diumenge, 30 de març de 2008

"Els Terribas" a Sant Cugat del Vallès 28/03/08

GuillemTerribas i Mònica Terribas a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès.
Fotos: Carles Pineda.

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter. Guillem Terribas
(Barcelona: Ara Llibres, 2008).
Llibreria Paideia, Sant Cugat del Vallès, divendres 28 de març del 2008
(Text de Mònica Terribas)
Bon vespre a tothom.
Espero aquest cop tenir més sort que la darrera presentació de llibre en què vaig participar: era el llibre que havia escrit la meva mare, la Magda Sala. EI llibre es titula: Devoció per uns colors. Jo no participo mai en presentacions de llibres, però com que era família ... i en Puyal ja havia fet la presentació a la 22, la de Lleida em va tocar a mi. I se'm va ocórrer explicar que gràcies al Barça, que havia mantingut la mare tan ocupada durant tants anys de la meva infantesa, adolescència i joventut, jo m'havia convertit en una persona autònoma, independent ... no li va agradar, gens, a la mare, perquè s'ho va prendre com un retret, com si no fós veritat que el Barça sempre l'ha abduït, com em passa ara a casa amb el meu fill, Marc. Això d'escriure sobre la vida d'un mateix, és una aventura d'alt risc .... ella sempre ha sigut com el pare una dona de risc.

I mira, aquí estic, acompanyant un altre membre de la meva família ... no! és broma. En Guillem no és família, és la prova que hi ha ocasions a la vida que els suports no només els trobes dins de casa ... En Guillem i jo tenim antecessors que devien tenir més parentiu, però compartim cognom, i això és molt. Però, mira, som d'aquells emparentats per voluntat, per estima ... el què fa que aquest vespre sigui una estona feliç la que passaré amb ell i amb tots vosaltres.

Deia que escriure sobre la vida d'un mateix és una aventura d'alt risc, i en Guillem sempre ha estat un Jan sense por. Llegint aquest llibre n'he descobert moltes coses que no sabia ... I l'he estimat una mica més, per molts motius, que us intentaré explicar.
Totes les persones són úniques. Tenen un camí, un recorregut que les fa imprescindibles pels altres, un camí ple de relacions, de persones, de projectes, que van teixint un univers molt significatiu. Aquest és el llibre del Guillem: la descripció de l'univers que ha girat entorn d'ell i que ha significat aquest teixit ric i oxigenat que és la 22, que és ell. Però per explicar-lo, per entendre en què s'ha convertit la 22 i el què significa per ell, havia d'explicar-se a ell mateix, la seva arrancada a la vida, la seva inquietud permanent per fer coses, per dinamitzar, i sobretot, per compartir, des de la mili fins als primers anys de bellugar en el teatre i les lectures, els primers anys d'amors i amics. Les grans decisions, les incerteses, les valenties. I sobretot, les intuïcions que el van dur a prendre les rutes que el van dur fins a la seva passió.

EI llibre és el recorregut vital d'un home que necessita compartir amb els altres el què fa, si no, tot té poc sentit, i per això, la vida és literatura, és el Talleret de Salt i les seves aventures als escenaris amb estrena complexa inclosa, és la ràdio i les entrevistes sonades a personatges admirats, és el cinema, és la tertúlia permanent, i la suma de tot això, és ser motor de vivències comunes, divertides, profundes.

M'ha agradat molt el llibre d'en Guillem, perquè m'hi he sentit molt a prop, en la manera d'afrontar la vida: en Guillem s'ha sentit atrapat i bolcat en cada cosa que ha fet, i hi ha sabut posar la dedicació sense pensar en profits i utilitats, sense pensar en què faré després, què en trauré ... ha anat construint, a poc a poc, allò que l'interessava. Ara un grup de teatre, ara una colla de tertulians, ara una llibreria que s'ha convertit en tot un món cimentat de complicitats, ara les hores passades a la redacció d'EI Punt, ara un premi a un amic perdut, el Just Casero, ara una relació intensa amb aquells qui l'han correspost amb la mateixa senzillesa i sinceritat, des de la Neus de la Paideia fins a la Imma Merino o al Quim Monzó. EI llibre és ple d'amics del Guillem. Relacions apuntades, més que no pas explicades, de tant plena que té la bossa dels amics, en Guillem ...
Aquest no és un llibre per trobar-hi xafarderies i males paraules contra ningú. És el llibre d'una persona que no té mala intenció i que ha tingut l'encert d'escriure en positiu en un moment en què tothom espera a abandonar posicions de poder que ha ocupat per començar a escampar tot el què de capciós i rebregat li ha tocat viure. Vendran molts més llibres que en Guillem, segur. Les maldats són rendibles, a curt termini. De fet, no podia ser de cap altra manera. No n'hauria sortit. L'ha arrossegat el sentiment d’agraïment a la vida per tot el què li ha tocat viure ...

Però en realitat, la història que explica Demà serà un altre dia, és una història que no se l'endurà la tramuntana: la 22 és una pedra sobre la qual s'escriu cada dia la realitat social i cultural d'aquest país. No de Girona, sinó d'aquest país, en la suma de la feina que féu els llibreters, per vertebrar, discutir, crear, animar, vincular. Vosaltres sabeu què sap la gent, què llegeix, què els interessa, per on van les idees dels qui busquen saber. Això no té preu. Vosaltres dirigiu també el pensament perquè s'enriqueixi. Aquest recorregut per la creació de 22 és el recorregut per radiografiar la realitat d'una passió: el llibreter ... aquell personatge inquiet que devora llibres, els olora, intueix si funcionaran, si aporten res, que s'indigna quan li arriben bestieses, quan ven bestieses, que lluitar per construir moments en els actes que organitza .... no sé com deu ser el retrat d'un llibreter en abstracte, però es deu assemblar molt al Guillem Terribas.

Estic orgullosa que de tant en tant em soni el telèfon i sigui ell. Quan podem, xerrem més. Quan podem, xerrem menys. I ja està. La vida ha de ser senzilla. Anar fent. Treballant, treballant en allò que ens agrada ... i un dia, quan surten les forces i la necessitat, explicar-ho. Com ha fet ell. Perquè el món el construïm entre tots, aquestes persones que teixeixen móns significants, que no ocupen grans càrrecs, però que senten la responsabilitat anònima sobre les espatlles ....

"Ara he de capitanejar ... "(pàg. 139).
Sí, és veritat, t'escoltem. A veure què en penses d'això i d'allò. I aquells qui poden fer-ho sovint, entren a la 22 a xerrar, a escoltar els altres, a pensar. "Pensar": aquest és el verb que fa realitat el llibreter .... quina gran responsabilitat, quina gran aventura.

I que demà sigui un altre dia, i un altre, amb persiana amunt i avall i sense cap altre silenci, que el del carrer al vespre, quan t'han omplert ja totes les paraules, les impreses i les que han ressonat a les parets de la 22.

Mònica Terribas, la teva "cosina que t'admira".

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La primera foto és una prova d'un delicte: fumant dins d'un local públic.

guillem ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
guillem ha dit...

Senyor o Senyora, si us fixeu bé estem a fora del local, al carrer, davant de l'aparador i a l'entrada de la llibreria. Al carrer, encara s'hi pot fumar.
Gràcies per la seva indicació.Que vagi bé...