Una vida de cinema

Terribas, Guillem. Alegra'm la vida. Barcelona: Columna, 2017. 279 p. ISBN 978-84-664-2202-4. 17 € en paper, 9,99 llibre electrònic.

La cinefília és una malaltia incurable, que tots aquells que la patim volem encomanar a les persones que ens envolten. Per al cinèfil, el cinema esdevé una forma d’entendre i apropar-se a la vida; una manifestació vital que unifica l’escapisme existencial, el gaudi artístic i la il·lustració intel·lectual.

Guillem Terribas, llibreter emèrit de la Llibreria 22 a Girona, és un cinèfil empedreït, i ha escrit un llibre per compartir la seva fascinació i amor pel cinema, mirar d’encomanar-nos-el i incitar-nos a difondre’l entre la mainada.

Alegra’m la vida és la biografia sentimental que Guillem Terribas, conegut llibreter i agitador cultural gironí, dedica a la seva història d’amor amb el cinema, i amb la qual vol fer partícip al lector de les seves experiències i records relacionats amb el setè art. El llibre està format per dues parts ben diferenciades: la primera és un recull de les vivències personals de l’autor relacionades amb el cinema i amb la seva cinefília; la segona part consisteix en un llistat de 22 llargmetratges, una selecció personal per transmetre la passió per veure cinema a les noves generacions.

A la primera part del llibre, titulada «Hi havia un vegada el cinema», Terribas explora i deixa testimoni dels seus records vitals relacionats amb el cinema, i ens parla de la seva vinculació sentimental amb les històries viscudes a les sales de projecció: des de la seva descoberta infantil «en aquells programes dobles del diumenge a la tarda» que durant el franquisme li servien de via d’escapament cap a un món d’imaginació i aventura, fins a la seva faceta com a cinèfil que el va portar a formar part de la fundació del Cinema Estudi Truffaut de Girona. Una narració farcida d’anècdotes on parla de quins són els directors i les pel·lícules que més l’apassionen, i en la qual descobrirem, entre d’altres, que l’adaptació cinematogràfica favorita de Terribas de Romeu i Julieta és la de Zeffirelli, la seva estreta vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i com va ser la seva participació en el rodatge de Soldados de Salamina.

La segona part del llibre recull en 22 capítols una llista de pel·lícules que Terribas ha triat per veure amb la seva neta, la Martina, amb la voluntat de compartir amb ella la seva passió pel cinema i d’inocular-li la seva dèria i «les ganes de cinema». Cada capítol tracta d’un dels títols escollits, i en ells comparteix, sempre des d’una visió molt personal, el motiu de la tria i les seves reflexions al voltant de la pel·lícula, farcides de records i d’experiències personals. La tria del 22 no és arbitrària, com el lector més despert pot haver endevinat, i és un gest romàntic en homenatge al nom i el número del carrer on s’ubica la llibreria que Terribas ha gestionat durant més de 36 anys.

Es tracta d’un text ben escrit, amè i entretingut, en què amb un to senzill i proper, Terribas comparteix amb el lector el seu vagareig pels records cinematogràfics de tota una vida; records en què apareixen una extensa llista de noms i personatges il·lustres, coneguts i reconeguts, relacionats amb el cinema i la vida cultural del nostre país: Imma Merino, Àngel Quintana, Javier Cercas, Sergi López, Josep Mir, Ariadna Gil, David Trueba, Àlex Gorina, Roc Villas, Esteve Riambau... Per citar-ne alguns.

Aquest volum, tot i tenir una veu i un fil narratiu propis, serveix com a addenda i complement perfecte de l’obra anterior de Guillem Terribas Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter (Ara Llibres, 2007), llibre de memòries professional, en què Terribas explica la seva trajectòria com a llibreter i fundador de la Llibreria 22, obra de lectura obligatòria per a tots els professionals del món del llibre que vulguin conèixer de primera mà el testimoni d’un dels llibreters insignes del nostre país.

Alegra’m la vida és, sobretot, un cant d’amor al cinema, que ens permet apropar-nos i conèixer una mica més la vida i figura de Guillem Terribas, tot i copsant en les seves paraules, com la passió i l’entusiasme són les que l’han guiat al llarg de la seva vida, fent del seu autor un agitador i figura cultural de primer nivell, mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’abril del 2017, i part fonamental del magma cultural gironí i per extensió de Catalunya.

Toni Espadas
Cap de Documentació de la Biblioteca del Cinema

10.07.2017

PETONS MATINALS 2017 I part

Petons Matinals , que son penjats cada matí en el faceboock d'en Guillem Terribas. Del Gener al juny 2017.

La Martina llegeix el llibre L' AVI DE LA MARTINA

La Martina, el mes d'abril de 2017, anant en cotxe llegeix un fragment del llibre L' AVI DE LA MARTINA, escrit per Guillem Terribas amb il·lustracions de Sandra de la Prada i editat per Vaixell de Vapor, primeres lectures el març de 2017

TORMENTA A GIRONA 30.06.2017

La tarda del 30 de juny de 2017 durant 30 minuts a Girona capital (també a les rodalies) van caure 52 litres, amb forta calamarsada i vent huracanats. Aquestes son (algunes) les imatges que ha deixat la tormenta. El 5 de juny de 2012, a la ciutat de Girona van caure 99 litres, però la tormenta no va ser tant violenta.

Promoció Llibres i autors ESTIU 2017 / LLIBRERIA 22

Portades de llibres que la Llibreria 22 de Girona reconama per aquest estiu.
També hi han imatges de presentacions de llibres a la 22.

Una vida plena

MIQUEL BERGA 

PROFESSOR D’HUMANITATS A LA UPF. AMB EN SALVADOR SUNYER VAN ENCAPÇALAR COM A INDEPENDENTS LA CANDIDATURA DEL PSC DE SALT DURANT 8 ANYS

Miquel Berga, salvador sunyer i eusebi cabezas
A L'AJUNTAMENT DE SALT 1989. FOTO: TOMÀS CASADEMONT

Una vida plena que va transcendir l’àmbit privat per esdevenir una font d’estímul i d’inspiració per a molts. Sense estridències i per pur efecte exemplar. En ocasió dels seus 90 anys es va fer una trobada amb tots els treballadors de l’Ajuntament de Salt de la seva època. No n’hi va faltar cap. Va resultar un acte insòlit en el món de la política: funcionaris de tota classe i condició manifestant la influència decisiva que va tenir per a ells tenir-lo com a alcalde. En Sunyer, a banda de les seves virtuts personals, feia d’alcalde amb sentit “institucional”, un rol indispensable en l’articulació de la societat que està desapareixent, de manera alarmant, en els lideratges actuals.

Quan un parla de l’avi Sunyer, com li solíem dir, planeja en l’ambient un pensament de santedat, però, com que jo subscric allò que tots els sants són sospitosos mentre no es demostri el contrari, puc certificar que en Salvador era perfectament humà. Aclarit aquest punt no m’estaré de fer-ne elogis. Amb ell es podien fer bromes que aplicades a un altre sonarien grotesques. Per exemple la que m’agradava repetir de tant en tant: a Girona tenen catedral, però a Salt tenim en Salvador Sunyer. No es tractava de minvar el valor grandiós de la Girona gòtica ni tampoc d’insinuar que en Sunyer fos un monument. Era una excusa per remarcar una certa dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria, que ha marcat la representació del món que ens hem fet els que som de Salt i, suposo, els de Girona. La figura i la trajectòria d’en Salvador ens donava elements per entendre la vàlua –finalment superior– dels homes sobre les pedres. En el cas d’en Salvador l’assumpció dels orígens humils de la seva família, del seu poble i de la seva gent va ser clau en el seu projecte literari i en la seva pràctica política. La poètica de Sunyer és lluny dels grans centres monumentals: habita, discreta, entre les ombres acollidores de les Deveses o els entorns recòndits del Reremús, aquell petit braç del Ter que és, en paraules del poeta, “amb prou feines un modest torrent”. “Tu i jo” –escriu el poeta adreçant-se a aquell rierol “que curteja de tots cantons”–, “tu i jo tenim absoluta identitat de destí”.

Primer lliurament Premis 3 de març
( 03.03.1989) Ramon Paraols, Guillem Terribas
 (representant a la revista La farga)
i l'alcalde Salvador Sunyer.

En Salvador era, en essència, poeta. Un poeta que estimava i treballava la seva llengua i que portava a dins un mestre natural. Amb l’empenta de la Transició aquell home, com tants altres, va ser arrossegat a la política, al servei públic i institucional, i en aquell àmbit va fer aportacions dignes i substancials. Va ser, però, un interludi. Ell va viure fins al final essent poeta. Un poeta que no vivia en cap torre d’ivori ni habitava cap illa imaginària. El poeta convivia amb un home de caràcter diligent i tenaç (potser tossut) que va viure a l’empara de tres conviccions: la fe cristiana, l’amor a la família i la lleialtat al seu poble. Va tenir una aliada impagable en la seva esposa, la Carme Bover. Aquests darrers temps, amb més de 90 anys, era espectacular veure les interaccions de la parella en la seva vida diària. La sensació que projectaven era la d’una parelleta d’enamorats embadalits en la complicitat, la tendresa i l’admiració mútua.

En els anys que vam treballar junts a l’Ajuntament vaig entendre que el seu ideari d’esquerres bevia més del Sermó de la muntanya de Jesús de Natzaret que no pas d’El capital de Karl Marx. La justícia social i el catalanisme eren els motors de la seva acció política. La seva visió del món, però, estava arrelada en el que els marxistes en dirien “consciència de classe”, una consciència que en Salvador va adquirir de ben petit gràcies al fet d’haver nascut en un poble que tenia centenars de treballadors i un sol marquès, el marquès de Camps. Les seves memòries (A la vora del camí, un llibre indispensable) permeten entendre com es va forjar l’educació sentimental dels nens de la seva generació. En Salvador hi evoca, de manera memorable, la visió del nen Sunyer veient el seu pare atemorit davant del pas del senyor Marquès. En aquella visió hi havia la constatació de qui era qui en el seu món, i a partir d’aquella empremta fundacional es va articular el seu compromís amb la causa de la justícia social.

Durant dècades en Sunyer es va lliurar –discret i tossut com sempre– a fer família, a guanyar-se la vida despatxant a la farmàcia, però també i, efectivament, a seguir el dictum del seu poeta de capçalera, Salvador Espriu, és a dir, a “salvar-nos els mots”. Els anys d’en Sunyer mestre de català van ser d’una productivitat extraordinària i se’n van beneficiar una llista interminable d’alumnes de totes les edats i condicions de les comarques gironines. Durant aquells anys, en Salvador va fer un servei a la reconstrucció d’aquest país d’un valor incalculable, un acte de voluntariat que va marcar unes quantes generacions i que va ajudar centenars de gironins a saber qui eren i d’on venien.

Poques vegades un home sol ha fet tant per la llengua de molts. Poques vegades un autodidacte ha instruït amb autoritat tanta gent amb estudis. No tots els pobles de Catalunya han pogut tenir, com Salt, el seu Sunyer, és a dir, el vincle prim però decisiu que establia ponts entre passat i present, la veu indòmita de qui vivia per mantenir viva una llengua i una cultura amenaçades d’extinció per un règim brutal i barroer.

Per a molts ciutadans de Salt i les comarques gironines la veu poètica, didàctica i política d’en Salvador Sunyer ha estat un referent i un estímul. Amb la perspectiva que dona el temps s’engrandeix la figura d’un home que va ser clau en la configuració d’un catalanisme transversal que posa sempre al davant la justícia social i l’ajut als desvalguts, d’una acció política que posa sempre –fins on és possible– la voluntat de consens i la de sumar energies.

Ara que ens deixa cal recordar que va deixar arrels, que va viure ell mateix arrelat a la terra i al seu entorn immediat. Són arrels de bona mena, són d’una estirp d’autèntics aristòcrates (i que em disculpi el senyor Marquès): les arrels de l’alta noblesa que caracteritza la gent que no ha envejat mai res.

Poques vegades, d’una manera tan clara, en l’hora de la seva mort sentim les ganes de celebrar la seva vida i de dir: gràcies per tot, Salvador.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 11.06.2017

Dol en el mon polític i social:
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1165699-dol-en-el-mon-politic-i-cultural.html

"A més de ser una personalitat important, per a tota una generació de saltencs ens va donar un sentit a les nostres vides. A través de la seva bondat, amabilitat i ferm positivisme, ens donava forces per mirar sempre endavant." Guillem Terribas. 

La memòria dels refugiats

Vanessa Redgrave, als seus vuitanta anys esplendorosos, ha realitzat la seva primera pel·lícula, Sea Sorrow/El dolor del mar, que ahir va presentar a Canes. S'ha decidit a fer-la pel seu activisme polític, que ara se centra a donar suport als refugiats que arriben (o intenten arribar-hi) a Anglaterra fugint de Síria, l'Iraq, l'Afganistan i diversos països africans. Amb un títol que remet a la frase de La Tempestat, de Shakespeare, amb què acaba el relat amb el qual, fent-s'hi present amb Ralph Fiennes, Pròsper explica a la seva filla Miranda per què, víctima d'una traïció, van haver de refugiar-se a l'illa on habiten, el documental primer dona veu a refugiats i després a activistes que, com la mateixa Redgrave, demanen un compromís als governs i els ciutadans per acollir tantes persones que han hagut de fugir dels seus països en el món actual. L'actriu apel·la a l'esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans que, proclamada l'any 1948, ella té present des que era una nena que, durant la II Guerra Mundial, va haver de desplaçar-se del Londres bombardejat pels alemanys. Recorda els fugitius dels feixismes. També explica que, quan era una jove estudiant d'Art Dramàtic, va ajudar els refugiats hongaresos que, l'any 1956, van marxar del seu país quan van entrar-hi els tancs soviètics. I no oblida les seves visites als camps de refugiats palestins al Líban.

Vanessa Redgrave vol dir-li a Europa que, fent memòria dels seus propis exilis i refugiats, hauria de ser per força sensible al “dolor del mar” que transporten els refugiats del present. I mentre admira l'actitud dels grecs amb aquells que arriben sense res a les seves costes, considerant-los un exemple per a la humanitat, lamenta que el govern anglès sigui tan poc procliu a recollir els refugiats. Com saben, no és l'únic govern i aquesta és una de les vergonyes actuals d'Europa. Veient Sea Sorrow vaig pensar que Vanessa Redgrave pràcticament no es refereix a l'exili de tants de republicans espanyols que van haver de refugiar-se arreu del món. En tot cas, nosaltres l'hauríem de tenir molt present. No fer-ho té les seves conseqüències. I és així que he recordat una pregunta que va fer-me fa poc el meu amic Guillem Terribas: “Per què creus que els del PP no tenen cap mena de sensibilitat pels refugiats?” I la resposta, en part, és perquè les seves famílies no van haver d'exiliar-se: no tenen la memòria dels refugiats.

Imma Merino, escri el Punt 18.05.2017
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1145099-la-memoria-dels-refugiats.html

Presentació a la 22 del llibre UN HOME CAU de Jordi Basté/Marc Artigau

Presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22 de Girona del llibre de Jordi Basté i Marc Artigau el dissabte 6 de maig de 2017. Van intervenir-hi CARLES PUIGDEMONT, president de la Generalitat de Catalunya; MARC ARTIGAU i JORDI BASTÉ ; RAFEL NADAL, periodista.

Una proposta per a l'antic Modern

Recentment, la CUP va convocar un debat sobre l'antic cinema Modern. Les propostes van girar més entorn de com decidir la funció i els usos que de proposar usos possibles. I al final del debat sobre les fórmules relatives a com gestionar-lo, no semblava que es mantinguin posicions irreconciliables. En canvi, no es va poder entrar en profunditat sobre quines necessitats hauria de resoldre la reforma d'aquest edifici. Amb ànim de contribuir al debat sobre aquest tema, voldria avançar una proposta.

Un ús que ningú discuteix és el de sala de cinema en versió original i cinema d'autor que ha consolidat al gestió feta pel Col·lectiu de Crítics de Girona. La iniciativa deu l'èxit al fet que la du a terme una associació amb el millor coneixement de la matèria disponible a la ciutat, amb capacitat per atendre una demanda no atesa i amb sensibilitat envers les propostes dels creadors locals. Aquests elements crec que els fan mereixedors de mantenir la proposta, ampliada amb una segona sala.

Cinema Modern i entrada del Cinema Truffaut. Foto: Joan Sabater 

En segon lloc, la creació del centre cívic del Barri Vell i dels centres específics per a gent gran al Mercadal no fan pensar que calgui espai addicional per a les activitats que genera el teixit associatiu del sector. Una altra cosa seria avaluar com es duen a terme aquestes activitats i la implicació dels col·lectius i les associacions del barri. Però, a priori, no sembla que la ciutat estigui mancada de metres quadrats destinats a aquesta finalitat.

Respecte de la possibilitat apuntada de crear un nou espai escènic, dubto si és realment necessari. La ciutat té el Municipal, La Planeta, Sant Narcís i l'Auditori de la Mercè. A la veïna ciutat de Salt, es disposa del Canal (per cert, quan obre?) i Can Panxut. Cal un nou espai? Crec que alguna de les funcions no ateses que es reclamen (una oferta estable de dansa, per exemple) es podrien oferir en el marc de les programacions d'algun d'aquests espais, especialitzant-lo si calgués.

És cert que el Barri Vell de Girona no disposa d'un espai relacional per a persones que tenen interessos culturals diversos, perquè hem acabat especialitzant tant els equipaments que costa identificar un espai que serveixi a la transversalitat. Vagi per endavant la meva escassa convicció pels anomenats espais polivalents, perquè un espai que permeti qualsevol ús cultural possible possiblement no en prestarà cap amb les condicions que calen. Amb l'entrada en funcionament de la biblioteca Carles Rahola, no es va produir el trasllat de la biblioteca Ernest Lluch a la Casa de Cultura. D'altra banda, la Casa de Cultura fa temps que necessita una reforma que l'adapti als usos que ha anat incorporant.

La possibilitat de crear una biblioteca al Modern podria permetre alliberar espais a la Casa de Cultura que permetessin reformar-la, ordenant els usos a l'entorn dels patis de l'edifici creat per Ventura Rodríguez. D'aquesta manera, una ala podria articular l'oferta formativa en arts escèniques i música i millorar les condicions que ha reclamat l'AMPA del conservatori amb motiu del 75è aniversari del centre, de manera que tingui assegurada la qualitat de les instal·lacions per als propers anys. L'altra ala podria concentrar l'oferta d'espais expositius i d'activitats que necessita la Casa de Cultura. I, de pas, reformar l'espai d'accés, de manera que actuï com una ròtula per a les moltes persones que utilitzen aquest espai.

La creació d'una biblioteca al Modern resoldria la necessitat d'un espai de referència per a les pràctiques culturals, encreuant generacions i interessos. Hi ajudaria si es creés pensada com un espai de trobada entre persones amb interessos culturals diversos, amb una aposta clara i nítida per la promoció de les propostes culturals de qualitat, esdevenint un lloc de prescripció i consell pel que fa a les lletres, les arts visuals, l'audiovisual, la música, el teatre i la dansa, disposant d'un bon espai relacional (un bon servei de bar, vaja) i amb una acció estretament connectada amb la dels equipaments veïns que ofereixen una proposta especialitzada (el Truffaut, el Municipal, el centre cultural de la Mercè, l'arxiu de Sant Josep, el centre cívic de les Voltes d'en Rosés, la Casa de Cultura).

Un centre d'aquestes característiques permetria atendre una necessitat posada sobre la taula el passat dijous: disposar d'un equipament que tingui per funció actuar com a espai cruïlla, com a espai plaça que contribueixi a incorporar cada vegada més gent a l'activitat cultural a partir del foment de la lectura. Les biblioteques de Girona han demostrat saber fer molt bé aquesta tasca. Fer un pas més en aquesta direcció contribuirà a consolidar aquesta funció i reforçarà el model bibliotecari d'una ciutat que ha decidit gestionar les biblioteques atenent a la funció cultural que han de dur a terme i no en funció dels interessos de la institució titular.

Si, a més, el Modern esdevé el lloc des d'on promoure fórmules que permetin als creadors trobar vies per tenir possibilitats de viure de la seva activitat creadora, la proposta pren encara més sentit. I tot plegat, com a valor afegit, alliberaria espais a la Casa de Cultura, de manera que en permetin la reforma, tan necessària.

Joan Pluma, publicat en el Punt-Avui 01.05.2017http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1130588-una-proposta-per-a-l-antic-modern.html

Consuetes a la Catedral

Joan Ribas

Dies enrere es va representar una consueta a la Catedral en dues vetllades seguides amb interès pel públic i acceptades per la crítica, que si bé –com sempre– més aviat es feu fonedissa. És important recuperar una de les tradicions més antigues, atès que el teatre –com tothom sap– va començar a les esglésies amb representacions hagiogràfiques –d'exaltació dels sants– fins que el bullici de la gent i la poca fidelitat dels textos va motivar que els clergues les en foragitessin. D'allà les representacions van passar a la plaça pública, i finalment als locals de teatre, on es van estendre a tot tipus d'arguments.

S'ha dit que aquesta era la primera representació “en mil anys”. En realitat, hi ha notícies d'escenificacions a Girona sobre el màrtir sant Esteve l'any 1360, i un text del segle XV sobre sant Joan Evangelista. El que més entusiasmava aquell públic medieval eren les tortures que s'infligia als màrtirs. Els textos donen instruccions de com fer-ho: “Pren dues moles, que seran dos garbells, i es lligaran al coll, per tirar lo sant al riu.” O bé: “Per cremar-los ficats dins una caldera, feran un poch de foch ab palla d'ordi, que fa molt fum, i posaran un coet debaix de la caldera.”

La tradició es va recuperar el segle passat. En concret, els dies 27, 28 i 29 de juliol del 1972 a l'interior de la Catedral de Girona el grup Proscenium va presentar una de les obres més antigues, la Consueta de sant Cristòfol, extreta, quant a l'argument, de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze (c. 1266), que narra vides de sants amb molta fantasia. Per a la vetllada es va aixecar un cadafal davant de l'altar on hi ha el mateix sant Cristòfol (patronímic del canonge que va pagar l'obra), en què tingueren lloc les principals escenes, davant d'un públic molt sensibilitzat de veure teatre a la Catedral per primera vegada en segles.

Es va ocupar tota la nau gòtica, ja que l'obra s'iniciava amb una processó de frares, en què cantaven –encaputxats– membres de la Polifònica de Girona mentre l'enorme orgue del bell mig del temple bramava, accionat pel mestre Francesc Civil. El paper d'infant diví fou representat per l'actual director escènic Xicu Masó –que llavors era un infant–, amb el gran actor saltenc Joan Canals en el paper de sant Cristòfol, i Joaquim Masó com a joglar. Afegim que un dels botxins era el premiat recentment amb la Creu de Sant Jordi, Guillem Terribas. La decoració fou de Carles Vivó, que a més d'això feia de cavaller diable; el vestuari, d'Anna Breva; Modest Prats va ensinistrar els participants en el lèxic medieval; i mossèn Iglesias, rector del Carme, va instruir en els cants litúrgics a interpretar, amb la solista Anna Donato. Una multitud de gironins va representar el poble fidel, els acòlits i els clergues.

Joan Ribas, publicat en el Punt-Avui 30.04.2017