Mar Bosch Oliveras acaba de publicar 1001 curiositats de Girona i el Gironès, (Barcelona, l’Arca-Redbook Ediciones, 2015), amb un pròleg de
Guillem Terribas, que signa com a “saltenc i llibreter de Girona”.
El pròleg es titula “Girona rai” i és com una mena d’invitació: “oh benvinguts, passeu, passeu…”, per entrar en el món de les mil curiositats, de les mil meravelles, dels mil detalls que, segons Terribas, avalarien la dita que faria de Girona (Girona rai) un lloc idíl·lic, on tot és fàcil i confortable.
Mar Bosch només de començar el llibre, en la seva introducció, ja ens adverteix que “no hi trobareu un treball exhaustiu sobre Girona i els seus pobles, sinó un trencadís més o menys ordenat que va d’allò més gran i mil·lenari, ineludible als ulls, a allò més petit i desconegut”. Vull deixar dit aquí, abans d’alguns comentaris, que es tracta d’un llibre de mèrit, amè, eficaç, llegidor, ben construït, amb una estructura estimulant, amb dades, amb detalls, amb els apartats “i a més”, requadrats o destacats que subratllen, emfasitzen o aprofundeixen. Constatar que potser trobaríem “mil i una curiositats més” no és en perjudici del llibre, sinó que en remarca l’originalitat, l’esforç i la força de la tria que, sense ser exhaustiva, és altament significativa.
El mateix Terribas ja ens adverteix que “possiblement un estudiós i un gran coneixedor d’aquesta comarca hi trobarà alguna mancança…”. De fet és inevitable i en realitat ja hem vist com l’autora ens adverteix del caràcter no exhaustiu del seu treball. Jo mateix he tingut la temptació de buscar aquestes mancances i inventariar-les. I m’he trobat que en una exploració superficial pot semblar que hi manquen coses, però en una lectura més atenta acabes trobant pràcticament tot el que t’havia mancat.
Per exemple, portat per la meva mateixa condició d’historiador, m’ha semblat que hi mancaven referències a Lluïs Pericot, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés; però aquests dos darrers apareixen, sobtadament, com a amics i companys de curs de Lluís Santaló, el matemàtic. O, també en una primera lectura, m’ha semblat que calia una referència més explícita a Font de la Pòlvora i he acabat trobant-la en una gradació de referències al poblament de les barraques i les promocions públiques d’habitatge per pal·liar el problema. Ja m’estava esverant amb l’apartat de gastronomia portast per la meva debilitat d’infantesa quan, finalment, he trobat la botifarra dolça que, en un primer moment em semblava absent. És veritat que potser hi mancaria una relació més estreta entre alguns fets, personatges i espais del territori de Girona.
Per exemple, entre la primera dona regidora, Antònia Adroher i la biblioteca de l’equipament cívic de Fontajau; o entre Paco Torres Monsó, una seva escultura i el centre cívic de can Ninetes, a Santa Eugènia de Ter, al costat de la biblioteca Salvador Allende i l’espai de l’antiga fàbrica Marfà. O, encara, entre una antiga destil·leria del Pont Major i el nou centre cívic del barri. Si Joaquim Pla i Cargol és un personatge entre llibres, el seu llibre de llibres Girona, terra de gestes i de beutat, el va compartir amb Xavier Montsalvatge, d’una nissaga que donaria un altre Xavier Montsalvatge, músic il·lustre de Girona. Si Carles Rahola té un apartat, potser hauria estat bé marcar un itinerari raholià, des de la tàpia i el memorial dels republicans executats pel franquisme al cementiri fins al monument a la Rambla, passant per un institut a Taialà, un carrer a Palau Sacosta i una biblioteca a l’eixample. Finalment, en aquest petit repertori d’exemples, si Miquel Santaló té dedicada una plaça, simbòlicament, a l’antic pati del convent de les Adoratrius, Santaló hauria merescut un detall personalitzat, com la ruta dels convents, també hagués pogut donar per una ruta singular amb personatges, més enllà d’Ermessenda, com el pare Butinyà i la mare Meranges, Maria Gay o el pare Coll.En els escenaris de pel·lícula he pensat que caldria un recorregut per la Devesa, escenari familiar, de “Rapsodia de sangre”, una pel·lícula sobre la repressió estalinista d’Hongria, feta des de la repressió del franquisme!, o una escapada ràpida a la vida del seminari de José Maria Gironella, per tot parlant dels seus llibres sobre la Guerra Civil, portar-nos a la història sentimental de “Amor adolescente”. I qui diu pel·lícula diu literatura, des de la Girona dels poetes o la Guia literària de Girona, de Narcís-Jordi Aragó o, sobretot, l’Atles literari de les comarques de Girona del mateix Aragó i Mariàngela Vilallonga. La geografia gironina de la poesia de Narcís Comadira hauria pogut donar, també, un accent poètic al llibre.
Però tornem als elogis. Res del que he dit, només algunes dèries personals, treu mèrit al llibre, que ens presenta la realitat polièdrica de Girona des de la tendresa tafanera i informada que atorga una dimensió històrica als grans esdeveniments i a la més estricta quotidianitat. Mar Bosch Oliveras estructura el seu treball de descoberta i estimulació en sis grans apartats dedicats, successivament i amb amplitud, al territori, a un espai “fet de pedra”, als fets, a la gent, a la màgica realitat i a les festes, tradicions i productes gironins.
Cal molt coneixement i molt sentit de la proporció per fer una tria ajustada i coherent. I el resultat és excel·lent i sorprenent, i s’arriba a la conclusió que no hi sobra res i que com que és una selecció en un univers molt ampli, com a tria subjectiva, tampoc no hi manca res.
Joaquim Nadal i Farreras - Publicat en el Diari de Girona 03.07.15 i en el seu blog
http://joaquimnadal.cat/les-mil-i-una-de-girona/
El Virus de la Por 
Pride
Per contra, la pel·lícula ha fet present en el nostre imaginari, creant-hi un desig de transmissió, la dignitat moral de l'advocat Atticus Finch i els jocs d'infantesa dels seus fills. El meu amic em diu que espera que la seva néta tingui un parell d'anys més per descobrir-li la pel·lícula. També em comenta que s'hi veu clarament que, per molt que Atticus demostri en el judici que el seu defensat és innocent, el “negre” Tom Robinson serà declarat culpable per un tribunal d'homes blancs: està condemnat d'entrada. Li dic que, pel que tinc entès, a la novel·la amagada d'Harper Lee, Vés i aposta per un sentinella, Finch té un capteniment semblant al dels homes blancs que condemnen Robinson. Em diu que no vol tenir una altra imatge d'Atticus. I també que no llegeixi una novel·la que la seva autora no va publicar i que, un cop ella no “controla” i la seva germana és morta, ha aparegut per iniciativa de la seva advocada.
Teniu doncs
uns bona eina per endinsar-vos en la gran diversitat de llocs, anècdotes; de
personatges que han fet història i han deixat una forta petjada, alguns que ja
no hi son i d'altres que encara van fent país. Els monuments, la pedra de Girona, les botigues i
la gent del carrer. Les llegendes de fa
anys i altres de recents; espais amagats i altres de més coneguts. 
