Guillem Terribas: Memòria i plàstica

Aquest vespre (19 h) Guillem Terribas presentarà una mostra a la Biblioteca Municipal de Palafrugell.

Que siguin «obres recents» no vol dir que no posseeixin un passat il·lustre. La idea és que fa més de mig segle que Guillem Terribas participa, d’una manera o altra, en l’activisme polític i cultural de Salt i Girona. Als anys setanta va participar en la gènesi i la posterior consolidació de l’ADAG, també s’encarregava, durant la transició, de fer materials gràfics pels diferents moviments veïnals o, com ara, d’exposar, per exemple, a la sala Fidel Aguilar al costat dels enyorats Faixó, Escuder o Torres Monsó, entre molts altres. Impossible, en aquest sentit, atansar-nos a l’estètica geometritzant i colorista de Terribas sense tenir en compte la influència d’Enric Marquès: «tot i tractar-se d’obres plàsticament eixutes, encartonades, esquemàtiques o simplistes», escrivia un implacable Comadira, la seva efectivitat plàstica, afegim nosaltres, s’afirma avui com a transgeneracional.

Eudald Camps. Publicat en el Diari de Girona 08.09.2023

PETONS

Un petó masclista i prepotent que hem vist reproduït fins a la sacietat ha originat l’escàndol de la temporada. Aquesta columna no tracta sobre el petó de Rubianes si no de l’acte de besar que, en principi, és una manifestació d’afecte entre dues persones. Com és lògic jo soc partidari que la gent que ho vulgui es besi tant com els plagui. Cada cultura té els seus codis i costums. Amb el meu cosí de França ens petonegem cada cop que ens veiem, a les pel·lícules americanes estem cansats de veure el pares que fan un petó als llavis de les seves filles, en el món de la faràndula és habitual que els homes es saludin amb un petó, la meva amiga Larissa m’ha ensenyat que s’han de fer tres petons per a saludar-se a la russa, el llibreter Guillem Terribas saluda cada matí a la xarxa penjant petó de cine. Tothom ho fa com li sembla. Però hi ha un tema que la pandèmia havia arreglat i que s’està descontrolant altre cop. I és que en la vida social i professional del nostre país és fan massa petons a les dones. I em consta que a moltes les incomoda. En relacions de feina, una encaixada de mans seria el més correcte. Però em sembla que tenim mala peça al teler perquè al consell de ministres hi tenim gent molt petonera, com veiem sovint per la tele.

Als anys quaranta l’actriu Maureen O’Hara va ser la primera en fer posar als contractes que signava que no se la podia besar. Va fer introduir aquesta clàusula cansada de que, cada dia de rodatge passessin a petonejar-la tots els caps de l’estudi. Precisament ella que, per raons de feina, va rebre el famós petó robat, respost amb una sonora plantofada a la galta de John Wayne a L’Home Tranquil en aquella famosa seqüència que, dècades més tard, va cridar l’atenció al simpàtic ET de l’Spielberg.
Petons? Si, tots els que es vulguin entre gent que en tingui ganes, però hi ha massa petonejador enganxifós, no us sembla? El que cal és que un acte físic sigui realment una mostra d’afecte per part de dues persones. Hi ha petons que incomoden, hi ha petons que fastiguegen, hi ha petons que agredeixen i hi ha petons traïdors, com el de Judes a Jesús de Natzaret. També hi ha petons que es somien i no es fan, com canta Sabina: Sabes mejor que yo que hasta los huesos, solo calan los besos que no has dado. I petons robats com el que l’any 1965 cantava Manolo Escobar: Por un beso que le dí en el Puerto a una dama que no conocía, me encuentro metío en esta prisión. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

MATEU CIURANA, publicat en el Diari de Girona 03.09.2023

L’Orient, aprendre a mirar i pensar

Cues en el Cinema Orient per veure Furtivos 1975. Foto Crescenti. 

L’Orient és el Cinema Orient de Girona, inaugurat el 31 d’octubre de 1944 i que va gestionar pràcticament sempre la família Agustí, propietaris de l’Ultònia, els Cinemes Catalunya i els Oscar, ara coneguts com a Ocine. Estava ubicat al carrer de la Rutlla, 83, cantonada amb el que ara és Emili Grahit, i va haver de tancar precisament per les obres d’urbanització d’aquest carrer fent la seva darrera funció el 10 de gener de 1981, pocs dies abans que l’edifici fos enderrocat. Curiosament, el cinema era veí de la casa dels germans Lluís i Esteve Gubau, històrics de l’exhibició a les comarques gironines i que van programar multitud de cinemes. Escric sobre l’Orient perquè vaig veure que tal dia com avui de 1969, ara fa 54 anys, el Cinema Orient es va reconvertir en sala d’art i assaig, gràcies a una llei de Fraga Iribarne del 12 de gener de 1967 que obria un xic les finestres de la dictadura franquista. La llei permetia obrir sales dedicades a presentar pel·lícules en versió original subtitulada a les capitals de província sempre que el cinema tingués menys de 500 butaques. Aquestes sales emetien pel·lícules llavors considerades serioses i independents que anaven dirigides a un públic concret i no a un públic de masses, és a dir que buscaven més la raó estètica que el benefici comercial.

La primera pel·lícula que va emetre l’Orient va ser Repulsión, de Roman Polanski, i va ser un èxit impensable. Guillem Terribas recorda que el primer dia les cues i les ganes d’entrar van provocar alguna trencadissa de vidres i que ell va poder veure-la dies després assegut entre un capellà molt conegut i una senyora que es feia senyors. A l’Orient es van programar pel·lícules d’Ingmar Bergman, Godard, Wim Wenders i, sobretot, Luis Buñuel, tan reconegut internacionalment com temut per la censura franquista i a qui només reconeixien els cineastes més entesos.

Són records. La primera pel·lícula que vaig veure a l’Orient va ser El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i després en van venir moltes més. Pel·lícules diferents, que et feien obrir els ulls i t’ajudaven a aprendre a mirar i a entendre. Hi vaig anar perquè repetia sisè de batxiller al Vicenç Vives i allà hi vaig trobar una professora de filosofia, Paquita Pasqual, molt diferent de qui m’havia impartit l’assignatura l’any anterior, un germà marista. Reconec de la professora que ens animava a mirar diferent, a pensar, i li recordo una xerrada sobre els anuncis publicitaris que em va fer entendre moltes coses. També gràcies a ella vaig llegir La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender, a qui ara ningú recorda. Va ser ella qui ens va instar a anar el 1973 a l’Orient. Gràcies, tants anys després.

L’Orient, que va tenir com a gran èxit l’estrena de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau de 1975 que va provocar grans cues i va estar cinc setmanes en cartell, també va estrenar Helga, el milagro de la vida, que ara costaria d’entendre per què l’anàvem a veure. Va tancar amb The last picture show, de Peter Bogdanovich, un gran final. Després de sala d’art i assaig, es va reconvertir durant un temps en sala S, és a dir eròtica. Una altra manera de mirar i un altre públic, és clar.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui / Mirades 06.09.2023

Gent de Salt

Un pregó sentimental compartit per molts arribant als quaranta anys de la independència de la vila.

Jordi Bosch.

L’anècdota, molt senzilla però definitiva, va succeir fa més de 30 anys el primer dia d’un curset d’anglès que jo feia a Londres. Anava just de temps i un cop traspassada la porta de l’acadèmia preguntava la ubicació de l’aula a unes noies que parlaven castellà amb accent andalús. Un cop orientat es dirigiren cap a un noi alt i prim que estava a uns metres: «Mira Joan, otro catalán». Es va acostar oferint-me la mà tot dient: - Jo soc de Salt, i tu?. 

He comentat a vegades –ens hem continuat tractant– amb el saltenc Joan Gibrat aquella lliçó d’orgull saltenc que em va oferir, en la línia de l’anys després popularitzat lema: «Soc de Salt, i què?». Quan ell se’m presentava no sabia encara que jo era de Girona. Però li era igual que fos de l’Hospitalet, d’Alcarràs, de Reus o de la Pobla de Segur. Ell era de Salt i per tant no tenia cap necessitat de dir que era de Girona per afavorir que l’ubiquessin geogràficament: «I si no ho saben, ja preguntaran».

El pregó de la recent festa major de Salt a càrrec del president dels periodistes gironins, Jordi Grau, inclou un recorregut sentimental saltenc al que molts gironins ens podem adherir amb detalles de la nostre pròpia memòria. En Jordi, autèntic pal de paller del nostre gremi, es qualificava de saltenc d’adopció perquè hi va anar a viure durant la seva joventut però no hi va néixer. Em permeto matisar. La família d’en Jordi és de les hortes de Santa Eugènia de Ter i les varen treballar. Les hortes han estat el gran lligam entre Salt i Girona. Recordo quan, abans d’urbanitzar-se la zona, les hortes començaven davant de la vella estació d’Olot (les veia des de casa meva) i anaven enfilant, com ho feia la carretera: la rodona, el veïnat, etc. No només per la seva aportació al futbol saltenc sinó també per aquest caràcter fronterer del seu origen en Jordi Grau pot optar perfectament a la doble nacionalitat gironina-saltenca.

El seu pregó em va portar records i enyorances. El primer és constatar que sempre, ja de ben petit, identificava Salt, malgrat que només canviant de carrer ho fessis de municipi, com un lloc absolutament diferent de Girona. Hi anava per la festa major de Sant Jaume, de nen, convidat per la família Batlle-Rispau, pares del periodista i amic Eduard Batlle. Era com celebrar les fires dues vegades. Amb el meu pare anàvem al camp de la Coma Cros o al del Salt, que jugava els matins de diumenge i sempre oferia partits de futbol molt competits. Un altra cerimònia familiar era anar els dissabtes al vespre a buscar el pa de pagès acabat de fer –que venia tant de gust olorar i menjar calent– al forn d’en Pau Lladó, home de vasta cultura. La coca de greixons que entrava a casa el dijous gras era la de can Costabella i ja de jove sovintejava el bar l’Espelma per berenar-sopar abans de sortir de festa amb els amics. I els àpats al restaurant Vilanova d’en Jordi i la Maria Lluïsa en uns anys, els vuitanta, en els quals ells varen endegar una tasca gastronòmica d’ altíssima qualitat, que va merèixer un gran reconeixement, en un temps en què l’oferta de la veïna Girona era molt minsa.

Un temps abans del pregó d’en Jordi Grau em vaig trobar per carrer a dos il·lustres saltencs: Miquel Berga i Guillem Terribas. En ple carrer, en Miquel em va fer a mans el llibre El meu Salt i el del futur, ja que ell (tinent d’alcalde de la vila als temps de l’alcalde Salvador Sunyer) ha estat comissari dels actes en commemoració dels quaranta anys de la segregació de Salt respecte de Girona. Ho tinc ben present per què vaig signar en aquestes mateixes pàgines moltes informacions sobre aquell procés acabat aquest mes de març en va fer 40 anys.

Girona era a principis dels seixanta una de les capitals de província més petites d’Espanya. Amb el suport del govern que ho afavoria arreu, va començar un procés de creixement territorial amb l’absorció de Santa Eugènia, Palau Sacosta i Sant Daniel i part de Sant Gregori i Celrà. En canvi, la integració de Salt i Sarrià va quedar aturada al Tribunal Suprem fins el primer de gener de 1975. Si aquell no hagués estat l’any de la mort de Franco i s’hagués pogut afegir a la reivindicació democràtica la pròpia saltenca per part de tots els partits polítics, hauria estat impossible. Però també sense la fortalesa de l’associacionisme i la tossuderia saltenca, quan poc a poc es feia palès que el procés d’integració era el més convenient, avui seria un barri de Girona. S’ho van guanyar.

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 06.08.2023

Com ens vam conèixer / Guillem Terribas, llibreter

“Crec que el meu primer amor també serà l’últim”

La Marta i en Guillem. Foto: Arxiu familiar.

 “Parlaré del meu primer amor, que en el meu cas crec que també serà l’últim”, diu el llibreter Guillem Terribas. Molta gent evoca el seu primer amor com un amor perdut. La seva història, assegura, és diferent. “A finals dels anys 60 els nens de Salt vivíem al carrer. Jugàvem, xerràvem i miràvem les noies, i les noies ens miraven a nosaltres. Entre totes aquestes noies hi havia una rossa d’ulls blaus que em tenia captivat. El seu pare era important, la veia inaccessible, la mirava com qui mira una actriu que li agrada”.

Fins que una tarda en una reunió d’escoltisme ella se li va apropar i van començar a parlar. “Teníem 15 anys i vam viure uns estius preciosos junts”, rememora Terribas. El somni s’havia complert i ell va viure als núvols fins que el van fer aterrar. “Ella, que tenia més seny que jo, va decidir que encara no teníem edat per anar junts i es va allunyar. Em vaig quedar desolat, però també va ser una sort, perquè vaig conèixer països, vaig conèixer gent nova, vaig conèixer noies noves…” Terribas se’n va anar a la mili solter, al Sàhara Occidental, i mentre els seus companys rebien tres cartes de la nòvia, ell en rebia cinc o sis de persones diferents.

A ella, però, no l’oblidava: “Seguia buscant-la”. I un dia la va trobar. “Havia tornat de la mili i molts amics s’havien casat. Jo estava sol, caminant per un carrer de Girona, quan de sobte veig un cotxe vermell i, a dins, la noia rossa d’ulls blaus. Feia potser 10 anys que no parlàvem”, explica Terribas. En aquell moment va pensar “que si fos un home com cal arrencaria a córrer i li picaria al cotxe; li picaria al cotxe i li diria: «Hola, bona nit»”. Però mentre veia com el cotxe vermell avançava es va adonar que no ho faria, que no s’hi atreviria. “«Com que no!?», vaig dir-me a l’últim moment, i aleshores vaig arrencar a córrer, amb la bona sort que el semàfor es va posar vermell i el cotxe es va aturar”.

Terribas va picar al vidre i ella el va reconèixer de seguida. Li va preguntar què feia, on anava, i ell li va contestar que no anava enlloc. “Vols pujar?”, em va preguntar. Vaig pujar i ja no n’he baixat mai més. D’això fa 47 anys".

En aquell cotxe vermell van reprendre la història que havien deixat als 15 anys. “Tenim dues noies i un noi i som avis: això de ser avi són les postres de la vida”, celebra Terribas, que de la seva dona en diu que és “una meravella”. “Tothom diu que tinc molta sort. Sí, el meu primer amor, la Marta, serà també l’últim”. 

Selena Soro / Diari Ara 07.08.2023

https://www.ara.cat/estiu/crec-amor-tambe-sera-l-ultim_1_4757804.html?utm_source=facebook&utm_campaign=hootsuite&utm_medium=social&fbclid=IwAR0MNW6eq54t2dXyeAOXwiI0DNSSGlZQEdwwVB7UNHcmkt1J0qU01Tys0Ac

https://www.ara.cat/estiu/crec-amor-tambe-sera-l-ultim_1_4757804.html

ALMAS EN PENA DE INISHERIN The Banshees of Inisherin / Full de Sala Cinema Truffaut

ALMAS EN PENA DE INISHERIN
The Banshees of Inisherin
Regne Unit, 2022
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan
Durada: 114 min
Gènere: drama
Idioma: anglès Subtítols: castellà
Data d'estrena en el Truffaut: 21/07/2023

Històries de la Irlanda profunda. 

Amb aquesta reconeguda, aplaudida i premiada pel·lícula comencem les tradicionals "reposicions d'estiu" que des dels seus inicis proposa cada estiu el Cinema Truffaut.

Un film increïble, cru, amb un humor negre que et fa posar de tant en tant en tensió. El director i guionista anglès Martin McDonagh ens explica una història ambientada l'any 1923 en una illa remota situada al davant de la costa oest d'Irlanda.

Dos amics inseparables, un d'ells anomenat Colm (magníficament interpretat per Brendam Gleeson) un bon dia al matí trenca sobtadament i sense cap explicació la seva relació amb Pàdraic (també molt ben interpretat per Collin Farrel). A partir d'aquí viurem situacions ridícules, estranyes, sense sentit, morboses, iròniques, divertides (amb un to d'humor negre constant). Tot això sense aixecar mai la veu i amb molta tranquil·litat. El temps és relatiu en aquesta història, en aquells paratges idíl·lics, fantàstics i deixats de la mà de Déu.

El director i també guionista McDonagh, és reconegut i aplaudit com a autor teatral. Ell és autor d'obres aplaudides, premiades i exitoses. Una d'elles és La Reina de la bellesa de Leenane (1996), la qual, té una adaptació al català feta per l'actriu Vicky Peña, i la va dirigir Julio Manrique l'any 2021.

En el cinema McDonagh es va donar a conèixer amb films amb un toc d'humor negre i un xic de violència com ara Siete psicópatas (2013) o Tres anuncios en las afueras (2017). Li agrada provocar al personal amb opinions controvertides com ara que Shakespeare o Txékhov són avorrits. En canvi, les obres de Harold Pinter o Quentin Tarantino, les troba creatives, imaginatives i divertides. Ens trobem doncs amb una obra que, com he dit anteriorment, va agradar i atrapar a molts espectadors que la van aplaudir, d'altres que no els va deixar indiferents i alguns que, fins i tot, la van avorrir. Amb Almas en pena de Inisherin l'espectador hi veurà la soledat d'una gent que viu en un altre món, que bàsicament viu la vida d'una altra manera. Gent que viu amb una soledat diàriament i que sempre té moltes ganes d'abandonar aquella illa insípida i avorrida i només pensa en marxar cap a la "civilització". És un film que no et deixa indiferent i si, a més, l'espectador es deixa seduir, entrarà en el món dels protagonistes, és a dir, patirà, riurà i s'escandalitzarà amb ells d'aquesta història absurda i trista.

Per acabar, cal afegir que tot el que fa creïble la pel·lícula són els actors, sobretot els dos protagonistes que mantenen des de l'inici de la projecció una actitud i una interpretació sensacional. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

El trailer

https://youtu.be/rD1kvBO9R6w

FESTA MAJOR DE SALT 2023 / El Pregó de Jordi Grau

El periodista Jordi Grau fa un passeig sentimental per Salt en el seu pregó.

El periodista saltenc Jordi Grau ha donat avui al vespre el tret de sortida a la Festa Major del seu poble, amb un pregó calidoscòpic, amb un passeig sentimental pels llocs i la gent que li han marcat la vida. Tot i que nascut a les hortes de Santa Eugènia, Grau està lligat des de sempre al poble on viu ininterrompudament des de l’any 1982. Amb una carrera professional essencialment viscuda al diari El Punt i posteriorment a El Punt Avui i que va començar a Ràdio Girona (1974-1984) i va seguir al Diari de Girona (1981-1987), Grau ha col·laborat també amb TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, la SER, TVE i la Xarxa. Actualment és vicedegà i president de la junta de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i col·labora amb El Punt Avui i amb Girona FM i presenta “La Ciutat dels llibres” a TVGirona.“Un periodista de cap a peus”, l’ha definit l’alcalde Viñas.

En un exercici de memòria detallat, el pregoner resident al Veïnat de Salt ha escodrinyat infinits racons i ha refrescat múltiples vivències pròpies des del Salt dels anys 60 fins a l’actual. De Santa Eugènia a Salt passant per les hortes. Noms com Can Maret, cal Cigarro o Can Ferragut li van servir per descriure els primers records sovint lligats a la feina dels hortolans. De ben aviat apareix el futbol. I de Girona a Salt. “Em va convèncer en Manel Lladó”, ha recordat. Infantils i juvenils. I el primer equip, a la primera regional. Un turmell atropellat i la mili li fan deixar el futbol. I de l’esport als guateques, que en deien. I la Gatzara. Aquella discoteca d’Anglès per on vam passar molts. Però també el toc a Can Vilanova de la tornada. I l’Indalo, el Besolí o can Maikel.

Els primers concerts al pati de les Dominiques, Sisa, Pau Riba o Maria del Mar Bonet. I el descobriment del moviment per la independència de Salt, les interminables estades a l’Espelma i els mitjons de ratlles d’en Miquel Berga. “Anys de descoberta de gairebé tot”, ha dit. El passeig sentimental del pregoner ha continuat i continuat fins a referir-se a Salt com un “poble viu” que molts dels seus ciutadans “no coneixen”. 

Narcís Carreras, Carme Coll, Àngel Rodriguez,
Miquel Riera, Guillem Terribas, J.M. Armargant, 
Vador García i Jordi Grau. 

Però el pregó no ha estat només un recorregut per la memòria del veterà. Grau ha tret pit pel seu poble i ha subratllat “allò que tenim de bo i el que vindrà”. “Un poble, amb problemes sí, però també un poble amb noms emblemàtics com la torre de Sant Dionís, la Farga, el Sitjar, la Torre Mirona o el Mas Llorenç, un poble amb una gran casa de cultura com les Bernardes, amb un grup de castellers com els Marrecs i una potentíssima factoria cultural a la Coma Cros”. I ha tingut, així mateix, un racó pel Salt, ciutat universitària de l’Escola de l’Esport i la Salut de l’escola Universitària de les Arts, l’ERAM, la UNED i la UOC. I amb un futur engrescador amb el nou Trueta i el món de la universitat i la recerca que ha d’arrossegar-hi. “Salt és tot això. Ens ho hem de repetir perquè ens ho creiem tots una mica més i reivindiquem a la nostra manera aquest orgull saltenc, de ser i saber-se de Salt”, ha proposat. Perquè “som un poble i ens cal, de tant en tant, reviure la història, compartir l’orgull del que tenim i contribuir a treballar per un esperançador futur”. Es referia a aquell orgull saltenc que ja esgrimia l’enyorat Josep Paulí, llibreter, ànima del Setè Cel, que va marxar massa jove. “Salt és collonut, amics!”, deia en Paulí. O aquell altre orgull que plantejava en Guillem Terribas en el pregó de festa major de l’any 2018: “És de Salt qui vol ser de Salt”. Però també aquell orgull arrebossat amb un punt d’insolència que proclamaven aquelles samarretes de fa una desena d’anys en què es podia llegir: “Sóc de Salt, i què!”.

Joan Punti El Punt avui 20.07.2023. Imatges de G.T.R.

ON ÉS EL NADALISME ? / Jordi Grau

 

 Els ana­lis­tes tenen feina per esbri­nar i expli­car què pas­sarà amb l’alcal­dia de Girona. Amb la con­vo­catòria d’elec­ci­ons espa­nyo­les, la cosa dels pac­tes s’ha fet encara més com­plexa, perquè algu­nes ente­ses en con­sells comar­cals o dipu­ta­ci­ons es mira­ran amb lupa. Pedro Sánchez ha cre­gut que la millor manera d’estal­viar-se el des­gast de la der­rota, en vista de la pujada inqüesti­o­na­ble del PP i Vox, és tor­nar a jugar la carta d’“O amb mi o a les mans de la ultra­dreta”. Allò de la baraka que diuen que té.

A Girona, Sílvia Pane­que o Lluc Sale­llas. El PSC ha estat el par­tit més votat i, fins ara, a Girona, sem­pre ha gover­nat el més votat. En Lluc rei­vin­dica que ell és el canvi. Li caldrà un pacte (amb ERC?) i que alguna altra for­mació li per­meti ser esco­llit (Junts?). Hi ha més com­bi­na­ci­ons, que no sumen, o la de la suma dels dos par­tits amb més vots, que ara mateix no veig per cap cantó, ni tan sols par­tint-se el man­dat. Curi­o­sa­ment, Junts hi té molt a dir.

El que molts es pre­gun­ten, però, és on ha anat a parar el que es defi­neix com a nada­lisme. A Joa­quim Nadal el van votar i va gua­nyar i va gover­nar Girona durant sis man­dats: 1979, 1983, 1987, 1991, 1995 i 1999. I si no hagués ple­gat, ves a saber... Va dei­xar l’alcal­dia de Girona en mans d’Anna Pagans a prin­ci­pis del 2002. Va ser tot­po­derós con­se­ller amb Mara­gall i Mon­ti­lla. I després va fer una reti­rada del pri­mer pla de la política, però sem­pre omni­pre­sent en qual­se­vol qüestió. Mai va dei­xar de publi­car lli­bres i de tenir lli­gam amb la uni­ver­si­tat, on es va jubi­lar fa poc més de vuit mesos.

Per a molts va ser una sor­presa que acceptés ser con­se­ller del govern d’Ara­gonès. Per a mi, no. Però això té peat­ges, i donar suport a Quim Ayats, cap de llista d’ERC a les muni­ci­pals, en va ser un. No ha anat bé i ERC ha per­dut un regi­dor, perquè aques­tes elec­ci­ons també, i sobre­tot, cal lle­gir-les en clau naci­o­nal.

On són els nada­lis­tes?, es pre­gunta molta gent. Gent que votava Nadal s’ha que­dat a casa o ha votat fins i tot Junts o Ribas. Ha votat al PSC. I són a Gua­nyem. En l’acte de final de cam­pa­nya del PSC al Muni­ci­pal hi havia la guàrdia pre­to­ri­ana del Nadal alcalde: Pep Quin­ta­nas, Manel Nadal, Fran­cesc Llo­ve­ras, Miquel Fañanàs, Fran­cesc Fran­cisco, Joan Pallàs... Els altres són a Gua­nyem. Allà on hi ha fills de regi­dors nada­lis­tes com Lluc Sale­llas i Laia Pèlach. I el dis­se­nya­dor i home impor­tant de la cam­pa­nya de Gua­nyem és Martí Nadal, nebot d’en Quim. A Gua­nyem li han donat suport nada­lis­tes de pedra picada: Gui­llem Ter­ri­bas, Mon Marquès, Anna Pagans, Amàlia Bar­bero, Pere Albertí, Pep Gómez, Josep Maria Fona­lle­ras, Victòria Saget, Quim Cur­bet, Anna Nadal...

Per tant, a la pre­gunta d’on és el nada­lisme, la res­posta és clara: arreu. Lluís Bosch Martí va publi­car al Diari de Girona un arti­cle, “28-M. Gua­nya Quim Nadal”. Doncs, mira, en certa manera, el nada­lisme sí que ha gua­nyat: el PSC i Gua­nyem. L’ombra d’en Quim és allar­gada i el mateix Bosch Martí el qua­li­fi­cava de Tay­lle­rand o Fouché. M’ima­gino en Quim, entu­si­as­mat, mirant-s’ho des d’una talaia amb el som­riure a la cara. “Nadal soc jo”, deu dir, “i el nada­lisme no té sen­tit sense mi”.

Jordi Grau Publicat a "Mirades" el Punt/Avui Juny 2023

 

PETONS MATINALS. Primera part 2023

Tots els petons matinals en el "face" de Guillem Terribas. Primera part. De gener a Juliol 2023.

LLUÍS BOSCH MARTI: Del cuc Nadal a la papallona Salellas

Lluís Bosch Martí

Ja tenim batlle. En Lluc Salellas ostentarà la vara d’alcalde fins el 2027 a la ciutat de Girona. Guanyem, la segona força en número de vots el passat 28M, ha arribat a un acord amb Junts i ERC i, si res no es torça, tindrem tripartit independentista els propers anys a la ciutat.
La coalició sobiranista governarà una vila que cada cop és més postmoderna i centrista. Ja vaig escriure que la llista de suports amb els que comptava Guanyem estava trufada d’ex-nadalistes, que és la versió gironina del populisme pujolista. A Girona hi ha hagut una curiosa transformació i, un cop més, coincidim amb l’historiador Josep Clara que ja fa temps que ho va dir (dels germans Nadal als germans Salellas). La Girona burgesa ha patit una metamorfosi que va començar amb el cuc Nadal i que ha acabat amb la papallona Salellas.
En tot aquest procés de transició hi han intervingut tota mena de parents: germans, néts, nebots i l’excunyat J.M. Fonalleras,... tots deixebles de Modest Prats i Mon Marquès, amb la participació del poeta montserratí Titin Comadira i del sagristà Guillem Terribas. A la llista que donava suport a Guanyem no hi faltava l’Anna Pagans.
Tota aquesta operació té l’aval de Martí Nadal Pibernat, secretari ideològic i cap de premsa de Guanyem, home de confiança del nou alcalde i, efectivament, nebot de qui tots esteu pensant.
D’aquesta manera a Girona es reforcen els valors petit-burgesos, individualistes, post modernistes i també "catalaneros". Consolidant una manera molt gironina de fer política i de fer carrera, copar càrrecs i tenir bones feines, una màxima que ha caracteritzat històricament el nadalisme-pujolista.
El nadalisme va destruir molt hàbilment els quadres que Bandera Roja i el PSUC tenien a la ciutat, marginant-los, o integrant-los a la seva estructura política, o bé en el sector negocis.
Més endavant, com dèiem en un altre article, hi ha hagut un big bang nadalista i seguidors del gran guru s’han integrat, d’una manera o d’una altra en les diverses candidatures que concorregueren al 28M. El resultat ha estat que a Girona no governarà la llista més votada, sinó una coalició, en un acord que, abans que es consolidés, ja varen denunciar des de dins Lluita Internacionalista i l’Ateneu Salvadora Catà.
Ja se sap que en unes municipals, un cop s’obren les urnes, comencen a córrer els ganivets, afloren les travetes, puntades de peu, punyalades per l’esquena i es constitueixen ajuntaments amb acords que clamen al cel, com el de Barcelona, on Ada Colau ha tornat a pactar amb el PP, aquest cop no per decapitar Maragall, sinó per tallar el cap a Trias (en Xavier, no en Quimet), en una operació d’estat que ha escandalitzat molt al personal. No sé a què venen tants escarafalls quan Junts, ERC i la CUP han arribat a pactes amb el PSC en molts ajuntaments perjudicant a altres partits independentistes.
A Girona, les forces manaires a la plaça del Vi, han fet un viatge cap al centre fent un acord interclassista on guanya la Girona botiguera i petit-burgesa i perd l’anticapitalisme, s’aparquen les vertaderes polítiques d’esquerra i fins i tot l’independentisme retòric, dona pas al pragmatisme més absolut.
Dit això volem fer avinent, la repercussió que ha tingut en mitjans gironins el nostre article "28M, guanya Quim Nadal" que ha estat comentat entre d’altres pel gran comunicador Jordi Grau, president del Col·legi de periodistes, redactors com Joan Trilla o analistes de referència com ara Josep López de Lerma i López.
Davant la gran mediocritat política que ens envolta, aquests dies m’ha agradat veure l’espectacle que va donar en el programa d’en Graset l’escriptora emergent Romero Casanova. Em va complaure que Juana Dolores fes per antena, en viu i en directe, apologia de la lluita de classes, que parlés de Marx i Gramsci i que arramblés el cofoisme conformista dels espectadors benpensants.
Aquests dies que s’ha mort oficialment Silvio Berlusconi, he llegit al psicoanalista eslovè Slavoj Zizek, un autor que al llarg de la seva obra ha sabut integrar el pensament de Jacques Lacan amb el marxisme. Diu Zizek que el capitalisme actual s’acosta més al neofeudalisme que no pas al neoliberalisme. En el seu darrer assaig critica l’excés de dependència que tenim de les noves tecnologies, unes aplicacions que reforcen l’individualisme i la manca d’esperit crític, col·lectiu i social. Venen temps difícils, el feixisme és un monstre amb moltes cares i no sempre se’ns mostra en la seva forma més evident. Fa gairebé 25 anys, Umberto Ecco va escriure 14 punts en els quals el professor assenyalava els elements que fan que un discurs porti en el seu si la llavor feixista. Són aquests:
1/ Culte a les tradicions i costums propis, enfront les que venen de fora. 2/ Rebuig a la modernitat il·lustrada. El feixisme és superficialment modern en les formes, en la tecnologia i en l’hora irracional i temperamental. 3/ Posa sota sospita a intel·lectuals i polítics. 4/ Considera una traïció el desacord i la confrontació d’idees. 5/ Explota la por a la diferència i la diversitat. 6/ Alimenta el sentiment de frustració personal i social, apel·lant al patiment de les classes mitjanes en situació de crisis econòmica. 7/ Als ciutadans mancats d’identitat social els hi ofereix nacionalisme excloent i els hi assenyala un enemic extern. 8/ Els seguidors han de sentir-se humiliats i han de sentir que els enemics podran ser derrotats. 9/ L’important no és la lluita per la vida, sinó la lluita per la lluita. 10/ Elitisme popular i de masses. El meu poble és el millor del món. 11/ L’heroisme és important fins al punt de donar la vida, si cal, per la nació. 12/ El feixisme més clàssic és inequívocament masclista. 13/ El poble és una unitat compacta, no un conjunt de ciutadans que tenen drets individuals. 14/ El feixisme és grandiloqüent, però parla amb un llenguatge simple. L’hora és greu, i hem d’estar amatents, també a nivell local, a l’actuació de l’oligarquia, les camarilles, els arribistes, partits, personalitats egocèntriques i clans familiars. 

Lluc Salellas, Guillem Terribas

Lluís Bosch Martí, publicat en el Diari de Girona 27.06.2023