JORDI GRAU: Quim Curbet, el cronista de Trístia

Presentació a la 22: Quim Curbet, Joan Boadas i Josep M. Muñoz.

Aquest migdia, a les dotze, a l’Espai 22 de la Llibreria 22, Quim Curbet i Hereu presenta el seu darrer llibre, Cròniques de Trístia, que ha publicat L’Avenç. Ho farà acompanyat del cronista oficial de la ciutat de Girona, Joan Boadas, i de l’editor Josep Maria Muñoz. Aquestes cròniques són contes inspirats en les històries que un jove Quim Curbet escoltava a casa seva o a cals parents: unes històries podríem dir que mai explicades del tot perquè encara feia basarda fer-ho o amagades perquè els nens encara eren massa petits per sentir-les. En aquelles històries o mitges històries, Quim Curbet s’hi inspira per fer-ne aquestes cròniques, que situa a Trístia, una ciutat molt semblant a Girona, en una època molt reculada, com es diu a la contraportada. “Una ciutat que havia perdut una guerra i havia vist com afusellaven un dels seus fills més il·lustres”, s’hi escriu.

És a partir d’aquestes engrunes d’informació que l’autor, com fan els paleontòlegs quan troben una vèrtebra i un ullal en les excavacions i aconsegueixen reconstruir un dinosaure, acaba escrivint unes històries que, si no són del tot reals, s’assemblen molt al que va passar en aquella ciutat. L’autor explica que Trístia ve de ‘ciutat trista’, però també és el nom que Ovidi donava al lloc on va passar l’exili en terra de bàrbars.

En Quim va anar escrivint aquestes històries durant el 2019, quan la seva mare, Maria Hereu, va emmalaltir i ell la va cuidar. Va empalmar amb l’any de la pandèmia i van anar sorgint aquestes històries, algunes de les quals les va penjar a les xarxes i d’altres les va enviar als amics després de fer-ne imprimir cinquanta exemplars. Va passar el temps i una trobada amb Quim Español el va animar a publicar-les. Va ser el detonant d’aquest llibre que es presenta avui, editat per L’Avenç després de la intermediació de Guillem Terribas.

Són històries interessants i picants, que ens expliquen com eren aquells anys de postguerra, de mancances de tot tipus i de molta por. En forma de conte o de crònica, deixen constància d’uns fets que poden semblar ficticis, però que van ser ben reals, històries de postguerra que l’autor va escoltar en alguna sobretaula, que li van restar a la memòria i que ha recreat, situades en una ciutat fictícia però que va ser grisa i negra. O petita i delicada, si ho volen més amable.*****Quim Curbet és, de fet, un altre cronista de la ciutat. Fotògraf professional, va cedir a l’Arxiu Municipal 30.000 negatius de quan va començar ajudant Salvador Martí i de quan es va posar per a ell a Salt, a l’estudi que havien engegat Josep Maria Oliveres i Jordi Font. Després va treballar a la impremta familiar, on s’imprimien Presència, Recull, Ressò, Som i els Quaderns de Comerç que editava Josep Maria Ginés. I on també imprimien llibres. Després va ser editor. Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions i Curbet Edicions van publicar molts i molt necessaris llibres a la nostra Girona. Catorze dels quals, seus, com reculls dels seus articles al Diari de Girona i sèries com ara les Barretades. El món per barret ha estat la darrera sèrie, escrita a partir del 14 de novembre de l’any passat fins fa un mes. Quim Curbet, cronista de Trístia i Girona.

Jordi Grau, publicat en el Punt-Avui 16.12.2023

Vídeo de la presentació:

GEMMA BUSQUETS: El tap de xampany

Gemma Busquets

Carver escrivia amb una foto de Txékhov i en un dels seus darrers contes, Encàrrec, transita narrativament de l’agonia de l’escriptor rus en un balneari al tap de xampany que el cambrer recull guardant-se’l a la mà. Del més transcendent al detall menor, insignificant i que condensa l’encàrrec més gran: viure. Dijous, a la Mercè, Miquel Berga va entrelligar amb mestratge Carver, Hemingway, Txékhov i Vicenç Pagès Jordà. En finalitzar la conferència, s’escoltaven al claustre els festius taps de xampany llevats i vaig recordar l’escena del ball de Doctor Jivago quan Tònia s’ha fixat en Lara i fa notar a Jivago que hi ha una noia molt especial a la sala. El metge, però sobretot el poeta, respon que hi està ballant. La galanteria fa somriure Tònia i tots els

sentimentals. Quan els bolxevics l’arresten, Strélnikov reconeix que havia llegit la seva poesia però que ara la troba sentimental. Carver va escriure un poema a Jivago i el seu bigoti fi. Vaig fer dringar la copa amb la de Guillem Terribas al brindis de “sempre ens quedarà la datxa nevada de Varikino”. El llibreter, galant i sentimental, va invocar dos escriptors que pocs dies abans de morir, també massa d’hora, li van expressar una debilitat compartida: la del sentimentalisme per la història del metge poeta, de l’amor que no serà i de la revolució que triomfarà. Vaig recollir el tap de xampany i me’l vaig guardar clos a la mà pensant en Miquel Pairolí i Juan Luis Panero.

Gemma Busquets, 17.12.2023 publicat en el Punt Avui

Presentació a la Llibreria 22 del llibre CRÒNIQUES DE TRÍSTIA de Quim Cu...

Joan Boadas, cronista de la ciutat de Girona i Josep M. Muñoz, editor de l'Avenç, han presentat el 16.12.203 a la Llibreria 22 el llibre de Quim Curbet CRÒNIQUES DE TRÍSTIA. Aquest es el reportatge que n'ha fet Guillem Terribas.

I Memorial Vicenç Pagès 14 12 2023

A un any de la mort prematura de l'escriptor VICENÇ PAGÈS, s'institueix el 14 de desembre (data del seu naixement l'any 1963) El Memorial Vicenç Pagès, que es portarà a terme, cada anys en el Centre Cultural de la Mercè de Girona.

JORDI BOSCH: Biquini de canelons

Un matrimoni gastronòmic perfecte: amor i conveniència en una queixalada.

Joan Roca i la Montserrat Fontané (pares dels germans Roca) tastant el bikini de canelons de la Bikineria de Jordi Roca DDG

Hi ha algunes coses, de les quals avui escriuré, que ja han aparegut en algun article anterior, però mai juntes. D’una banda, els germans Roca i la seva família, pels qui tinc una gran estima. També la tinc pels canelons, plat pel qual he fet, literalment, kilòmetres quan m’ha arribat el corresponent avís. No resta al marge dels meus afectes el biquini, que és la golafre, senzilla i nutritiva combinació de dissabtes o diumenges al vespre al sofà veient el darrer partit de futbol televisat de la setmana. Els meus nebots poden donar fe de les generoses racions de formatge comté i pernil dolç per farcir dues fines i llargues làmines de pa de motlle Italià amb sobredosi de mantega. L’únic plat que m’han vist cuinar mai.

Veig la mà d’en Jordi Roca, el més petit dels germans i reconegut com a millor pastisser del món, darrere d’una de les seves iniciatives: la bikineria, recentment oberta prop de la gelateria Rocambolesc. A poc a poc, des de El Celler de Can Roca, han anat configurant un mapa gironí dels Roca que donen oportunitat tant a molts joves de treballar-hi com als visitants d’aproximar-se a la creativitat del seu món. El fet és que a l’Instagram d’en Jordi descobreixo que en Joan i la Montserrat, pares dels germans Roca, els jefes, acaben de tastar i mostrar la seva satisfacció pels biquinis i, sobretot, pel nou: un biquini de canelons de Nadal. Ho he de llegir dues vegades per creure-ho: biquini i canelons plegats. Quin matrimoni més perfecte. Amor i conveniència.

El fet és que, com que la curiositat periodística, afortunadament, mai l’he perduda, agafo una peça d’abrigar i enfilo el carrer cap a la bikineria dels Roca. No puc esperar. És d’hora, però ja està oberta i encara sense cues. Quan faig la primera queixalada em trobo al davant a un conegut llibreter del carrer Hortes de nom Guillem i del que, per discreció, no dic el cognom. Li he de donar una explicació quan atén irònicament en silenci respecte al meu consum matinal del biquini: «és per l’article, em calia provar-lo per parlar amb coneixement de causa». Com que han trobat el punt de cruixent perfecte i la farsa és exactament la mateixa, amb l’exacte sabor dels canelons que serveixen tots els divendres dins del menú diari en el restaurant «dels pares» a Taialà, gaudeixo d’uns minuts de màxima felicitat.

Els canelons és un plat mític, la seva presència a les taules familiars el dia de Sant Esteve evoca grans moments vitals. És també un plat de festa major i de grans diades. En podria llistar alguns: els 13 canelons que als vint anys em vaig cruspir a la Fonda Puig d’Osor, el meu record de tots els temps. Els que he menjat tantes vegades a La Roca Petita de la mà de l’Angelina: em treien la plata sencera i em demanaven quants en volia. I, sobretot, els de la meva mare, Pilar Molinet. Fa uns anys en Sergi Pàmies va escriure un magnífic article a La Vanguardia: «La nadala dels canelons». Parlava d’un amic del gremi periodístic-televisiu que va haver de tornar dels Estats Units a Girona per la sobtada mort de la mare el dia de Sant Narcís. A la nevera hi va trobar la plata de canelons preparada per gratinar. No cal que diguin que em vaig sentir identificat i emocionat en llegir-lo. 

Un record vull tenir també per en Dani Redondo, el xef gironí que es va posar al capdavant de la cuina del restaurant dels «pares». Segur que en Dani, guardià de les essències de la casa mare de Taialà, hauria gaudit d’aquest biquini, aquesta entremaliadura que acostarà els seus canelons, els canelons de tots, a més públic. Quan a casa meva es menjava canelons per dinar, ja al vespre per berenar-sopar m’aprofitava dels que restaven a la plata per escalfar-los i dipositar-los a les magnífiques barretes de pa que feien a la fleca Pont (avui Boix) del carrer de Santa Eugènia. Pels que fa als entrepans dominicals fora de casa les alternatives eren els de calamars a la romana del Rhin Bar o el frànkfurt del König o del Duran Bar. 

Algunes vegades he escrit que quan me’n vaig anar a viure per primer cop a Madrid vaig trobar a faltar, gastronòmicament, tres o quatre coses: no hi ha bars tipus «frànkfurt» com a qualsevol poble de les nostres comarques, al cafè amb llet li diuen cafè i a l’inrevés, no trobaves llegums cuits a cap dels mercats de la capital i, si una tarda a una cafeteria demanaves un biquini et prenien per boig: «Caballero, querrá decir un sandwich mixto!, a ver si se entera de una vez». 

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 10.12.2023

Tina Casademont: LOTERIA FAMILIAR

 

Tardor hivern 2023 a la Llibreria 22 / Lectures i més...

 Imatges de la Llibreria 22 i recomanacions de llibres que han aparegut durant la tardor i l'hivern 2023. Realització: Guillem Terribas (04.12.2023)

Promo llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA . Guillem Terribas .

Espot promocional del llibre de Guillem Terribas DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA. Fragment del film "Cruce de destinos" (Bhowani Junction, 1956 USA. de George Cukor, amb Ava Gardner i Stewar Granger).

MARTA GIBERT, del periodisme a la ficció d'ELS NENS FEROTGES / llibreria 22

 

La periodista Marta Gibert Ortensi (Roses, 1974) és una cara ben coneguda per als espectadors de TV3, on treballa des de fa uns 18 anys i ha fet diverses tasques, entre què la direcció i presentació del programa Salpem! En paral·lel a l’activitat audiovisual, Gibert mai no ha parat d’escriure, com a col·laboradora i columnista d’alguns mitjans, però també tastant la ficció de portes endins. Fins ara. Perquè acaba de publicar la primera novel·la infantil, Els nens ferotges ( La Galera ), que ja va presentar a Roses i que dissabte vinent, 28 d’octubre, presentarà a la Llibreria 22 de Girona (12 h), acompanyada pel llibreter Guillem Terribas.
“La meva idea inicial era escriure novel·la per a adults i ja n’he fet alguna cosa. Però el fet de tenir dues nenes m’ha portat a la literatura infantil, perquè durant molt de temps he anat a la biblioteca i he llegit amb elles”, explica Gibert, que, més enllà dels gèneres, subratlla “la satisfacció d’escriure un llibre i que te’l publiquin: això no té preu”.
Il·lustrat per la tarragonina Laia Ferraté, Els nens ferotges no explica una història, sinó dues d’interconnectades, una de més propera a la realitat i una altra de més fantàstica. “El punt de partida era escriure una història de dracs, perquè m’agraden molt. En aquest llibre, hi ha molt de mi, de la meva imaginació”, explica la mare de l’Ona i la Laia, que han prestat els seus noms a dos personatges del llibre: l’Ona és una noia a qui li agrada molt escriure; farta de llegir històries en què els bons i els dolents sempre siguin els mateixos, decideix escriure un conte, amb les il·lustracions d’un nou amic, l’Edu, en què els nens són els ferotges i els dracs, com la Laiac, uns personatges bons i generosos. Aquestes dues capes o nivells narratius es diferencien pel fons més fosc de la part del conte que va escrivint l’Ona. “M’agrada treballar en capes i, fins i tot, en una primera versió n’hi havia tres, en comptes de dues, però ho vaig trobar massa complicat”, explica Gibert, que diu que ja està “molt motivada” per escriure una segona novel·la infantil o juvenil –aquesta està recomanada per a la franja de 10 a 12 anys–, de què només té clara una cosa: no hi haurà dracs.

Xavier Castillon 24/10/2023 publicat en el Punt Avui

Les imatges son de la presentació a la Llibreria 22

David Trueba: El gran luxe és observar

 

David Trueba, amb en Guillem Terribas, Edmon Roch i David Verdaguer, en els Ocine a la presentació
del seu darrer film "El saben aquell"

David Trueba, cineasta i escriptor         

Després d’estudiar periodisme, David Trueba, amb vint-i-tres anys, va decidir anar a Los Angeles a fer un curs de guió a l’American Film Institute. Allà va conèixer Déu, com va dir poc després el seu germà Fernando, és a dir, Billy Wilder. Hi va estar parlant durant més de dues hores i va entendre unes quantes coses sobre el cine i sobre la vida: “Em va ensenyar que, quan tens talent, és una obligació ser generós i obert, modest i accessible”. És tan innegable que David Trueba té talent com que posa en pràctica, a més a més, totes aquelles virtuts que li va transmetre Wilder. Un dels secrets de la seva carrera potser el podem trobar en el que ha declarat arran de l’estrena de “Saben aquell”, la pel·lícula sobre els inicis d’Eugenio com a humorista. Explica Trueba que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba “la part de mi mateix que té relació amb la història”. És a dir, una projecció personal que, en el cas d’Eugenio es concreta així: “Era una persona generosa, que va fer coses molt maques per la gent, però que tenia una part de timidesa”. És el Trueba (sempre ho ha estat) que mira d’indagar en el perquè de les coses, des de les primeres comèdies, ben travades i podríem dir que frívoles, fins a retrats generacionals que dibuixen tant el panorama d’una època com els conflictes íntims, el desgavell de l’adolescència, els somnis perduts de l’edat adulta, o les històries d’amor en equilibri precari. I que ho fa des d’una mirada que és especialment tranquil·la i benèvola, sentimental, però no pas ensucrada.

Trueba és l’home de cine que observa (“ara mateix, el gran luxe és observar”), però també l’articulista que analitza el món o el guionista que va a la recerca d’una veritat que és canviant i calidoscòpica. És el cas, per exemple, de les seves incursions en el cinema documental, en l’entrellat de la família Pujol Ferrusola, de la Reina Sofía o de Felipe González. Trueba observa i s’entreté en un invent – el rellotge de sorra – que “permet visualitzar el que és invisible”. En una de les seves novel·les, “Blitz” (Anagrama, 2015), exposa que allò que ens explica és “la nostra baralla amb el temps”. El protagonista, de professió paisatgista, dissenya un jardí en el qual hi ha un rellotge d’aquests, “que recorda als qui hi passegen que tres minuts poden ser molt llargs si et dediques a observar-los”. La consciència física i no només intel·lectual del pas del temps i, alhora, la percepció que tot el que fas (en el seu cas, un allau de creativitat, en el qual també hi podem incloure lletres de cançons i peces teatrals) és una mena d’àlbum (“com els que les mares tenien a casa”), amb fotos que no es poden desenganxar perquè formen part de la memòria del que vam ser.  

No es pot explicar tot a partir de la infantesa, però sí que hi ha senyals que, amb el pas dels anys, es conformen com a premonitòries. Ho devia ser, per descomptat, ser el petit de vuit germans, criat en “un clima de llibertat i autonomia” perquè els seus pares ja devien estar cansats d’haver educat els set primers. I també el fet que el pare era venedor ambulant de màquines d’escriure i que, de ben jovenet, va tenir a l’abast la mítica Lettera 35 d’Olivetti, allà on es van forjar, probablement, les futures pel·lícules, els relats encara per imaginar.

Al mateix temps (això m’ho explica el llibreter Guillem Terribas, que va conèixer Trueba en el rodatge de “Soldados de Salamina”), i encara que sembli contradictori, la necessitat de ser l’assenyat en aquell guirigall familiar on s’acumulaven quatre generacions. “Trueba és certament molt amable, et mira quan hi parles, i confessa que té la pulsió d’abraçar la gent, com si volgués transmetre una idea de protecció, de nitidesa i tranquil·litat, sense presses, com passa en les seves pel·lícules”.

Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 17.11.2023