dissabte, 31 de maig de 2014

Mossèn Modest Prats, un gran conversador

Terribas, Sunyer, Comadira, Prats a la 22.
Mossèn Modest, per fi, s'ha pogut reunir amb els seus. Mn. Modest, de fet, es va acomiadar de tots els amics i coneguts el dia 29 d'octubre de 2011, a la presentació que vam fer del seu llibre LES HOMILIES DE MEDINYÀ, a la Residència Bisbe Sivilla, on hi ha estat, molt ben atès, fins el dia de la seva mort. Aquell dia, Mn. Modest, que ja tenia la malaltia del Alzheimer molt arrelada, encara va poder saludar, un per un, totes les persones que van assistir a la presentació. Després de la presentació del llibre, que era molt important i desitjada, és va deixar anar i va començar la llarga agonia. 

Vaig tenir la sort de participar en la elaboració d'aquest recomanat llibre, Les homilies de Medinya (editorial Empúries, 2011). Quan Mn. Modest Prats, va deixar el seu pis del carrer Cristòfol Grober ( a dues portes del meu domicili) per anar a la Residència Bisbe Sevilla, uns quants amics vam anar a posar ordre i endreça en el seu pis. Allà hi vam trobar tota una sèries de documents, escrits i anotacions que vam creure que era material per un llibre. En Món Marquès se'n va cuidar de recopilar el material, en Josep M. Fonalleras de fer les correccions, juntament amb Mn. Modest i jo vaig trucar a l'editor Xavier Folch perquè l'edites. La elaboració del llibre, ens va permetre tenir unes interessants trobades, tots cinc, a l'entorn d'una taula, que apart de parlar de com s'editaria el llibre, van fer unes sobretaules memorables i que en Modest, ja tocat per la malaltia, va poder gaudir i esplaiar-se amb els seus comentaris sobre els escrits triats, però també de futbol, de literatura i de les coses de la vida. Participar en una sobretaula amb en Modest, era el millor que et podia passar.
Mn. Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.
Mentre recordo el "meu" Modest, m'adono que la nostra relació ve de lluny, de quan era Rector de la Parròquia de Vista Alegre de Girona. Mn. Modest Prats va oficiar el nostre casament a Sant Martí de Llémena, ara farà ja 39 anys. De les moltes presentacions a  la Llibreria 22, tant com espectador, com de presentador o presentat. Dels  els anys que va estar de jurat en el Premi de Novel·la Curta Just Casero. Però sobretot dels darrers anys, quan va deixar Medinyà, després de la mort de la seva mare Enriqueta i el van nomenar rector del Mercadal; la nostra relació, llavors va ser diària. El seu cafè i el meu tallat descafeïnat, en el bar al costat de la Llibreria, el Neptú. I la gent que amb els anys hi van  anar passant i que ens van  acompanyar participant a unes disteses, cordials i, de vegades, divertides i apassionats tertúlies . Els viatges a Roma, a prendre cafè i descobrir-la,  passejant-la i,  sobretot, visitant esglésies . Viure la seva pèrdua incomprensible de memòria i de records i, el dia que finalment em va dir que tenia el Alzheimer. Aquell dia em va demanar que truques a l'editor Xavier Folch, perquè li demanes una visita a l'expresident Pasqual Maragall. Volia parlar amb ell, amb en Pasqual,  perquè li comentes els efectes de la malaltia. Xavier Folch, en dos dies ens va concertar la visita, que vam fer Mn. Modest, la Rosa ( la responsable del Bisbe Sivilla i una de les persones que millor el que va cuidar) i jo, amb el meu cotxe. Xavier Folch ens va acompanyar i Pasqual Maragall ens va rebre molt cordialment en el seu despatx. La meva sorpresa ( i la d'ell) va ser trobar a en Carles Bosch amb un petit equip filmant tota l'entrevista, que va dura més de dues. El director de cinema Carles Bosch, que ens coneixem de fa temps, estava realitzant el conegut i interessant documental Bicicleta, cullera, poma. Finalment la trobada Maragall-Prats, no és va utilitzar en el muntatge final de la pel·lícula, però Mn. Modest, encara, la va poder veure i li va agradar molt. La trobada va ser extraordinària, pedagògica i, també, molt divertida.
 També recordo, les darreres converses, encara lúcides, de com seria el seu comportament una vegada la seva malaltia el portés a la foscor total.
I ara, Mossèn Modest, per fi ha arribat a la claror d'aquell paradís que hi ha després de la vida, que ell sempre hi ha cregut.
Guillem Terribas. Publicat a la Revista de Blanes "El celobert" n. 121 Abril 2014