EL GUARDIÁN INVISIBLE, tot va començar a Elizondo. Gener 2013

7 anys després, la història continua.

Premi Nadal / Josep pla 2020: Pòquer de polítiques, parella d’autores

La vetllada del Pla i el Nadal reuneix la vida literària barcelonina.

Anna Mir, premi Nadal amb "Mapa de los afectos" i Laia Aguilar
Premi Josep Pla amb  "Pluja d'estels".

Teresa Pàmies, Maria Àngels Anglada, Olga Xirinacs, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Isabel Olesti, Empar Moliner, Eva Piquer i Llucia Ramis. Són les escriptores guanyadores del premi Josep Pla. Carmen Laforet, Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Carmen Gómez, Rosa Regàs, Lucía Etxebarria, Angela Vallvey, Maruja Torres, Clara Sánchez, Alicia Giménez Barlett, Carmen Amoraga i Care Santos. Són les guanyadores del premi Nadal. A priori, refiant-me d’una suposada bona memòria, pensava que mai s’havia donat el doblet de dues guanyadores la nit del dia de Reis a l’hotel Palace. M’equivocava. Tres vegades, s’ha produït. L’any 1994, Carme Riera i Rosa Regàs. L’any 2002, Eva Piquer i Ángela Vallvey. I l’any 2010, Llucia Ramis i Alicia Giménez Barlett. Qui sap si aquesta nit...

En els premis literaris els polítics acostumen a deixar-s’hi veure. M’expliquen que aquesta nit la classe política tindrà una alta representació femenina: Ada Colau, Mariàngela Vilallonga, Núria Marín i Teresa Cunillera. Si venen totes quatre serà un pòquer bastant insuperable. Sento que a Pere Gimferrer li xiuxiuegen el menú de la nit: “Hi haurà peix”. “Ah, sí? Quin peix?” “Serà calent, no pateixis. I per postres hi ha poma”. A la taula de periodistes algú farà una observació: “Aquest menú sembla del 1954”. Ho diu en positiu, que consti en acta.

Veig Núria Marín, primera carta del pòquer. Joaquim Nadal, Miquel de Palol, David Cirici, Sebastià Alzamora, Martí Gironell, Gerard Quintana, Carme Riera, Víctor Amela, Enric Calpena, Isona Passola, Hèctor Bofill, Jenn Díaz, Eva Piquer, Ada Castells, Alicia Kopf, Paula Bonet... L’abric de pells del comte de Sert em deixa estabornit. Guillem Terribas i Lluís Morral, dos llibreters amics que arriben junts. Veig la consellera de Cultura, segona carta confirmada. M’expliquen que Care Santos acaba d’explicar un

acudit. Això és un home que entra en una llibreria i demana que li recomanin alguna bona novel·la d’Ernest Hemingway. “Tenim El vell i el mar ”. “Ah, doncs doni’m El mar, sisplau”.

El gran Pepe Ribas conversa amb els no menys grans Javier Aparicio i Álvaro Colomer. “Espero que el nou ministre de Cultura estigui a l’altura. De moment ja ens n’han encolomat un d’Universitats que deunidó...” Es refereixen a Manuel Castells i entenc que no és sant de la seva devoció. De reüll veig que Teresa Cunillera ja ha arribat. Només en falta una. Joan Safont m’explica que, gràcies a uns diaris ocults, fa poc ha descobert que la seva tieta era una fidelíssima de Bocaccio. És bonic descobrir les vides ocultes dels que crèiem conèixer bé. Les novel·les n’estan plenes, d’aquesta mena d’històries.

Just abans d’entrar a sopar detecto el periodista que és famós per guardar-se ametlles, cacauets i patates fregides a les butxaques en tots els refrigeris i vernissatges a què assisteix, que no són pocs. Artur Mas i la seva dona també són ja al pis de baix, on hi ha el bar, aquell reservat del vell Ritz que per anys que passin sempre em crida l’atenció. La Cèlia, la fotògrafa del diari, em dona l’avís definitiu, l’alcaldessa Colau ja és a l’hotel. Pòquer completat. Aquestes festes han sigut mogudes per a Colau. “Doncs a mi m’agrada molt el que va escriure sobre la seva operació, el masclisme imperant i tanta inhumanitat”. És una editora qui m’ho confessa i, secretament, no puc estar-hi més d’acord. Ja està tothom assegut. Em diuen a cau d’orella que potser aquest any els dos guardons també tinguin “accent femení”. “Què és això de l’accent femení? Això sona fatal, tu!”, diu una membre de la conversa. Doncs sí, sona fatal. Allò de la literatura femenina ja ho tenim més que superat, oi?

TONI VALL diari Ara 07.01.2020

“Paràsits”, millor film estrenat a Girona EL 2019 segons el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

“Paràsits” , dirigida pel sud-coreà Bong Joon-Ho i avalada amb la Palma d’Or del festival

de Canes, és la millor pel·lícula estrenada l’any 2019 a Girona a parer del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona i programa el cinema Truffaut. El film, una faula tremenda sobre la divisió social en classes i la lluita per la supervivència, va rebre 45 dels 70 vots possibles en una votació en què hi van participar set membres del col·lectiu: Anna Bayó, Jordi Camps Linell, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Paco Vilallonga i Guillem Terribas.

“Once upon a Time in Hollywood”, amb la qual Quentin Tarantino evoca el Hollywood del final dels anys seixanta, va ser la segona pel·lícula més valorada amb 39 vots mentre que la sensibilitat amb la qual la francesa Celine Sciamma mostra la relació amorosa entre una pintora i la seva model a “Portrait d’une jeune fille en feu” va

ser reconeguda amb 36 vots i, per tant, ocupa el tercer lloc de la llista. Més enrere i, sense gaires vots de diferència entre elles, consten les pel·lícules “An Elephant Sitting still” (26), òpera prima sobre la Xina actual d’un jove cineasta, Hu Bo, que va suïcidar-se després de rodar-la; “The Marriage Story” (24), una producció de Netflix dirigida per Noah Baumbach, que hi aborda el dolor d’una separació; “Le livre d’image” (24), l’assaig fílmic amb el qual Jean-Luc Godard reflexiona sobre el món a partir d’una diversitat d’imatges pre-existents;  “Joker” (21), l’aproximació psicològica de Todd Phillips i l’actor Joaquin Phoenix al cèlebre antagonista de Batman, i “Il traditore” (21), amb la qual el gran Marco Bellocchio fa una reconstrucció poderosa del macrojudici de l’any 1992 contra la màfia siciliana que va ser instruït pel jutge Falcone a partir de la delació de Tomasso Buscetta. Amb 13 punts va quedar el film de nacionalitat Noruega   "Utoya 22.Juli"  de Eric

Poppe i en el número 10 amb 8 punts "Midsommar" pel·lícula d'America del Nord del 2019 i dirigida per Ari Aster.

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 03.01.2020.

LA MEVA VOTACIÓ:

GUILLEM TERRIBAS
01.DIAS DE LLUVIA EN NOVA YORK
02. UN AMOR IMPOSIBLE
03. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS
04. JOCKER
05. LOS HERMANOS SISTER
06. ÉRASE UNA VE EN HOLLYWOOD
07. MULA
08. LA HIJA DE UN LADRON
09. PARÁSITOS
10. HISTORIA DE UN MATRIMONIO

* Va de menys a més. Historia de un matrimonio es la més valorada,

Full de Sala Cinema Truffaut CURIOSA

CURIOSA 

França, 2019
Direcció: Lou Jeunet
Intèrprets: Noémie Merlant, Niels Schneider, Benjamin Lavernhe,
Gènere: Drama
Durada: 107 m.
Idioma: Francès (VOSE) 

Jocs prohibits

El Cinema Truffaut inicia l’any amb una pel·lícula francesa, que acompanyarà en la programació que us estem oferim, la també pel·lícula francesa Retrato de una mujer en llamas, que curiosament totes dues parlen de l’alliberament de la dona i, totes dues, estan interpretades per l’actriu francesa Noèmie Merlant. També, totes dues estan dirigides per directores franceses.

Curiosa, es el primer llargmetratge (fins ara havia dirigit i escrit TVmovie) de la cineasta i guionista francesa Lou Jeunet i ens explica la història de l’escriptora francesa Marie de Régnier (20.12.1875 / 06.02.1963) filla del poeta cubà José M. de Heredia. Això va propiciar que, ja de molt jove, tingués contacte i relacions amb escriptors com Paul Valéry o Pierre Louys. Marie Régnier va ser una poetessa i novel·lista considerada de les més dotades de la seva època. L’any 1918 va rebre el Gran Prix de literàture de l’Académie Françoise i el 1958 Gran Prix de Poesia. La seva vida privada va ser molt tumultuosa, confusa i escandalosa en aquells moments (i en els actuals, encara ho seria en segons quins ambients). Es va casar amb el poeta Henri de Régnier i van tenir un fill a qui li van posar el nom de Pierre. Es diu que aquest fill era fruit de la relació que va tenir amb l’escriptor Pierre Louys. De Pierre Louys, recordem que va néixer a Gant (Bèlgica) el 1870 i va morir a Paris l’any 1925, on havia viscut pràcticament tota la vida. Escriptor i poeta entusiasta de l’erotisme i del cos femení, Louys va publicar diversos llibres de temàtica eròtica com “Astarte” (1896). L’any 1884 va publicar una col·lecció eròtica de 142 cançons titulada “les cançons de Bilitis”, de la qual l’any 1977 el fotògraf David Hamilton en va fer una pel·lícula. El 1896 va publicar Aphrodite, que també es va portar al cinema l’any 1982 per Robert Fuest. De totes maneres la seva novel·la més coneguda la va publicar l’any 1898 amb el títol de La femme et le panten, que s’ha portat diverses vegades al cinema, essent les versions més conegudes les realitzades l’any 1959 per Julien Duvivier i interpretada per la Brigitte Bardot; la de l’any 1935 dirigida per Josep Von Sternberg amb el títol de “The devil is a Woman” amb la Marlene Dietrich i encara l’any 1977 Luis Buñuel en va fer una altra versió amb el títol de Cet obscur objet du désir, amb Angela Molina i Carole Bouquet. Pierre Louys era un gran amant de la fotografia i té un llibre anomenat Ouvre Erotique, que surt referenciat a la pel·lícula.
De fet Curiosa, amb guió de la mateixa directora, s’inspira en la relació entre Marie (molt ben interpretada per Noémie Merlant) i Pierre Louys (amb una interpretació impecable de Niels Schneider). Una relació complicada protagonitzada pel desig i el sexe. Un relació d’amor foll i d’adulteri. D’amants i desamats.
El film narra la relació de Marie i el seu marit Henri de Régnier, amb qui es va casar per imposició i interessos econòmics de la seva mare i al que mai va estimar. El seu gran amor es el poeta escriptor Pierre Louys, un seductor que gaudeix de la vida, de les dones i de la fotografia. Tenen una relació on el cos, el desig i les imatges protagonitzaran tota la seva existència. Viuran per estimar-se i observar-se. Pierre fotografiarà a la Marie de totes les maneres possibles. Totes les posicions i formes del seu cos. Al igual que va fer amb altres dones amb les que Pierre havia mantingut relacions, el poeta guarda en àlbums totes les fotografies.
La pel·lícula també es un cant a l’alliberació del sexe, de les bones “costums” i de trencament amb la hipocresia. És una nova manera de viure i de veure la vida. És la bellesa dels cossos. La curiositat de noves maneres d’experimentar amb el sexe.

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Tràiler: https://youtu.be/kWQlJw45iAM

PETONS 2019, II Part. Segona versió

Resum dels petons que cada matí son penjats al "face" desitjant Bon dia al personal. Segona part del 2019. Del 1 de juliol al 31 de desembre. Continuarà durant el 2020.. Segona versió, ara amb la cançó de L.E. Aute "Quiereme".

Petons 2019 segona part / kiss/ besos/

Resum dels petons que cada matí son penjats al "face" desitjant Bon dia al personal. Segona part del 2019. Del 1 de juliol al 31 de desembre. Continuarà durant el 2020

“M’he mirat al mirall i et veig a tu”, article de la Imma Merino

Amb tota una tradició iconogràfica i, amb tants de contes, literària, el Nadal també és ben cinematogràfic. Entre tantes pel·lícules ambientades a Nadal, sense ser gens original, sempre me’n revé una de protagonitzada per un home que, abans de contribuir decisivament a les ales d’un àngel, aquest li fa memòria dels moments clau de la seva existència (una argúcia narrativa) i és així que me’n recordo singularment d’un en què es fa present com va sentir que, mentre passa un tren, la vida imaginada se li escapava per sempre i que, renunciant per força al desig, s’havia d’acordar com pogués a la realitat. El cinema és ple d’epifanies de tota mena, però n’hi ha una que, transportant aquella d’un cèlebre relat de James Joyce, em commou especialment i sempre torno a veure les nits de Reis per celebrar que està datada a la de 1904, a Dublín: una dona resta immòbil al replà d’una escala sentint com un tenor canta La noieta d’Aughrim; aquesta cançó, li ho explica després la dona al seu marit, la solia cantar un noi de Galwey que n’estava enamorat i que, de salut delicada, potser va morir perquè, en una nit freda de pluja, va anar-la a veure abans que ella partís cap a Dublín. 

I, és clar, també la nit de Cap d’Any dona joc cinematogràfic. O l’última tarda de l’any en què un home i una dona enamorats, després de concedir-se sis mesos per tenir la certesa dels seus sentiments, han de trobar-se al terrat de l’Empire State Building, però ho impedeix l’accident que ella té creant un malentès que no s’aclareix fins passat un temps. M’adono que les meves evocacions cinèfiles s’acosten a la malenconia, però he de dir que he començat a escriure pensant que aquesta nit de Cap d’Any tornaré a veure el fragment d’una pel·lícula en què dues dones, que fa dies que

Josep M. Fonalleras, uns dies després
 (06.01.2020) escrivia en el Periódico, una
reflexió semblan t a la de l'Imma.

viatgen juntes, decideixen estimar-se plenament a través dels seus cossos en un motel d’una petita ciutat del Midwest. Com a preludi, tancant abans fugaçment les parpelles davant del mirallet del lavabo, una d’elles s’acosta a l’altra, asseguda davant d’un mirall més gran mentre es pentina, brindant pel nou any (“Happy New Year”) per amanyagar-li després els cabells mentre li parla de la solitud sentida en altres nits com aquella. L’altra també li parla de la seva solitud enmig de la multitud festiva, però també del fet que aleshores no se sent sola. Es miren a través del mirall amb la gravetat de l’enamorament. Una bata es descorda i, en besar-se per primer cop, un floc de cabells rossos queda penjant. “M’he mirat al mirall i et veig a tu”, va escriure Maria Mercè Marçal.
IMMA MERINO, publicat en el Punt Avui 31.12.2019
Adjunt vídeo amb les imatges de les pel·lícules citades a l'article
https://youtu.be/YBLVpUMWj14

Una resistent al Puig de les Basses

Imma Merino

Mai no havia estat en una presó fins que, fa pocs dies, vaig poder visitar Dolors Bassa al Puig de les Basses. Amb un vidre entremig. Com tothom qui ho ha fet, em va colpir la certesa de transitar per un espai d’un hermetisme absolut, sense escapatòria possible, amb cada porta d’accés obrint-se un cop es tanca la precedent: un mecanisme implacable; també el fet de trobar-hi persones que, setmana darrere setmana, fan aquell mateix recorregut per visitar-ne d’altres que, majoritàriament, són pobres com elles i que han sigut condemnades per actes que encara els han atrapat més en la marginalitat i l’exclusió: la presó com a institució que manté l’ordre social i la seva divisió classista; i, sens dubte, em va colpir el gest de posar la mà estesa al vidre amb el desig de voler-lo traspassar i fer arribar afecte a la persona que també estén una seva mà a l’altre costat: tant en la salutació com en el comiat. Però, diferentment, també va impressionar-me la vitalitat, la força, el somriure franc i la lluminositat (sí, la lluminositat) de la Dolors.

Dolors Bassa, durant el Judici. 

És cert que hi vam anar un bon dia. Ja ens ho va dir que ha passat per moments més fotuts i enrabiats, com ara després d’arribar-li la sentència del TS. Aquell dia, però, tenia al cap una altra sentència, la del TJUE, encara que sigui conscient que, sense esperar gaire res de la justícia espanyola, potser només podrà celebrar-la com una victòria moral. Tanmateix, també ens ho va dir, hi ha una decisió personal que l’ajuda a suportar millor la situació: haver-se matriculat al màster en filosofia pels reptes contemporanis que dirigeix Marina Garcès a la UOC. Una aposta intel·lectual, política, moral, pensar sobre els reptes plantejats pel desenvolupament científic i tecnològic, per la crisi mediambiental, per la sociopolítica lligada als feminismes, les migracions, el qüestionament dels sistemes i les institucions. Una manera de continuar compromesa amb el món i amb la seva transformació en un sentit favorable a la justícia social. Com sempre ha fet a través de l’activisme, que no pot deslligar-se del pensament. Tal com, per Marina Garcès, el pensament no pot deslligar-se de l’activisme. De fet, és revelador que, podent-se connectar només una hora diària a internet per la normativa carcellera, estudiï un màster dirigit per una filòsofa antinihilista que ens recorda que podem actuar en el món, malgrat que els poders ens volen condemnar a la impotència i que fins i tot hi hagi un aparell cultural que fa creure que ens dirigim irreversiblement a la catàstrofe. Al Puig de les Basses, la Dolors Bassa s’hi resisteix.
Imma Merino (Ombres d'hivern) El PuuntAvui 25.12.2019

Els Pastorets que acullen els refugiats

Els germans Donato, en Salvador i l’Anna, han tingut un paper fonamental en la recuperació de l’obra a la ciutat.

 És un personatge únic que només apareix en el muntatge presentat per Proscènium al Teatre Municipal de Girona, un dimoni amb cos de dona que roba el protagonisme a Llucifer, el rei dels diables, i que fa riure petits i grans.

En ple franquisme, Proscènium, un dels primers grups teatrals independents consolidats a les nostres comarques, va fer oposició, va exercir mestratge –podem valorar el Talleret de Salt com una amistosa escissió–, va mantenir la flama de l’escena oberta i, l’any 1981, després de la intervenció de Salvador Donato, que va remoure cel i terra, va recuperar els Pastorets. L’obra tradicional, en temps reculats, a Girona s’havia representat, entre altres llocs, al teatre de l’Hospici –edifici reconvertit en casa de cultura–, al centre cultural del carrer de la Força i al col·legi de La Salle. Aquí estaven promoguts per la Joventut d’Acció Catòlica, i al llarg de 25 anys van gaudir d’èxit i prestigi –el Quintet Vienès, dirigit per Francesc Civil, hi posava la música–, fins que, per circumstàncies que podríem qualificar de teològiques, es van deixar de fer. Després d’un temps sense Pastorets, la insistència de Donato i la bona disposició de Pere Codina, aleshores director del Teatre Municipal, van tornar a portar les aventures dels dimonis i els rabadans a l’escenari. Pocs mesos abans, tots els quadres escènics de Girona i de Salt havien fet una aposta conjunta, la Passió, amb l'escenografia de Pla i Dalmau, la qual cosa va generar interrelació i coneixença entre uns actors que van acabar de consolidar un elenc potent amb el qual Proscènium va afrontar l’aventura dels renovats Pastorets.
Si avui repassem el programa de mà de la primera edició, trobarem que Jaume Teixidor continuava fent de Llucifer com a La Salle, però també hi ha noms com Joan Canals, Maria Gràcia Falgueras, Salvador Donato i Clara Ribas. El cor de dimonis anava a càrrec del Talleret de Salt; Guillem Terribes, Carles Vivó i Màrius Soler eren els encarregats de la decoració; Jofre Ferrer, el responsable de les llums, i Àngel del Pozo, del cartell anunciador. L’entrada de noves veus i propostes va modernitzar El miracle de Nadal, llibret en vers escrit per mossèn Francesc Gay. “Si no va ser el primer any, va ser el segon –assegura Ribas–, que jo em vaig posar amb un text que era més un sermó de Nadal que una obra de teatre, però he conservat versos seus perquè són molt bons.

Els dimonis 

” Sense problemes per trobar actors i obert als canvis que comporta el pas del temps, el director assegura que l’única tradició familiar que al llarg dels anys es manté als Pastorets és la de la família Ribas. “Jo faig de director; la meva dona, Anna Donato, s’ha encarregat del vestuari; la meva filla, Anna Carina, i el meu gendre, Pere Puig, continuen remant, i, per exemple, aquest any el ball de dimonis és una magnífica escenografia d’en Pere.” Sense falsa modèstia, Ribas assenyala que alguns dels actors que van començar als Pastorets de Girona, com Laura Ruhí, avui són reconeguts internacionalment. “Alguna cosa hem fet bé”, assegura, i assenyala la persistència imaginativa d’Àngel del Pozo, que des del 1981 ha dissenyat tots els cartells. En 39 anys, els dibuixos particulars i transparents de Del Pozo han esdevingut una crònica viva que copsa el pols de la ciutat. Des de la primitiva figura del rabadà seguit per les ovelles, les trames i els missatges dels pòsters s’han anat complicant i, així, tant ens hi trobem el dimoni penjat de la columna del Lleó intentant fugir dels pastors com Josep i Maria muntant el seu campament a la Devesa, les obres del TAV o la pujada de l’equip de futbol a primera divisió. En un pla més polític, tant el PP com alguns mitjans de comunicació van valorar com una provocació que el 2014 l’aleshores ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, fos representat com el dimoni gros que, juntament amb altres diables, castellanitzava tots els cartells amb pots de pintura de la marca “Lomce”, així com el fet que l’any passat els àngels defensors de la catedral fossin figures de color groc. La voluntat del director és fer un teatre blanc, lligat a la ciutat i ajustat als temps que ens toca viure –aquest any s’hi ha introduït l’epopeia dels refugiats–, però això no significa que s’oblidi la situació dels dirigents independentistes empresonats i, així, des que es va iniciar el que es considera una revenja política, les sessions es tanquen amb un recordatori als homes i dones víctimes d’una justícia espanyola que els ha pres de cap d’esquila. Els canvis tecnològics, ja siguin de llums, de so, de música o d’ambientació, han millorat la màgia d’un espectacle com el d’aquest any, en què es poden veure i sentir les onades de la Mediterrània i l’Atlàntic, però alhora també es treballa amb un decorat del segle XIX. A l’escenari, entre blaus celestials, marrons terrenals i vermells infernals, Llucifer (Dani Chicano), el dimoni gros envoltat d’un estol de criatures malèfiques, fa moure l’inframon, i Belcebuna (Maria Àngels Buisac), la dimoni totxa filla de la imaginació del director gironí, característica que la fa un personatge diferent i únic a l’univers, intenten conquerir la terra el dia que neix el rei del cel. Josep, Maria i l’àngel ho impediran. 
39 anys fa que Proscènium representa els Pastorets al Teatre Municipal de Girona. El grup, que va ser un dels primers que van fer teatre independent en ple franquisme, ha convertit el text de Francesc Gay, enriquit amb les aportacions de Joan Ribas, en una proposta oberta al món que ens ha tocat viure.
PAU LANAU / MIQUEL TORNS publicat en el PuntAvui 25.12.2019 

Els Treis Reis, el final de l'espectacle. 

CAMPANYA DE NADAL I REIS 2019·2020 * Llibreria 22 (reduïda)

Imatges de presentacions i de la Llibreria 22, Còmics 22, Espai 22 i Llibreria&quiosc 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres de ficció i no ficció; infantil / juvenil. Tot a punt per a la Campanya de Nadal i Reis del 2019/2020.