La modernitat del Ruyra “oblidat” i “folkloritzat”

Joan Magramé, Marina Porras, Juliana Canet a l'Espai 22. Foto: Gemma Busquets,

Bla­nes o Girona? Des del pont de Pedra sobre l’Onyar, des d’aquest mira­dor pri­vi­le­giat on els turis­tes dei­xen constància del seu jo escènic davant la postal, Joa­quim Ruyra (1858-1939), nas­cut gironí però d’ànima i vida bla­nenca, va escriure en el conte La fi del món a Girona (1903): “Des d’allí un hom veu les cases de Girona esten­dre’s a banda i banda de riu, tot mal­gir­ba­des, desi­guals i tos­ques, for­mant un con­junt viro­lat com una munió de cap­tai­res ves­tits amb robes apedaçades amb tota mena de par­racs. Cap arqui­tecte ha ideat una sola de llurs línies; han cres­cut sense art ni regla, seguint les sinu­o­si­tats del riu i adop­tant amb fran­quesa, a la vista de tot­hom, l’acti­tud més con­ve­ni­ent per a llençar a l’aigua llurs immundícies.” Ruyra, que va estu­diar a la ciu­tat “solem­nial”, la qual encara no havia pin­ze­llat, i civi­lit­zat, aquell “barri car­nes­to­lenc” amb els colors ama­bles del deco­rat, con­si­de­rava Girona una ciu­tat d’hivern, men­tre que Bla­nes, que sig­ni­fi­cava la seva història per­so­nal, “la pàtria”, “la prin­ci­pal afecció”, per a ell repre­sen­tava l’estiu.

Marina Porras Martí i Juliana Canet van optar per l’hivern gironí i per l’acollidora Llibreria 22 per convocar les lectores –majoria absoluta indiscutible– en el segon Club Tàndem , el pòdcast del 3Cat, presencial, dedicat a un escriptor “injustament oblidat”, etiquetat de “folkloritzat” i que la tradició ha deixat en el bagul de l’antigor, en comptes d’obrir-lo i deslliurar-lo d’una naftalina falsa, i reivindicar-lo com a precursor d’una modernitat, especialment en la concepció del paisatge mític, que encapçalen, entre d’altres, escriptores com Irene Solà. Reivindicat també des d’aquesta mirada germànica, la dels romàntics alemanys o de la importància d’un nord des d’un Mediterrani que s’ha emmirallat, potser en excés, cap a Itàlia, al sud idealitzat. Ho va defensar, així com també l’ús d’una llengua d’una “musicalitat natural”, el compositor i lector devot de Ruyra, el reusenc Joan Magrané. Va acompanyar Marina Porras i Juliana Canet en la segona part, ampliant la conversa del club de lectura, d’una vetllada literàriament desacomplexada; sense bigotis modernistes que pontifiquen amb classes magistrals sinó amb la fluïdesa i coneixement de causa dels excel·lents comunicadors i prescriptors de la generació Z. Un tàndem, un duet, una bicicleta que pedala a quatre peus amb sincronia i amb una passió encomanadissa que atrau, ja sigui per la descoberta de l’autor o per la relectura, lectors als quals les propostes del Club Tàndem –Mirall trencat, de Mercè Rodoreda; El quadern gris, de Josep Pla; L’hora violeta, de Montserrat Roig; Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; Solitud, de Víctor Català; Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater, o Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga– els remeten als temaris obligatoris dels anys de batxillerat.

La crítica literària i professora, especialista en Ruyra, Lluïsa Julià Capdevila, mencionada diversos cops des de la taula, ho va destacar en un article al número 156 de la Revista de Girona (1993) : “Qualsevol escriptor té una certa enveja per aquesta depuració a la qual Ruyra sotmet la seva obra. L’autor de Pinya de rosa encarna el perfeccionisme d’un narrador.” Josep Pla era un dels seus admiradors, va assenyalar Marina Porras, tot recordant, amb certa sornegueria, que d’en Pla “no te’n pots desempallegar”. L’especialista planià i autor de la biografia Un cor furtiu, Xavier Pla, recordava en un article a El Temps el 2022, en què reivindicava la modernitat de Ruyra, que l’any 1958 Josep Maria de Sagarra i Josep Pla es van barallar públicament amb motiu de Ruyra, arran de la celebració a Blanes del centenari del seu naixement. Tant Sagarra com Pla, des dels anys vint, se’n “disputaven l’herència literària”. Pla va publicar-ne el retrat biogràfic en la sèrie dels Homenots, un escrit en què se’n reclamava deixeble.

L’escriptura de Ruyra no és, doncs, amb un “català antic” sinó amb una llengua rica, ara en risc i en desprestigi: aquell adjectiu propi, que no queda forçat en el text sinó que hi flueix, gens artificiós dins la narració. La llengua va ser un dels reptes, assenyalava Juliana Canet, però al mateix temps esdevé, com a lectora, una entrada triomfal al món, a l’imaginari, que és sobretot l’obsessió de Ruyra. Fruit de l’observació, no només descriu el paisatge, sinó que l’explica, més enllà de la capa superficial de les marines. Ruyra posa el focus en el paisatge per amplificar-ne la realitat. El llibre escollit per reivindicar Ruyra va ser Pinya de rosa, un conjunt de relats amb una primera part, Marines i boscatges, que és, per Joan Magrané, “el gran títol”. Per aquesta admiració, en va escriure una composició musical el 2016, Marines i boscatges (cinquè dia de la creació ).

Amb Joaquim Ruyra, es va concloure des de la taula, pren importància el paisatge i el lloc com a ADN original per la seva influència en la creació artística: “No hi ha consciència artística sense consciència del lloc.” El títol d’aquest segon Club Tàndem dedicat a Joaquim Ruyra era La força d’un lloc. A l’hora de compartir les seves impressions, una de les lectores va fer notar els canvis que mantenim amb el paisatge i el pas de l’idíl·lic al feréstec. “El que m’agrada de Ruyra és que «alguna cosa passarà», perquè el paisatge empordanès és això: és el més dòcil del món amb una collita extraordinària i l’any següent pot ser catastròfic.” Marina Porras va afegir-hi, a propòsit d’aquesta reflexió, el conte Avís misteriós. Una lectora menorquina va defensar i reivindicar l’escrit salat de Joaquim Ruyra davant “el literari que els manaven a escola” i definia el que havia llegit fins ara com a “lectures contemplatives”, que requereixen un ritme pausat, tan necessari en els temps actuals. La importància del lloc, ciutat, país o paisatge va propiciar recomanacions de novel·les... “Sempre que penso en un lloc, penso en casa. Idealitzem la bellesa de l’entorn, però el paisatge que m’ha fet entendre el meu entorn exterior ha estat l’interior”, va dir, en l’última intervenció, una altra de les lectores a propòsit de Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson. Casa és sempre el lloc.

Gemma Busquets, publicat en el PunAvui23.01.2025

Públic, durant la presentació a la 22. Foto: Guillem Terribas