CINEMA TRUFFAUT. ESTIU 2022

Promo i benvinguda a l'estiu 2022 del Cinema Truffaut de Girona. Realització Guillem Terribas / 01.07.2022

LOS JOVENES AMANTES / Cinema Truffaut. Full de Sala.

LOS JÓVENES AMANTES
Les jeunes amants França, 2021
Direcció: Carine Tardieu
Intèrprets: Fanny Ardant, Melvil Poupaud, Cécile De France, Florence Loiret-Caille
Durada: 113 min.
Gènere: drama romàntic
Idioma: francès
Data d'estrena: 24/06/2022

COMPARTIR L'AIRE

Si un/a llegeix la sinopsi d'aquest film, automàticament pensarà que és una mena d'història impossible, que té un començament romàntic i que llavors la cosa anirà a menys i acabarà com el rosari de l'aurora. No és normal que un noi s'enamori d'una senyora d'uns vint-i-cinc anys més gran que ell. És més normal i s'han explicat moltes vegades històries que la cosa va al revés. Que una noia jove s'enamora d'un home madur.
Los jovenes amantes, només amb el títol ja ens fa entreveure que la cosa serà diferent. Perquè són joves en la manera d'estimar i el desig, però, en canvi, són madurs, sobretot ella, com a persones. Ella, Shauna (recuperem a una extraordinària Fanny Ardant, darrera companya i actriu de François Truffaut) és una prestigiosa arquitecta retirada, viuda, mare i àvia que està a punt de complir setanta-un anys (Fanny Ardant en té la vida real setanta-tres i, per tant, pot entendre i interpretar amb tota naturalitat aquest personatge). Ell, Pierre (Melvil Poupaud, broda el personatge) un metge feliçment casat amb Jeanne (correcte Cécile de France) i amb una filla adolescent i un nen de set anys.
El film comença amb un pròleg en què ens mostra com es coneixen el dos protagonistes i llavors la història continua amb el casual retrobament quinze anys després. La jove directora francesa Carine Tardieu de quaranta-nou anys (també és guionista i escriptora) sap conduir molt bé aquesta història d'"amour fou", un amor mal vist. Sap mostrar-nos aquest amor (quasi) impossible amb mà ferma, sabent el que ens vol explicar amb la sensibilitat, elegància i respecte a la història i, sobretot, a l'espectador. Fa creïble una situació, una experiència difícil d'explicar sense caure al ridícul, gràcies, també, a una bona producció i sobretot a la bona química entre els dos actors protagonistes. Carine Tardieu, a Les jeunes amants converteix una història que d'entrada és increïble, en creïble. De fet, la gràcia, d'aquesta pel·lícula, és que no només es queda amb "l'anècdota" de la història d'amor, sinó també tracta molt bé la relació amb els fills, que creixen i de vegades no t'adones que han crescut perquè estàs submergit amb la feina i el dia a dia que t'exigeix cada vegada més.
També tracta sobre les relacions amb la parella. Amb els amics, amb els malalts i les malalties que comporta l'edat.
És una mirada a la vida quotidiana de dues famílies, que tenen amics i problemes. També, a la comprensió. Les mirades a la vida per part de Shauna, que la directora sap mostrar d'una manera pausada, sense pressa, però que diuen molt de l'estat d'ànim de la protagonista.
Los jovenes amantes, una història difícil, explicada d’una manera senzilla, amena i que te la creus.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=3420&titol=Los-jovenes-amantes&mode=1

Tràiler: https://youtu.be/RrSySlYujzE

ALGUNES IMATGES PER RECORDAR (1). 44 anys de la Llibreria 22

Recull d'imatges que han fet història de la vida de cada dia de la Llibreria 22 de Girona. Una primera recopilació d'imatges per recordar els 44 anys de la Llibreria 22 que aquest any 2022 els celebra (1978 · 2022). Aquest documental ha estat realitzat ( a través de l'arxiu personal) per Guillem Terribas, el 22 de Juny de 2022.

TENEIS QUE VENIR A VERLA de Jonas Trueba. Full de Sala

TENÉIS QUE VENIR A VERLA

Espanya, 2022

Direcció: Jonás Trueba 

Intèrprets: Itsaso Arana, Francesco Carril,

Irene Escolar, Vito Sanz

Durada: 64 min.

Gènere: comèdia 

Idioma: castellà 

Data d'estrena: 17/06/2022

UN DIA AL CAMP

Jonás Trueba el més jove de la saga dels Trueba (la seva mare productora, Cristina Huete; el seu pare Fernado Trueba, director, i el seu oncle David Trueba, escriptor, guionista i director) és el que més en sap de cinema, el viu i el sap transmetre.
En el Truffaut hi hem projectat pràcticament tota la seva filmografia. La darrera, l'extraordinària Quién lo impide (2021), un film intimista en què utilitza a actors que de joves havien treballat amb ell a La Reconquista (2016), i que tot i tenir una durada de 202 minuts, se't fa curta. Jonás Trueba és un esperit lliure que estima el cinema i la vida com ho feia François Truffaut, encara que el seu cinema s'acosta més al d'Éric Rohmer. Ell explica històries com la vida mateixa sense importar-li en temps o els esquemes del que "li agrada a la gent". Si la seva darrera pel·lícula durava 220 minuts, aquesta Tenéis que venir a verla, té una durada de seixanta quatre minuts, que és el que necessita per contar-nos la trobada d'uns amics.
Jonás Tueba sol treballar amb la seva gent, amb gent que fa anys que fan coses junts. Gent que estima i que sap que entendran el que vol fer i explicar. Que jugaran el seu joc. Actors com la seva actual companya Itsaso Arana (curiosament aquesta actriu fa un duet aquesta setmana en el Truffaut, perquè també té un paper molt interessant a l'altra pel·lícula que projectem, La voluntaria), el sempre eficaç Vito Sanz, actor preferit per a tots els Trueba, per primera vegada la gran Irene Escolar i finalment Francisco Carril, un altre assidu d'en Jonás.

La història és molt senzilla, molt real com la vida mateixa. Dues parelles es troben per sopar a Madrid, acabant en un bar de copes. Fa cap un any que no s'han vist per culpa de pandèmia (meravellosa introducció a través d'una música de fons al piano, el director ens va presentant els quatre protagonistes, mostrant només el rostre, la mirada, l'atenció cap a la música que sona). Una parella viu a Madrid i l'altre als afores, en un poble petit que està a mitja hora en tren. Queden que un dia la parella de Madrid els anirà a veure al poble on viuen. Sis mesos després, la parella de Madrid agafen el tren i van aquell poble petit on hi viuen els amics. El tren els deixa a l'estació, que està desèrtica. L'amic els va a buscar amb el cotxe i van a la casa que tenen a l'altre costat de poble. Allà els hi ensenyaran l'habitatge, dinaran, faran sobretaula i llavors aniran a passejar en un descampat en plena natura...
És una pel·lícula en què aparentment no passa res, però, en canvi, hi passa molt. I aquesta és l'habilitat de Jonás Trueba i també de l'espectador de seguir el joc que ens proposa el director.
El mateix Jonás diu sobre aquest film: "Anar al cinema ha esdevingut una postura de resistència, un gest poètic, un acte de fe. Aquest film l'hem fet des d'aquesta convicció, amb rapidesa i determinació, a partir de la nostra pròpia crisi d'irrealitat, però amb l'alegria de retrobar-nos i poder continuar fent cinema junts.".
Doncs això, gaudiu de seixanta-quatre minuts d'autèntic cinema.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=3405&titol=Teneis-que-venir-a-verla&mode=1

LA VOLUNTARIA, full de sala del cinema Truffaut.

LA VOLUNTARIA
Espanya, 2022
Direcció: Nely Reguera
Intèrprets: Carmen Machi,
Itsaso Arana, Arnau Comas
Durada: 99 min
Gènere: drama
Idioma: anglès i castellà
Data d'estrena: 10/06/2022

En estat d'angoixa

A l'inici de La Voluntaria veiem a la protagonista, Marisa (interpretada, molt bé, per la Carmen Machi) acompanyada d'una veterana cooperant d'una ONG, que interpreta (tot i que és un paper secundari, té molta força i és convincent) l'actriu Itsaso Arana, coneguda per les interpretacions en alguns films de Jonas Trueba, com La reconquista (2016) o La Virgen de Agosto (2019) totes dues projectades en el Truffaut; anem veient com Marisa va mirant entre sorpresa i amb ganes de conèixer i d'ajudar aquella gent que estan en un camp de refugiats a Grècia. Nosaltres, com espectadors, també ens sorprenem, igual que la protagonista, i ens fem preguntes de com hi viuen i com hi han arribat en aquell lloc i el perquè.
No sabem res de la vida Marisa. A primera vista és una dona madura que s'ha apuntat voluntària en una ONG per fer alguna cosa, per donar sentit a la seva vida. Al llarg del film, sabrem que Marisa és una metgessa jubilada. A través de trucades (amb vídeo) sabrem que té una filla i dos fills. La filla viu en un lloc que quan els truca són les onze de la nit, un fill que allà on viu són les sis de matí i del tercer fill no en sabem res perquè no s'hi posa mai. Més endavant, sabrem a través d'un whatsapp que ha rebut amb una foto, que té amigues de la mateixa edat que fan colla i s'ho passen bé.
Així és com Marisa, una dona jubilada de classe mitjana, s'aventura a entrar en una ONG pe ajudar als desvalguts. No coneix la seva llengua i s'expressa en anglès, que ella el parla relativament bé, però els emigrants/refugiats pocs i poques el parlen (aquest fet fa que la pel·lícula sigui bilingüe: castellà i anglès).
Ella vol fer coses, els vol acariciar, ensenyar a dibuixar, a estimar-los... Però aquestes expressions individuals no coincideixen amb les normes i la manera de viure i d'ajudar aquella pobra gent. És en aquest punt on no troba el seu lloc amb els seus companys i companyes de l'ONG i la majoria de les vegades trenca el reglament establert.
En un moment de la història, la Marisa té una debilitat d'ajudar, protegir i cuidar a un noiet que no té família, que tot el dia porta un gosset en braços i no parla. I aquí és com es complica la vida i ens la complica als espectadors, que ens adonem, veiem que no va bé, que el que està fent li portarà complicacions i ens complicarà la nostra vida perquè viurem la seva angoixa, patirem aquest voler, però que (sabem) ho té tot en contra.
La responsable de tota aquesta història és la jove directora catalana Nely Reguera, que fins ara havia realitzat alguns curts i dirigit alguns episodis de sèries de televisió, tant en l'espanyola com en la catalana. El primer llargmetratge fou María (y los demás) realitzat l'any 2016: una agradable pel·lícula interpretada per Bárbara Lennie que es va poder veure en el Truffaut. Amb aquest film Nely Reguera va guanyar el Goya a la millor direcció novell.
Amb La voluntària, el segon llargmetratge que dirigeix amb un guió seu, ens trobem davant d'un film d'una directora que sap el que vol i ho sap explicar. Una pel·lícula amb tocs de documental (per la realitat dels camps de refugiats) i amb una història angoixant que no deixarà a l'espectador indiferent.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

https://www.girona.cat/adminwebs/docs/v/o/voluntaria.gran.pdf

El magatzem de la Geli

Des de 1879 la llibreria ha estat de grans protagonistes de la vida gironina i ara deixa el seu històric local.

Jordi Bosch

Una matinada de finals dels anys 70 del segle passat, en Lluís Bonaventura, fundador i propietari del Cafè L’Arc de Girona («l’únic cafè del món que té una catedral al pati») em va ensenyar unes fotografies ampliades dels capitells de la Catedral de Girona amb el rostre d’un personatge idèntic a Salvador Dalí. Tot i que, evidentment, aquells rostres hi eren des de molt abans que Dalí arribés en aquest món. En Lluís no tenia pressa a tancar. Tampoc en tenia la clientela, formada sobretot per bohemis i noctàmbuls, molts del món polític, periodístic i agregats. Ell em va descobrir (degut a la seva dedicació a la catedral i de la que n’ havia estat guia) un munt de fotografies, planells i llibres amb curiositats i misteris del temple gironí. Un d’aquests llibres era La fi del món a Girona, de Joaquim Ruyra, una surrealista descripció de com rebíem l’apocalipsi a les escales de la Catedral.

Imatge del darrer de Can Geli 31.05.2022

Encuriosit i seguint les seves instruccions, l’endemà vaig anar a la Llibreria Geli, l’històrica llibreria gironina del carrer de l’Argenteria (i de la Cort-Reial) fundada al 1879 on, segons en Lluis de l’Arc, probablement encara trobaria algun exemplar del llibre de Ruyra. Com feia sempre, vaig passejar pel local amb els mostradors i prestatges farcits de llibres fins que vaig entrar en contacte visual amb en Pere Rodeja, l’ànima de la Llibreria Geli que hi va entrar d’aprenent el 1945 i que, amb els anys, en va esdevenir el propietari. Molts clients teníem la pretensió obsessiva de que només ens podia atendre en Pere, sobretot quan havíem de plantejar alguna dificultat o no teníem clar el que buscàvem. La seva dona, l’Àngela, ho sabia prou bé, i sempre et deia: «ara ve, en Pere».

Entrada a la Llibreria el dia 31.05.2022

La meva prematura dedicació al periodisme local ens havia facilitat el tracte personal i sempre fèiem un repàs discret a l’actualitat. Política, futbol, etc. Sempre era ell qui preguntava , també aquella tarda, fins que em va demanar què necessitava. Quan li vaig dir que el que buscava era una cosa «rara» i després de dir-li el títol,
Rodeja va somriure: -Segur que t’ho ha recomanat en Lluis de l’Arc! Ho explico primer perquè l’anècdota posa de manifest que, a part de la seva memòria prodigiosa per saber què necessitaves tot i haver-li donat poquíssimes dades (especialment si et faltava part del títol o tenies dubtes amb l’autor), també podia trobar-ho ràpidament entre desenes de milers d’exemplars que constituïen el fons de la llibreria, o de dur-te algun títol alternatiu. Fins i tot, també era capaç d’identificar qui te’l podia haver recomanat. Però el fet essencial és que aquella tarda, no sé com va anar, vaig entrar per primera i última vegada a la meva vida al magatzem, on ell sabia exactament què hi havia a tot arreu. He guardat, amb els anys, el record d’aquella excursió amb la mateixa solemnitat amb la que Guillem de Baskerville entrava a la laberíntica i secreta biblioteca del monestir d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco. Em vaig sentir (i em sento encara ara) un privilegiat.

Can Geli el darrer dia 31.05.2022

Fa deu dies, en Pere Rodeja, fill d’en Pere i la Irene, va tenir l’amabilitat i gentilesa de trucar-me per dir-me que l’endemà es faria públic (i volia que en tingués notícia per ell) que el proper dimarts dia 31 la Llibreria Geli deixaria per sempre el seu històric local a l’espera de lligar la seva continuïtat a un altre indret. No m’ho esperava ni m’havia arribat cap rumor. Però quan vaig quedar absolutament commocionat pel fet va ser quan, físicament, el passat divendres a la tarda hi vaig entrar, suposo que ja per darrera vegada, abans de que comenci el procés d’ampliació de la joieria i rellotgeria veïna Pere Quera, un dels grans establiments de l’especialitat de tot l’Estat i de la que te’n parlen a tot arreu com a mestres de la de rellotgeria.
Mort en Pere Rodeja pare, Pere fill va saber envoltar-se d’un grup de col·laboradors que, a més, eren capaços de donar un nou aire a la relació amb el client. Xerrant amb la Lourdes, en Xavi, l’Aaron o en Josep (i altres que he conegut al llarg dels anys) sempre sorties amb algun llibre més del que inicialment buscaves, fruit de les seves recomanacions plenes d’entusiasme i amor a la literatura. Sempre he pensat que essent dos professionals molt diferents, la suma d’en Guillem Terribas de la Llibreria 22 i d’en Pere Rodeja (pare) de la Geli, suposaven la construcció del llibreter perfecte impossible de superar. Li desitjo a en Pere (fill) i als seus col·laboradors que siguin capaços d’enllestir un nou projecte que faci que l’esperit de la Geli no desaparegui. I gràcies per tot el que ens heu donat.

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 29.05.2022

Foto: Joan Roura. 

L’última tarda a can Geli

 El tancament de l’històric local de l’Argenteria, seu de la llibreria de Girona des de fa 143 anys, congrega una nombrosa clientela l’últim dia

 Tot i que busquen un altre espai al barri vell, de moment no hi ha res concret (Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 01.06.2022) ... segueix llegint 

  http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2147784-l-ultima-tarda-a-can-geli.html

Josep M. Fonalleras en el Punt Avui (20.05.2022) 

Josep M. Fonallleras en el Punt Avui, 20.05.2022

Les joies de can Geli 
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/2142006-les-joies-de-can-geli.html?cca=3&ItemId=2791&utm_source=facebook&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies&fbclid=IwAR3BT8vd6LOQT_xWLYAobvSd7wUOPBjuuChXS73zglU3POYOacYw3UNkiQU

Primavera 2022 *Llibreria 22

Una passejada per la Llibreria 22. Pels seus passadissos, espais, prestatges, aparadors... Primavera 2022. Realització Guillem Terribas. Maig 2022

Una passejada per la Llibreria&Quiosc 22 Primavera 2022

Entreu a la Llibreria&Quiosc 22 del Carrer Emili Grahit, 57 a l'eixample de Girona... Llibres, contes, jocs, diaris, revistes... Realització: Guillem Terribas. Maig 2022

CÒMICS 22 * Primavera 2022

Una passejada ràpida pel l'espai de Còmics 22 de la Llibreria 22. Realització Guillem Terribas. Maig 2022

Full de Sala de la pel·lícula CINCO LOBITOS * Cinema Truffaut

CINCO LOBITOS  Espanya, 2022 Direcció: Alauda Ruiz de Azúa
Intèrprets: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramón Barea, Mikel Bustamante
Durada: 104 min
Gènere: drama
Idioma: castellà
Data d'estrena: 20/05/2022

Sola

Feia temps que no veia una pel·lícula tan tendra, humana, respectuosa, senzilla... Una petita gran obra, sense pretensions, que t'atrapa des de la primera imatge.

Cinco Lobitos és el primer llargmetratge de la directora i guionista Alauda Ruiz de Azúa, nascuda el 1978 a Barakaldo i que actualment viu a Madrid, on va estudiar cinematografia. Ella mateixa admet que la història està basada en una experiència personal, de com va ser mare per primera vegada. La directora, Ruiz de Azúa, ens explica la impotència i la inconsciència de ser mare per primera vegada. Si a més tens els pares lluny, treballes de traductora (que t'has de concentrar) i el teu company és dissenyador de llums de teatre i cinema i això comporta que desapareix durant dies per qüestions de feina, la cosa és complicadíssima i et trobes davant d'una "cosa" petita que plora per més que li cantis "els cinco lobitos", que té gana, que vol atencions... I estàs sola. I plores, no saps que fer, ets impotent davant d'una nova manera de viure que no t'has preparat. Com espectador, vius intensament aquesta situació, la de l'Amaia, amb tota la intensitat del món gràcies a una creïble i magnífica interpretació de l'actriu catalana Laia Costa, que es va donar a conèixer a la sèrie de Televisió Polseres vermelles i, sobretot pel film de 140 minuts Victoria (Alemanya 2015), dirigida per Sebastian Schipper, que està rodada en un sol pla, que li va valer al director de Fotografia suec Sturla Brandth Grovien l'Os de Plata en el Festival de Berlín dins la categoria de Contribució artística excepcional. Amaia, davant de la impotència de poder continuar sola (amb absències llargues per part del seu company) decideix anar a viure a casa dels pares, en un poble petit de la costa del País Basc. I aquí entrem en una altra relació: la de la mare i la filla. El pare poca cosa hi compta. És aquí on la directora ens mostra, que si les relacions de parella primerenques són difícils, les que porten molts anys junts, encara ho poden ser més. Cal destacar les bones i també creïbles interpretacions de la mare, per part de la veterana actriu Susi Sánchez i del sempre eficaç Ramon Barea.

A la part final del film la cosa es complica i p o s s i b l e m e n t

v i u r e m i v e u r e m e l s moments més emotius de la història. Cinco Lobitos s'ha de veure amb la tendresa que la directora i guionista l'ha parit. Els diàlegs són autèntics, creïbles, quotidians. Les situacions són reals i ben explicades: la mort, l'amor, la decadència, els records, les olors, els rancors, el dol,... endreçar la vida. Tot això i més, ens ho conta Alauda Ruiz de Azúa, amb tota la naturalitat del món. Només recordar que aquest film va guanyar la "Biznaga" d'Or a la millor pel·lícula en el darrer Festival de Màlaga i en aquest mateix Festival, Laia Costa i Susi Sánchez van guanyar "ex aequo" el Premi a la millor actriu, així com la directora, Alauda Ruiz de Azúa, el premi al millor guió. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona