dimarts, 12 d’octubre de 2010

Maragall viu


Sentir Montserrat Carulla recitar el Cant espiritual, tal com el recita al final de l'obra teatral Joan Maragall: la llei d'amor, és emocionant. A banda que el poema sigui conegut més enllà de Catalunya o que no ho sigui –és el preu que paguem tots els europeus per tenir un sistema cultural en què les cultures estatals i majoritàries eclipsen les minoritàries– el cert és que el poema de Maragall mereix ser considerat una composició de referència de la tradició occidental. Independentment que sigueu creient o agnòstic–de fet l'autor serpenteja entre una actitud i l'altra– el poema commou. En el muntatge teatral de Joan Ollé culmina l'obra, pren forma de colofó, i la dicció de l'actriu, en particular als últims versos, tendeix a l'apoteosi. El Cant espiritual és un poema per ser llegit en la intimitat del lector, però també per ser escoltat, quan es diu amb la claredat i el ritme amb què ho fa Carulla. En els últims anys, Ollé ha signat diversos muntatges teatrals a partir de la prosa o el vers d'escriptors catalans. Aquest de Maragall, que s'ha estrenat a Temporada Alta, és el més reeixit de tots. Ollé treballa per immersió poètica, més que seguint un fil cronològic o temàtic. És la paraula el que pren més relleu i que perfila el món i la biografia de l'escriptor. Per això, la dicció dels actors és molt treballada, impecable. En aquest muntatge s'ha aconseguit un efecte sorprenent. Llegint l'obra de Maragall, de vegades fa ànsia la llengua que utilitza. És el barceloní de fa un segle, prefabrià, impregnat de castellanismes i d'arcaismes de la Renaixença. En canvi, sentida en aquest muntatge, la llengua de Maragall vola alt, es revaloritza. Com es revaloritza l'obra de Maragall en conjunt. Tenim la sensació que, per a força gent, l'Any Maragall servirà per descobrir un autor que dormia al prestatge dels clàssics polsosos. Servirà per fer passar Maragall de la condició de clàssic mort a la de clàssic viu, que són aquells autors que, més enllà del temps, ens parlen, amb saviesa i emoció, de les coses essencials de la vida.
Miquel Pairolí, El Punt-Avui 12.10.10 . Foto: Julieta Soler