Demà serà un altre dia.

dilluns, 6 de juny del 2016

Premi literari de Sant Narcís recorda a Miquel Pairolí

La cerimònia de lliurament del premi literari, celebrada ahir, va incloure unes lectures d'homenatge a l'escriptor.

Miquel Pairolí  (1955 · 2011)
L'onzena edició del certamen literari del barri gironí de Sant Narcís es va afegir als homenatges a Miquel Pairolí que s'estan organitzant a les comarques de Girona, i es va dedicar al malaguanyat escriptor i cronista la cerimònia del lliurament dels premis, celebrada ahir a la sala d'actes del centre cívic veïnal. “És un homenatge i una reivindicació de la seva obra, segurament menys coneguda del que es mereix”, va resumir el coordinador dels premis, Lluís Gil, que va recordar el lligam de Pairolí amb els premis (en va ser jurat) i amb el club de lectura del barri, al qual va assistir per comentar alguna de les seves obres.
L'homenatge reivindicació va consistir en la lectura de fragments d'algunes de les seves obres, sota el títol genèric de No ha estat un somni, no, que precisament és el títol del text que va escollir el primer rapsode, Quim Curbet, després que l'escriptor i periodista Lluís Freixas fes una semblança de l'autor i la seva obra. Rere Curbet van llegir Guillem Terribas (Paisatge amb flames), Núria Martí Constans (Cera), Àngel Madrià (Octubre), Manel Mesquita (l'article publicat a El Punt 11-S), Fina Pairolí, germana de l'escriptor (Paisatge amb flames), Josep Pastells (L'enigma), Xevi Planas (Octubre), Oriol Ponsatí-Murlà (El convit), Carme Renedo (Octubre), Rosa Font (un poema seu inèdit, La rebel·lió de l'art, inspirat en Octubre) i Joan Ventura (un article de la secció L'escairedel diari El Punt). Precisament Ventura va anunciar que s'està preparant l'edició d'un recull d'aquests escrits.
A l'acte, al qual van assistir una cinquantena de persones, hi van ser també presents el regidor de Cultura de Girona, Carles Ribas, i el director dels serveis territorials de Cultura a Girona, Francesc Ten.

Premi per a un recull de relats

Jordi Masó, recollint el Premi. Foto: Quim Puig
L'escriptor Jordi Masó, conegut per la seva faceta de músic, ha estat el guanyador dels premis literaris de Sant Narcís, amb Obra pòstuma, un recull de relats que té de fil conductor la mort i el desig humà de transcendir. “És una obra brillant”, va concloure el portaveu del jurat, l'escriptor i periodista Josep Pastells, a l'hora de justificar la decisió, presa per unanimitat. Masó (Granollers, 1967) ha estat guanyador d'altres certàmens literaris. L'obra finalista ha estat Menú degustació, de David Valle, de Maçanet de la Selva. A aquesta edició dels premis s'hi havien presentat 26 originals. Aquesta xifra suposa un important repunt, després que l'any passat la participació va ser mínima, va remarcar el coordinador del certamen, Lluís Gil.
Ramon Esteban, publicat en el Punt Avui 06.06.2016

dijous, 26 de maig del 2016

Literatura frec a frec

Hotel Casa Anamaria
És un vertader plaer escoltar en boca de grans vendes del passat Sant Jordi, com Víctor Amela, Rafel Nadal, Martí Gironell i Núria Prades, els detalls sobre el procés de creació literària passat pel sedàs personal de cadascú. Els va reunir l'hotel Casa Anamaria d'Ollers (Fontcoberta) i van ser moderats per l'activista cultural i llibreter de referència Guillem Terribas. Els assistents van poder conèixer detalls com la vinculació familiar d'Amela amb Forcall, la documentada existència de Tomàs de Penarrocha, el Groc, amb una filla coetània del seu besavi, protagonistes de La filla del capità groc, que ell ha imaginat enamorats i amb un rerefons històric i familiar amb molt de pes. També, que l'espoliació de les pintures murals de Santa Maria del Mur, al Pallars Jussà, va ser la guspira que va motivar l'Strappo de Martí Gironell, en què novel·la aspectes reals, com la carta que un mestre de l'escola del poble va fer arribar a Puig i Cadafalch i a Folch i Torras, per denunciar aquesta agressió a l'art romànic del país. Al capdavall, és una gran reivindicació del passat històric i patrimonial i una reflexió sobre les conseqüències de la cobdícia.
Gironell, Amela, Nadal, Pradas i Terribas. 
Un monument a la plaça de Locorotondo (Itàlia) recorda, com en tants altres pobles europeus, els morts de la Primera Guerra Mundial. El fet que 21 duguessin el cognom Palmisano i que a la làpida d'un altre monument, aquest cop pels morts a la Segona Guerra Mundial, hi hagués una vintena de Convertini, va dur Rafel Nadal a escriure La maledicció dels Palmisano, que és una gran reflexió sobre el destí. I, finalment, la curiositat natural de Núria Prades –ella mateixa es va qualificar com la menys mediàtica, cosa que va generar un debat sobre si és una sort o un problema tenir aquesta etiqueta– pels paisatges que pot novel·lar, la va dur a escriure Somnis a mida, sobre les quatre generacions dels Magatzems Santa Eulàlia de Barcelona, on, curiosament, havia treballat el pare d'Amela.
Notícia en el Diari de Girona
I tornant a la creació. On hi ha tant de talent reunit flueixen les idees. I, per idees, la de Nada,l i tot plegat fruit de la reflexió sobre el paper de la literatura femenina. L'escriptor va qualificar de clau el paper de la intuïció femenina en els nivells de formació de les classes populars catalanes. La devoció per l'educació que ha transformat el país, segons ell, és matèria que cal homenatjar i plasmar en una novel·la. Una de les seves pròximes creacions?
Text i foto de Jordi Casas, publicat en el Punt-Avui.

diumenge, 8 de maig del 2016

EL MUNDO SIGUE de Fernando Fernán Gómez

El mundo sigue (1958)

Director: Fernando Fernán Gómez.

Intèrprets: Lina Canalejas,
Fernando Fernán Gómez,
Gemma Cuervo.

CADA DIA UN DIA MÉS, NO HI PODEM PAS FER-HI RES.
Els que seguim de tant en tant el programa de la 2 de televisió espanyola sobre el Cinema Espanyol,  haurem pogut comprovar com el gran actor, director, escriptor i tertulià Fernando Fernán Gómez, era un actor (i també director) tot terreny. Tant  podia interpretar un clàssic, una comèdia, un drama, una pel·lícula per oblidar o una d'aquelles que et marquen per vida.
La pel·lícula que avui recuperem com un clàssic de sempre, en el Truffaut,  és d'aquelles que et marquen, que no oblides i que contínuament et retorna. Es art i creació en estat pur.
El mundo sigue, apart de la direcció i la interpretació, el guió també es de Fernán Gómez, basat en la novel·la de Juan Antonio Zunzunegui. Per tant es una pel·lícula en la que Fernán Gómez hi posa tot el seu interès i tota la seva càrrega crítica, que va comportar que la pel·lícula fos maleïda i mal vista en seu moment.
Afortunadament ara s'ha pogut recuperar amb una còpia digitalitzada impecable i, per tant, hem pogut comprovar que  es una pel·lícula rodona, meditada i valenta. Una pel·lícula que s'avança en el temps i que de segur va sorprendre a la censura d'aquells temps, que sobre el paper no van veure la crítica social i la força sexual que contenia la història que explicava Fernán Gómez en aquest melodrama.
Ambientada en el barri de Madrileny de Maravillas, a mitjans dels anys seixanta, una família on el pare es un Guardia municipal, que viu amb la seva dona, una filla (que no porta una vida ordenada) i  un fill que va estudiar per capellà i encara conserva una tendència malaltissa entre el bé i el mal, el pecat i el infern.  Una altra filla està casada i malviu amb un desgraciat que fa de cambrer, que li agrada el futbol, que fa quinieles i que de tant en tant desapareix. Quan això passa, la filla desesperada torna a la casa dels pares i allà hi ha un molt mal viure amb la germana, degut a  que s'odien mútuament.
Tot plegat misèria i companyia. Fernán Gómez utilitza el neorealisme per explicar aquesta crua història, a les acaballes de postguerra, amb uns personatges molt comuns en aquella època.
Hi ha una molt bona direcció d'actors, sobretot les dues actrius, que interpreten les dues germanes. Per una banda Lina Canalejas, (en plena joventut) que interpreta a la dona que està mal casada i una no menys jove Gemma Cuervo, que interpreta a la germana que la vida li va bé. 
Fernán Gómez, es reserva el paper secundari, del marit, una poca pena i miserable. Un petit paper que Fernán Gómez el broda i sorprèn a l'espectador, degut a que utilitza un registre poc habitual amb ell.
En definitiva, una molt recomanable pel·lícula que tanca la segona edició del cicle Clàssics de mes, que tornarà a partir del mes de setembre amb noves i interessants propostes.


Guillem Terribas/ Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Full de Sala. Cinema Truffaut. 19.04.2016 

dimarts, 3 de maig del 2016

Lolita Bosch, parla del llibre...

Lolita Bosch, el dijous dia 15 de novembre 2007 anuncia la sortida i dona la seva opinió del llibre "Demà serà un altre dia" en el programa del Canal 33 "L'hora del lector".

dissabte, 30 d’abril del 2016

Espai 22 Inauguració 21 d'abril de 2016

Imatges de la Inauguració de l' ESPAI 22  el dijous 21 d'abril de 2013.
Un espai obert a la Cultura.
* tertúlia / signatura d'autors joves amb obres noves.
* inauguració de l'exposició de Jordi Gispert.



Promoció mes d'abril 2016 LLIBRERIA 22

Imatges dels diferents actes realitzats a la Llibreria 22 durant el mes d'abril de 2016:
Inauguració de l'espai 22 / Autors signant a la 22 / Sant Jordi 2016/ recomanacions de llibres

dilluns, 4 d’abril del 2016

Edu Sívori crea "Lepret", un geperut borni que viu a les pedres de Girona

El poeta Edu Sívori ha creat Lepret, una llegenda que s'afegeix a les tantes altres que té la ciutat de Girona i que neix de la necessitat de no tornar-nos indiferents davant l'existència dels altres, la necessitat de tenir cada dia present que hi ha entre nosaltres gent que no pot seguir. Lepret aflora des dels pous de la història, habita a les taques d'humitat de les pedres de la Girona medieval. És geperut, borni, de llarga cabellera deteriorada i pell escamada com la d'un leprós.
Fins a 17 escriptors o personalitats gironines donen testimoni de la seva existència al llibre Testimonis de Lepret. Sobre una llegenda de l'Edu Sívori Alt (Edicions La Incubadora), que es presentarà aquest dilluns, dia 4 (20h), a l'hotel Llegendes de Girona, en un acte que tindrà com a mestre de crimònies Annarè Anita. Una singular presentació que comptarà a més amb la participació de Llorenç Carreras en el paper de Lepret.
Edu Sívori i Annarè Anita. Foto: Daniel Bonaventura.

"Jo vaig néixer a Buenos Aires, però fa 15 anys vaig escollir Girona i la ciutat em va escollir a mi", explica Edu Sívori, membre del grup cultural El Llop Ferotge, autor de poemaris i col·laborador de mil revistes i publicacions.
"Estic retornant tot l'amor que m'ha donat Girona amb la creació d'aquesta llegenda del monjo Lepret", afegeix Sívori, que ha inclòs al llibre, de caràcter bilingüe, el seu primer poema escrit originalment en català.
Sívori explica l'origen de la llegenda a partir d'un fet real que ell mateix va contemplar: "Passejant pel Jardí dels Alemanys de la Girona antiga, vaig veure un sense sostre tombat en un banc i una nena d'una família benestant va deixar anar la mà del pare per córrer cap a aquell home i donar-li el seu entrepà. La mare va reaccionar amb un esglai, però la nena la va tranquil·litzar: "no, mare, que és un home bo!"".
Sívori considera que vivim en una societat -"el sistema"- que té aquestes contradiccions. L'administració pot estar reservant pisos per als refugiats de les guerres del segle XXI mentre hi ha gent que fa anys que dorm al ras. 
"El monjo Lepret, si no existís, caldria inventar-lo per ?contribuir a mantenir viva la utopia", diu Sívori, que defineix Lepret com "un ésser sensible que pot trobar la complicitat d'aquella nena que no és indiferent a l'altre".
Aquest és un llibre amb il·lustracions d'Oriol Tuca, de distribució gratuïta, que a més del text d'Edu Sívori inclou escrits de: Josep Maria Uyà, Marcelo Bailone, Alexandre Nunes de Oliveira, Ariel Halac Noher, Jordi Fornos, Jorge Garralda, Susan Triviño, Pep Mateo, Manuel Acosta, Luís Díaz Rosso, Hanafi El Kadaoui Moussaoui, Ramon Palma, Consol Vidal, Guillem Terribas, Llorenç Carreras i Pedro Halac.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 04.04.2016

dissabte, 2 d’abril del 2016

Puigdemont, el President Krls, presentació a la Llibreria 22




Presentació a la 22 del llibre de Jordi Grau i Andreu Mas, editat per Proa.
Intervenen; Joan Vidal i Gayolà, Marta Madrenas (alcaldesa de Girona) i els autors.
Dissabte a les 12 del migdia a l'Espai 22 de la Llibreria 22 del dia 2 d'abril de 2016.

dissabte, 19 de març del 2016

MIA MADRE, la pel·lícula de Nanni Moretti en el Cinema Truffaut

MIA MADRE
Itàlia, 2015
Director: Nanni Moretti.
Intèrprets: Margherita Buy, Nanni Moretti,
John Turturro, Giulia Lazzarini,
Beatrice Mancini,Stefano Abbati, Enrico Ianniello,
Anna Bellato, Tony Laudadio, Lorenzo Gioielli,
Pietro Ragusa, Tatiana Lepore,
 Monica Samassa, Vanessa Scalera.

Gènere: Drama.
Durada: 102 min.
Idioma: Italià.

Retrat de família
Nanni Moretti es un director que sempre ha tingut bona entrada en el Cinema Truffaut. Es un autor, que la gent que formem part del col·lectiu de crítics de Cinema de Girona, ens agrada i possiblement es dels pocs directors que ens uneix en un mateix acord: és un dels nostres. Les seves pel·lícules, son àgils, divertides, fan reflexionar, es passeja i et fa passejar per la vida; et fa mirar aquells detalls que moltes vegades veiem però no els mirem. Ens sap captivar i, també, quan cal plorar.
En la seva darrera pel·lícula hi ha això i encara més. Hi ha la maduresa. Nanni Moretti, com molts dels seus seguidors de fa anys, s'ha fet gran i per tant es mira la vida d'una manera tranquil·la, d'una manera molt més entranyable de com es té acostumats. La ironia hi es però sense tanta mala bava. I ens parla d'una edat en que els fills ja  han crescut i els pares estan a punt de marxar o ja ho han fet. En el cas de la darrera pel·lícula de Moretti "Mia Madre" ens parla de la mare que està vivint els darrers moments de la teva vida. Una vida que ha format part de la teva (de la nostra) vida i que ara arribarà aquell moment en que d'una manera definitiva et deslligues del teu passat i de la teva primera família, el pare i la mare.
Viurem aquesta angoixa, aquest no voler acceptar una realitat a través Margherite, extraordinària interpretació de Margherita Buy, una directora de cinema, compromesa, que està obsessionada amb la pel·lícula que està rodant i per si no en te prou, el productor li ha posat com a protagonista  a un actor italo-americà en plena decadència de les seves facultats; fantàstic John Turturro que interpreta aquesta actor anomenat Barry Huggins. També hi tenim d'una manera discreta, el germà de la Margherita, que també té els seus problemes  però no els viurem tant intensament, Giovanni, interpretat d'una manera discreta i senzilla i molt entranyablement per Nanni Moretti. Ada, es la mare, delicada i hospitalitzada. Havia estat professora de llatí. Una marassa, que està vivint el final de la seva història. També hi tenim el futur, a través de la neta de l'Ada i la filla de la Margheritta ( que està separada i te bona relació amb l' ex-marit) la Livia.
Moretti, ens ofereix una sèrie de delicats i petits  "flashback" per completar i entendre millor aquesta història familiar.
Es nota, que el mateix que passava en la seva aclamada Caro Diario (ITA 1996) en la que hi havien moltes referències autobiogràfiques del propi Nanni Moretti, a Mia madre, també s'hi noten moments viscuts pel propi Moretti. Per això ell s'ha guardat un paper complementari, discret per donar total protagonista a el personatge protagonista interpretat, com he dit esplèndidament per Magherita Buy, en la que combina la seva feina-vida que es el cinema i l'altre, la de la vida, que es la família. 
Els darrers quinze minuts de metratge son realment esplèndids, memorables i que sens dubte son els que més s'hi sent identificat l'espectador. El que més s'entén el que ens vol dir Nanni Moretti.
Ha valgut la pena recuperar Mia Madre, perquè es incompressible que es pugui projectar i visionar doblada. La veu, l' idioma, la parla, la manera de dir les coses es de lo més important que hi ha en aquesta pel·lícula.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona. 18.03.2016


dissabte, 12 de març del 2016

IL NOME DEL FIGLIO (El nombre del Bambino) En el Cinema Truffaut

Itàlia, 2015
Director: Francesca Archibugi.
Intèrprets: Micaela Ramazzotti, Valeria olino,  Alessandro Gassman, Luigi Lo Cascio, Rocco Papaleo.
Gènere: Comèdia.
Durada: 94 min.
Idioma: Italià.

EL SOPAR DE LES VERITATS
No es la primera vegada que el cinema o el teatre utilitza la trobada d'uns amics o de familiars en un sopar, en un dinar o en un esdeveniment familiar, per representar un encontre que en un principi es amable, divertit i amb seria d'anècdotes que d'entrada et fan envejar la relació tant agradable  que a mida que va passant el dia, la nit o el que sigui, vas veient que la cosa no es com semblava el principi i que es va complicant i que tot plegat pot acabar pitjor que el rosari de l'aurora, com diria la gent d'abans. 
Doncs bé, "Il nome del figlio" que es el títol original d'aquesta pel·lícula italiana que entre nosaltres es diu "El nombre del bambino", no es diferent. Explica tot el que he dit abans, però a la italiana. Això vol dir amb gràcia, ironia, amb molta gesticulació i exageració. I, com sempre, sense  faltar la música "retro".
Però en el cas d'aquesta pel·lícula, encara té més connotacions d'allò que els francesos en diuen "dejà vu", perquè  "Il nome del figlio" està basa en una obra de teatre francesa original dels escriptors Matthieu Delaporte y Alexandre de La Patellière, que va tenir molt d'èxit a França i s'han fet adaptacions en castellà i en català de la peça teatral. La versió catalana la va fer Jordi Galceran i la va dirigir i interpretar Joel Joan. Més tard, el 2012,  els mateixos autors de l'obra, en van fer el guió i van dirigir la versió cinematogràfica amb el títol de "Le prénom".
En el cas d' " Il nombre del figlio", la versió italiana l'ha fet la mateixa directora del film  Francesca Archibugi, amb l'ajuda de  Francesco Piccolo.
Han fet els canvis de nom dels personatges i també del nom de la discòrdia, el nom que dona títol a la pel·lícula i que a partir de la discussió del nom que li posaran en un futur fill que naixerà, començarà tot l'embolic de la trobada. Una trobada que a la pel·lícula es a Roma, un vespre en casa, plena de llibres, d'un matrimoni de classe mitjana, jove i "progre" ell professor de literatura, d'idees marxistes i un penjat amb el tuiter; ella professora d'institut, que porta la casa i es molt servicial. Inviten a sopar a un amic de tota la vida. També a  el germà de la parella i la seva dona, que està esperant un fill. La trobada que en un principi es amable i divertida es va complicant primer pel nom que li posaran a la criatura que naixerà i més tard per una sèrie de draps bruts que aniran surtin. Ah!, el final hi ha sorpresa.
Tota aquesta història esta enllaçada amb una sèrie de flashbacks que ens porten a l'any 1999,quan tots els protagonistes de la nit en qüestió, eren més joves i despertaven a la vida.
Una pel·lícula amable, amena, que ens alegra una mica la vida i ens ensenya, també, que de vegades no coneixem del tot aquella gent que sempre hem tingut al costat, que viu amb nosaltres o en el nostre entorn.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Estrena en el Cinema Truffaut en V.O.S. el 11.03.2016


dilluns, 7 de març del 2016

Josep Busó, el gironí que va escapar dels nazis

"Jo sóc un dels 22.000 que Petain va intercanviar amb els alemanys per presoners francesos"

Josep Busó, en Pitu de l'antiga ferrateria Escatllar de Girona, revela als 94 anys les aventures que va córrer de jove quan va haver d'exiliar-se el 1939 i va caure presoner dels nazis. Aquesta és una biografia inèdita que en Pitu no va explicar mai ni als de casa. Eren els temps de Franco i calia amagar-ho. Ara, aprofitant la feina de recuperació de la memòria històrica que duu a terme el realitzador de cinema Abel Moreno, en Pitu s'ha convertit en el protagonista de la pel·lícula documental Fugir de l'oblit, preestrenada dissabte en una sessió especial matinal a la sala Truffaut de Girona. Després de perdre la dona i el fill, en Pitu viu sol a la residència Mutuam Girona, a l'avinguda de França-Sant Ponç. "No puc anar cap a casa, sóc sol, no tinc ningú", diu resignat.
Abel Moreno i Josep Busó, el gironí que va
 escapar dels nazis
Foto: A
De què fuig actualment?
Podria fugir d'aquesta residència [fem l'entrevista al Mutuam Girona]. El tracte és molt bo i el servei excel·lent, però no m'hi sento bé. El món ha evolucionat de tal manera que donen un menjar cuinat al vapor i jo estic acostumat a l'olla d'aigua i la paella de fregir. No m'hi acostumo.
És cert que ha passat la vida fugint?
No. Van ser quatre anys. Del 1939 al 1943.
L'any 1939 va fugir del franquisme. Per què?
Jo no crec en els polítics. Els partits polítics actuen com les sectes. Però quan tena 16 anys, les joventuts comunistes em van rentar el cervell i em vaig convertir en un d'aquells que anaven cridant consignes per la Rambla. Quan van arribar els de Franco vaig haver de marxar.
Com recorda el moment concret de l'exili?
El dia abans van bombardejar Girona. El meu cunyat era l'artista Narcís Carmaniu. Ell estava a les oficines d' Intendència de l'exèrcit i em va endollar. Vaig anar a parar a la gasolinera de la carretera Barcelona, davant la plaça Poeta Marquina. Allà vaig estar presoner tres dies i tres nits obligat a repartir carburant als vehicles de la retirada. La cua arribava a Caldes. Quan van tornar a bombardejar el carrer del Carme, va sonar la sirena i tothom va córrer al refugi subterrani de la plaça Poeta Marquina. Vaig aprofitar la confusió per escapar.
Quina aventura!
Sí. Els que fugien ho abandonaven tot. A mi se'm va ocórrer aprofitar uns bons pantalons de pilot d'aviació, un sac i unes botes que vaig trobar abandonats a les oficines d'Intendència. Amb tot això vaig poder travessar la frontera acompanyat de Joan Ballesta, que aleshores era l'alcalde de Girona del PSUC. A la frontera ens van separar per edats, però jo vaig aconseguir pujar a un dels diferents trens que hi havia i em vaig amagar tota la nit al lavabo. L'endemà el tren va partir fins al pas de Calais, al nord de França.
I aleshores...
En Ballesta i altres van anar a parar a Calais. Jo, a la ciutat d'Arras. Al cap d'uns mesos, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ens van tornar cap al sud i ens van tancar al camp de refugiats d'Argelers, on vaig estar sis o set mesos.
També va fugir del camp d'Argelers?
No ben bé. Com que acabaven d'entrar en guerra contra els alemanys, els francesos van demanar voluntaris per anar al front. Amb murrieria, jo em vaig apuntar voluntari a Indoxina. Com que em faltaven un parell de queixals, jo ja sabia que em rebutjarien per aquesta deficiència i m'oferirien entrar en un batalló de treball. I així va ser. De manera que vaig poder sortir del camp d'Argelers.
On va anar a parar?
Vaig anar a parar al Departament de Le Neubourg, un altre cop al nord de França. Ens van posar a treballar en una fàbrica d'aviació subterrània, on vaig estar quatre o cinc mesos. Però el 1940 els alemanys van ocupar França i vam haver d'anar reculant cap al sud amb el general Petain, el que va firmar l'armistici amb els alemanys.
Fins on van recular amb Petain?
Vam anar retirant-nos fins arribar a Oradour-sur-Glane, poble famós perquè va ser massacrat pels alemanys, dones i criatures incloses. Però la massacre va ser tres anys després i jo ja no hi era. Quan vaig arribar a Oradur-sur-Glane, Petain va intercanviar 22.000 espanyols joves per 22.000 presoners francesos que estaven a mans dels alemanys. I entre aquests 22.000 hi era jo.
És cert que va estar al terrorífic camp de concentració nazi de Dachau, a Alemanya?
Sí, però no en règim d'intern comú. Resulta que les bombes angleses van destruir la via del tren que ens portava a Bordeus, ens hi van dur a treballar i vam aprofitar per escapar. Quan ens van empaitar, ens van portar a Dachau, on vaig estar uns quinze dies, però els alemanys van veure que nosaltres no havíem de ser allà i ens van retornar a Bordeus.
No tothom pot dir que ha caigut presoner dels nazis...
Des de Dachau, a mi em van fotre a treballar en una base submarina a Bordeus, a la França ocupada. Hi vaig estar alguns mesos treballant a pic i pala aplanant uns terrenys. Cada tres homes teníem una vagoneta. Cada 15 minuts havíem de passar per davant d'un inspector de control amb la vagoneta plena de terra.
D'aquí també va fugir?
D'aquí em vaig escapar simplement per la porta.
I els nazis no li van ventar un cop de culata amb el fusell?
És que em vaig vestir amb la millor roba que tenia i em vaig posar una pipa a la boca plena de tabac. Vaig acostar-me als vigilants i van respondre a crits fent-me fora. Allà hi havia molts enginyers i treballadors qualificats i els vigilants van pensar que jo era un d'ells. Així que vaig tenir via lliure.
I un cop a fora?
Vaig anar a llogar un "meublé" a Bordeus. Fins els propietaris de "meublés" havien de passar llista i informar cada dia les autoritats. A través d'un contacte vaig aconseguir inscriure'm al consolat per retornar a Espanya. Vaig llevar-me a les cinc del matí, una hora abans que es lliurés la llista a la policia. Vaig anar cap al tren, però estava voltat per un regiment alemany. Era de nit i queien constantment les bombes dels anglesos. Vaig tenir sort i un noi de la resistència francesa em va explicar com fugir pujant a un vagó de tren que hi havia més lluny aturat a les vies. El maquinista era el nostre còmplice i va passar pel costat molt lentament, de manera que vam poder pujar al tren oficial del consolat. I així va ser com vaig retornar a Espanya per Irun.
Com el van rebre a Espanya?
Les noies d'Irun amb mi es van portar molt bé. Eren de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Em vaig fer passar per menor d'edat, tot i que en aquell moment ja havia fet 21 anys. Més que per evitar el càstig i els perills de l'exili, vaig retornar a Espanya perquè aleshores em tocava entrar en quintes i no volia ser declarat pròfug.
Com va entrar de nou a la seva Girona natal?
Una noia de la Secció Femenina em van acompanyar des d'Irun fins a Girona i vaig recuperar la vida normal. Primer vaig treballar a la Gremial, un indret on envasaven gasoses, i després em van venir a buscar els de Cal Escatllar perquè tornés amb ells. Ja hi havia treballat abans de la guerra i l'exili.
Va haver de fer el servei militar espanyol?
No, perquè la meva mare va quedar viuda. Vaig ser declarat exempt per ser fill de viuda.
Si no és indiscreció, com menjava un presoner dels nazis?
Li diré que, com que era jove i tenia molta gana, menjàvem molt de pa negre. Em van dir que era fet de farina de no sé quin arbre africà o alguna cosa així. Ens donaven aquest pa i una llauna de sardines per a dues persones. Això i un plat de sopa a la nit era tot per passar un dia. No és que tinguéssim gana, teníem fam! Però jo el que més vaig patir era son. Quan vaig arribar a Espanya, van haver d'anar a buscar el metge perquè ni amb la dutxa no em podien despertar.
Creu que l'han de compensar pel maltractament rebut?
Ara, als 94 anys, com em poden compensar?
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 03.03.2016
*Més informació sobre el documental FUGIR DE L'OBLIT: https://ca.goteo.org/project/fugir-de-l-oblit

diumenge, 6 de març del 2016

Truffaut, una aposta única

Ningú més programa regularment cine en VO fora de Barcelona i voltants

L'àrea metropolitana de Bilbao, amb prop d'un milió d'habitants, no té cap cinema que programi de manera estable en VO. Girona, amb 90.000 habitants, sí. La tossuderia d'un grapat de gent i el suport de l'Ajuntament han fet possible que Girona sigui l'única ciutat catalana, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb cinema en VO tot l'any.
A la foto de Quim Lledó, el Cinema Truffaut, el novembre
del 2010, durant la celebració dels 10 anys. 
L'any 2015, va tenir 23.000 espectadors, tres quartes parts dels quals van anar a la programació de cinema regular, i la resta, a actes culturals diversos. “Per a una ciutat d'uns 90.000 habitants, no està gens malament”, comenta Francesc Vilallonga. Autor de la tesi doctoral que citem a la pàgina anterior i director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull. Vilallonga forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona el Truffaut. “No hi guanyem res, ho fem per amor a l'art”, puntualitza. “La manera de gestionar-lo és peculiar. És una sala municipal, però gestionada per un equip autònom, que va guanyar un concurs. Té una partida pressupostària anual de l'Ajuntament, que va comprar l'antic cinema Modern fa 16 o 17 anys.” Ja fa quinze anys que funciona el cinema Truffaut, amb una programació regular en VO.
“És difícil de dir si és un model exportable, perquè s'ha beneficiat d'una sèrie de condicions –reconeix Francesc Vilallonga–. L'Ajuntament de Girona ha fet una aposta cultural per tenir una sala de VO, que va lligada a la vida cultural de la ciutat. Han volgut fer del Truffaut un pol important de la vida cultural de Girona. Sense recursos públics, el Truffaut no podria existir.” Francesc Vilallonga ho emmarca en el fet que “Girona ha apostat pel cinema, el Truffaut no és una illa. Hi ha el Museu del Cinema, el Temporada Alta hi fa sessions, està vinculat a Girona com a ciutat de festivals...”
Bernat Salva, publicat en el Punt-Avui (Nacional) 06.03.2016

INFORME GENERAL 2 . Cinema Truffaut.

Imatges de la presentació en el Cinema Truffaut (26.02.2016) en el Cinema Truffaut, de la darrera pel·lícula de Pere Portabella, "Informe General II".




Massa poc ‘originals'

Només el 6,7% dels espectadors van veure cine en VO a Catalunya el 2013, segons un estudi de Francesc Vilallonga. L'oferta està concentrada a Barcelona.

Un 6,7% dels 16,2 milions d'entrades de cinema venudes a Catalunya el 2013 van ser per a sales de versió original (VO). Tretze anys abans, l'any 2000, la VO representava el 5,2%. Aquestes xifres només inclouen sales de cinema que programen regularment en VO; no s'hi inclouen els espectadors en VO catalana o castellana que s'exhibeixen en altres sales. Francesc Vilallonga, director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull, revela aquesta dada en la seva tesi doctoral El sector de l'exhibició cinematogràfica a Catalunya en l'era de la digitalització (2000-2013). Evolució i anàlisi. La mateixa tesi posa xifres a la crisi general d'aquest període (el nombre d'espectadors de cine ha caigut un 49%) i a la debilitat del cinema en versió original catalana (només el 0,6% del mercat).

Una part de l'ampli estudi examina el cinema en VO. “És la part de l'exhibició més estable –comenta a aquest diari Francesc Vilallonga–. Del 2000 al 2013 va una pujada significativa d'un punt i mig, fins al 6,7%. A nivell global, és un àmbit molt estable, amb un públic entès, cinèfil, que és un consumidor freqüent. Però, comparat amb els estàndards europeus, és molt baix.”
Dificultat de créixer
No és fàcil que augmenti, perquè sense oferta no pot créixer el consum, i només una de les 69 pantalles de VO de Catalunya que hi havia el 2013 eren fora de Barcelona i l'àrea metropolitana. “Hi ha poca gent amb possibilitat de veure cinema en VO, cal un augment de l'oferta –diu l'autor de l'estudi–. No hi ha hagut empresaris que hagin arriscat en ciutats com Tarragona i Lleida, i tampoc se n'ha preocupat l'administració. A Girona s'ha consolidat un públic, i intueixo que en altres ciutats n'hi ha d'haver també.” Crear un públic de VO exigeix un esforç: “Tothom és originalment públic de cinema doblat. El públic de VO s'ha de construir, no apareixerà de cop després de 80 anys de tradició de doblatge. Però cal posar una base.”
Mentre que fora de l'àrea metropolitana no hi ha oferta, Barcelona ha passat de 64 a 69 sales entre el 2000 i el 2013, gràcies en part al Balmes Multicines, del Grup Balaña. Maria Alemany, responsable de màrqueting d'aquesta empresa, diu: “Creiem que la demanda de VO anirà creixent”, tot i que “dependrà molt de la cartellera.” Balmes Multicines té 12 sales (1.660 butaques). “Entenem que la millor manera d'atendre els nostres espectadors és oferint la millor i més àmplia cartellera de versió original de Barcelona”, diu Maria Alemany“De moment, la nostra intenció és seguir treballant pel creixement de Balmes Multicines V.O. oferint el millor cinema en estat pur, és a dir, en versió original i amb una gran qualitat de projecció i butaques premium.”.
VO en català
No entra dins d'aquesta estadística, però el 2014 també es van incorporar a l'oferta barcelonina de VO les quatre sales dels cinemes Texas. Ricard Almazan, director dels Texas, creu que “l'únic secret per crear públic de VO és fer una programació interessant, oferir l'última pel·lícula de tal director, preocupar-te de coses que el cinema més comercial potser no cuida tant... És un públic que es pot expandir, cal donar-li una oportunitat.”
Dos factors poden ajudar a fer créixer aquest públic: la digitalització, que facilita la flexibilitat i l'accés a còpies en VOS, i l'aparició d'un públic jove que consumeix sèries en VOS. “Els joves no estaven habituats a la VO fa deu anys, i ara no és així –diu Francesc Vilallonga–. Un percentatge molt alt són grans consumidors de sèries, sovint il·legalment, i, per seguir el ritme de les estrenes als EUA, les veuen en VO subtitulada. Això vol dir que si el contingut els interessa, no tenen cap inconvenient amb la VO, i això s'ha d'aprofitar per al cinema.”
També hi pot ajudar que el nou conseller de Cultura, Santi Vila, s'hagi manifestat a favor de l'exhibició en VO. Per a Francesc Vilallonga, “és una bona notícia que el nou conseller digui públicament que la manera lògica de veure el cinema és en VO.” Fonts del Departament de Cultura consultades expliquen que volen “promoure el doblatge en català, especialment en aquelles pel·lícules dirigides al públic més familiar, i incentivar la versió original subtitulada en català en el major nombre possible de sales.” El 2013, només un 0,22% de les còpies en VOS eren en català, segons l'estudi de Francesc Vilallonga. Els objectius del Departament de Cultura són “captar més públic per al cinema en català i igualar-nos progressivament amb la majoria de països europeus on la VOS té una quota significativa a les pantalles” Precisen que “no es tracta de potenciar res en detriment de, sinó de sumar públics per tendir cap a la normalització del català al cinema.” El nou conseller encara no ha tingut temps de concretar la seva política en aquest àmbit: “Actualment s'està treballant en aquesta proposta i és prematur plantejar-se objectius i definir mesures concretes fins que estigui enllestida.”.
Bernat Salva, publicat en El Punt-Avui 06.03.2013 (Nacional)