Full de sala del film JANE AUSTEN ARRUINÓ MI VIDA * Cinema Truffaut

Títol original:
Jane Austen a gâché ma vie

País: França, 2024

Direcció: Laura Piani

Guió: Laura Piani

Intérprets: Camille Rutherford, Pablo Pauly,Charlie Anson, Annabelle Lengronne

Gènere: Comedia Dramàtica

Durada: 94 min

Idioma: francès i anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas Roca

A qualsevol llibreria hi ha una història que t’està esperant.

Amb les primeres imatges de Jane Austen arruinó mi vida, ja es veu que serà una pel·lícula delicada, preciosista i amb un toc de combinació entre el que és modern i l’antic. La protagonista Agathe (magníficament interpretada per la jove actriu Camille Rutherford, francesa de trenta-cinc anys i que recentment la vam poder veure amb Anatomia de una caida (2023), també a Milady, Los tres mosqueteros (2023) i la interessant La vida de Adele (2013)), es passeja pels carrers de París en bicicleta i treballa en una llibreria, concretament a la mítica Llibreria Shakespeare & CO, al costat del Sena. Precisament la mateixa directora Laura Piani, que debuta en aquesta pel·lícula com a directora i guionista, per pagar-se els estudis va treballar durant un temps en aquesta coneguda i històrica llibreria. Per tant, és coneixedora de l’encant i el poder dels llibres.

La història precisament va de llibres, del seu poder i la seva atracció. Agathe, a part de ser una bona llibretera, és una gran lectora i coneixedora de Jane Austen i a la que pot recomana una de les seves novel·les a qualsevol client o clienta, que va perduda en la immensitat de possibilitats que hi ha dins una llibreria per triar el llibre. Agathe també vol ser escriptora, i pateix la solitud de l’escriptura, en trobar les paraules adients per explicar una història que atrapi al lector.

Agathe té un problema amb els cotxes, que es desvela molt al principi de la història. A més a més, té molt bon rotllo i s’entén molt bé amb un company de feina que creu que l’Agathe és una bona escriptora. Es diverteixen junts, parlen de llibres... L’Agathe fa dos anys que no té contacte físic amb cap home.

Un dia, Agathe rep una carta on l’inviten a passar uns dies a la Residència d’Escriptors Jane Austen a Anglaterra, per un esborrany de novel·la que ha escrit i que sense saber-ho ella el seu company els hi ha enviat. Ella en principi no hi vol anar, però el seu company la convenç. A partir de l’arribada a Anglaterra, el panorama, l’ambient, el paisatge i els personatges canvien totalment. La història francesa, de cop i volta, es converteix en una història anglesa, idioma inclòs amb una casa que està habitada per uns descendents de la Jane Austen, i que tenen aquell refinament i manera de comportar-se dels “senyors” anglesos, d’una manera tradicional i clàssica. S’ha de dir que té un molt bon començament la nova vida a Anglaterra, amb situacions divertides, plena d’entrebancs i situacions ridícules... tot plegat molt anglès.

Tot i que pel·lícula té una durada de les que no es fan avui dia, de 94 minuts, no té pressa per explicar-nos aquesta història romàntica envoltada de frases de llibres: “La solitud d’escriure, els gestos, fragments d’imaginació”; “Els petits gestos, anònims i oblidats, plens de bondat i amor, són els millors d’aquesta vida”; “La literatura és l’únic remei pel fenomenal desordre del pensament emocional”...

La música és molt important en aquesta història, entra en el moment precís per acompanyar una escena de reflexió, de silenci, una passejada... i se’n va quan ja ha fet la seva feina, potenciar la seqüència.

Ens trobem amb una petita gran obra encantadora, romàntica, divertida, reflexiva i creïble, sobretot per explicar-nos una delicada història d’amor als llibres i a la vida.

Guillem Terribas i Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona  

trailer

https://youtu.be/9mGdziEubJs?si=zyHZT7eLadhRq2h8

Cicle KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut.

Cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a la directora KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut de Girona, del 12 de maig al 9 de juny de 2025. POINT BREAK (1991) STRANGE DAYS (1995) THE HURT LOCKER (2008) ZERO DARK THIRTY (2012) DETROIT (2017). Muntatge, Guillem Terribas.

Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants, per a retrobar el passat...»

Presentació a la Llibreria 22. Guillem Terribas, Maria Lluïsa Amorós i Glòria Mas. 

Maria Lluïsa Amorós presenta aquest dimecres a Girona (19 h, Llibreria 22) Quan el passat ets tu, on explica el recorregut de la protagonista, malalta d’Alzheimer, per l’univers de la literatura, en quedar atrapada en una llibreria. En la presentació intervindrà Guillem Terribas i  Glòria Mas, neuropsicologia i terapeuta de la Fundació Pasqual Maragall.

Com més grans ens fem, més passat som, i menys futur?  

Les persones grans tendim a recordar més la infantesa i altres moments passats. El meu pare [el poeta i escriptor Xavier Amorós] va viure fins als 99 anys, amb el cap ben clar i recordant el passat. De tota manera, el títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres.

Li ha costat posar-se en la pell de la Mia, aquesta dona amb Alzheimer?

M’agrada mot introduir-me dins dels meus personatges. I des de ben petita m’ha agradat escoltar i observar les persones. És a dir, conèixer-les. Vaig tenir una tieta, germana del meu pare, que tenia Alzheimer. Havia estudiat Filosofia i Lletres, va conèixer Espriu, Comas, Molas... I va anar perdent la memòria. Jo em preguntava què hi podia haver en un racó de la ment que li despertés una mica la memòria, perquè la seva mirada buida m’entristia. A vegades la música permet recuperar fragments de memòria, i jo en la novel·la -malgrat que els que tenen la malaltia avançada no poden llegir- faig que el títol d’un llibre que hagi significat alguna cosa per a la Mia, li desperti records.

"El títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres"

Deixant l’Alzheimer a banda: vostè es perd, a vegades, a les llibreries?

Per a les persones que ens agrada llegir, les llibreries són un temple. Hi pots buscar, retrobar, endinsar-te... Els tres temes de la meva novel·la són la dona, l’amor als llibres i l’Alzheimer. El primer llibre que troba la Mia a la llibreria on ha quedat tancada és L’amant de Lady Chatterley, i de sobre li ve el record d’un amor de joventut. A partir d’aquí, tots els llibres que anirà retrobant, l’estimulen. I així el lector coneixerà la història de la sevavida. És una novel·la de pèrdues. Però també de retrobament.

A vostè quin llibre l’ha marcat?

Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen. Per això la meva tasca ha sigut treballar els llibres amb els alumnes, no allò de «llegiu aquest llibre i feu-me’n un comentari per escrit».

I més enllà dels infantils?

Són molts, els llibres que m’han marcat. En alguna presentació han vingut alumnes que havia tingut -ara ja són pares de família- i m’han fet notar que alguns dels llibres que li serveixen a la Mia per a recordar, els havíem treballat a classe. Per exemple, Els fruits saborosos, de Josep Carner, o Mirall trencat de Mercè Rodoreda. També em va marcar El zoo de vidre, de Tennessee Williams, per a mi importantíssim. O un de quan jo era més petita, Vacances a Suècia, d’Edith Unnerstad, els autors suecs m’agraden molt. També Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. I La cantant calba, de Ionesco.

"Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen"

Els llibres infantils la van marcar tant com per a esperar un príncep blau? 

Ui, jo era mot imaginativa, suposo que a causa de la meva gran afició a la lectura. M’inventava jocs i els practicava amb els meus cosins i els meus germans, o amb les amigues de l’escola. En una meva novel·la juvenil, la protagonista és així, i al final la faig tocar de peus a terra, perquè no es pot viure, esperant sempre el príncep blau. De tota manera, jo el vaig trobar. I encara és el mateix. Perquè per estar casats cinquanta anys més el temps de festeig, crec que puc dir que l’he trobat.

Sol llençar llibres, com fan en el seu llibre a causa d’una mudança?

Quan he estat sepultada en llibres, potser em desfaig d’alguns que em van interessar en un moment passat de la meva vida, però que en la maduresa no m’interessen. Els regalo o els dono a alguna llibreria de vell. Però molt pocs, en conservo la majoria.

Compra llibres per Amazon?

No he comprat mai llibres per Amazon, m’agrada anar a les llibreries i remenar, llegir-ne algunes pàgines... M’agrada tenir a les mans el llibre de paper. M’agrada el paper. I les olors. Les olors són també molt importants, per a retrobar la memòria. Un llibre nou fa olor de paper i de tinta, però també els llibres vells, que en tinc unes quantes col·leccions que eren del meu sogre. El meu pare els va donar a la biblioteca, però en conservo la primera edició d’Aloma, de Mercè Rodoreda. La tinc en un lloc preferent, amb la coberta ben gastada, de tantes lectures del meu pare, que era jovenet quan la va llegir per primer cop. Una primera versió, força diferent de la que vaig llegir jo el 1969, ja actualitzada.

Hi ha l’olor del seu pare, entre les pàgines?

Gairebé. Les olors són tan importants, per a retrobar el teu passat...

En la seva novel·la apareix sovint l’expressió «t’estimo». Ho diem poc avui?

«T’estimo» s’ha de dir de veritat, no gratuïtament. Hi ha persones que ho diuen quasi com una frase feta, i jo crec que dit així, perd valor. La frase «t’estimo» és molt important. Per això, en la novel·la es pronuncia en un moment crucial.

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 07.05.2025

MARCELLO MASTROIANNI, nascut per seduir.

Marcello Mastroianni, actor italià que ha estat i es admirat per qualsevol cinèfil del planeta, va néixer a Fantana Liri l’any 1924 i ens va deixar físicament a Paris, l’any 1996. Relativament jove i molt per dir i fer.

El carisma de Marcello ha esdevingut que d’una manera o altra tots voldríem ser Mastroianni, fins hi tot el propi Marcello. 

Fill d’una família de classe mitjana, d’aquelles que els rics no volen i el pobres ho voldrien ser. L’any 1945 quan estudiava en el Centro Universitario Teatrale va conèixer a Luchino Visconti, que li va proposar un paper en l’obra de teatre Un tramvia anomenat desig de Tenesse Williams. Així començà la seva carrera com actor i es a través del teatre que coneixerà a l’actriu Julieta Messina i de rebot al seu marit Federico Fellini. 

L’any 1955, vagant, observant, aprenent i treballant amb directors que comencen a tenir un nom en el mon de cinema italià com Mario Comincini, Giosseppe de Sentis, retrobant-se amb Visconti i, sobretot, a Vittorio de Sica que el dirigida en una sèrie de pel·lícules, moltes d’elles amb la Sofia Loren, començarà a ser conegut pel gran públic i també per la industria i el mon de l’espectacle .Té una forma d’actuar que s’adapta a les exigències i manera de treballar de qualsevol director i país. Es un actor que serveix per tot, que té una capacitat extraordinària, de crear personatges totalment convincents, siguin del gènere que siguin. 

L’any 1960 Fellini, li proposa l’ “escandalosa” ( en aquells temps era fàcil escandalitzar a el personal, sobretot a grups i entitats conservadores) “La Dolce Vita” amb la voluminosa i exuberant actriu sueca Anita Ekberg, acompanyats per una meravellosa i fràgil actriu francesa: Anouk Aimée. 

Full de sala Cine Club Garbí de Malgrat.

Amb “la Dolce Vita” Marcello, aconsegueix un reconeixement popular, però també per part de la critica més exigent. 

A partir d’ara serà un nou “Latin Lover” títol que el conservarà fins el final de la seva carrera i que ell sabrà utilitzar molt bé per seduir a companyes de repartiment com la francesa Catherinne Deneve, que tindrà una filla amb ella, la Chiara Mastroianni; la gran Claudia Cardinale o l’extraordinària Anouk Aimée, a l’actriu americana Fay Dunoway i l’Ursala Andrews... i les que em deixo. 

Va saber combinar les comèdies italianes com “Divorci a l’Italiana” de Prieto Germi o “Matrimoni a la italiana” de Vittoria de Sica; l’esplèndida comèdia d’humor negra “Rufufu” de Mario Manicelli... a pel·lícules més minoritàries d’aquelles que en podríem dir “d’art i assaig” com La Notte de Michelangelo Antonioni a “L’estranger “ de Visconti i moltes altres a les ordres de directors com Ettore Scola, Dino Rissi, Marco Ferreri. 

Tot i no ser un expert en idiomes, Marcello Mastroianni, va saber infiltrar-se en produccions franceses, treballant amb directors com Louis Malle, Jacques Demy, Nadine Trintignat, Jules Dassin, Agnés Varda, o en produccions americanes amb directors com Robert Altman, Roman Polansky, John Borman o Terence Young. 

Marcello, com he dit va ser un actor admirat, reconegut per la gent de la professió i per el gran públic. Marcello va saber estar sempre a punt per treballar amb directors que volien explicar històries, que volien fer un cinema diferent i així ho va demostrar, sobretot, el final de la seva truncada carrera, desgraciadament, va morir d’un càncer de pàncrees. Directors de la talla de Theo Angelopolus, Nikita Mikhalkov, Raúl Ruiz o Manoel d’Oliveira, al qual Marcello admirava per la seva vitalitat i capacitat de treball i l’enveja per l’edat que tenia Don Manoel, vuitanta vuit anys. El director portuguès encara va viure molts més anys, va morir a l’edat de 108 anys. 

Tot i la seva agitada vida amorosa, com a bon italià, només es va casar una vegada. Va ser l’any 1948 amb Flora Carabella. De la qual no es va divorciar mai i van tenir una filla, la Barbara . 

Es difícil trobar un actor tant versàtil, divertit, intel·ligent, seductor, creïble, generós i que sempre se n’ha sortir, amb dignitat, de tots els personatges que ha interpretat amb més de dues centes pel·lícules que va participar. 

Com he dit el principi, tots voldríem ser una mica (o molt) com en Marcello, fins hi tot el propi Marcello. Sortosament, sempre ens quedaran les seves pel·lícules. 

Guillem Terribas Roca. Full de Sala del Cicle de dedicat a Marcello Mastronianni, el cine Club Garbí de Malgrat. 

Nota: Molt recomanable el visionat del programa de Televisió Espanyola A FONDO, dedicat a Marcello Mastronianni, presentat i dirigit per Joaquin Soler Serrano, emès 19.03.1978.

 https://www.rtve.es/play/videos/a-fondo/fondo-marcello-mastroianni/3706383/

Presentació del llibre INSÒLITS de Lluís Mateu

Imatges de la presentació del llibre INSÒLITS de Lluís Mateu el 22 d'abril de 2025 l'auditori de la factoria de la Coma Cros de Salt. Imatges i realització de Guillem Terribas Roca.

CAMPANYA DE SANT JORDI 2025 * Llibreria 22

Imatges i recomanacions de la Campanya de sant Jordi a la Llibreria 22. Dissabte dia 19, més de 40 autors signant a la Llibreria 22: Maria Barbal, Xavier Bosch, Marta Romagós, Martí Gironell, Xavier Sala Martin, Núria Cadenas, Nina, Ramon Solsona, Elisabet Jané, Estel Solé, Priscilla Morris, Montse Albés, Najat El Hachmi, Miriam Tirado... El dimecres dia 23 a les parades de la Llibreria Geli i la 22 de la rambla i a la Llibreria 22, també més de 40 autors de "proximitat" signant els seus llibres: Josep Pastells, Pere Parramon, Carles Ribas, Josep M. Fonalleras, Tura Soler/Jordi Grau, Pierre D. La, Josep Lagares, Pep Valsalobre, Gemma Santaló, Salvador García, Quim Nadal, Rosa Font, Carles Sala, Quim Vilar, Mar Camps, Luís Lucero, Maria Lluïsa Latorre... Molta i molta gent amb ganes de llibres i de passejar. Un Sant Jordi Històric. Realització Guillem Terribas.

HISTÒRIES DE LA LLIBRERIA 22: "Gener / Abril 2025

Imatges, presentacions, passejades per la Llibreria, recomanacions i informacions de llibres i lectures per Sant Jordi 2025 i... per tot l'any. realització Guillem Terribas.

Full de Sala del Cinema Truffaut del film PARENOSTRE

PARENOSTRE Espanya, 2025

Direcció: Manuel Huerga

Guió: Toni Soler

Intèrprets: Josep María Pou,

Carme Sansa, Pere Arquillué
Gènere: Drama biogràfic
Durada: 96 min
Idioma: català
Data d’estrena: 16/04/2025

La Caiguda del Mite

Manuel Huerga ( Barcelona 20.10.1957) ens va sorprendre amb un programa de televisió, a TV·3, totalment innovador anomenat Estoc de Pop (19833/1985) un programa cultural que parlava de llibres, musica, teatre, actuacions en directe i moltes més coses amb una originalitat, i més tard va ser el responsable del programa ARSENAL (1985.1987) que va superar en qualitat i innovació a l’anterior programa, al poder disposar de més mitjans, tant econòmics com tècnics. Huerga va portar el seu esperit i bagatge innovador a BTV que en va ser director durant els anys (1997 al 2003). Huerga, ha sabut alternar les seves feines de responsabilitat, fent curts metratges, telefilms, llargmetratges com per exemple l’extraordinària pel·lícula Salvador Puig-Antich (2006). L’any 2010 ja va fer un telefilm sobre Jordi Pujol amb el títol de “Jordi Pujol, 80 anys”.

Manuel Hurga, ara estrena, una nova experiència sobre aquest personatge tant important dels darrers anys de la Història de Catalunya anomenat Jordi Pujol i Solei i ho fa amb una història escrita per un conegut historiador i periodista, que coneix bé el mitja audiovisual, que es Toni Soler.

Aquest tàndem, acompanyats per uns actors de primera línia, ens proposem una revisió i reflexió sobre com un personatge tant estimat i admirat pot esdevenir una persona depreciada i arraconada per la mateix societat que l’ha adorat i votat durant molts anys perquè sigui la persona que presideixi Catalunya. Parenostre, comença durant la celebració de la tercera victòria per majoria de Jordi Pujol l’any 1988, a la presidència de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment estava a dalt de tot de la seva popularitat i no hi havia ningú que li pogués fer ombra, ni en Maragall !. D’una manera molt didàctica i a través d’anar endavant i enrere amb el temps, que no molesta ans el contrari ens va situant, veurem com Pujol va creant el personatge, com es va realitzant com a líder, com és compromès amb Catalunya, però també com a fill de una família molt ben estant, que coneix a una noia que l’estimarà fins a les darreres conseqüències i que durant tot el matrimoni estarà sempre el seu costat, però també controlant els interessos familiars i, sobretot, dels fills. També veurem com les coses es compliquen i tota la aquella vida “controlada” no ho està tant i veurem com el comissari Villarejo ja feia de les seves. Veurem l’ambició dels fills i ell, en Pujol, no controlant la situació entre altres coses perquè durant tots els anys la família ha estat arraconada pel seu servei a Catalunya, retret que li fa diverses vegades la seva dona Marta Ferrusola. 

Son curioses les imatges de la vida quotidiana, de les celebracions, de les trobades familiars. En Pujol se’l veu la majoria de les vegades assegut en un racó, en una butaca llegint La Vanguardia i la Marta preparant el dinar, col·locant la taula i posant ordre en les diverses discussions de la “mainada”.

Josep M. Pou, no imita a Pujol en la parla i poc en els gestos, però es convincent en el personatge que interpreta d’un pro-hom, d’un polític que ha “estat” important i necessari i que el final de la seva vida viu una decadència no prevista i que el pot portar a l’oblit. La resta dels actors com Carme Sansa, en el paper de Marta Ferrusola, està molt convincent i el manté durant tota la història. Pere Arquillué, perfecte fent de Jordi Pujol Ferrusola, el col·leccionista de cotxes i de moltes més coses... David Selvas, té un petit paper però interessant fent de President Mas. Molt interessants els breus personatges de Mn. Ballarin interpretat per Lluís Soler i el del Rei Juan Carlos, que el broda l’ actor Alberto San Juan.

La pel·lícula s’ha realitzat utilitzant les darreres tècniques audiovisuals, imatges sobreposades i transparències per mostrar es diferents espais, tant interiors com els exteriors del film. Per una banda li donen una agilitat i més comprensió en la narració, però per l’altra en alguns moments és nota que son imatges “falses”.  Parenostre pot ser un primer esborrany, cal recordar que la majoria dels personatges encara son vius, d’una història que amb els temps es podrà explicar amb més detalls i amb més coneixement. També la distància, els anys, la faran més realista. De moment, comencem per aquest interessant document, sobre un fet que va canviar el pensament de molta gent.

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

 https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=5065&titol=Parenostre&mode=1

El blog de Salvador Montal, parla de  PARENOSTRE 

https://blocs.mesvilaweb.cat/vador/altres-veus-parenostre-de-manuel-huerga/

Les Tres Martines

 

Conferència: QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

Bona tarda bona gent, amb les moltes ofertes que hi ha avui a la mateixa hora, es d’agrair la vostra presencia en aquest acte que vindrà a ser una mena de pròleg/reflexió de la Setmana Santa i els seus orígens cristians. 

Agrair a la presidenta Rosa Domingo haver confiat amb la meva persona per obrir els diferents actes que ha organitzat la Confraria del Sant Sepulcre per aquesta Setmana Santa 2025.

La Setmana Santa amb els temps, els anys i els canvis generacionals s’ha anat transformat, però la base continua essent la mateixa: recordar uns fets que van passar ara fa dos mil anys. La majoria de la gent que avui estem aquí hem viscut unes setmanes santes, grises, serioses i molt controlades per l’església com per la mateixa societat. I no només pasava aquí entre nosaltres on hi governava un general per la “Gracia de Dios” , sinó que era una manera de viure-la, sobretot en països mediterranis, o del Sud d’Europa com França, Itàlia. Portugal, Grècia...

Era una setmana que no hi havia escola, però tampoc música popular, però si musica seriosa. Hi ha l’anècdota que els bons melòmans, els hi encantava la setmana santa perquè era l’única setmana en que les emissores posaven musica clàssica. No hi havia cinema, ni teatre, ni cap tipus de diversió. Silenci total i cares serioses. I no es podien tenir mals pensaments. Les úniques “distraccions” que teníem eren anar a les processions i actes religiosos. El divendres era el dia de més concentració. Reflexió i de silenci. A Girona era “tot un espectacle” viure i veure la processo amb aquella seriositat, aquell silenci, només trencat per algun membre de les confraries que anava arrastrant cadenes amb els peus descalços. Ara s’ha perdut tot el respecta i es un passar i enraonar dels diferents espectadors que la majoria no saben de que va la cosa. I el diumenge, oh el diumenge de resurrecció!, vivies intensament la resurrecció de Crist. Tornava tot a la normalitat: l’alegria, el cinema, la música, ...Allò era una autentica festa.

Personalment vivia molt intensament els esdeveniments de l’Església, el Nadal, La Setmana Santa, el diumenge de Rams i els actes religiosos de la Festa Major ...

No sé com, fos a l’escola o l’ambient que es vivia, vaig tenir una adolescència que la religió em va marcar i em va ajudar. I es curiós, perquè la meva família no era de “missa”. Un diumenge sense anar a missa el matí i el cinema a la tarda, no era un diumenge complert per a mi.

L’escoltisme que estava molt influenciat i promogut per capellans progres i no gaire addictes al règim, em va ajudar a veure i viure d’una altra manera el cristianisme i aprendre a conviure i a conèixer els meus orígens, compartir experiències. A conèixer el meu país i la meva llengua. Va ser en aquesta època de l’escoltisme que vaig saber que el meu no era “Guillermu” sinó Guillem.

Es a través de formar part de l’escoltisme a Salt, que vaig entrar a fer de monitor en els diferents actes religiosos de la parròquia . Ser monitor consistia en fer de conductor a les diverses misses que es feien els diumenges i festes de guardar. Ens les repartíem entre diversos companys. La nostra feina consistia en estar drets davant del micró, al canto dret de l’altar des de on anàvem indicant a els feligresos quan s’havien d’aixecar i de tornar a seure. Llegíem l’epístola, també les pregaries... A mi em van servir molt per trencar la meva timidesa, llegir i vocalitzar correctament i per saber estar davant d’un micròfon, com estic fent ara. 

Un bon dia, al igual que mai he sabut el perquè i d’on venia la meva fe amb la religió catòlica a la meva adolescència, vaig deixar de tenir fe, sense saber perquè, però tampoc amb rancúnia. La fe en va deixar de la mateixa manera que havia vingut, sense fer soroll i sense donar explicacions.

I ara estic aquí davant de tots vostès reivindicant els meus orígens, els nostres orígens cristians.

Uns orígens que ens donen una personalitat, una manera de fer i de pensar. Detalls de la vida quotidiana que tenen a veure amb el nostre passat i present cristià.

I penso que això no s’explica prou, que hi ha una mena de complexa de viure, pensar i actuar amb referents cristians, que no tenen a veure obligatòriament en ser creient i combregar amb la manera de fer o actuar de l’església catòlica. 

Per tant si no reivindiquem la nostra procedència cultural, sinó l’expliquem i no l’ensenyem a els nostres fills o a les noves generacions serà molt difícil que entenguin molts dels comportament que la societat que els hi ha tocat viure.

Una part del planeta té uns referents cristians, una altre part tenen musulmans a través de Mahoma i una tercera amb el Budisme. Hi ha moltes més creences i educacions, però aquestes tres son les que tenen més influencia en la cultura i la història de la humanitat. També s’ha de dir que moltes vegades aquestes doctrines, aquestes religions han estar mal interpretades i fins hi tot manipulades per interesses d'alguns i han fet molt de mal i encara en fa, en nom de Deu, de Mahoma o de Buda  s’han fet molts de disbarats i s’ha vessat molta sang. 

Per tant, respectem totes les creences i procedències però no oblidem les nostres.

Si no expliquem de que va la cosa, les noves generacions els hi serà molt difícil saber perquè toquen les campanades a pobles i a les ciutats. Saber d’on ve i que vol dir allò que diem cada dia moltes vegades “Adéu”, Adeu-siau o Deu vos guard. Quan a l’escola es celebra el sant d’uns dels alumnes, es poden preguntar, que es un sant?, perquè el Sant Jordi, el Sant o la Santa del poble, o de la barriada que celebra la seva festa. Que fan i que es una església, perquè a cada ciutat i pobles hi han esglésies, perquè serveixen i qui les va construir i perquè?.

Perquè Roma es important i hi ha tants edificis emblemàtics i històrics que formen part de la nostra Cultura. Perquè es va fer la Capella Sixtina i que ens explica el fresc de la Creació pintat pel Gran Miquel Angelo i les famoses i extraordinàries escultures de Moisès o el David que es poden veure a Firenze. Tota historia de l’art, de la literatura i del pensament, tenen uns fonaments cristians i les noves generacions no ho acabaran d’entendre la seva educació i el seu pensament si no tenen uns coneixements i cristians.

Pier Paulo Pasolini, escriptor, cineasta, homosexual i comunista, va fer la millor i més premiada pel·lícula sobre Jesucrist “L’evangeli segons Sant Mateu” 1964. El mateix Passolini en diu que “les imatges mai podran arribar a l’altura poètica dels textos “. 

Deixeu-me explicar una anècdota d' Enrique Irazosqui, actor basc, el seu pare havia estat un notari que va viure uns anys a Girona. Enrique, quan tenia 19 anys fou enviat pel il·legal partir comunista espanyol a Itàlia per assistir a una trobada dels comunistes italians. En un descans del final de dia prenen un refresc, va entrar a la sala un personatge que va sorprendre a el personal. Irazosqui va preguntar qui era i li van dir, en veu baixa, que era el director de cinema Pier Paolo Pasolini. Irazosqui, ni idea de qui era. De cop Pasolini s’adreça cap a ell amb la mirada fitxa a la seva persona i sense dir res, comença a donar voltes entorn a la seva persona. Irazosqui acollonit. De cop i volta, Pasolini el senyala i li diu: Tu ets el meu Jesuscrist. Aquesta història, me la va explicar el propi Enrique Izazosqui en les moltes trobades que vam tenir a la Llibreria 22 i altres indrets. Vivia a Cadaquès i ens va deixar físicament l’any 2022. Una llàstima, un gran personatge que ens apreciàvem molt. 

El mateix Pasolini, amb rerefons cristià va fer les populars i divertides pel·lícules “Els contes de Canterbury” i el “Decameron”. L’aragonès i extraordinari director de tendències surrealistes i exiliat durant molts anys a Mèxic, Luis Buñuel, un anticlerical convençut, la majoria de pel·lícules que va realitzar sempre hi surten capellans o històries que tenen a veure amb la religió com “Simon del desierto” (1964), un predicador en el desert pujat en una columna ; “Nazarin (1959)” interpretada per Francisco Rabal, la història d’un capellà de poble i les seves temptacions i ve a ser una mena de jesús reencarnat, basada en obra de Perez Galdos i que fou rodada a Mèxic. Tristana, del 1970, rodada ja a Espanya, concretament a Toledo, es una co-producció espanyola-francesa i està interpretada per Catherine Deneuve, Fernando Rey. Basada, també, amb una novel·la de Benito Perez Galdos. El protagonista un anticlerical convençut acaba els darrers anys de la seva vida jugant a cartes amb capellans. 

Per entendre aquestes pel·lícules i moltes altres, has de tenir una base i coneixement del cristianisme.

Les noves generacions han de saber el perquè de la Setmana Santa, de la processons, dels cants, de la història i dels fets. Se’ls hi  ha d’explicar, de la mateixa manera que se’ls explica la història de Catalunya, d’Espanya o d’Europa. D’una manera neutra. Llavors podran entendre tota aquesta moguda i, també, les representacions com la Passió d’Esparreguera i de molts altres representacions de setmana santa a diferents pobles i ciutats. I el mateix temps entendran millor l’argument de pel·lícules tant emblemàtiques com Els Deu Manaments, Ben-Hur, Rey de Reyes, El Judas... i expressions com “acabaràs mentint tantes vegades com ho va fer Sant Pere” . Per cert, l’altre dia en un programa de ràdio de màxima audiència en una entrevista a un conegut cuiner, aquest va dir “si va mentir tres vegades com aquell que no recordo com es deia...” el conductor i entrevistador, va callar i al cap d’una estona va dir “Sant Pere”, segur que l'hi havia dit el tècnic des del control. El mateix passa amb el Nadal, el naixement de Crist i tot el que hi ha en seu entorn. Les representacions tant populars com “Els Pastorets”. Tota aquella mainada que hi assisteix, la majoria no saben de que va i que hi fan els àngels, els dimonis, els romans i els pastors i aquell nen que neix en una cova. I els Reis... Hi ha grans discussions i divagacions en alguns ajuntament per com com s’han d’il·luminar els carrers per aquestes festes de Nadal i Reis. Encara hi ha aquella mentalitat de no mostrar elements decoratius nadalencs, no fos cas que ataquéssim les sensibilitat dels no creients i dels que confessen una altra religió. No siguem hipòcrites, que estem Celebrant?: El Nadal i el naixement del nen Jesús. Doncs no amaguen els elements que acompanyen a aquest sentiment, aquetes festes. Estem en una societat que té un orígens i una manera de celebrar les seves festes i no es pretén molestar ni ofendre a ningú. Hem de respectar les creences de tothom, però no per això hem d’oblidar d’on venim i les nostres costums.

Per tant gent de bé, aquestes son unes reflexions que fa temps que em faig i avui m’heu donat la oportunitat de compartir-les amb tots vosaltres, amb tota la bona fe i el respecta del que cada u creu i viu. Només que mai hem d’oblidar que si perdem o oblidem els nostres orígens, perdrem la nostra identitat. 

Que tingueu una molt bona setmana santa. 

Guillem Terribas Roca

Casa de Cultura, 04 d'abril de 2025

Crònica a la revista FLAMA ( Agència cristiana de notícies)

 https://www.agenciaflama.cat/guillem-terribas-si-oblidem-els-origens-no-sabrem-don-venim-ni-cap-a-on-anem/