer de la Força. Com a periodista va ser redactor en cap de Vida Catòlica, que dirigia el seu amic, l’industrial Josep Maria Ginès. Hi va començar a col·laborar el 1952 de la mà de Ginès, llavors redactor en cap, quan el director era mossèn Carles de Bolòs, un capellà i periodista sord com una perola. Mort mossèn Bolós, Ginès va ser el director i Aragó tenia un paper fonamental a la revista fins a la topada amb el censor eclesiàstic, el canonge Josep Calzada Oliveras, amic íntim de l’alcalde Pere Ordis. Calzada va voler tocar el botet a Narcís-Jordi Aragó per un article i aquest va decidir plegar i en solidaritat amb ell ho van fer també tots els col·laboradors de la revista, que evidentment no cobraven. Aquella primera topada del 1959 es va resoldre després que el bisbe Cartañà, més conegut com en Pepet Vermell, el va citar i es va arribar a un acord per evitar la desaparició de la revista. Fins al juny del 1962, quan una censura del canonge ho va fer esclatar tot. Es va publicar que l’Ajuntament volia tallar cent plàtans de la Devesa i Jordi Dalmau va redactar una nota “amb estil contingut i amb la prudent administració de les metàfores pròpies del periodisme de la època”, segons va escriure Aragó al seu llibre Periodisme sota sospita. La notícia va ser censurada, Aragó i tota la redacció van plegar i la revista va estar cinc mesos sense sortir. Aragó al seu llibre de memòries periodístiques li va passar factura recordant com el canonge Calzada es va suïcidar a la sèquia Monar el 1999. Narcís-Jordi Aragó va tornar a Vida Catòlica quan Pere Madrenys es va fer càrrec de la direcció, ja amb Narcís Jubany com a bisbe. Van ser dos anys, fins al dia de Corpus, el 25 de maig del 1967, quan al Bisbat Narcís Jubany, de manera sibil·lina, va acordar que compraria les accions de Manuel Bonmatí de la revista Presència i Aragó en seria director, després d’una proposta de Francesc Ferrer i Gironès. Les accions van passar com una donació a la Creu Roja polaca. Aragó va dirigir Presència fins al 1980 i al mateix temps va ser corresponsal del diari Tele/eXprés entre 1970 i 1980.
Aragó va escriure llibres bàsic per entendre aquella Girona. Havia estat cofundador de l’Associació de Premsa de Girona i el 1985 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual va ser el primer president de la demarcació de Girona el 1987. Després de deixar Presència va ser director del centre d’informació i documentació de la Cambra de Comerç de Girona. Va ser sempre articulista d’aquest diari i membre del consell editorial d’El Punt, que va presidir des del 2007. També va ser membre del consell assessor de la Biblioteca Valvi i president d’honor de la Fundació Rafael Masó de Girona. Va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 1987, Creu de Sant Jordi (2002), Premi d’Honor de la Diputació de Barcelona, va rebre la distinció Ciutadania de l’Ajuntament de Girona i la distinció al mèrit cultural de la Facultat de Lletres de la UdG (2007).
Narcís-Jordi Aragó va morir el 22 d’agost del 2016. Coincidint amb el desè aniversari de la seva mort es prepara l’Any Aragó, en què participaran la Diputació de Girona, la Fundació Valvi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Cambra de Comerç de Girona, la Fundació Masó i la família Aragó. Està previst commemorar l’Any amb una exposició sobre el seu llegat periodístic, de la qual serà comissària la historiadora Rosa Maria Gil Tort. Un record ben merescut.
Deu anys sense Isidre Vicens

Fa deu anys va morir el pintor Isidre Vicens i Cubarsí (Montfullà, 1918-Girona, 2016). Tenia 97 anys i va viure una vida llarga i plena, sense que hi faltessin els patiments. El pintor té un espai dedicat al Jardí dels Alemanys, ben a prop del Bellmirall, que va ser casa d’hostes primer i hotel després, que va regentar amb la seva dona. Va ser un pintor reconegut, metre de molts pintors gironins. Va rebre el Premi Especial de Normalització Lingüística de l’ADAC el 2006 i l’any següent es va fer l’exposició La pintura i els dies a la Casa de Cultura i a la Fundació Valvi, que va mostrar obra seva del 1940 fins al 2005. Era el pintor del color. Però va tenir una vida dura en la seva infància i joventut. Nascut en un mas de Montfullà, amb la mort del seu pare i quan tenia 13 anys, va haver d’anar a treballar a la Coma Cros, amb una feina dura. Després va ser deixeble de Josep Aguilera, però abans de poder seguir el seu camí va patir molt durant la guerra. Va ser mobilitzat i enviat al front amb 19 anys i va combatre al front de Terol. Fet presoner, va ser enviat al camp de concentració de Bilbao i a un batalló de càstig de Màlaga abans de passar per les presons d’Alcalá de Henares, Yeserías, Reus, Girona i Salt. Mai va ser acusat de res ni jutjat. Alliberat el 1943, tres anys després el van acusar falsament d’un sabotatge al Carrilet d’Olot, a la Pilastra, i el van empresonar 18 mesos, també sense judici. Com a pintor va formar part del Grup de Girona amb Fulcarà, Torres Monsó, Emília Xargay, Fita i Vila Fàbregas. Un pintor notable, un ciutadà exemplar i un home que cal recordar.

Mor Agustí Ensesa Bonet 

Em commou la mort d’Agustí Ensesa Bonet als 86 anys. Hi havia parlat tres vegades aquest any, la darrera el dimarts dia 13, quan em va demanar un PDF. Les converses telefòniques van ser emotives, com sempre. Li interessava tot el que passava a Girona i em trucava sovint per comentar les meves Mirades. El coneixia de sempre. Aquest any em va trucar des de Roma. Havia anat a visitar una de les seves filles i va haver d’ingressar d’urgència en un hospital per una infecció que requeria antibiòtic i observació. Ens vam trucar i m’ho va explicar. Després vam parlar dues vegades més, una quan ja era al Trueta de Girona i ja planificava com tornar a escriure. Sobre el món del vi, és clar. Després el whatsapp i diumenge Salvador Garcia-Arbós em va donar la inesperada notícia. M’havia semblat que estava prou bé i que ho superaria. No ha estat així. L’Agustí era d’aquelles persones que mereixen un record. El vaig conèixer quan era president de la federació de patinatge. Ens vam fer amics, tot i que no provo el vi i ell no ho entenia. Però com que bec cava (ara Corpinnat) i xampany, fèiem tractes. Va portar el negoci familiar de vins i després va obrir el restaurant Edelweiss i les botigues El Petit Paradís, on venia exquisideses en uns temps on no era tan habitual. Va ser fundador de l’Escola de Tastavins del Gironès i va idear i tirar endavant el Giroví, un gran concurs de tast de vins i caves del país. D’ell sempre recordaré els steak tartar que preparava al seu restaurant, davant del client i a l’antiga manera, la bona. Sempre amb la Maria Glòria, la seva dona. Eren creients i practicants i quan van perdre un fill ho van acceptar amb resignació cristiana. L’Agustí va ser el continuador de la saga que van iniciar els germans Agustí i Josep Ensesa Pujadas. En Josep va ser després qui va idear la urbanització de s’Agaró, que van portar a terme el seu fill i l’arquitecte Rafael Masó, i es va quedar amb el negoci de la farina a la Farinera Montserrat. L’Agustí va seguir el negoci de vins que van continuar el seu fill Agustí Ensesa Cuatrecasas i el seu net, Agustí Ensesa Bonet. L’Agustí era un gironí de cap a peus, orgullós de la seva ciutat. Era també una bona persona. Descansa en pau, amic!

Miquel Casellas Casals 

Miquel Casellas amb en 
Guillem Terribas en un descans
d'Els Pastorets de Girona 

Era fill de Can Maret de Salt, tot i que ell defensava que hauríem d’escriure Meret, perquè provenien de Sant Mer. Va fer d’hortolà, perquè n’era fill, i va treballar a la Caixa, on va ser delegat provincial a Girona, a la província de Barcelona i va jubilar-se de cap de control de riscos. També va ser Defensor del Ciutadà de Salt, el poble on ha viscut fins al darrer moment, a Les Vetes, que tant a ajudar a crear i on ell i la seva neboda, Carme Carbó, n’han estat els principals responsables al llarg dels anys. Home de teatre, va fer Els Pastorets a Salt, on també va formar part de La Pastera i va ser un dels fundadors de La Farga. Als Pastorets d’en Joan Ribas, a Girona, va fer molts anys d’alcalde. Era un bon amic de la meva família i meu. El vaig veure per darrera vegada a l’espectacle Les veus de Salt, al desembre. No fallava mai als actes que feien poble, ni a les presentacions de llibres, tot i que els darrers temps li fallava el cos i anava en cadira de rodes. Tenia una gran memòria i no només recordava noms i cognoms, feines i telèfons, sinó també alguns números de compte de clients del seu temps a la institució bancària per a la qual va treballar tota la vida. Va defensar Salt quan es va voler annexionar el poble a Girona i va lluitar per la seva independència fins a aconseguir-la. Era catalanista de cap a peus. El trobarem a faltar!

Anna Pagans, la primera alcaldessa de Girona

Anna Pagans amb el President Zapatero

El 2 de gener del 2002 Joaquim Nadal va dimitir com a alcalde de Girona. Disset dies després, ara fa vint-i-quatre anys, Anna Pagans es convertia en la primera dona alcaldessa de Girona. Ho va ser catorze mesos, fins a les eleccions, i els vuit anys següents perquè, encapçalant la llista del PSC com a independent, va guanyar dues eleccions. Va haver de governar en coalició, amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya. És a dir, es va haver d’entendre amb Francesc Ferrer (i després Cristina Alsina) i Joan Olòriz. Reconeix que va haver de practicar molt el diàleg perquè venien de cinc majories absolutes de Nadal, però recorda que l’alcaldessa era ella i que va haver de negociar però va fer moltes de les coses que pensava que tocaven i té un bon record d’aquells gairebé deu anys d’alcaldessa. I ja n’havia passat més de nou com a regidora i tinent d’alcalde. L’Anna era professora i també té un bon record d’aquells anys que semblava que tot estava per fer. Ara, en una volguda segona línia, continua amatent al pols de la ciutat i a les seves necessitats. Ho viu amb un distanciament crític però orgullosa d’haver estat la primera dona alcaldessa de la ciutat.
Benestar emocional
El II Congrés de Benestar Emocional va començar aquest dilluns al Palau de Fires de Girona amb èxit total pel que fa a la participació i amb uns ponents de primer ordre que van centrar en la importància de les cures les seves intervencions. El van inaugurar l’alcalde Lluc Salellas i la vicealcaldessa Gemma Geis i aquell dia professionals de la salut, la psicologia i l’educació van oferir eines als assistents per cuidar-se i cuidar en un món en què la salut mental ha cobrat importància i on també s’ha tractat el tema de la influència de les xarxes socials i de l’aparença física en persones de totes les edats. S’ha tractat temes diversos amb ponents que han compartit les seves experiències de superació en un espai que és de reflexió però sobretot d’intercanvi i d’aprenentatge. Aquest congrés pioner al país té voluntat de continuar parlant de salut emocional quan encara és un tema tabú en molts espais i com va dir Gemma Geis, “vol consolidar un model en què es posi les persones al centre”. L’alcalde Salellas també va explicar experiències emocionalment molt complicades que li han tocat viure i, durant la primera jornada es va anunciar la creació de l’Espai Cura Miren Garcia Franch, que s’incorporarà al congrés a partir de l’any vinent. Lamentablement, l’episodi de llevantades que va viure la ciutat i que va provocar la crescuda dels rius, va obligar a suspendre dimarts aquest congrés, així com les activitats lectives, esportives i cíviques pel risc d’inundacions.
Jordi Grau 23.01.2026 publicat en el Punt Avui

Els crítics gironins escullen "Tardes de soledad" com la millor pel·lícula de 2025

La pel·lícula dirigida per Albert Serra és reconeguda pel col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona sumant un total de 60 punts i quedant per davant de la gran favorita als Premis Oscar: «Una batalla tras otra»

Àngel Quintana i Albert Serra. Foto Aniol Resclosa.

El col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha escollit Tardes de soledad, del cineasta banyolí Albert Serra, com la millor pel·lícula de 2025. Amb aquest guardó, Serra es converteix en un dels pocs cineastes que ha guanyat el premi en més d’una ocasió, després d’haver-ho fet ja l’any 2022 amb Pacifiction. Al llarg dels 36 anys d’històrica, la crítica gironina també ha reconegut doblement nom il·lustres del cinema contemporani, com el del ja desaparegut fa just un any David Lynch, els germans Coen i Richard Linklater. En tot cas, el rècord el té Clint Eastwood amb quatre. 

Tardes de soledad és un retrat de la figura d’un torero en actiu, André Roca Rey, que permet reflexionar sobre l’experiència íntima del torero. La pel·lícula va ser premiada, el 2024, amb la Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià, i el 2025 es va fer ressò als Estats Units. L’Associació de Crítics de Los Àngeles la va premiar com a millor pel·lícula experimental, mentre que els crítics de Boston li van atorgar el premi de millor documental. A part, opta a sis guardons als Premis Gaudí que, entre ells, el de millor direcció per Albert Serra. Els guanyadors es coneixeran el pròxim 8 de febrer. 

Les 10 del 2025

El Cinema Truffaut, gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, acollirà una projecció especial de la pel·lícula guanyadora en una data que s’anunciarà pròximament. L’obra del cineasta banyolí ha obtingut 60 punts per part dels votants, que han estat Àngel Quintana, Guillem Terribas, Carolina Martínez, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino, Paco Vilallonga i Salvador Montalt.
La segona posició ha estat Una batalla tras otra, amb 46 punts. La pel·lícula, dirigida per Paul Thomas Anderson, és la gran favorita en la pròxima cerimònia dels Premis Oscar i la setmana passada ja es va emportar el premi de millor pel·lícula en els Critics’ Choice i es preveu que també triomfi la matinada de diumenge en els Globus d’Or. En tercera posició hi ha quedat la noruega Valor Sentimental, de Joachim Trier, amb 44 punts, un altre dels títols que son amb força per rebre diferents nominacions als premis de l’Acadèmia de Hollywood, i candidata a guanyar l’Oscar a millor pel·lícula Internacional.
En quart lloc s’ha situat el film que es va emportar el Lleó d’Or en el passat Festival de Venècia: Father Mother Sister Brother, de Jim Jarmusch, amb 38 punts. L’ha seguit seguida de La llum que imaginem, de Payal Kapadia, que n’ha obtingut 34. El sisè lloc ha estat per a Romeria, de la cineasta gironina Carla Simón (25 punts), mentre que Un simple accident, l’última Palma d’Or a Canes i també candiata a millor pel·lícula internacional als Oscar, ha ocupat la setena posició amb 22 punts.
Josep Coll, publicat en el Diari de Girona 11/01/2026

* Les Meves 10 millors d'aquest any 2025 

 10 VALOR SENTIMENTAL
 09 TARDES DE SOLEDAT
 08  POR TODO LO ALTO
 07  PHATER MOTHER SISTER BROTHER
 06  TRES AMIGAS
 05  UN SIMPLE ACCIDENTE
 04  ROMERIA
 03  SIEMPRE ES INVIERNO
 02  SIRAT
 01  UNA BATALLA TRAS OTRA. 

 

Una batalla tras otra, de Paul Thomas Anderson, amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, és la principal favorita per endur-se tots els grans premis que atorga la indústria cinematogràfica d’aquí i més enllà. També, segurament, encapçalarà la llista de votacions que diferents associacions de la crítica especialitzada solen publicar per aquestes dates. Sense anar més lluny, aquesta matinada (a la nostra hora) se celebrarà la cerimònia dels Globus d’Or, que organitza l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood des de l’any 1944, en la que ja és la 83a edició. Per cert, amb el primer periodista català, Marc Tió, el corresponsal de RAC1 a Nova York, que hi podrà votar per primera vegada d’entre uns 500 representants. I, si no hi ha cap sorpresa, el film d’Anderson s’endurà com a mínim el premi gros (està nominat a nou categories), com fa uns dies va fer-ho en els Premis de la Crítica Cinematogràfica (els Critics’ Choice Movie Awards). La producció catalana Sirat, protagonitzada per l’estimat Sergi López, disposa de dues nominacions. 

Mentrestant, a casa nostra, també comencen a publicar-se les primeres llistes i, com ja és tradició des de fa més de 35 anys, el premi de la crítica gironina ja s’ha decidit a favor de... ups, sorpresa!, Tardes de soledad, d’Albert Serra. Alguns diran que és clar que guanyi un amic sospitós habitual de bona part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, però com a participant en les votacions puc assegurar que el documental del torero va vèncer com a pel·lícula de consens per sorpresa de tothom –un fet molt habitual en aquest tipus de llistes– en una disputa a dues bandes per escollir si ha estat millor Una batalla tras otra o Valor sentimental, de Joachim Trier, l’altra gran favorita europea de l’any. 
Tardes de soledad va obtenir una avantatge clara amb 60 vots, mentre que Una batalla tras otra, 46, i Valor sentimental, 44 punts. Que Avatar 3 obtingués dues bones puntuacions per part de dos membres quedarà en l’oblit de la memòria interna d’aquests premis, en què, a banda d’obtenir un guardó honorífic creat per un artista gironí, el film guanyador tindrà una projecció especial al Cinema Truffaut. Aquest any han participat en la votació Àngel Quintana, Guillem Terribas, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino, Paco Vilallonga, Salvador Montalt i Carolina Martínez. El sopar no va tenir lloc a l’hotel The Beverly Hilton de Los Angeles, però sí en un reservat d’un restaurant del Barri Vell de Girona que, segurament, no

repetirem malgrat que el lloc era més que decent.
Properament també es faran públics els històrics premis Sant Jordi de cinematografia, instaurats el 1957 a Catalunya per RNE a través de la seva delegació a Barcelona. Enguany celebren la 70a edició i durant unes quantes edicions els crítics d’aquest diari, inclòs un servidor, hem tingut el privilegi de formar-ne part gràcies a la complicitat de la seva ànima actual, Conxita Casanovas. Per molts anys més i molts premis!
Jordi Camps, publicat en el PuntAvui 11/06/2026

 

El Truffaut continua trencant rècords i ja s'acosta als 48.000 espectadors

El cinema gironí tanca el 2025 com el millor any de la seva història, amb un 9% més de públic que el 2024.

El 18/11/2025 en el Teatre Municipal celebran els 26 anys del Cinema Truffaut

El cinema Truffaut de Girona acaba de tancar el millor any de la seva història amb 47.873 espectadors. El cinema municipal, que el 2025 va celebrar el seu primer quart de segle d'activitat, ho fa fet amb xifra rècord, ja que va sumar un 9% més d'espectadors que el 2024, el seu millor any fins ara, ja que havia atret 43.901 assistents.

Presentació de la pel·lícula Sirat

El creixement és especialment significatiu si es té en compte que no és un fet puntual, perquè des del final de la pandèmia el Truffaut trenca rècords de públic any rere any, i que, a més, va a contracorrent de la tendència majoritària del sector, perquè al conjunt de l'Estat, l'assistència a les sales ha retrocedit un 8% respecte a l'any anterior segons ComScore, l'empresa encarregada de controlar la taquilla al mercat espanyol.

 Entre els motius que expliquen l'increment hi ha els èxits de taquilla de Sirat i Romería, d'Oliver Laxe i Carla Simón, respectivament, així com de les activitats paral·leles i el funcionament ja a ple rendiment de les dues sales del Truffaut. Cal tenir en compte que el 2025 ha estat el primer any natural en què totes dues han estat obertes del tot, perquè el 2024 la sala 2 va estar tancada durant tres mesos per reformar-la i millorar la visibilitat de les darreres

 files.

Presentació de Romeria

La tendència de creixement del Truffaut manté la línia ascendent dels darrers anys. Des del final de la pandèmia la xifra d'espectadors no ha parat de créixer: s'ha passat dels 20.025 espectadors del 2022 -a finals d’aquell any va obrir la segona sala a les instal·lacions de El Modern- als prop de 48.000 del 2025, un augment del 139% en tres anys.

«Per aquest 2026, el repte del cinema Truffaut és mantenir i consolidar aquestes xifres d’assistència, sobretot tenint en compte la volatilitat del context cinematogràfic», assenyalen des de la sala, que ja avancen que un dels primers esdeveniments destacats previstos serà un cicle de la Filmoteca commemoratiu dels 25 anys del Truffaut. El formaran una desena de produccions, cadascuna triada per un membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona el Truffaut, d’entre les premiades com a millor pel·lícula anual durant aquest quart de segle. El cicle començarà el 19 de gener amb Yi yi d’Edward Yang, i s’estendrà fins a Setmana Santa.

Entre les estrenes ja confirmades

Isabelle Hupert va estar en el Cinema Truffaut 

per aquest inici d’any, destaquen Nouvelle vague de Richard Linklater, el film que es va preestrenar el novembre en la festa dels 25 anys i que arriba aquest divendres a les sales comercials o Tres amores, el nou film d’Isabel Coixet, que ha rodat per primera vegada en italià i ha estat tot un èxit al país transalpí.

També s’estrenaran al Truffaut la nova pel·lícula de José Luís Guerín Historia del buen valle, premiada al festival de Sant Sebastià, i algunes favorites als Oscars com El agente secreto de Kleber Mendonça Filho.

Laxe i Simón, al capdavant

La pel·lícula més vista de l'any ha estat Sirat, que amb 2.800 espectadors s'enfila fins al tercer lloc del rànquing històric de taquilla del Truffaut, només per darrere d'Estiu 1993 de Carla Simón i de Casa en flames de Dani de la Orden.

El tancament de la trilogia familiar de Simón, Romería, ha estat la segona cinta més vista de l'any (2.400 espectadors) i ocupa el setè lloc en l'històric de films amb més públic de la sala gironina.

Presentació de Mi Amiga Eva 

Completen el top 10 de més vistes de l’any Mi amiga Eva de Cesc Gay, Tres amigas d’Emmanuel Mouret, Valor sentimental de Joachim Trier, Por todo lo alto d’Emmanuel Courcol, Parthenope de Paolo Sorrentino, Los domingos d’Alauda Ruiz de Azua, Sorda d’Eva Libertad i La llum que imaginem de Payal Kapadia. Entre les activitats paral·leles amb èxit del 2025 destaquen els dos cicles de la Filmoteca dedicats a Akira Kurosawa i François Truffaut, que han reunit uns 2.000 espectadors, i la programació operística en directe de la Metropolitan Opera de Nova York, que manté un creixement sostingut de públic. 
Alba Carmona, Diari de Girona 08/01/2026

 

LLIBRERIA 22: Lectures de sempre *

Recomanacions de títols que sempre ve

de gust llegir o rellegir. Una tria. Gener 2026

/ Guillem Terribas

25 ANIVERSARI DEL CINEMA TRUFFAUT de Girona

Imatges de la celebració del 25 anys del Cinema Truffaut el dia 18 de Novembre de 2025 en el Teatre Municipal de Girona. A l mateix temps i a la mateixa el Diari de Girona, en el Auditoria de Girona, celebraven la tercera edició dels Premis de l'any 2025 i el Cinema Truffaut era premiat en el apartat de Cultura. Tot ho podeu trobar en aquest document realitzat per Joan Roura.

Petons Matinals Segon semestre 2025

Recopilació dels petons que cada matí penjo en el Facebook per desitjar bon dia. Segon semestre de l'any 2025. 31 de desembre 2025. Guillem Terribas Roca

CINEMA TRUFFAUT: Una experiència compartida del cinema

Potser la frase més cèlebre de François Truffaut és aquesta: “Qui estima la vida, estima el cinema.” La faig present a propòsit del fet que aquesta setmana s’ha celebrat el 25è aniversari del cinema Truffaut de Girona. Cal dir que, pròpiament, es festegen els seus vint-i-cinc anys com a cinema públic, essent-ne propietari l’Ajuntament de Girona, però que, des del 1992, ja existia en ser-li destinada una sala de l’edifici del Modern (que continua sent la seu del Truffaut) per part d’uns exhibidors cinematogràfics que van acollir la proposta d’un grup de cinèfils que consideràvem que a la ciutat hi mancava una programació regular de pel·lícules en VO, cosa que aleshores estava lligada fonamentalment al cinema independent. Aquells cinèfils vam crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que, sense ànim de lucre, va començar a programar al Truffaut, dins d’un cinema privat, i que ho ha seguit fent, assumint-ne també la gestió un cop, adquirit el Modern per l’Ajuntament, va convertir-se en un cinema públic.

El cas és que l’esmentada frase de Truffaut podem qüestionar-la o almenys relativitzar-la. És clar que n’hi ha que estimen la vida sense estimar el cinema. Fins hi ha qui considera que estimar el cinema, fer-ho molt, pot ser propi de qui no estima prou la vida real i defuig el món. No sento que sigui així per als membres del col·lectiu vinculat al cinema Truffaut. Per a nosaltres, cadascun amb la seva experiència pròpia, el cinema està lligat a la vida o viceversa. El cinema, contribuint a ser el que som, forma part de la nostra vida. Ens ha format i segueix fent-ho en la mesura que va aportant-nos una experiència estètica i de coneixement explicant-nos o mostrant-nos vides i realitats diverses. Això fa que ens dugui a pensar sobre la vida i el món, però també sobre el mateix cinema pel que fa a com els mostra i/o representa: en com, de fet, els transforma en cinema. Amb aquesta manera de viure el cinema, de pensar-lo, vam embarcar-nos en una aventura per compartir-la. M’hauran de perdonar que parli d’una experiència que m’implica tan personalment, però si ho faig és perquè, de fet, és col·lectiva. I això no només té a veure amb el col·lectiu del qual formo part.

El cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor. Però m’atreveixo a dir que ens canvia la vida i fins a vegades per millorar-la. Ho ha fet i ho va fent amb pel·lícules que, emocionant-nos o colpint-nos especialment, viuen per sempre més en nosaltres. I també coneixent gent que en fa. En veure un vídeo, que mostra una successió de fotografies d’un centenar de persones que han presentat pel·lícules al Truffaut i que va projectar-se a l’inici de l’acte de celebració del vint-i-cinquè aniversari, vaig pensar: “Que afortunats que som!” Els membres del col·lectiu i els treballadors d’aquest cinema hem tingut l’ocasió de conèixer aquesta gent. I també vaig pensar que el millor és que ho hem compartit amb tots els que no només són espectadors del Truffaut, sinó que en formen part. Més encara: comparteixen aquest cinema. Per això ens sembla important que hi hagi tants de col·lectius, tantes associacions, tantes entitats i també tantes persones a escala particular que, sentint que és el seu cinema, han aportat propostes, han programat pel·lícules que han suscitat debats, i així reflexions compartides sobre la vida, el món, el cinema.

També vull dir que no hem programat només per a nosaltres, d’acord amb els nostres gustos cinematogràfics. Al capdavall, afortunadament, tenim gustos diversos, i això es deu haver reflectit en la programació, configurada amb la voluntat d’acollir el cinema independent, d’autor, a vegades aquell que, de manera aliena al seu valor i interès, té més dificultats per fer-se visible. Hem procurat tractar amb igual cura i estima les pel·lícules d’èxit que aquelles amb pocs espectadors: aquests tenien el dret de veure unes pel·lícules que mereixen l’oportunitat de ser vistes. No hem pogut projectar sempre les pel·lícules que hauríem volgut: sigui perquè les distribuïdores no n’havien adquirit els drets o perquè no ens han permès exhibir-les. Com també sovint hem considerat que no havíem de programar-ne algunes que ja oferien altre sales. Però, en tot cas, creiem que el Truffaut ha exhibit part del cinema més significatiu, més rellevant pel que fa al valor artístic i/o testimonial, dels últims vint-i-cinc anys. Compartir-ho amb tants d’altres és un motiu d’alegria. Visca la vida i visca el cinema!

IMMA MERINO, el Punt Avui 21.11.2025

Documental de l'acte https://youtu.be/Rgqc7dg3cwQ?si=oH0heX6Xp6Gpqmzz

Sixte Moral Reixach, text de la presentació a Vilanova i la Geltrú del llibre UN REGAL PER LA MARTINA 16.02.2025

 De contes i d’avis i de nets

Bon dia a tothom

Gràcies per haver vingut.

Gràcies a la Llibreria “A tres tintes” per la seva tasca continuada de presentació de llibres, d’agitació cultural.

Ens trobem per gaudir del col·loqui entre autor i II il·lustradora a l’entorn del llibre Un regal per a la Martina (Un conte per aprendre a compartir), publicat per Estrella Polar dins la col·lecció Baobab Edicions 62 , La Polar.

La Història del contes protagonitzats per la Martina s’inicien a l‘any 2017 amb   L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor)  debuta amb un llibre infantil, inspirat en la seva pròpia neta, la Martina del títol, i il·lustrat per Sandra de la Prada.

Els protagonistes s’endinsen en el món dels llibres per conèixer-ne detalls, i misteris.

Seguirà  a l’any 2019 La Martina va al cau (Estrella Polar, 2019), amb les il·lustracions d’Òscar Julve. En aquest segon llibre, la Martina acaba de fer sis anys i, com diu el títol, va al cau, on la primera sortida de cap de setmana es converteix en tota una aventura.

Imatge de la presentació a la Llibreria Tres Tintes de Vilanova i la Geltrú

III    

I ara acaba de sortir Un regal per a la Martina (Un conte per aprendre a compartir),  en forma d’àlbum il·lustrat de gran format, amb tapa dura. Les il·lustracions, en aquest cas, són de la sabadellenca  Laura Duran  , i la història està marcada per l’aniversari de l’àvia de la Martina i l’anunci de l’arribada d’un nou membre a la família. Tot plegat, per transmetre als nens i nenes la importància de saber compartir les coses, d’una manera divertida.

 La literatura infantil.

De passar de la germaneta pobre de la literatura i durant molts anys vivint de la renda dels clàssics a ser un sector puixant i potent de  la literatura.

·       Autors de gran qualitat

·       llibreries sensibles

·       Biblioteques amb disposició a potenciar al literatura infantil amb actes i conta contes

·       Aules de lectura en temps lectiu.

·       Biblioteques escolars

Mestres invocant a Gianni Rodari

I grans personatges. Babar, Teo, Ibai, les tres bessones,

 Pares i avis amb voluntat d’explicar i generar un diàleg preciós. Contes de referència personal . El nen gris i El peix Irisat

I L’escola. Un paper determinant dels nous corrents pedagògics que vetllen per treballar , la inventiva, la imaginació, la comparació....

Canvi en el fons i els formes De contes ben editats però amb poca substància a àlbum d’un contingut literari i d’il·lustració excel·lent i traslladant valors i coneixements.

 Quatre paraules sobre al funció de l’avi o l’avia que també son protagonistes en aquest llibre

Fer d’avi no és fer de cangur, ha de ser un acció voluntària, pactant els termes i els temps d’aquest exercici perquè els nens a cas del avis moltes vegades s’eduquen diferent, amb matisos,  i poden fer  alguna  “transgressió” que potser els pares no permetrien a cas seva però en canvi en el territori del “avis” són permeses dintre de la lògica educativa, es clar.

Però el paper del avis està qüestionat per alguns mentre que altres el valoren i encara uns tercers l’invoquen com a clau en moments de certa dificultat

Intentar ser grans narradors d’històries. Històries de vida o simplement contes en els que poden fer sortir valors positius, virtuts... mostrant, sense imposar, uns valors

Els avis desenvolupen Amor, respecte, experiència, història, lliçons de vida, records... Els avis i àvies juguen un paper molt important en la criança, i sovint estableixen relacions molt especials amb els nets i netes. Molts tenen un paper clau en la conciliació familiar, potser més del que els pertocaria. D'altres juguen un paper més secundari.

 Els avis són en la seva majoria experts contistes van explicar-ne al fills i ara als nets.

Són la baula que enganxa el passat, el present amb el futur  a través de les seves explicacions i experiències

Algunes realitats de la relació avis- nets

·       Recerca de complicitat

·       Saben explicar històries o se les inventen

·       Trameten coneixements , experiències i valors

·       Tenen imaginació per adaptar els contes quan cal. Fem les nostres versions

·       Acompanya  a la primera lectura

·       Desenvolupa al imaginació.

·       Resolem les frustracions que com pares vam tenir amb els fills.

 En Guillem ja havia tingut l’experiència de publicar alguns llibres

A Alegra’m la vida, l’emblemàtic llibreter Guillem Terribas ens descobreix a través de records, experiències i vivències la seva passió pel cinema i reivindica les paraules d’un dels més grans del cel·luloide, François Truffaut: «Quand on aime la vie, on va au cinéma!». Així, de Maruja Torres a Woody Allen, de David Trueba a Sergi López, d’Edmond Roch a Ariadna Gil, descobrirem tota una rua de personatges que l’autor ha conegut i que faran les delícies de qualsevol apassionat del setè art.

A més, hi trobareu la recomanació de vint-i-dues pel·lícules per a tota la família que us despertaran la il·lusió per viure, veure i estimar el cinema en majúscules.

Un altre llibre “Demà serà un altre dia” Que vam presentar a Llorens Libres sota la sempre excel·lent amfitriona de la Rosanna i el Conseller Nadal el 14 de març del 2008 ja fa doncs 17 anys.

Podríem usar els biografies que han aparegut al llarg d’aquests dies.

Nascut a Salt que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona- a l’any 1951.

El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.

Casat i amb dos fills.

Defensor de causes perdudes.

Pintor, il·lustrador i dibuixant

Promotor cultural

Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema

Parlador irrefrenable

Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt

D’oficis varis i escadussers beneficis.

Locutor de ràdio

Llibreter .

President del gremi de llibreters

I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar  i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.

Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen  a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i  ara res no ve bé.

No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.

Memòries doncs no, memòria sí.

Laura Duran i Guillem Terribas 

 Laura Duran, a Sabadell però des de fa alguns anys visc a Barcelona.

Diuen de les meves il·lustracions que són dolces i empàtic-efectives.

M’agrada donar importància a les petites coses de la vida, aquelles que normalment passen per alt.

La meva feina és fruit d’un treball exigent, delicat en la línia i els colors.

Principalment treballo amb aquarel·les i llapis de colors.

Vaig estudiar disseny de moda a l’Escola Idep de Barcelona i les meves primeres feines com a il·lustradora van venir d’aquest món. Amb el temps em vaig sentir més còmoda amb la il·lustració infantil, així que vaig ampliar els meus estudis com a il·lustradora a l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona i a la Llotja.

No és fàcil i la il·lustradora ho aconsegueix dotar d’esperit els personatges, que d’alguna manera la seva expressió, el seu  no moviment però posició ens doni a entendre que d’alguna manera ens parles.

Imatges que acompanyant e o s’acompanyen mútuament amb les  paraules

Ajudar al lector a seguir la narració, a situar l’ambient i el context del conte,  a evitar la reiteració de la descripció literària i a aportar carrega narrativa definint el to i al manera de ser dels personatges.

La il·lustració va evolucionant segons l’edat dels nens que usen els llibres , des de quaderns on la imatge és bàsica i fonamental com en llibres en que el dibuix acompanya el text  i a  l'inrevés compleix la funció de fer visualitzar els aspectes més importats del text.

 El llibre Un regal per a la Martina arrenca amb una sorpresa a la vida de la nena: la tieta està embarassada. Amb l’arribada d’aquesta criatura a la família, la Martina es convertirà en la cosina gran i per això té por de no passar tant de temps amb els avis com fins ara.  El que no s’imagina la petita és la sorpresa que li ha preparat l’avi per al seu aniversari: serà tota una aventura i l’ajudarà a descobrir que els millors regals són els que es poden compartir. Tot escrit amb un llenguatge apte perquè ho llegeixin nens d'entre 6 i 12 anys i amb un to per ser escoltat a qualsevol edat. Temàticament, el conte se centra en la relació avi-neta

La Martina pateix per uns moments la síndrome del “Principe destronado” que tan bé va il·lustrar  Miquel Delibes i la figura i les paraules del avi, incommensurable apaivaguen les neguits de la Martina. Serà la gran. Sabrà compartir Això és important.

Compartir els avis , compartir el protagonisme. serà el repte de la Martina.

Un llibre entranyable, que destil·la estimació

No serà fàcil i això ja ho veurem en el proper llibre.

  Personatges.

 Com es creen i com es dibuixen? Models prefixats o es busca algú

Historieta i realitat. Percepció dels sentiments i reaccions davant la vida.

Llenguatge.

Detalls mocadors de roba, corbates, la maleta que es fa la Martina com es troben?

Qui és el primer o primera lectora.

Guillem Terribas amb en Sixte Moral Reixach

Procés de la il·lustració ordinador?

 Sixte Moral Reixach

llibreria  

A tres tintes

16 de febrer 2025