Demà serà un altre dia.

dimarts, 27 de juny del 2023

LLUÍS BOSCH MARTI: Del cuc Nadal a la papallona Salellas

Lluís Bosch Martí
Ja tenim batlle. En Lluc Salellas ostentarà la vara d’alcalde fins el 2027 a la ciutat de Girona. Guanyem, la segona força en número de vots el passat 28M, ha arribat a un acord amb Junts i ERC i, si res no es torça, tindrem tripartit independentista els propers anys a la ciutat.
La coalició sobiranista governarà una vila que cada cop és més postmoderna i centrista. Ja vaig escriure que la llista de suports amb els que comptava Guanyem estava trufada d’ex-nadalistes, que és la versió gironina del populisme pujolista. A Girona hi ha hagut una curiosa transformació i, un cop més, coincidim amb l’historiador Josep Clara que ja fa temps que ho va dir (dels germans Nadal als germans Salellas). La Girona burgesa ha patit una metamorfosi que va començar amb el cuc Nadal i que ha acabat amb la papallona Salellas.
En tot aquest procés de transició hi han intervingut tota mena de parents: germans, néts, nebots i l’excunyat J.M. Fonalleras,... tots deixebles de Modest Prats i Mon Marquès, amb la participació del poeta montserratí Titin Comadira i del sagristà Guillem Terribas. A la llista que donava suport a Guanyem no hi faltava l’Anna Pagans.
Tota aquesta operació té l’aval de Martí Nadal Pibernat, secretari ideològic i cap de premsa de Guanyem, home de confiança del nou alcalde i, efectivament, nebot de qui tots esteu pensant.
D’aquesta manera a Girona es reforcen els valors petit-burgesos, individualistes, post modernistes i també "catalaneros". Consolidant una manera molt gironina de fer política i de fer carrera, copar càrrecs i tenir bones feines, una màxima que ha caracteritzat històricament el nadalisme-pujolista.
El nadalisme va destruir molt hàbilment els quadres que Bandera Roja i el PSUC tenien a la ciutat, marginant-los, o integrant-los a la seva estructura política, o bé en el sector negocis.
Més endavant, com dèiem en un altre article, hi ha hagut un big bang nadalista i seguidors del gran guru s’han integrat, d’una manera o d’una altra en les diverses candidatures que concorregueren al 28M. El resultat ha estat que a Girona no governarà la llista més votada, sinó una coalició, en un acord que, abans que es consolidés, ja varen denunciar des de dins Lluita Internacionalista i l’Ateneu Salvadora Catà.
Ja se sap que en unes municipals, un cop s’obren les urnes, comencen a córrer els ganivets, afloren les travetes, puntades de peu, punyalades per l’esquena i es constitueixen ajuntaments amb acords que clamen al cel, com el de Barcelona, on Ada Colau ha tornat a pactar amb el PP, aquest cop no per decapitar Maragall, sinó per tallar el cap a Trias (en Xavier, no en Quimet), en una operació d’estat que ha escandalitzat molt al personal. No sé a què venen tants escarafalls quan Junts, ERC i la CUP han arribat a pactes amb el PSC en molts ajuntaments perjudicant a altres partits independentistes.
A Girona, les forces manaires a la plaça del Vi, han fet un viatge cap al centre fent un acord interclassista on guanya la Girona botiguera i petit-burgesa i perd l’anticapitalisme, s’aparquen les vertaderes polítiques d’esquerra i fins i tot l’independentisme retòric, dona pas al pragmatisme més absolut.
Dit això volem fer avinent, la repercussió que ha tingut en mitjans gironins el nostre article "28M, guanya Quim Nadal" que ha estat comentat entre d’altres pel gran comunicador Jordi Grau, president del Col·legi de periodistes, redactors com Joan Trilla o analistes de referència com ara Josep López de Lerma i López.
Davant la gran mediocritat política que ens envolta, aquests dies m’ha agradat veure l’espectacle que va donar en el programa d’en Graset l’escriptora emergent Romero Casanova. Em va complaure que Juana Dolores fes per antena, en viu i en directe, apologia de la lluita de classes, que parlés de Marx i Gramsci i que arramblés el cofoisme conformista dels espectadors benpensants.
Aquests dies que s’ha mort oficialment Silvio Berlusconi, he llegit al psicoanalista eslovè Slavoj Zizek, un autor que al llarg de la seva obra ha sabut integrar el pensament de Jacques Lacan amb el marxisme. Diu Zizek que el capitalisme actual s’acosta més al neofeudalisme que no pas al neoliberalisme. En el seu darrer assaig critica l’excés de dependència que tenim de les noves tecnologies, unes aplicacions que reforcen l’individualisme i la manca d’esperit crític, col·lectiu i social. Venen temps difícils, el feixisme és un monstre amb moltes cares i no sempre se’ns mostra en la seva forma més evident. Fa gairebé 25 anys, Umberto Ecco va escriure 14 punts en els quals el professor assenyalava els elements que fan que un discurs porti en el seu si la llavor feixista. Són aquests:
1/ Culte a les tradicions i costums propis, enfront les que venen de fora. 2/ Rebuig a la modernitat il·lustrada. El feixisme és superficialment modern en les formes, en la tecnologia i en l’hora irracional i temperamental. 3/ Posa sota sospita a intel·lectuals i polítics. 4/ Considera una traïció el desacord i la confrontació d’idees. 5/ Explota la por a la diferència i la diversitat. 6/ Alimenta el sentiment de frustració personal i social, apel·lant al patiment de les classes mitjanes en situació de crisis econòmica. 7/ Als ciutadans mancats d’identitat social els hi ofereix nacionalisme excloent i els hi assenyala un enemic extern. 8/ Els seguidors han de sentir-se humiliats i han de sentir que els enemics podran ser derrotats. 9/ L’important no és la lluita per la vida, sinó la lluita per la lluita. 10/ Elitisme popular i de masses. El meu poble és el millor del món. 11/ L’heroisme és important fins al punt de donar la vida, si cal, per la nació. 12/ El feixisme més clàssic és inequívocament masclista. 13/ El poble és una unitat compacta, no un conjunt de ciutadans que tenen drets individuals. 14/ El feixisme és grandiloqüent, però parla amb un llenguatge simple. L’hora és greu, i hem d’estar amatents, també a nivell local, a l’actuació de l’oligarquia, les camarilles, els arribistes, partits, personalitats egocèntriques i clans familiars. 
Lluc Salellas, Guillem Terribas

Lluís Bosch Martí
, publicat en el Diari de Girona 27.06.2023

divendres, 23 de juny del 2023

La bella eloqüència

A
quells que van ser a la presentació del llibre d’Albert Serra Un brindis per Sant Martirià a la Llibreria 22 de Girona, el ja passat 3 de maig, devien quedar admirats no solament del geni del cineasta banyolí, sinó també de l’eloqüència impecable del presentador del llibre, Àngel Quintana.
Quintana és catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i autor de diversos llibres sobre Rossellini, Renoir o Fellini. Les paraules que va adreçar al públic van ser pronunciades, organitzades i lexicalitzades d’una manera que avui sorprendria tothom si tothom posseís encara una certa capacitat metalingüística, que és la funció del llenguatge (Roman Jakobson) que ens permet respondre una persona que ens telefona a la impensada i diu “El meu nom és tal...” amb aquestes paraules: “Vostè deu voler dir que es diu tal...” Una cosa és l’anglès i l’altra el català. Proveït el públic d’aquesta capacitat, tothom va quedar enlluernat, com dèiem, dues vegades en una sola sessió: per les astúcies de Serra i per la capacitat d’expressió de Quintana. 


Temps era temps als col·legis s’estudiava “eloqüència i moral” (vegeu l’obra d’Antoni Capmany, un dels nostres il·lustrats), perquè les dues coses anaven juntes, almenys des de l’Orador, de Ciceró, i la Retòrica de Quintilià. Ara això ja no s’estudia, ni la gent –els polítics encara menys– s’afanya a agafar un filòleg assonat que els ensenyi a parlar més amb eloqüència que amb vehemència. Això ja no s’ensenya, i la conseqüència ha estat que l’excés de vehemència ha acabat de bracet amb la immoralitat (Vox). Els catalans tenim el dret a xafar qualsevol llengua, però l’obligació de senyorejar la de la mare; i així a tot l’orbe catòlic. 
Recordant Àngel Quintana aquella frase que tanca Casablanca, “Sempre ens quedarà París”, ha fet un llibre tan ben escrit com parla: Sempre tindré París (Barcelona, L’Avenç, 2023). Hi narra un any d’estada a la gran ciutat, poc o gens becat per alguna institució, per fer-hi estudis de cinema i, sobretot, per visitar la Cinémathèque en el temps que estava dirigida per l’enorme Henri Langlois. No hi manquen referències teòriques de patent, com els escrits de Deleuze sobre cinema. Hi és sempre present la fraternitat amb Miquel Riera, company de fatics.
Qui l’hagi sentit, de professor o conferenciant, i qui ara llegeixi aquest llibre pensarà que deu ser bell i cosa bona ser amic d’Àngel Quintana.
JORDI LLOVET Ara.Com 23/24.06.2023



dissabte, 17 de juny del 2023

Urnes, consol i «bodegons policials»: les imatges del poder

 «El poder en escena». Un llibre editat pel figuerenc Jordi Balló i per Alan Salvadó analitza les imatges que els diferents poders -polítics, econòmics, judicials o policials- utilitzen per a auto-representar-se

El llibre analitza els mètodes que s’utilitzen des de l’esfera política, econòmica, judicial o policial per generar un impacte emocional.


Àngel Quintana, Alan Salvadó i Jordi Balló durant la presentació a la 22. Foto: Marc Martí


 

Les imatges que utilitza el poder per auto-representar-se sovint són generades amb la seguretat que tindran un impacte emocional sobre la ciutadania, ja que tenen referents en diferents àmbits artístics. Això sí, cal fer que semblin fragments de realitat, és a dir, que la gent no s’adoni que han estat construïdes a propòsit. Aquest és un dels punts de partida del llibre El poder en escena. Motivos visuales en la esfera pública (editorial Galaxia Gutenberg), coordinat pel figuerenc Jordi Balló i Alan Salvadó però que compta amb una quarentena de capítols escrits per diferents autors. Entre els col·laboradors hi ha professors de la UdG com Àngel Quintana, Ramon Girona o Lluïsa Faxedas, de manera que el llibre es va presentar dimarts al vespre a la Llibreria 22 de Girona.

Després d’haver estudiat l’ús dels motius visuals en el cinema, Balló i Salvadó han traslladat el seu estudi a l’àmbit del poder. I és que, segons defensen, les imatges generades pel poder utilitzen determinats motius visuals sota els quals s’amaguen una suma de protocols interessats. Són imatges que semblen rutinàries i espontànies, que la ciutadania no sol qüestionar-se, però que tenen una intencionalitat al darrere.

Un dels àmbits on més s’utilitzen aquest tipus d’imatge és en la política, especialment visible per la seva voluntat propagandística. Però també se’n poden trobar dins l’àmbit econòmic, judicial i fins i tot el policial: Balló va fer referència als «bodegons policials», que són les imatges on es mostren els materials comissats pels agents amb diferents intencionalitats. El llibre aprofundeix en els orígens iconogràfics de cada motiu -ja siguin del cinema, la pintura, la fotografia o l’arquitectura-, per tal de poder veure la seva gènesi i evolució.

 Laura Fanals, publicat en el Diari de Girona 11.06.2023 


 

diumenge, 4 de juny del 2023

Full de Sala del film IL COLIBRI / Cinema Truffaut.

EL COLIBRÍ  (Il colibrì)
Itàlia, 2022
Direcció: Francesca Archibugi
Guió: Francesca Archibugi, Laura Paolucci, Francesco Piccolo
Intèrprets: Pierfrancesco Favino, Kasia Smutniak, Bérénice Bejo, Nanni Moretti, Laura Morante
Durada: 120 min
Gènere: drama romàntic
Idioma: italià
Data d'estrena: 26/05/2023

UNA CASA DAVANT EL MAR

La directora italiana Francesca Archibugi (Roma, 1960) es va donar conèixer internacionalment en el Festival de Sant Sebastià l'any 1988 amb el film Mignon vino a quedarse.

Archibugi, que té una carrera com a actriu, directora i guionista, ha adaptat la premiada novel·la de Sandro Veronesi El Colibrí (editada en castellà per l'editorial Anagrama), i s'ha fet seva la història tot portant-la cap al seu terreny amb unes imatges extraordinàries, sobretot la casa vora el mar (fa pensar en alguns indrets de Calella de Palafrugell o Cadaqués), a més d'unes inèdites vistes de Roma i de Florència.

El film compta també amb una interpretació coral acurada i, sobretot, un maquillatge que fa envellir creïblement als personatges. Entre els actors, hi trobem un correcte Nanni Moretti, que torna a fer de psiquiatre com ho interpretava a L'habitació del fill. Un Moretti que cada dilluns el tenim en el Cinema Truffaut dins el cicle de la Filmoteca i del qual el setembre n'estrenarem l'esplèndida i sensible pel·lícula que ha presentat en el darrer Festival de Cannes.

El Colibrí, és el sobrenom, el mot, que li hi ha posat la seva mare al protagonista d'aquesta història perquè no creix, i aquest serà un motiu de discussió (entre molts que n'hi ha). Aquest malnom que li ha posat la mare serà utilitzat pels germans i amics.

La pel·lícula és, doncs, una passejada per la vida d'aquest noiet anomenat Marco Correras, que de gran serà metge, es casarà i tindrà una filla i aquesta una altra filla, que serà la neta, la que donarà sentit a la seva vida, en els seus darrers anys.

Una casa davant el mar En aquest recorregut per la vida del Colibrí hi ha l'amor (pur) d'aquella noieta que va conèixer un estiu en aquella casa a la vora del mar i viu amb ell cada dia de cada dia quan obre els ulls cada matí, i que apareixerà (físicament) en diferents moments de la seva vida. Una vida que hi haurà alegries i penes. Mors i amors. Suïcidis. Discussions i retrobaments. Mirades de tristesa i d'alegria. D'incomprensió. Una vida plena de contradiccions, de mentides i d'infidelitats.

En aquest film hi ha tot un recorregut de nostàlgia, on el protagonista busca records per a continuar endavant. La directora, per crear aquestes situacions, utilitza (sense abusar-ne) alguns "flashbacks" molt il·lustratius d'aquesta nostàlgia i records, on es mostren tota una vida, la vida mateixa, amb els seus fràgils moments, tot arribant a un clímax al final de la pel·lícula extraordinari, tendre i que et toca la sensibilitat d'una manera molt intensa i intima. Tots aquests moments, sentiments i il·lusions i malentesos queden reflectits en aquesta bonica casa davant el mar.
Guillem Terribas Roca  Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Trailer:  https://youtu.be/rBq5ZbywolE

dissabte, 3 de juny del 2023

Full de Sala d' OBRADEK en el Cinema Truffaut

ODRADEK
Catalunya, 2023
Direcció i guió: Juli Suàrez
Producció: LGC Films
Durada: 76 min
Gènere: documental
Idioma: català
Data d'estrena: 02/06/2023 

UNA MIRADA MÀGICA. 

Juli Suàrez, director i productor nascut i resident a Banyoles, s'ha especializat en documentarnos la vida. A través dels seus films ens proposa a ser més sensibles i a descobrir personatges. A observar el que passa en el nostre entorn. A través dels seus films en ensenya a no passar de llarg moments, situacions o imatges que poden fer-nos veure la vida d'una altra manera, que ens poden fer sentir diferents o alegrar-nos el dia. I això ens ho ha demostrat i mostrat en alguns dels seus films com Lolo Rico: La mirada no inventada (2015); Leo y la vida(2017) o Un año más(2019), totes elles les podeu mirar o revisar a Filmin.

Aparador de la Llibreria 22 dedicat
 al documental.

La seva darrera aportació al món de la imaginació i la creació ha estat aquest film, que avui estrenem en el Cinema Truffaut Odradek. Juli Suàrez emmanlleva aquest nom d'un conte de Franz Kafka que porta per títol "Las preocupaciones de un padre de família" i en el conte Odradek és el nom d'una criatura imaginària.

Juli Suàrez comença la història que ens vol explicar fent un clar homenatge als orígens de cinema. A la màgia que és i el que va , dedicat representar en les seves primeres projeccions. Aquest homenatge i gratitud la combina amb la història de dos personatges interpretats per Jordi Macaya i Genisa González Carrindo, que s'interpreten a ells mateixos. 

A partir d'aquest dos personatges, el director i guionista, ens fa entrar en un món de màgia i de creació. Els dos protagonistes, amb una gran imaginació per la fabulació, són animadors que van per les places dels pobles a fer representacions per a tots els públics, un fet cada vegada més difícil de veure. Artistes creatius i rodamons que expliquen històries fantàstiques i properes.

Juli Suàrez, ens mostrarà sense presses com creen l'espectacle, el material que utilitzaran, els assajos per escenificar la història i els diàlegs. Veurem tot el procés d'arribar a la plaça de poble i veure com treuen els estris de la furgoneta i van muntant tot l'escenari on després faran l'espectacle. Tota aquesta moguda, com he dit, se'ns ensenya sense pressa i d'aquesta manera vivim tot el procés creatiu de tot el muntatge i el desmuntatge. Tot plegat viurem els 75 minuts que dura el film, amb interès i amb curiositat per tota la màgia, els objectes, la senzillesa i els inicis del cinema, que ens mostra. Entreu i gaudiu. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Pare Tià que estàs en el cel

 Fa quinze anys de la mort d’en Tià Salellas, àcrata, socialista, cristià i advocat, defensor de les causes pendents


Diumenge
vinent farà quinze anys que va morir en Tià Sale­llas. Ens en vam assa­ben­tar just quan sortíem de donar el con­dol a la dona del peri­o­dista Miquel Diumé, mort el dia abans. Va ser un autèntic cop, perquè sabent que havia tor­nat malalt d’hepa­ti­tis de l’Àfrica, tre­ba­llant en un tema d’abu­sos d’una ONG, no volíem adme­tre que un absurd virus hos­pi­ta­lari pogués tom­bar qui per a molts de nosal­tres era un refe­rent a més d’un amic. Un refe­rent tot i les pro­fun­des dis­crepàncies en molts aspec­tes, però un amic sem­pre. Durant molts anys el vam recor­dar i home­nat­jar amb el Memo­rial Sale­llas, que es va atu­rar per repen­sar-se i que ara, en el quinzè ani­ver­sari de la mort, torna. Dijous vinent, a les vuit, al Cinema Truf­faut de Girona, es pro­jec­tarà Argen­tina 1985, i poste­ri­or­ment hi haurà un debat amb l’advo­cat i inves­ti­ga­dor espe­ci­a­lista en Drets Humans San­ti­ago Bere­ci­ar­tua i Marta Alsina, amiga d’en Tià, advo­cada i Defen­sora del Ciu­tadà de Girona. Pre­sen­ta­ran en Lluc Sale­llas, un dels dos fills d’en Tià, i en Gui­llem Ter­ri­bas, també fill, però d’una altra manera.

A en Tià l’ano­me­na­ven Pare Tià un grup d’amics de només tres o qua­tre anys menys que ell que res­po­nen al nom d’Els Qua­ren­tins i que es tro­ba­ven a Font-sabeu. També havia for­mat part dels que s’ano­me­na­ven “La tribu” i que es reu­nien al car­rer Mun­ta­nya 27 de Girona, on hi havia tot el Girona pro­gres­sista del moment, de Jaume Cur­bet a Antoni Puig­verd, d’Anna Birulés a Xavier Coro­mi­nas i Josep Tero, de Salomó Marqués i Manel Serra a Irene Rigau.

És absurd inten­tar expli­car qui era en Sebastià Sale­llas i Magret a qui no el va conèixer. L’advo­cat del pin del Che a la solapa i la barba que li donava aquell toc carac­terístic. L’home vita­lista, enèrgic, incom­bus­ti­ble, huma­nista, que s’indig­nava davant la injustícia i l’arbi­tra­ri­e­tat. L’advo­cat que abans de ser-ho havia tre­ba­llat la terra a Vila­de­mat i enge­gat ramats, abans d’ins­tal·lar-se a Girona i pen­car molt. El que va fer la car­rera de dret ja de gran. El sin­di­ca­lista lli­ber­tari, el cata­la­nista repu­blicà, el cristià de base. Va ser regi­dor de Girona vuit anys per can­viar les coses des de dins, però es va desil·lusi­o­nar. Va donar clas­ses a esco­les d’adults i a la uni­ver­si­tat, que el va fer fora per defen­sar que s’hi podia par­lar de tot, en el que va ser un dels cops que va rebre i que mes greu li va saber. Un home que venia de l’escol­tisme i que viat­java a Cuba, un dels que va orga­nit­zar el Taller de Memòria, Lluita i Resistència.

En Tià, el gran advo­cat de les cau­ses pen­dents, mai per­du­des, el defen­sor de la tris­ta­ment famosa Ope­ració Garzón, el que defen­sava col·lec­tius mar­gi­nals o alter­na­tius. El revo­lu­ci­o­nari que era mem­bre de la Hos­pi­ta­li­tat de la Mare de Déu de Lur­des. El que, de tan cohe­rent, sem­blava con­tra­dic­tori. L’home que s’esti­mava El Punt i el fus­ti­gava des del con­sell edi­to­rial perquè el con­si­de­rava com un fill. El defen­sor d’ocu­pes que era gerent del Patro­nat Pro­vin­cial de l’Habi­tatge i en cons­truïa uti­lit­zant Govern Civil, Ajun­ta­ment i Bis­bat. L’amic dels sopars del dime­cres. L’home que s’esti­mava amb boge­ria els seus fills, en Benet i en Lluc. N’esta­ria ben satis­fet. El Pare Tià que està en el cel!

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt Avui 25.05.2023