Aquest equipament municipal de Girona celebra el quart de segle amb una festa dimarts que ve.
És un model singular a Catalunya, l’únic fora de la capital que projecta en versió original regularment.
Està gestionat per una entitat sense ànim de lucre que ja fa 35 anys que va crear el projecte.
 |
| Foto: Guillem Terribas |
Vint-i-cinc anys no són poca cosa en el món del cinema. Sobretot si parlem d’una petita sala especialitzada en cinema d’autor, ubicada al cor del Barri Vell de Girona, resistint a l’arribada dels multicines, a la crisi econòmica, als canvis d’hàbits, a l’era digital i, fins i tot, a una pandèmia. I, malgrat tot, el cinema Truffaut, gestionat per una entitat sense ànim de lucre com és el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ha arribat al quart de segle. I ho ha fet en plena forma, mantenint el projecte original –cobrir una mancança en l’oferta cinematogràfica gironina– i amb el suport d’un públic incondicional que, a més, no para de créixer. |
La gent del col·lectiu el dia de la inauguració.
Jordi Camps, Narcís Mir, Manel Mir, Pep Prieto,
Guillem Terribas, Paco Vilallonga, Jordi Roura,
Josep Mir, Imma Merino i Salvador Montalt.
També hi ha en Tomàs Mallol, Anna Pagans,
Quim Nadal, Joan Pluma. Foto: Punt/Avui. |
Com s’ha aconseguit això? Doncs en paraules d’un dels seus fundadors i president del col·lectiu que el gestiona, Guillem Terribas, perquè el projecte neix “per uns bojos del cinema” i només s’aguanta “perquè són bojos” i “estimen molt el cinema”.
El Truffaut va obrir portes el 17 de novembre del 2000. Girona, aleshores, vivia un moment de transformació cultural i urbanística, i el Barri Vell començava a recuperar espais per a la ciutadania i la cultura. En aquest context, i amb el suport municipal, amb una aposta clara de l’alcalde Joaquim Nadal, el Col·lectiu de Crítics va impulsar una sala que volia ser una alternativa: oferir cinema en versió original, propostes europees, independents, obres d’autor i cinema clàssic, sense renunciar a donar espai a la producció catalana emergent. Amb un al·licient: acompanyar moltes propostes amb la presentació dels seus autors, artistes i productors, moltes vegades amb debats i taules rodones posteriors. Un model que moltes entitats i associacions també han fet servir per organitzar els seus propis actes en una sala d’exhibició que és pública, oberta a la ciutadania. |
| Foto: GTR |
Un incís. El projecte embrionari ja feia deu anys que estava coent-se. La fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona es remunta a una dècada abans del Truffaut que coneixem avui, ubicat al Modern. Tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i posteriorment els Ocine, Narcís Agustí. Aquest va oferir la sala 3 en agraïment al premi rebut per la crítica. L’acte inaugural va ser una projecció de Sunset boulevard, que va tenir com a padrí d’honor el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquelles sessions va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original subtitulada, com només es podia veure a Barcelona. |
| Estadista El Punt/AVUI |
Així va sorgir el Cinema Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla augmentava un 30%, ja es van animar a programar-ho tot. L’any 2001, el Truffaut passaria a formar part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas. El mateix any esdevé seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona. Més tard, el Truffaut va ser un dels cinemes fundadors l’any 2020 de la xarxa Promio, que agrupa les principals sales d’exhibició independents de l’Estat. I també forma part de Cicae, una altra xarxa europea de cinemes d’art i assaig. L’any 2021, després de la reforma integral de l’edifici del Modern, el Truffaut torna a la seva seu després d’una estada temporal de dos anys en una sala dels cinemes Albéniz Plaça. |
| Albert Serra en juna de les seves presentacions en el Truffaut. Foto. El Punt/Avui |
De la privada a la pública
És per aquest motiu que Terribas remarca que aquest model va sorgir de l’empresa privada i que va ser al cap de deu anys que l’administració pública (l’Ajuntament, en aquest cas) va saber prendre aquest projecte i consolidar-lo. Així mateix, també li agrada reivindicar que el Truffaut és “el cinema del poble”, un esperit pres del testimoni deixat per l’antic ateneu cultural de la Grober, que antigament ocupava aquest mateix lloc del Modern en què ara estan.
Part de l’èxit d’aquest model tan singular del Truffaut és que no és només una sala de cinema: és també un punt de trobada cultural i social. Pel fet d’estar al centre històric de Girona, dins del Barri Vell, ha esdevingut un equipament que connecta la ciutat amb el cinema, amb propostes que van més enllà de l’estrena comercial. Terribas sempre ha remarcat la idea amb què es va concebre aquest projecte de ser “una alternativa, no pas una competència”. És més, amb el temps ho ha transformat i ara hi afegeix: “Nosaltres no nom competència, ni tenim competència.” Tota una declaració d’intencions que es corrobora amb la bona relació que s’ha tingut i es té amb els altres exhibidors de Girona. Sense anar més lluny, el documental del centenari dels Albéniz i l’homenatge a Narcís Agustí arran de la seva mort van tenir lloc al Truffaut.
L’únic cine al centre de la ciutat |
| Foto: GTR |
Certament, el panorama cinematogràfic ha canviat molt des de principis de segle quan va obrir portes. D’aquella “ciutat del cinema”, com molts l’anomenaven (una de les que més pantalles tenia per habitant a l’Estat) no en queda res. Des del tancament de l’Albéniz Centre i Plaça –“una desgràcia”, com afegeix Terribas–, només queda el Truffaut al centre de la ciutat; els Ocine continuen ubicats als afores amb un model de negoci diferent, apostant com fins ara –essencialment– pel cinema més comercial. Aquest fet ha produït que alguns espectadors hagin descobert recentment el Truffaut i, fins i tot, que es pot arribar a veure cinema en versió original i que no passa res; al contrari. “A més, no s’hi pot menjar, de manera que es garanteix al públic, si ho respecta, disfrutar del plaer de veure el cinema en comunitat però amb respecte als altres”, assenyala.
Un espai viu que creix |
| Foto: GTR |
Si una cosa defineix el Truffaut és la condició d’espai viu. S’hi han presentat pel·lícules catalanes que han fet carrera internacional, hi han passat directors i actors que després han brillat en festivals i esdeveniments globals, i ha esdevingut un punt neuràlgic per a cineclubs, estudiants, moviments culturals i públic cinèfil.
Alhora, el cinema ha sabut mantenir polítiques de preus assequibles i formats que fidelitzen, com abonaments, sessions especials i descomptes per a majors de 65 anys o sessions matinals familiars. Entre moltes altres iniciatives, el Truffaut és la seu de la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta i retransmet en directe tota la programació operística de la Metropolitan Opera de Nova York (MET).
Amb el temps, el Truffaut ha demostrat que apostar per un model culturalment exigent no era només una qüestió de romanticisme: any rere any ha consolidat un públic fidel i ha sabut captivar noves generacions.
Els últims anys han estat especialment significatius. Tot i els mesos de tancament temporal de la sala 2 per obres de reforma, el cinema ha assolit rècords històrics d’assistència: vorejar els 44.000 espectadors en una temporada –una dada impensable quan va néixer la iniciativa i un signe inequívoc de vitalitat–. Les xifres així ho corroboren: dels 16.498 espectadors comptabilitzats l’any 2019 s’ha passat als 43.901 del 2024, cada any amb un increment continuat.
És clar que l’èxit es deu a l’obertura de la sala 2 del cinema Truffaut, una segona sala per a la qual es va haver d’esperar quinze anys des que ja estava concebuda al projecte inicial. Una sala petita amb una capacitat de no gaire més de cinquanta espectadors, però que permet diversificar i allargar la programació de pel·lícules, a més de donar més cabuda a la demanda d’entitats, associacions i activitats extres.
Una infraestructura pendent
Ara que es viu un moment dolç sembla que tot ha estat fàcil, i res lluny de la realitat. Superant entrebancs, nedant sovint contra corrent, amb dificultats econòmiques durant molts anys, s’ha arribat fins aquí. Però encara hi ha pendents alguns temes per resoldre. El més rellevant, l’entrada al cinema.
Independentment del que es faci a l’antiga sala gran d’aquest edifici històric, que encara ocupa un forat immens –s’ha parlat de fer-hi un auditori, una sala polivalent o fins i tot una sala d’exhibició immersiva al llarg dels diferents mandats municipals–, l’entrada principal està projectada en una segona fase del projecte de remodelació del Modern, però com ha assegurat el regidor de Cultura, Quim Ayats, aquesta s’inclourà quan es reformi l’antiga seu de la UNED. Aleshores, es farà una plaça que connectarà els dos edificis. Parlem de la pujada del carrer del Portal Nou, per on abans ja s’accedia al cinema a través d’un llarg passadís ple de cartells de cine i una font a l’entrada. De fet, els espectadors d’ara ja poden comprovar que la cabina de venda d’entrades està situada a tocar d’una porta tancada i no pas a les escales per on actualment s’accedeix, cosa que complica força la mobilitat de la gent entre una sessió i l’altra. Això, i que per accedir-hi s’hagi de pujar dos pisos per escales i un únic ascensor. “Esperem que no hàgim d’esperar dos anys més”, sospira Terribas quan se li pregunta per aquest tema.
I el futur? |
| Carla Simon, el dia de la presentació d'Alcarràs. |
Com tots els projectes culturals, el Truffaut mira endavant amb realisme i amb ambició. El gran repte és interpel·lar el públic jove i adaptar-se als nous hàbits audiovisuals sense renunciar al seu ADN. En un món dominat per les plataformes digitals, la seva aposta és clara: continuar sent un punt de trobada, l’experiència de compartir cinema en comunitat, mantenir-se fidel als valors que el van veure néixer –qualitat, cura, proximitat, esperit crític– i, alhora, continuar innovant en formats, activitats i relació amb la ciutat.
Una festa del cinema
Per celebrar aquest quart de segle, s’ha preparat una programació especial que s’estén durant tot l’any, amb el punt àlgid previst el dimarts 18 de novembre, l’endemà de la data fundacional. Per commemorar aquesta fita, tindrà lloc l’acte central de la celebració al Teatre Municipal de Girona, amb la projecció en preestrena exclusiva a l’Estat espanyol de Nouvelle vague, de Richard Linklater, pel·lícula que narra el rodatge del film fundacional d’aquell moviment cinematogràfic que va tenir en Truffaut, el cineasta i crític de cinema, una de les figures clau. Un homenatge del director de Boyhood a aquella colla de bojos del cinema que s’adiu molt al tarannà dels membres del col·lectiu, crítics que no fan pel·lícules sinó que les projecten.Abans de la projecció, es presentarà un vídeo commemoratiu amb imatges i testimonis de personalitats que han visitat el Truffaut al llarg d’aquests anys i tots els assistents rebran una bossa dissenyada per a l’ocasió i el llibre Anuari 2024, que recull els fulls de sala de totes les pel·lícules projectades. L’acte clourà amb un piscolabis. L’entrada és gratuïta, però cal adquirir-ne una a través del web del cinema Truffaut. Paral·lelament, s’està dedicant un cicle de Filmoteca a François Truffaut, que inclou catorze pel·lícules de la seva filmografia. També s’ha organitzat conjuntament amb el Museu del Cinema un cicle de conferències realitzades per membres del Col·lectiu de Crítics, que tenen lloc els dissabtes.
Un altre plat fort arribarà al gener, quan s’enceti un nou cicle de Filmoteca format per una selecció de títols escollits per membres del Col·lectiu –que presentaran personalment cadascuna– a partir de la llista dels millors films estrenats entre els anys 2000 i 2024 que ells mateixos voten anualment al final de cada any.
Les pel·lícules seleccionades són: Yi-Yi (Edward Yang, 2000), Daniel Pérez-Pàmies; Mystic River (Clint Eastwood, 2003), Guillem Terribas; Abans de la posta (Richard Linklater, 2004); Melancholia (Lars von Trier, 2011), Carolina Martínez; Shame (Steve McQueen, 2011), Jordi Camps Linnell; Carol (Todd Haynes, 2015), Imma Merino; El fil invisible (Paul Thomas Anderson, 2017), Àngel Quintana; Drive my car (Ryusuke Hamaguchi, 2021), Salvador Montalt; Fallen Leaves (Aki Kaurismaki, 2023), Anna Bayó; La zona d’interès (Joanathan Glazer, 2023), Íngrid Guardiola.
El Truffaut, guardonat
Anys després de rebre el premi Sant Jordi de cinematografia, el Truffaut enguany ha rebut altres guardons, com el premi honorífic del Festival de Cinema de Begur-Costa Brava i el premi Cultura del Diari de Girona en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat. Aquest, que s’entregarà coincidint amb la celebració de l’acte del mateix cinema el 18 de novembre, obligarà alguns membres del Col·lectiu a multiplicar-se.I per què Truffaut?
El nom del cinema es va escollir durant una reunió al Bar Boira quan el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tenia ja el vistiplau dels responsables del cinema Modern perquè fessin ús de la sala B per projectar sessions en versió original subtitulada. La figura del crític i cineasta francès s’adiu a l’esperit d’aquesta entitat, formada majoritàriament per crítics de cine, que en el seu cas no dirigeixen pel·lícules però sí que en projecten. I també per la passió que els uneix al setè art.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14/11/2025
