 |
| Guillem Terribas, Carla Simón, Àngel Quintana i Imma Merino. Foto: Cinema Truffaut |
La vida de Carla Simón la coneixem més que la de cap altra cineasta que jo recordi perquè el seu cinema és del tot autobiogràfic; a més, “reparador” i “alliberador”, com ella expressa. Com bé sabem si repassem la seva filmografia, de ben petita va ser cuidada pels tiets i els avis per part materna des que els seus pares van morir per la maleïda sida. Així ens ho va revelar a Estiu 1993, la fulgurant òpera prima amb què es va donar a conèixer i va començar a llaurar una carrera de gran reconeixement internacional. Amb Alcarràs, guanyadora de l’Os d’Or de Berlín, va arribar la consolidació creativa, plasmant en aquest cas com lluita diàriament i a contracorrent la gent que viu de la pagesia, reivindicant alhora el modus vivendi d’uns parents. I, per concloure aquesta trilogia tan personal, amb Romería, que s’acaba d’estrenar, fa un salt endavant en la seva trajectòria com a directora plantejant-se preguntes obertes com ara el fet d’imaginar-se com eren i vivien els seus pares quan eren parella i la van gestar, per què el seu pare mai no la va venir a veure a Barcelona o –una que encara la remou– si ella va ser fruit de l’amor.
 |
| públic... Foto: G.T.R. |
Tot això ho respon a través d’imatges novament realistes, però amb un canvi estilístic i meta cinematogràfic que li permet fabular com mai ho havia fet fins ara amb la imaginació i la poètica de la imatge. I és que només així pot projectar el que posa als diaris íntims que li va deixar la mare o els records dels familiars (d’allò més dispersos i contradictoris), sabent que la memòria és ja prou selectiva i sobretot subjectiva. Cadascú recorda a la seva manera.
Carla Simón, que torna a compartir amb el públic la seva sensibilitat, amb un film d’allò més suggeridor, ric i complex, no s’ha volgut perdre tornar al cinema Truffaut per presentar presencialment la seva obra, perquè, com va recordar, en aquest cinema ja hi venia des de petita i s’hi troba “com a casa”. De fet, com ja va explicar quan va venir a presentar Estiu 1993, ella que vivia a les Planes d’Hostoles, el Truffaut era un dels seus cinemes de referència i on va poder gaudir de pel·lícules fonamentals per “explorar la pròpia sensibilitat” i on va descobrir pel·lícules que la van no només emocionar, sinó que també li van servir per analitzar i elaborar el seu propi estil. Va omplir les dues sales, envoltada d’un públic jove entregat i d’una part de la seva família. També dels amics de Canes Àngel Quintana i Imma Merino, que la van acompanyar durant un col·loqui en què va quedar clar que el cine i la vida van íntimament lligats.
JORDI CAMPS LINNELL ,publicat en el PuntAvui 19.09.2025
 |
| Vista General del Cinema Truffaut. Foto: G.T.R. |
