Set anys arreu del món

"Fin du voyage" guanya el premi al millor film del Cycle Touring Film Festival
Fin du voyage, de Claude Marthaler, va ser designada la millor pel·lícula de la I edició del Cycle Touring Film Festival, celebrat aquest cap de setmana al Casino de Begur i en el marc de la celebració del primer congrés de cicloturisme a Palafrugell. Pel jurat, el film, en què es mostra l'experiència del viatge en bicicleta que va fer Marthaler durant 7 anys arreu del món, va merèixer el guardó “per la seva capacitat de mostrar, relatar un viatge i molt especialment per explicar el després: les emocions, el reconeixement i la rebuda del públic”.
Pel que fa al premi a la millor aventura, va ser per a l'obra titulada Long road north, de Gwendal Castellan i Ian Hinkle, documental que també es va endur el premi del públic. Segons el jurat, “la ruta que segueix és impressionant a nivell paisatgístic, però val a dir que són els seus protagonistes els que a través de les seves paraules, en un to de conversa privada, ens fan viure intensament i gaudir d'aquest viatge”.
El jurat d'aquesta primera edició estava composat per Empar Vaqué, naturalista i promotora del cicloturisme al Baix Empordà; Luis Markina, cicloturista expert; Guillem Terribas, membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona; i Mikael Colville-Andersen, fotògraf i membre del Denmark's Bicycle Ambassador.
Jordi Camps Linnell, El Punt 12.10.10

Un dia en el rodatge

A mitjans d’octubre de l’any passat vaig acompanyar a Modest Prats en una visita a Pasqual Maragall en el seu despatx d’ex-president a Barcelona. L’editor i amic Xavier Folch, va fer d’amfitrió.
Maragall ens va rebre puntualment i cordialment i tot seguit ens va invitar en un dels despatxos de l’amplia estança.
La sorpresa va ser veure una càmera que gravava la nostra arribada. Al darrera del càmera hi havia, donant indicacions, Carles Bosch. El vaig saludar. Els dos ens vam sorprendre de retrobar-nos en aquell lloc i em va preguntar si teníem cap inconvenient en que gravessin la nostra visita. Cap, li vaig contestar. Llavors, en Carles, em va explicar que feia dos anys que seguia amb un equip reduït (hi havia el càmera, una noia i un tècnic de so) tot el que feia i deixava de fer Pasqual Maragall i així poder recullir en un documental el procés de la seva malaltia.
Pasqual Maragall va estar esplèndid i molt comunicador. Ens ensenyava el seu mòbil, una eina imprescindible per comunicar-se i, sobretot, per fer fotos i així no oblidar persones, edificis i tot el que se li posava al davant. Quan alguna vegada s’oblidava d’alguna cosa, que van ser poques, ens deixava anar: son coses de la malaltia. I en Carles observava, reia i encara de vegades es sorprenia de les sortides del ex-president. De tant en tant em comentava alguna cosa o en demanava que fes alguna pregunta. Una de les dèries d’en Maragall que feien anar de bòlid a en Carles era la música. A Maragall li encanta la música, no parava de posar-nos música i, segons en Carles, quan va en cotxe sempre n’escolta. I es clar, em deia en Carles, això ens costarà una fortuna de drets d’autor.Van ser més de dues hores, que en cap moment la mirada d’en Carles i del càmera ens va deixar. Molt poques vegades en Carles va donar alguna indicació, li agradava l’espontaneïtat de Maragall i de la gent que l’acompanyàvem, sobretot la conversa amb Mn. Modest Prats, algunes d’elles amb un perfecta italià. Fins i tot, quan en Maragall ens va invitar a passejar per la seva Barcelona. Maragall no parava d’explicar-nos anècdotes i de tirar fotos a edificis. Els vianants el paraven pel carrer i a ell li encantava... i el càmera anava recollint tota aquella intensa vida que es va oblidant.
Fa uns mesos, en Tono Folguera, productor de la pel·lícula, em va comentar que el documental anava al Festival de Sant Sebastià, que es diria “Bicicleta, cullera i poma” i que de les 50 hores de filmació s’havia reduït a unes dues hores i que la nostra visita a en Maragall, com a tantes altres, havia saltat del muntatge definitiu.

Text i foto: Guillem Terribas Roca "Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona". Publicat a la fulla del Cinema Truffaut en motiu de l'estrena i posterior projecció, del 1 d'octubre 2010 al 11 de novembre 2010

De Sils a l'infern

Setze artistes han reinterpretat el relat popular del viatge a l'infern de Pere Porter per a una exposició que s'inaugurarà demà a Sils i visitarà Girona i Salt .

La història de Pere Porter i el seu viatge a l'infern a través de l'estany de Sils va sorgir a principis del segle XVII de la imaginació d'un autor anònim i la tradició oral l'ha fet arribar fins als nostres dies amb molt bona salut. Així ho demostra l'exposició El viatge a l'infern (Interpretació artística del relat de Pere Porter) que ha organitzat l'Ajuntament de Sils i que demà s'inaugura a la sala d'exposicions municipal (19.30h), coincidint amb l'inici de la festa major. L'arxiver municipal, Lluís Costa, amb el suport de Bonart Cultural, ha coordinat aquesta iniciativa, que va néixer durant una trobada dels artistes a Garriguella. L'exposició es podrà visitar a Sils fins al 10 d'octubre i, entre el 5 i el 21 de novembre, s'instal·larà a La Carbonera del Museu d'Història de la Ciutat de Girona. Durant el mes de febrer del 2011 també es podrà veure al centre cultural Les Bernardes, de Salt.
Els setze creadors que han reinterpretat amb les seves pintures, ceràmiques i fotografies el sarcàstic viatge a l'infern de Porter –farcit de crítiques a l'estament judicial i, de retruc, al religiós– són Pep Admetlla, Jordi Amagat, Dolors Bosch, Lluís Bosch Martí, Quim Domene, Ignasi Esteve, Jordi Gispert, Jordi Gispert Jr, Pep Iglésias, Bep Marquès, Josep M. Oliveras, Josep Perpinyà, Miquel Ruiz, Miquel Simon, Guillem Terribas i el recentment desaparegut Robert Manera. Gairebé tots pertanyen a la mateixa generació i han desenvolupat llargues i prolífiques trajectòries, com es va destacar ahir en la presentació de l'exposició, que va tenir lloc als serveis territorials de Cultura a Girona, amb el seu titular, Miquel Sitjar, i l'alcalde i el regidor de Cultura de Sils, Martí Nogué i Carles Taberner, respectivament, acompanyant alguns dels artistes. El catàleg de l'exposició inclou, a més de les reproduccions de totes les obres, textos escrits per Ricard Planas, Lluís Costa, Pep Valsalobre, Jordi Tardà –autor de la novel·la La porta de l'infern, també inspirada en la mateixa història–, Salvador Garcia-Arbós, Narcís Figueras i Pep Vila. En el catàleg també es reprodueix un extracte de la narració, a partir de l'adaptació que David Pujol en va fer per al llibre El cas estrany d'en Pere Porter, il·lustrat per Ignasi Esteve. “Un cas estrany que encara és actual, com el cas estrany d'en Millet, el cas estrany dels pederastes de l'Església, el cas estrany de la Fundació Caixa Girona... Hi ha molts casos estranys, que semblen ciència-ficció però són reals”, va dir Dolors Bosch, resumint bé l'estat d'opinió dels seus companys, el “clan de Garriguella”, que potser trobarà un nou motiu d'inspiració en La fi del món a Girona, de Joaquim Ruyra.
*Text i fotos, Xavier Castillón, El Punt 23/09/10.

"El meu cinema"

“No va ser fins després del gran tour que vaig fer per Europa que vaig conèixer la família Agustí de Girona, uns empresaris d'allò més dinàmics i engrescadors amb el quals, després de seduir-nos mútuament, hem acabat fent realitat que Besiers torni a tenir uns cines tan cèntrics i excepcionals com aquests”. Així d'agraït i satisfet es va mostrar Richard Chambon, director general d'aquest impressionant centre comercial anomenat Polygone Béziers, que es va inaugurar dimarts a l'esmentada localitat occitana. L'acte, tot un esdeveniment social per a aquesta pròspera ciutat de 75.000 habitants, va congregar uns cinc mil convidats –tots ells amb rigorosa invitació– que van poder gaudir d'aquest complex comercial i d'oci que, comparativament, triplica –en quantitat i qualitat– l'Espai Gironès de Salt, i del qual, sens dubte, el nou multicine Monciné és un dels puntals.
A tan important cita no hi van faltar, és clar, els Agustí; encapçalats pels joves directius de l'empresa familiar –en Joan, en Jordi i l'Esteve– i el patriarca, Narcís Agustí. La delegació gironina va ser més àmplia i tampoc no hi van faltar una bona colla d'empleats –des d'encarregats fins a administratius i programadors–, així com l'omnipresent Guillem Terribas, que no se'n perd mai ni una, sobretot si té relació amb el cinema.
Malgrat que l'empresa gironina Ocine disposa de 15 complexos –repartits a Catalunya, el País Valencià, el País Basc i ara dos en territoris de l'Estat francès–, el de Besiers ha passat a convertir-se, segons el seu director general, Jordi Agustí, en el “referent” de la seva marca. La veritat és que, tot i que encara falta polir alguns detalls d'última hora (és d'agrair, però, que per primera vegada en una inauguració d'aquestes característiques, no veiéssim ni un sol paleta), el cinema feia goig. El patró conceptual és clarament d'Ocine, amb el plus afegit que les nou sales del complex estan totalment digitalitzades, i una aposta per un disseny més afrancesat, marcat per la gran catifa vermella del vestíbul, que dóna la benvinguda als espectadors al més pur estil de Canes, i una sala d'espera acollidora amb els seus sofàs baixos de vellut granat. A més, trobem d'allò més reeixit el seu nom: Monciné (un joc de paraules que tant pot interpretar-se com “món de cine” o “el meu cinema”).

Un altre detall diferencial d'aquest cinema és la programació. Només cal mirar la cartellera de la primera setmana per veure que el 50% dels films projectats són de producció estatal, és a dir, francesos. Res, com aquí a casa nostra... Sense anar més lluny, la gran preestrena va tenir coma protagonista un film francès, Les petits mouchoirs, que va fer que s'omplís la sala més gran, per a satisfacció de tothom. Això sí, la sessió era gratuïta.
Text i fotos de:Jordi Camps Linnell /El punt 17.09.10

Retrat de l'artista Malalt

A Contra Vent publica el diari inèdit del palafrugellenc Joan Granés, l'escriptor amic de Josep Pla mort als 22 anys.
El llibre revela amb cruesa les pors, l'abúlia i la soledat de l'escriptor en trànsit de morir.
Mentre els altres es reunien als cafès, reien, ballaven, festejaven, hi havia a Palafrugell un noi de constitució malaltissa que omplia la convalescència amb una obsessiva indagació de l'ànima. Als setze anys, havia contret una afecció respiratòria que no faria sinó agreujar la debilitat del seu sistema nerviós, així que des de l'adolescència s'havia acostumat a viure prostrat rere una finestra, amb un llibre sempre a les mans, envejant la vida dels altres, detestant-la al mateix temps, cobejant secretament fugir del poble, de la frivolitat i el rumor, de les noies, sobretot, de la seva seducció i indiferència. Es deia Joan Granés i Noguer (Palafrugell, 1905-1928), havia estudiat pel seu compte llatí, anglès, alemany i francès, i va escriure coses com ara aquesta: “La meva qualitat és d'ombra”, “defujo tot encontre”, “en mi hi havia quelcom de monstruós i d'inhumà, quelcom d'absolutament contrari a la vida”. Aquestes declaracions, terribles a la boca d'un quasi nen, apareixen en un quadern que Granés va redactar entre el juliol i l'octubre de 1925 i que, dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell, s'ha mantingut inèdit fins avui.

El mirall inhumà, que l'editorial A Contra Vent publica ara en transcripció de la filòloga Caterina Martí, és un document excepcional i pèrfidament bell que revela amb la màxima cruesa, despietadament, les pors, les inseguretats, les inapetències i soledats de l'artista jove en trànsit de morir. Perquè la mort, la seva imminència, és de fet el corrent subterrani que relliga les pàgines d'aquest quadern escrit quan Granés tenia vint anys i ja se sentia vell, fastiguejat de tot i en particular de si mateix, retratant-se com un ésser abúlic, sempre enutjat, de caràcter “cendrós i impotent”, sense energia, d'un pessimisme radical; un misantrop, fet i fet, incapacitat per a les coses del món, negat per al plaer, lliurat a les “tenebres” de la masturbació. Només el consolen de la soledat els llibres que devora: Gide, Larbaud, Nietzsche, Poe, Baudelaire, Pascal, Wilde i, per damunt de tots, Paul Valéry, de qui pren una de les divises del quadern, “Quin és el segell de la llibertat realitzada?” (l'altra és de Nietzsche: “Ja n'hi ha prou d'avergonyir-se d'un mateix”), i el nom que apareix en majúscules a la primera pàgina, Athikté, la ballarina grega sobre la qual el poeta francès sustenta un assaig sobre la dansa que el jove empordanès va assaborir amb fruïció. Granés, però, al contrari de Valéry, a qui va conèixer el 1924, tal com explica al llibre, quan l'autor d'El cementiri marí va venir a l'Ateneu de Barcelona), no va resoldre el dilema entre vida i literatura, a pesar que d'aquest forcejament n'extreu unes pàgines de profunditat extraordinària que han intrigat durant molt de temps Javier Cercas, que va reivindicar-ne l'autor en un article a El País el 1998 i que ara recupera l'edició d'A Contra Vent, junt amb l'únic estudi conegut fins ara sobre Granés, de Xavier Xargay.

Diuen que va morir just quan havia aconseguit fer el salt desitjat a Barcelona, per mediació de Joan Estelrich, Àngel Ferran i Josep Pla, que van facilitar-li les poques col·laboracions que seria a temps d'oferir, a La Nau i D'Ací d'Allà. Pla, però, no dedica al seu convilatà ni una ratlla a la seva extensíssima obra, tot i que Granés no és pas gaire més efusiu en l'únic esment que en fa: “Canvio de cercle. Conversa amb Pla; cap energia, cap resistència. Acabo jugant al dòmino.” En realitat, l'interès de Granés per la família Pla l'absorbia completament la germana: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” A la seva mort, diuen també que Valéry en persona, impressionat per la pèrdua, va enviar una carta de condol que Estelrich faria reproduir a La Publicitat. A Granés li hauria agradat saber que al final no estava tan sol.

El segell recupera també els articles d'Augusto Assía
Quim Torra, un editor certament atípic, ha dit algun cop que A Contra Vent es dedica a “exhumar cadàvers”, i alguns són de veritat exquisits, com les quartilles de Joan Granés que conserva l'Arxiu Municipal de Palafrugell junt amb altra documentació de l'escriptor (cartes, fotografies i articles, a més de la biblioteca), procedent de les donacions que entre el 1998 i el 2009 van fer la seva germana, Rosa Granés Noguer, i Isabel Llamas Granés. El mirall inhumà reprodueix alguns retrats de l'artista impúber, desafiant i estranyament desvalgut, i uns fulls solts que complementen el pensament abocat al dietari amb instruccions maniàticament precises sobre les bases intel·lectuals de l'escriptura, la rutina de treball i fins i tot el règim dietètic recomanable per cultivar una ment saludable: per descomptat, res de beure ni fumar ni sortir de nit, s'imposa; al contrari: respirar net i estalviar la veu, en especial si és per dir vaguetats.

En la seva campanya de repesca de grans autors oblidats, Torra anuncia també per a finals de mes Salt a la foscor, aplec d'articles sobre l'ascensió del nazisme que Augusto Assía, destinat a Berlín entre 1927 i 1933, va publicar a La Vanguardia. El nou dietari de l'escriptor gironí Miquel Pairolí, Octubre,, a més de Màrius Torres, Pere Coromines, Lluís Muntanyà, Ignasi Aragay i Evelyn Waugh, completen el catàleg de novetats per a la tardor.
* Eva Vázquez. El Punt 08/09/10. Foto: L. Casanovas. Arxiu Palafrugell

Estrena a Girona de la pel·lícula LOPE

L'actriu Carla Nieto presentarà avui als Ocine Girona ‘Lope', acompanyada del també gironí Edmon Roch, productor d'aquest ‘biopic' sobre el cèlebre escriptor.
“No m'ho acabo de creure, encara haig d'assumir que he participat en aquesta superproducció. Des que vaig llegir el guió, em vaig proposar de fer el que fos –professionalment, s'entén– per aconseguir el paper de María de Vega. Era com una obsessió i, després de passar per uns càstings molt durs, amb molta competència, la veritat és que ha estat un verdader premi”. Així d'exultant es mostra Carla Nieto (Girona, 1983), jove actriu promesa que reconeix viure el moment “més dolç” de la seva carrera, i més ara que ha viscut la seva primera experiència en una superproducció espanyola. És per això que vol viure intensament aquesta oportunitat i, després de participar en la presentació oficial de la pel·lícula a Madrid, i ahir a Barcelona, aquesta nit no es vol perdre la presentació de Lope a Girona, que tindrà lloc als Ocine (22.15 h). A l'acte, que serà presentat per Guillem Terribas, tampoc no hi faltarà el productor del film, el també gironí Edmon Roch.

A Carla Nieto l'hem vist fer d'adolescent en sèries d'èxit com La Via Augusta i Acusados, i d'estrella del rock al film Trash. Ara, per a aquest biopic d'amor i aventures basat en l'extraordinària història del cèlebre escriptor Lope de Vega, encarna un personatge ben diferent dels que havia fet fins ara, en tots els conceptes. María de la Vega, la germana del dramaturg, és, segons ella, “una dona d'allò més humil i pobra, que no gaudeix de gaires privilegis. Potser per això sent devoció pel seu germà i li encantaria viure les aventures i relacions amoroses que ell sí que experimenta. Per altra banda, María també exerceix com a germana assenyada que supleix el paper de mare, la que fa tocar de peus a terra el protagonista”. En ser un personatge “molt allunyat de mi”, per preparar-lo la jove actriu assegura que va llegir molt sobre Lope de Vega, a més d'alguna obra seva, sobretot sonets. També es va informar sobre l'època a través de llibres de costums i d'història del Segle d'Or espanyol. Però, segons reconeix, també es va basar en més d'un component del seu entorn familiar, sobretot pel que fa a la faceta de “dona treballadora”.
Quant a la seva relació amb el director, el brasiler Andrucha Waddington, Nieto el defineix com a “geni” i destaca la seva faceta creativa i el fet que deixa improvisar molt.
Filla de la consellera de Salut Marina Geli, Carla Nieto no para i, tot i reconèixer que té alguna bona oferta cinematogràfica que encara no pot confirmar, ben aviat se la podrà veure en una de les sèries destacades d'aquesta nova temporada televisiva, Ángel o demonio, que emetrà Cuatro. En aquesta sèrie, avança, “hi exploto un vessant més fosc i violent”.
* Jordi Camps. El Punt 03/09/10. Foto: Fox.

Els gironins de ‘Lope' als Ocine
L'actriu Carla Nieto i el productor Edmon Roch van presentar ahir davant del públic gironí congregat als multicines Ocine Lope, un entretingut biopic centrat en les aventures i desventures del cèlebre escriptor espanyol Lope de Vega. Protagonitzada per Alberto Amman, Leonor Watling i Pilar López de Ayala en els papers principals, la pel·lícula narra la joventut i els amors d'un jove Lope just a partir del seu retorn amb l'Armada Espanyola l'any 1582. Malgrat que viurà els anys de pobresa a Madrid, ben aviat se les enginya per triomfar en el món de la comèdia i l'amor.
La gironina Carla Nieto, que interpreta el paper de la germana del protagonista, María de Vega, es va mostrar entusiasmada de participar en la seva primera superproducció cinematogràfica. Per la seva banda, el també gironí Edmon Roch va destacar la bona rebuda que està tenint el film, que ben aviat es presentarà als festivals de Venècia –fora de concurs– i Toronto, on participarà a la secció oficial.
* Jordi Camps Linnell. El Punt 04.09.10. A la Foto de Miquel Ruiz, Edmon Roch, Carla Nieto i Guillem Terribas.

La vida, l'amor i la mort.

Alex Waag, va morir d'accident d'aviació a Algèria, el dimarts dia 17 d'agost. L' Alex havia nascut a Paris, fa 47 anys. Va viure fins els 14 a la Provença i llavors es va traslladar a Berkeley (Califpornia) on ja treballava com a pilot d'helicòpter. El 1994 es va traslladar a Girona amb la seva dona Kathy i les seves dues filles. Durant uns anys va treballar de cambrer al polpular restaurant Bistrot, mentre convalidava el títol de pilot expedit als Estats Units.
Era un bon jan. Agradable, simpàtic... Una pena. Imma Merino li fa un record en la seva columna del mes d'agots en el Punt d'avui dia 21.
Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un acte a l'Era d'en Saulot, una botiga de Pals amb productes de la terra i una vocació d'espai cultural, concebut com un gest de reconeixement i agraïment a Montserrat Abelló amb motiu de la publicació de l'antologia dels seus poemes d'amor. Abelló és l'amor per les paraules i la vida que tan bé expressen molts dels seus versos, com ara aquests: “Visc i torno a reviure / cada poema / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades”. La poesia com una manera de reviure cada moment, d'apropiar-se la vida a través de les paraules. La poetessa va dir aquests versos. També la cantant Mariona Segarra. Els sabia en Roger Costa-Pau, que també era allà per dir el seu amor per la poesia d'Abelló. I jo els sentia vivament, com una ferida que em recordava l'amor a la vida quan em colpia una mort. Poc abans de començar l'acte m'havia arribat la notícia de la mort del meu amic Alex Wagg, el pilot que manejava l'helicòpter estavellat a Algèria mentre hi netejava les línies elèctriques d'alta tensió. Vaig conèixer l'Alex, que era francès i també tenia nacionalitat suïssa, fa molts anys, potser cap a vint, quan va arribar a Girona amb la Kathy “americana” i les seves filles Anaïs i Alina, que eren molt petites. Venien de Califòrnia buscant una altra vida que fos més tranquil·la. La meva mare i la meva tia deien que era un home com els d'abans de la guerra. I era veritat. Tenia un aire d'actor del Hollywood clàssic. A Girona va separar-se de la Kathy i després va casar-se amb una gironina, amb la qual va tenir una altra filla. La vida, que tant estimava, va dur-lo a altres llocs fins a morir a Algèria. Quina tristesa. Ara fa unes hores he visitat la meva amiga Carme, que va perdre la seva filla Irene en l'accident de Mèxic. Quanta tristesa, però també quant d'amor per la seva filla, que tant estimava la vida. I penso en la Nathalie, que ha perdut el seu fill Alex. És per amor a la vida que la mort fa tant de mal, però potser pot arribar a suportar-se.
Imma Merino, el Punt 21/08/10. Foto: Manel LLadó.

EL ESCRITOR (The Ghost Writer)

D ’entrada dir que el títol original de la pel·lícula “l’escriptor fantasma”, té més sentit que la traducció que li han posat en la versió espanyola. Un “escriptor fantasma” és aquell que per encàrrec d’un editor, escriu en nom d’un personatge que normalment sol ser mediàtic. En el nostre país, també s’en diu “fer de negre”.
Aclarit aquest punt, la trama del film va d’un primer ministre anglés, amb clares referències a Tonny Blair (Pierce Brosman, broda el personatge) que està escrivint les seves memòries. De fet ja tenia un escriptor que els hi estava escrivint i ha de ser reemplaçat per un altre, degut a que el primer l’han trobat mort en estranyes circumstàncies. I és com apareix un nou escriptor “fantasma”, molt ben interpretat i contingut per Ewan McGregor, un periodista que està passant per un mal moment. Aquest serà l’escriptor protagonista de la història, juntament amb una esplèndida i sorprenent Olivia Williams, que fa de dona del primer ministre. També, a la complicada història que ens explica Polanski sobre el poder i les seves trames político-socials amb clares referències corruptives, hi podem trobar l’encara atractiva i madura actriu Kim Cattrall, coneguda pel gran públic pels sis anys que va estar a la sèrie “Sexo en Nova York”, que interpreta a la madura (i encara seductora) i eficient secretària del primer ministre. I, possiblement hi trobem la darrera interpretació del veterà actor nord-americà Eli Wallach, en un petit paper.
Els que hem seguit la trajectòria cinematogràfica de Polanski, veurem que dins el seu cinema, sempre hi ha les mateixes variants i denuncies: Les (males) relacions humanes, sobretot entre l’home i la dona; les corrupcions i les trames polítiques, i finalment, un toc de suspens. Només cal recordar “Lunas de hiel” (1992), “Frenético” (1988), “Chinatow” (1974), “La Semilla del diablo” (1968) i fins i tot de les seves primeres pel·lícules, sobretot l’estètica i l’atmosfera de “El cuchillo en el agua” (1962).

"El escritor" també té molt del mestre Hitchcok, per la seva trama complicada i d’intriga que fa que l’espectador no pugui deixar ni un moment de mirar la pantalla i en el que ella està passant.
Amb aquesta pel·lícula, podem comprovar que Polanski segueix essent un gran director, que té molt clar el que es el cinema i com s’ha d’explicar una narració. Que sap triar les històries i estar el dia del que passa a la nostra societat. I, sobretot, sap treure suc dels actors.
Ens trobem, doncs, davant d’una de les millors pel·lícules d’aquest any 2010, amb un director, que a part del seus problemes personals amb la justícia, no ha perdut la gràcia i la mestria de fer un bon cinema, que sap combinar perfectament la comercialitat amb la qualitat.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Fulla-crítica pel Cinema Truffaut de Girona (del 13/08/10 al 19/08/10)

Brown ha venut 32 exemplars del seu llibre des de l'abril

L 'exprimer ministre britànic Gordon Brown no té èxit com a escriptor després de la derrota electoral en què va perdre el càrrec al maig. La recopilació dels seus discursos d'entre el 2007 i el 2009 gairebé no té sortida. Des de l'abril només s'han venut 32 exemplars de The change we choose (el canvi que triem), segons revelava ahir el diari The Daily Telegraph.

Si en el moment de posar-se a la venda, el cost del llibre era de 20 lliures(uns 24 euros), l'obra ara només costa sis lliures. En la llista de best sellers de la llibreria en línia Amazon, l'obra del polític escocès se situa en el lloc 262.956.

El seu predecessor en el càrrec, Tony Blair, no vol que li passi el mateix i es prepara per a la sortida de la seva autobiografia, A journey (un viatge), el mes que ve. Blair preveu firmar-ne exemplars, una decisió que implica mesures de seguretat extraordinàries. Qui vulgui un autògraf de l'exprimer ministre haurà de permetre que el registrin i entregar el mòbil.

"Agències", publicat en El Punt, el 13/08/10

EL SAVI JOSEP ROCA

Fa uns anys, els propietaris de Masia Serra van regalar a Josep Roca una ampolla de vi per celebrar el naixement d'un seu fill. Fa un parell de dies, en una nit encalmada de Cap Roig, a Calella, Josep Roca la va obrir. No és cap notícia espectacular, ho sé, i vostès em poden dir que l'anècdota entra en el territori de les coses més íntimes i que no cal fer-ne propaganda. És cert. El que la converteix en categoria universal és un petit detall que afecta el vi i l'ampolla que el contenia.
Prové (provenia, perquè ja no en queda) d'una bota de 1860, una bota mare, en diuen, que és la que impregna d'aroma, d'història i de fervor familiar els vins dolços naturals Ino que, aquests sí, es poden adquirir a les botigues. Els amara, mai millor dit. L'ampolla que va destapar Josep Roca, però, en un tast de Set vins sentits (estimats i escoltats), tenia en el seu interior l'essència real i tangible, autèntica, d'una herència de 150 anys. Com que els espectadors de la seva performance eren més de 200 no en va poder oferir una copa a cada un, sinó dues gotes, dues peces d'orfebreria introduïdes en un flascó que calia olorar per entrar en l'interior de l'experiència i entendre-la i sentir-se'n fedatari. Em poden dir, amb tota la raó del món, que exagero. És el que jo sempre havia pensat d'un tast de vins. Sempre m'havia costat molt endevinar les aromes, les reminiscències, identificar fustes o cireres. Fins a la nit de fa dos dies, a Cap Roig.
El flascó que els dic era la concentració màxima, la tensa economia conceptual que resumeix un poema, però va ser el punt i final a una exhibició tècnica, a un càlid acostament de Josep Roca, savi en vins i ric en adjectius, al món de l'enologia entès com a univers paral·lel al de la música.
Capaç de convertir la rutina gustativa en un espectacle que va més enllà dels coneixements sobre vinyes o anyades i que s'endinsa en els plecs de la memòria més plaents, el mitjà dels germans Roca dibuixa, en certa manera, una autobiografia.
Tot abraçant el llegat dels clàssics, amb el contrapunt musical de Mozart, Massenet o Saint Saens (interpretats pel Quartet Gerió), ensenya les terres (àrides o fèrtils) que han infantat els vins que l'han fet ser com és. I les comparteix. Les ofereix com una narració, amb un fil argumental que va des del «llogarret per on surt la primavera» (el nom en alemany d'una vinya de Riesling) fins a l'evocació del xerès amontillado amb què recupera la veu antiga de la nissaga, nascuda a recer d'un barri obrer i immigrant.
Ànima enterbolida
Va ser una nit emocionant. Una nit que és una vida. La que transcorre entre la poda de gener i la desolació de la tardor, acabada la collita. La que promet noves floracions i anuncia la caiguda inevitable de la fulla. La que presagia l'esclat del raïm i preveu la gelada sobre el cep entortolligat i sol. Va ser una nit emocionant i torbadora perquè va acabar amb el ganivet que Sílvia Pérez-Cruz sempre és a punt de clavar-te. Mentre Josep Roca presentava un porto vintage, olorós i enfangat, l'artista cantava un fado d'Amália Rodrigues i Carlos Gonçalves que diu, si fa no fa, «si jo sabés que, morint, tindries una llàgrima per a mi... per una llàgrima teva em deixaria matar». Els assistents van picar de peus perquè tenien les mans ocupades amb la copa de Porto. Va ressonar un aplaudiment opac, com una ànima enterbolida.
Josep M. Fonalleras. El Periodico 13/08/10.