Demà serà un altre dia.

dimarts, 30 de març del 2010

Entrevista a "Autor/Revista . Grup 62"


La llibreria 22 és un referent cultural a Catalunya en general i a Girona en particular, on el seu propietari –en Guillem Terribas- és tota una institució.
Amb 31 anys d’història, la Llibreria 22, que actualment té dos locals al carrer Hortes i un al carrer Emili Grahit, ofereix bons llibres, bons consells de llibreter i una agenda d’activitats culturals i presentacions constant. Parlem amb en Guillem Terribas de premis literaris, llibres, llibreries, de la vida en general i del pas del temps.

-Com tracteu els premis literaris a la vostra llibreria?
Nosaltres sempre hem estat molt a favor dels premis perquè són un mitjà de difusió fonamental pel llibre. Potser ara ja se’n parla més, però fa 15 o 20 anys costava molt que els diaris o les televisions parlessin de llibres i només s’aconseguia quan se li donava un premi. A la llibreria tenim la política de posar els premis a l’aparador i en un lloc ben destacat als nostres locals, i a més, fem sempre les presentacions dels llibres premiats al llarg de l’any.

-Noteu l’efecte premi a la llibreria? Per exemple, l’endemà d’un gran premi la gent ve preguntant si teniu el llibre?
I tant. L’endemà que es faci públic un premi dels grans, la gent ja ve aquí a buscar-lo però en la majoria dels casos s’ha d’esperar unes setmanes fins que es publica.

-Quin tipus de públic és més susceptible als premis?
Els premis agraden molt a la gent que no llegeix massa. I no ho dic despectivament ni com una cosa negativa. Com en el cinema o el teatre, la literatura té diferents públics, i darrera els premis hi ha molt marketing i hi ha gent més susceptible a aquestes estratègies. Jo estic a favor dels llibres i els autors mediàtics perquè gràcies a ells hem guanyat nous lectors i gràcies al seu efecte se n’han beneficiat, fins i tot, altres llibres no tant mediàtics.

-Quins són els premis en català que funcionen millor?
El Prudenci Bertrana es ven molt a Girona, perquè la ciutat el sent molt seu. El Sant Jordi és un premi que funciona molt bé el dia de Sant Jordi, tothom el ve a buscar, tothom el vol regalar aquell dia, és un fenomen ben curiòs perquè és publica uns mesos abans. El Premi Pla també funciona molt bé, tradicionalment, a nivell de ventes.

-Dels premis importants que s’han donat aquest any, quin et ve més de gust llegir?
El que em ve més de gust llegir és Tenim un nom, d’en Vicenç Villatoro, em fa gràcia llegir-lo perquè és un bon amic i ens coneixem de fa temps i això sempre ve de gust. De totes maneres estic obert, crec que tots els llibres em poden sorprendre i per això els hi donaré una oportunitat a tots, també em vull fullejar Egosurfing, de la Llucia Ramis, i Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch.

Text i Foto:Thaïs Gutiérrez. Març 2010.

dimarts, 2 de març del 2010

3er Premis Gent de Cinema / Barcelona 19.02.10






Perfil del Sr. Francesc Giralt, exhibidor de Blanes.
Es tracta de parlar d’una persona que va viure l’època d’esplendor del cinema, dels que van fer possible que tota una generació aprenguéssim a estimar la vida a través del cinema. Que les setmanes fossin més curtes: els primers dies comentant les pel·lís que havíem vist el diumenge i la resta comentant els cartells de les que veuríem el pròxim diumenge. De la generació del cinema paradís. El meu cinema paradís va ser a Salt, el Cinema Núria capitanejat pels germans Gubau. També, alguns dilluns a la tarda, després d’escola, amb la meva germana anàvem a Girona, en el Cinema Ultonia, a dalt de tot. El meu pare coneixia el porter i ens deixava entrar de franc. Ara ja ho puc dir perquè ja ha prescrit i no crec que el Sr. Narcís Agustí, avui també homenejat, m’ho tindrà en compte.
Avui em toca parlar d’un home que el porta el cinema a la sang: en Francesc, perdó Franciscu, Giralt de Blanes. 74 anys vivint cada dia de cada dia intensament les entranyes d’una saga de gent de cinema. Una vida de cinema protagonitzada per dones i, de vegades, essent ell el protagonista com el personatge de George Bailey, que interpretava James Steward a la pel·lí “Que bonic es viure” de Frank Capra, degut a que anava per a metge (volia estudiar ginecologia) i hi ho va haver de deixar per fer-se càrrec de l’empresa. El seu pare va quedar mal parat d’unes cremades al salvar a l’operador, en un incendi ocorregut en el cinema Fortuny. D’aquesta manera el seu germà, més jove, va poder estudiar tranquil·lament química.
Tot va començar en un viatge a Paris a l’any 1909, de la seva tia Marieta Giralt i del seu pedri Francesc ( d’aquí li ve el nom de Francesc) que van quedar bocabadats d’aquella meravella anomenada “cinematògraf”. A la tornada a Blanes, vam muntar una estructura en el Passeig de Mar de Blanes i amb el nom de Cine Blabenc, van començar, a l’estiu, a projectar pel·lícules.
Poc temps després, es van embrancar en la construcció del que seria el fantàstic i elegant Teatre-Cinema Fortuny.
Van tenir una mena de competència familiar, tipus sèrie de televisió, però el bon seny i persones civilitzades van deixar de costat la rivalitat i es van entendre. D’aquesta entesa en va sortir el Cinema Fèmina. Més tard, amb l’arribada dels emigrants d’Andalusia, Extremadura, Murcia... a Blanes, la família s’animà a fer un nou cinema que li posaren el nom de Bahia.
Enmig de tots aquest projectes, unions i il·lusions, el pare d’en Francesc el va enviar a Barcelona a estudiar a els Escolapis de Sarrià. Curiosament, altres empresaris de cinema de Girona també hi van enviar els seus fills en el mateix col·legi. D’aquesta manera s’hi van trobar, el Sr. Narcís Agustí, de Girona i el Sr. Enric Gratacós de Banyoles. Coses de la vida.A Barcelona va conèixer a una pubilla de Blanes, que estudiava farmàcia, la seva dona Mercè Oms. Ella si que acabà els seus estudis hi va exercir de farmacèutica, tot i que més d’una vegada els hi ha donat un cop de ma a l’empresa de cinemes, en tasques administratives i, si calia, a la taquilla venent entrades.
L’any 1964 es va inaugurar el reformat cinema Fèmina. Per cert, amb una mica de retard del previst. Volien posar-hi per el nom el començament de les paraules dels noms del seus fills. Tenien una filla, anomenada Marta i per tant tenien MAR, però encara no sabien el nom de la criatura que venia, entre altres coses perquè no sabien si era nen o nena. I va ser una nena. L’Anna, i així va sortir el nom de MARiAN.
Guillem Terribas. Text llegit a l'entrega del premi " trajectoria com exhibidor cinematogràfic, al Sr. Francesc Giralt".