dilluns, 3 d’abril de 2017

9 mesos: Amor asolescent amb conseqüències

9 MESOS ( keeper)
Bèlgica, 2016
Director: Guillaume Senez
Intèrprets: Kacey Mottet Klein,
Galatéa Bellugi, Laetitia Dosch,
Corentin Lobet, Sam Louwyck,
Catherine Salée.

Gènere: Drama romàntic.
Durada: 95 min.
Idioma: Francès.
AMOR ADOLESCENT, AMB CONSEQüÈNCIES.
El jove director Guillaume Senez (Bèlgica, 1978) sap explicar molt bé una història en la qual, essent la seva primera pel·lícula, no és d’estranyar trobar-hi alguns apunts autobiogràfics, desdibuixats en aquests dos joves adolescents de quinze anys (ho repeteixen diverses vegades durant la projecció)  anomenats Maxime i Melanie.
La història és senzilla, tendre i agredolça. Maxime i Melanie van a l’escola. S’estimen, encara que només tenen quinze anys i no saben massa com funciona això de l’amor i, sobretot, el sexe; perquè un bon dia Melanie s’adona que està embarassada i, quan li comunica a en Maxime, tenim el primer enfrontament d’aquest idíl·lic amor adolescent.
Aquest és el punt de partida del film, molt ben interpretat per uns joves actors anomenats Galatéa Bellugi (Melanie) i Kacey Mottet Klein (Maxime), que fan molt creïble la proposta del director. Una història que té els seus moments tensos, sobretot per part dels pares dels dos adolescents −els d’en Maxime estan separats i la Melanie no té pare. Una història que té moments tendres, alguns moments de felicitat i alegria entre els dos joves. Somnis optimistes de futur i triomf: Maxime és porter d’un equip de futbol i té aspiracions d’arribar molt lluny, fer molts diners com a jugador professional i així comprar una casa amb piscina i molts cotxes, a més de moltes altres coses amb els molts i molts diners que guanyarà fent de porter amb un equip de primera divisió.
En definitiva, ens trobem amb una història actual, que passa en els nostres dies i que, a pesar de la molta informació disponible, ens demostra que els nostres adolescents encara no entenen les conseqüències d’un amor adolescent i decideixen ser pares als quinze anys. Si en situacions normals ser pares és un acte d’inconsciència, el d’aquets parella ja ho es de forma definitiva.
La gràcia del jove director amb aquesta primera pel·lícula, és que ha sabut controlar el tempo, el ritme de la història i ha fet una pel·lícula entranyable, però no bleda; una història que explica una realitat sense jutjar ni permetre que hi hagin bons i dolents.
Només hi ha un problema. I aquest problema s’ha de resoldre. I el director ha resolt molt bé la pel·lícula.
Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona