Lolita Bosch, parla del llibre...

Lolita Bosch, el dijous dia 15 de novembre 2007 anuncia la sortida i dona la seva opinió del llibre "Demà serà un altre dia" en el programa del Canal 33 "L'hora del lector".

Espai 22 Inauguració 21 d'abril de 2016

Imatges de la Inauguració de l' ESPAI 22  el dijous 21 d'abril de 2013.
Un espai obert a la Cultura.
* tertúlia / signatura d'autors joves amb obres noves.
* inauguració de l'exposició de Jordi Gispert.

Promoció mes d'abril 2016 LLIBRERIA 22

Imatges dels diferents actes realitzats a la Llibreria 22 durant el mes d'abril de 2016:
Inauguració de l'espai 22 / Autors signant a la 22 / Sant Jordi 2016/ recomanacions de llibres

Edu Sívori crea "Lepret", un geperut borni que viu a les pedres de Girona

El poeta Edu Sívori ha creat Lepret, una llegenda que s'afegeix a les tantes altres que té la ciutat de Girona i que neix de la necessitat de no tornar-nos indiferents davant l'existència dels altres, la necessitat de tenir cada dia present que hi ha entre nosaltres gent que no pot seguir. Lepret aflora des dels pous de la història, habita a les taques d'humitat de les pedres de la Girona medieval. És geperut, borni, de llarga cabellera deteriorada i pell escamada com la d'un leprós.
Fins a 17 escriptors o personalitats gironines donen testimoni de la seva existència al llibre Testimonis de Lepret. Sobre una llegenda de l'Edu Sívori Alt (Edicions La Incubadora), que es presentarà aquest dilluns, dia 4 (20h), a l'hotel Llegendes de Girona, en un acte que tindrà com a mestre de crimònies Annarè Anita. Una singular presentació que comptarà a més amb la participació de Llorenç Carreras en el paper de Lepret.

Edu Sívori i Annarè Anita. Foto: Daniel Bonaventura.

"Jo vaig néixer a Buenos Aires, però fa 15 anys vaig escollir Girona i la ciutat em va escollir a mi", explica Edu Sívori, membre del grup cultural El Llop Ferotge, autor de poemaris i col·laborador de mil revistes i publicacions.
"Estic retornant tot l'amor que m'ha donat Girona amb la creació d'aquesta llegenda del monjo Lepret", afegeix Sívori, que ha inclòs al llibre, de caràcter bilingüe, el seu primer poema escrit originalment en català.
Sívori explica l'origen de la llegenda a partir d'un fet real que ell mateix va contemplar: "Passejant pel Jardí dels Alemanys de la Girona antiga, vaig veure un sense sostre tombat en un banc i una nena d'una família benestant va deixar anar la mà del pare per córrer cap a aquell home i donar-li el seu entrepà. La mare va reaccionar amb un esglai, però la nena la va tranquil·litzar: "no, mare, que és un home bo!"".
Sívori considera que vivim en una societat -"el sistema"- que té aquestes contradiccions. L'administració pot estar reservant pisos per als refugiats de les guerres del segle XXI mentre hi ha gent que fa anys que dorm al ras. 
"El monjo Lepret, si no existís, caldria inventar-lo per ?contribuir a mantenir viva la utopia", diu Sívori, que defineix Lepret com "un ésser sensible que pot trobar la complicitat d'aquella nena que no és indiferent a l'altre".
Aquest és un llibre amb il·lustracions d'Oriol Tuca, de distribució gratuïta, que a més del text d'Edu Sívori inclou escrits de: Josep Maria Uyà, Marcelo Bailone, Alexandre Nunes de Oliveira, Ariel Halac Noher, Jordi Fornos, Jorge Garralda, Susan Triviño, Pep Mateo, Manuel Acosta, Luís Díaz Rosso, Hanafi El Kadaoui Moussaoui, Ramon Palma, Consol Vidal, Guillem Terribas, Llorenç Carreras i Pedro Halac.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 04.04.2016

Puigdemont, el President Krls, presentació a la Llibreria 22

Presentació a la 22 del llibre de Jordi Grau i Andreu Mas, editat per Proa.
Intervenen; Joan Vidal i Gayolà, Marta Madrenas (alcaldesa de Girona) i els autors.
Dissabte a les 12 del migdia a l'Espai 22 de la Llibreria 22 del dia 2 d'abril de 2016.

MIA MADRE, la pel·lícula de Nanni Moretti en el Cinema Truffaut

MIA MADRE

Itàlia, 2015
Director: Nanni Moretti.
Intèrprets: Margherita Buy, Nanni Moretti,
John Turturro, Giulia Lazzarini,
Beatrice Mancini,Stefano Abbati, Enrico Ianniello,
Anna Bellato, Tony Laudadio, Lorenzo Gioielli,
Pietro Ragusa, Tatiana Lepore,
 Monica Samassa, Vanessa Scalera.
Gènere: Drama.
Durada: 102 min.
Idioma: Italià.

Retrat de família

Nanni Moretti es un director que sempre ha tingut bona entrada en el Cinema Truffaut. Es un autor, que la gent que formem part del col·lectiu de crítics de Cinema de Girona, ens agrada i possiblement es dels pocs directors que ens uneix en un mateix acord: és un dels nostres. Les seves pel·lícules, son àgils, divertides, fan reflexionar, es passeja i et fa passejar per la vida; et fa mirar aquells detalls que moltes vegades veiem però no els mirem. Ens sap captivar i, també, quan cal plorar.

En la seva darrera pel·lícula hi ha això i encara més. Hi ha la maduresa. Nanni Moretti, com molts dels seus seguidors de fa anys, s'ha fet gran i per tant es mira la vida d'una manera tranquil·la, d'una manera molt més entranyable de com es té acostumats. La ironia hi es però sense tanta mala bava. I ens parla d'una edat en que els fills ja  han crescut i els pares estan a punt de marxar o ja ho han fet. En el cas de la darrera pel·lícula de Moretti "Mia Madre" ens parla de la mare que està vivint els darrers moments de la teva vida. Una vida que ha format part de la teva (de la nostra) vida i que ara arribarà aquell moment en que d'una manera definitiva et deslligues del teu passat i de la teva primera família, el pare i la mare.

Viurem aquesta angoixa, aquest no voler acceptar una realitat a través Margherite, extraordinària interpretació de Margherita Buy, una directora de cinema, compromesa, que està obsessionada amb la pel·lícula que està rodant i per si no en te prou, el productor li ha posat com a protagonista  a un actor italo-americà en plena decadència de les seves facultats; fantàstic John Turturro que interpreta aquesta actor anomenat Barry Huggins. També hi tenim d'una manera discreta, el germà de la Margherita, que també té els seus problemes  però no els viurem tant intensament, Giovanni, interpretat d'una manera discreta i senzilla i molt entranyablement per Nanni Moretti. Ada, es la mare, delicada i hospitalitzada. Havia estat professora de llatí. Una marassa, que està vivint el final de la seva història. També hi tenim el futur, a través de la neta de l'Ada i la filla de la Margheritta ( que està separada i te bona relació amb l' ex-marit) la Livia.

Moretti, ens ofereix una sèrie de delicats i petits  "flashback" per completar i entendre millor aquesta història familiar.

Es nota, que el mateix que passava en la seva aclamada Caro Diario (ITA 1996) en la que hi havien moltes referències autobiogràfiques del propi Nanni Moretti, a Mia madre, també s'hi noten moments viscuts pel propi Moretti. Per això ell s'ha guardat un paper complementari, discret per donar total protagonista a el personatge protagonista interpretat, com he dit esplèndidament per Magherita Buy, en la que combina la seva feina-vida que es el cinema i l'altre, la de la vida, que es la família. 

Els darrers quinze minuts de metratge son realment esplèndids, memorables i que sens dubte son els que més s'hi sent identificat l'espectador. El que més s'entén el que ens vol dir Nanni Moretti.

Ha valgut la pena recuperar Mia Madre, perquè es incompressible que es pugui projectar i visionar doblada. La veu, l' idioma, la parla, la manera de dir les coses es de lo més important que hi ha en aquesta pel·lícula.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona. 18.03.2016

IL NOME DEL FIGLIO (El nombre del Bambino) En el Cinema Truffaut

Itàlia, 2015
Director: Francesca Archibugi.
Intèrprets: Micaela Ramazzotti, Valeria olino,  Alessandro Gassman, Luigi Lo Cascio, Rocco Papaleo.
Gènere: Comèdia.
Durada: 94 min.
Idioma: Italià.

EL SOPAR DE LES VERITATS
No es la primera vegada que el cinema o el teatre utilitza la trobada d'uns amics o de familiars en un sopar, en un dinar o en un esdeveniment familiar, per representar un encontre que en un principi es amable, divertit i amb seria d'anècdotes que d'entrada et fan envejar la relació tant agradable  que a mida que va passant el dia, la nit o el que sigui, vas veient que la cosa no es com semblava el principi i que es va complicant i que tot plegat pot acabar pitjor que el rosari de l'aurora, com diria la gent d'abans. 

Doncs bé, "Il nome del figlio" que es el títol original d'aquesta pel·lícula italiana que entre nosaltres es diu "El nombre del bambino", no es diferent. Explica tot el que he dit abans, però a la italiana. Això vol dir amb gràcia, ironia, amb molta gesticulació i exageració. I, com sempre, sense  faltar la música "retro".

Però en el cas d'aquesta pel·lícula, encara té més connotacions d'allò que els francesos en diuen "dejà vu", perquè  "Il nome del figlio" està basa en una obra de teatre francesa original dels escriptors Matthieu Delaporte y Alexandre de La Patellière, que va tenir molt d'èxit a França i s'han fet adaptacions en castellà i en català de la peça teatral. La versió catalana la va fer Jordi Galceran i la va dirigir i interpretar Joel Joan. Més tard, el 2012,  els mateixos autors de l'obra, en van fer el guió i van dirigir la versió cinematogràfica amb el títol de "Le prénom".

En el cas d' " Il nombre del figlio", la versió italiana l'ha fet la mateixa directora del film  Francesca Archibugi, amb l'ajuda de  Francesco Piccolo.
Han fet els canvis de nom dels personatges i també del nom de la discòrdia, el nom que dona títol a la pel·lícula i que a partir de la discussió del nom que li posaran en un futur fill que naixerà, començarà tot l'embolic de la trobada. Una trobada que a la pel·lícula es a Roma, un vespre en casa, plena de llibres, d'un matrimoni de classe mitjana, jove i "progre" ell professor de literatura, d'idees marxistes i un penjat amb el tuiter; ella professora d'institut, que porta la casa i es molt servicial. Inviten a sopar a un amic de tota la vida. També a  el germà de la parella i la seva dona, que està esperant un fill. La trobada que en un principi es amable i divertida es va complicant primer pel nom que li posaran a la criatura que naixerà i més tard per una sèrie de draps bruts que aniran surtin. Ah!, el final hi ha sorpresa.

Tota aquesta història esta enllaçada amb una sèrie de flashbacks que ens porten a l'any 1999,quan tots els protagonistes de la nit en qüestió, eren més joves i despertaven a la vida.

Una pel·lícula amable, amena, que ens alegra una mica la vida i ens ensenya, també, que de vegades no coneixem del tot aquella gent que sempre hem tingut al costat, que viu amb nosaltres o en el nostre entorn.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Estrena en el Cinema Truffaut en V.O.S. el 11.03.2016

Bruce Springsteen "Dancing In The Dark" St.Paul,Mn 2/29/16 HD

Josep Busó, el gironí que va escapar dels nazis

"Jo sóc un dels 22.000 que Petain va intercanviar amb els alemanys per presoners francesos"

Josep Busó, en Pitu de l'antiga ferrateria Escatllar de Girona, revela als 94 anys les aventures que va córrer de jove quan va haver d'exiliar-se el 1939 i va caure presoner dels nazis. Aquesta és una biografia inèdita que en Pitu no va explicar mai ni als de casa. Eren els temps de Franco i calia amagar-ho. Ara, aprofitant la feina de recuperació de la memòria històrica que duu a terme el realitzador de cinema Abel Moreno, en Pitu s'ha convertit en el protagonista de la pel·lícula documental Fugir de l'oblit, preestrenada dissabte en una sessió especial matinal a la sala Truffaut de Girona. Després de perdre la dona i el fill, en Pitu viu sol a la residència Mutuam Girona, a l'avinguda de França-Sant Ponç. "No puc anar cap a casa, sóc sol, no tinc ningú", diu resignat.

Abel Moreno i Josep Busó, el gironí que va
 escapar dels nazisFoto: Aniol Resclosa

De què fuig actualment?

Podria fugir d'aquesta residència [fem l'entrevista al Mutuam Girona]. El tracte és molt bo i el servei excel·lent, però no m'hi sento bé. El món ha evolucionat de tal manera que donen un menjar cuinat al vapor i jo estic acostumat a l'olla d'aigua i la paella de fregir. No m'hi acostumo.

És cert que ha passat la vida fugint?

No. Van ser quatre anys. Del 1939 al 1943.

L'any 1939 va fugir del franquisme. Per què?

Jo no crec en els polítics. Els partits polítics actuen com les sectes. Però quan tena 16 anys, les joventuts comunistes em van rentar el cervell i em vaig convertir en un d'aquells que anaven cridant consignes per la Rambla. Quan van arribar els de Franco vaig haver de marxar.

Com recorda el moment concret de l'exili?

El dia abans van bombardejar Girona. El meu cunyat era l'artista Narcís Carmaniu. Ell estava a les oficines d' Intendència de l'exèrcit i em va endollar. Vaig anar a parar a la gasolinera de la carretera Barcelona, davant la plaça Poeta Marquina. Allà vaig estar presoner tres dies i tres nits obligat a repartir carburant als vehicles de la retirada. La cua arribava a Caldes. Quan van tornar a bombardejar el carrer del Carme, va sonar la sirena i tothom va córrer al refugi subterrani de la plaça Poeta Marquina. Vaig aprofitar la confusió per escapar.

Quina aventura!

Sí. Els que fugien ho abandonaven tot. A mi se'm va ocórrer aprofitar uns bons pantalons de pilot d'aviació, un sac i unes botes que vaig trobar abandonats a les oficines d'Intendència. Amb tot això vaig poder travessar la frontera acompanyat de Joan Ballesta, que aleshores era l'alcalde de Girona del PSUC. A la frontera ens van separar per edats, però jo vaig aconseguir pujar a un dels diferents trens que hi havia i em vaig amagar tota la nit al lavabo. L'endemà el tren va partir fins al pas de Calais, al nord de França.

I aleshores...

En Ballesta i altres van anar a parar a Calais. Jo, a la ciutat d'Arras. Al cap d'uns mesos, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ens van tornar cap al sud i ens van tancar al camp de refugiats d'Argelers, on vaig estar sis o set mesos.

També va fugir del camp d'Argelers?

No ben bé. Com que acabaven d'entrar en guerra contra els alemanys, els francesos van demanar voluntaris per anar al front. Amb murrieria, jo em vaig apuntar voluntari a Indoxina. Com que em faltaven un parell de queixals, jo ja sabia que em rebutjarien per aquesta deficiència i m'oferirien entrar en un batalló de treball. I així va ser. De manera que vaig poder sortir del camp d'Argelers.

On va anar a parar?

Vaig anar a parar al Departament de Le Neubourg, un altre cop al nord de França. Ens van posar a treballar en una fàbrica d'aviació subterrània, on vaig estar quatre o cinc mesos. Però el 1940 els alemanys van ocupar França i vam haver d'anar reculant cap al sud amb el general Petain, el que va firmar l'armistici amb els alemanys.

Fins on van recular amb Petain?

Vam anar retirant-nos fins arribar a Oradour-sur-Glane, poble famós perquè va ser massacrat pels alemanys, dones i criatures incloses. Però la massacre va ser tres anys després i jo ja no hi era. Quan vaig arribar a Oradur-sur-Glane, Petain va intercanviar 22.000 espanyols joves per 22.000 presoners francesos que estaven a mans dels alemanys. I entre aquests 22.000 hi era jo.

És cert que va estar al terrorífic camp de concentració nazi de Dachau, a Alemanya?

Sí, però no en règim d'intern comú. Resulta que les bombes angleses van destruir la via del tren que ens portava a Bordeus, ens hi van dur a treballar i vam aprofitar per escapar. Quan ens van empaitar, ens van portar a Dachau, on vaig estar uns quinze dies, però els alemanys van veure que nosaltres no havíem de ser allà i ens van retornar a Bordeus.

No tothom pot dir que ha caigut presoner dels nazis...

Des de Dachau, a mi em van fotre a treballar en una base submarina a Bordeus, a la França ocupada. Hi vaig estar alguns mesos treballant a pic i pala aplanant uns terrenys. Cada tres homes teníem una vagoneta. Cada 15 minuts havíem de passar per davant d'un inspector de control amb la vagoneta plena de terra.

D'aquí també va fugir?

D'aquí em vaig escapar simplement per la porta.

I els nazis no li van ventar un cop de culata amb el fusell?

És que em vaig vestir amb la millor roba que tenia i em vaig posar una pipa a la boca plena de tabac. Vaig acostar-me als vigilants i van respondre a crits fent-me fora. Allà hi havia molts enginyers i treballadors qualificats i els vigilants van pensar que jo era un d'ells. Així que vaig tenir via lliure.

I un cop a fora?

Vaig anar a llogar un "meublé" a Bordeus. Fins els propietaris de "meublés" havien de passar llista i informar cada dia les autoritats. A través d'un contacte vaig aconseguir inscriure'm al consolat per retornar a Espanya. Vaig llevar-me a les cinc del matí, una hora abans que es lliurés la llista a la policia. Vaig anar cap al tren, però estava voltat per un regiment alemany. Era de nit i queien constantment les bombes dels anglesos. Vaig tenir sort i un noi de la resistència francesa em va explicar com fugir pujant a un vagó de tren que hi havia més lluny aturat a les vies. El maquinista era el nostre còmplice i va passar pel costat molt lentament, de manera que vam poder pujar al tren oficial del consolat. I així va ser com vaig retornar a Espanya per Irun.

Com el van rebre a Espanya?

Les noies d'Irun amb mi es van portar molt bé. Eren de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Em vaig fer passar per menor d'edat, tot i que en aquell moment ja havia fet 21 anys. Més que per evitar el càstig i els perills de l'exili, vaig retornar a Espanya perquè aleshores em tocava entrar en quintes i no volia ser declarat pròfug.

Com va entrar de nou a la seva Girona natal?

Una noia de la Secció Femenina em van acompanyar des d'Irun fins a Girona i vaig recuperar la vida normal. Primer vaig treballar a la Gremial, un indret on envasaven gasoses, i després em van venir a buscar els de Cal Escatllar perquè tornés amb ells. Ja hi havia treballat abans de la guerra i l'exili.

Va haver de fer el servei militar espanyol?

No, perquè la meva mare va quedar viuda. Vaig ser declarat exempt per ser fill de viuda.

Si no és indiscreció, com menjava un presoner dels nazis?

Li diré que, com que era jove i tenia molta gana, menjàvem molt de pa negre. Em van dir que era fet de farina de no sé quin arbre africà o alguna cosa així. Ens donaven aquest pa i una llauna de sardines per a dues persones. Això i un plat de sopa a la nit era tot per passar un dia. No és que tinguéssim gana, teníem fam! Però jo el que més vaig patir era son. Quan vaig arribar a Espanya, van haver d'anar a buscar el metge perquè ni amb la dutxa no em podien despertar.

Creu que l'han de compensar pel maltractament rebut?

Ara, als 94 anys, com em poden compensar?

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 03.03.2016

*Més informació sobre el documental FUGIR DE L'OBLIT: https://ca.goteo.org/project/fugir-de-l-oblit

http://www.m.stress.fm/search/Josep%20Bus%C3%B3

Truffaut, una aposta única

Ningú més programa regularment cine en VO fora de Barcelona i voltants

L'àrea metropolitana de Bilbao, amb prop d'un milió d'habitants, no té cap cinema que programi de manera estable en VO. Girona, amb 90.000 habitants, sí. La tossuderia d'un grapat de gent i el suport de l'Ajuntament han fet possible que Girona sigui l'única ciutat catalana, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb cinema en VO tot l'any.

A la foto de Quim Lledó, el Cinema Truffaut, el novembre
del 2010, durant la celebració dels 10 anys. 

L'any 2015, va tenir 23.000 espectadors, tres quartes parts dels quals van anar a la programació de cinema regular, i la resta, a actes culturals diversos. “Per a una ciutat d'uns 90.000 habitants, no està gens malament”, comenta Francesc Vilallonga. Autor de la tesi doctoral que citem a la pàgina anterior i director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull. Vilallonga forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona el Truffaut. “No hi guanyem res, ho fem per amor a l'art”, puntualitza. “La manera de gestionar-lo és peculiar. És una sala municipal, però gestionada per un equip autònom, que va guanyar un concurs. Té una partida pressupostària anual de l'Ajuntament, que va comprar l'antic cinema Modern fa 16 o 17 anys.” Ja fa quinze anys que funciona el cinema Truffaut, amb una programació regular en VO.

“És difícil de dir si és un model exportable, perquè s'ha beneficiat d'una sèrie de condicions –reconeix Francesc Vilallonga–. L'Ajuntament de Girona ha fet una aposta cultural per tenir una sala de VO, que va lligada a la vida cultural de la ciutat. Han volgut fer del Truffaut un pol important de la vida cultural de Girona. Sense recursos públics, el Truffaut no podria existir.” Francesc Vilallonga ho emmarca en el fet que “Girona ha apostat pel cinema, el Truffaut no és una illa. Hi ha el Museu del Cinema, el Temporada Alta hi fa sessions, està vinculat a Girona com a ciutat de festivals...”

Bernat Salva, publicat en el Punt-Avui (Nacional) 06.03.2016