dimarts, 18 de febrer de 2020

Adeu a La Penyora

Jordi Grau
Quan passen aquestes coses t’adones que t’has fet gran i que allò que sempre havies conegut i ara desapareix s’emporta una part de la teva vida. La Penyora ha tancat. El restaurant inclassificable de l’antic “carrer dels torrats” ha tancat portes sense avisar ningú però deixant-nos orfes de l’acolliment que senties quan traspassaves el llindar de la seva porta.
He escrit que és (era) un restaurant inclassificable perquè no té comparació i per això penses que sense en Lluís i la Consol podria continuar havent-hi un restaurant en aquell local, però ja no seria el restaurant que hem conegut i estimat i que ha omplert moltes estones de la nostra vida en els darrers quaranta anys. Vaig conèixer en Lluís Llamas a Ràdio Girona al final de la dècada dels setanta. Ell, després d’haver voltat món però sense arribar a la trentena, va ser contractat i enviat pels propietaris de Radio España de Barcelona per dinamitzar Ràdio Girona, emissora que era propietat de la marca barcelonina en mans de Ramón de Rato –pare de Rodrigo Rato, ara a la presó– i Rodríguez San Pedro, aquells banquers a qui Franco va fer empresonar. Poca cosa va aconseguir dinamitzar en Lluís a l’emissora perquè va ser rebut com un espia que venia a canviar-ho tot, com segurament tocava. Però ens vam fer amics i vam parlar molt. Es va enamorar de Girona i poc després va tornar amb la Consol Ribas a la ciutat on, després d’un intent de negoci de bugaderia, van obrir La Penyora. Encara recordo les patates amb crema d’anxoves dels primers temps. Una cuina d’autor, mai tan ben dit, d’exploració, d’experimentació, però sempre de primer nivell gastronòmic.
La Consol i en Lluís a l'entrada de la Penyora.


Amb un personal divertit i sorprenent. Cada dinar o sopar era per si mateix una experiència: per en Lluís i la Consol, pel que cuinaven, pel personal que hi podies trobar, per tot... Amb en Lluís conversar és un plaer. A La Penyora o al mercat del Lleó, on el trobaves cada dia cap al migdia, recollint els encàrrecs, perquè sempre ha fet cuina de mercat, creativa, però amb productes que es poden reconèixer. En Lluís ha fet setanta anys i diu prou. De la cuina.
Pepe Sales 2019. Tot de voluntaris per una moguda made in Conso&Lluís.
Però ara ell i la Consol tindran més temps, des del Pont Major, per parir idees i continuar amb el festival d’art independent Pepe Sales, també imprescindible, també inclassificable. Trobarem a faltar La Penyora; continuarem disfrutant d’en Lluís i la Consol.
Jordi Grau, el PuntAvui 16.02.2020


GRÀCIES PARELLA
* No sé quan vaig conèixer a la parella Consol&Lluís, el que si sé es que d'una manera o altra sempre han estat present en els darrers 40 anys de la meva vida en diversos esdeveniments, tant personals com compartits, sigui a través de sopars amb amics, celebrant un aniversària, la fi d'una presentació de llibre o pel·lícula. La festa del meu 50 aniversari. Diversos sopars després del premi Casero. També en sopars tertúlies que durant alguns anys van organitzar aquesta distreta parella. Sopars que consistien en convidar a un personatge a que durant el sopar parles de teatre, de viatges, de pintura, de llibres o de cinema i els altres comensals havien pagat per assistir a la tertúlia i sopar. A mi em van convidar a parlar de cinema. Va ser una magnifica vetllada. 

La Consol i en Lluís, son generosos, divertits, optimistes, exagerats, organitzadors, punyeteros. Tenen una capacitat de convicció, de creació i de convèncer admirables.
A la Penyore hi hem fet i ha passat de tot. Això ningú ens ho treurà.
Mai oblidaré una memorable nit sopant a la Penyora amb el gran actor francés Jean-Louis Trintignant i el també actor (gran amic) català i si voleu també francés, Sergi Lopez.  
Per tant sempre ens quedarà la Penyora i la Consol i en Lluís tenen marxa per estona. Ja ens podem agafar perquè ara seran imparables.
Moltes gràcies parella i com sempre a la vostra disposició.
Guillem Terribas 
en Lluís i la Consol a la Penyora. Foto: Xavi Castillón.

Restaurant obert en la memòria
Una nit vam passar amb uns amics per davant del restaurant La Penyora (al carrer Nou del Teatre, de Girona, també anomenat extraoficialment el carrer dels Torrats en una època en què s’hi concentrava la vida nocturna de la ciutat) i vam trobar-lo tancat. Ens va estranyar perquè no era el dia habitual de descans (el dimarts) i no hi havia cap cartell que anunciés un període de vacances. Poc després, de fet aquella mateixa nit, ens vam assabentar que en Lluís (Lamas) i la Consol (Ribas) havien tancat el restaurant. Tal cosa ens va estranyar molt més, tot i que, fent comptes sobre l’edat dels propietaris, vam adonar-nos clarament que podien jubilar-se. Tanmateix, ens semblava que no ho havien de fer mai, que La Penyora no es tancaria mai, que en Lluís i la Consol, incombustibles, sempre hi serien per acollir-nos, que ell continuaria fent a la cuina i que ella ens vindria a demanar què volíem menjar. A qui ens ho va dir, li vam fer una petició sabent de la seva confiança amb la parella: que els preguntés si podien preparar-nos “l’últim sopar”. 
Continua  https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1754684-restaurant-obert-en-la-memoria.html
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 10.03.2020



 LA PENYORA
Fa pocs dies em va arribar a les mans la Guia d’establiments emblemàtics i singulars, una iniciativa de l’Ajuntament de Girona a traves de l’Àrea de Promoció econòmica, Desenvolupament local, Turisme i ocupació. El mèrit de la publicació que ara arriba en paper però que és accessible en format digital és que aplega, posa junts, un conjunt d’establiments singulars del comerç de la ciutat; les tipologies d’establiments que es presenten acrediten la diversitat i la qualitat de l’oferta a la ciutat i se’n destaca l’antiguitat emblemàtica (més de 50 i més de cent anys) i la singularitat. És evident que en un repàs a fons sabríem trobar algunes absències notables i poc justificades però he d’insistir que el que és important és els que hi són no pas els que per una raó o altra no hi són.Continua  https://www.blogger.com/blogger.g?rinli=1&pli=1&blogID=1430932478799843024#editor/target=post;postID=1654030341510688952;onPublishedMenu=allposts;onClosedMenu=allposts;postNum=2;src=postname
JOAQUIM NADAL, publicat en el Diari de Girona 06.03.2020 i extret del blog de Quim Nadal.

dissabte, 1 de febrer de 2020

ELS 22 TÍTOLS DE LA 22 DEL 2019 i Més. Promoció Hivern 2020





Els 22 títols que han estat importants durant l'any 2019 a la Llibreria 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres per passar millor l'hivern. Finalment, també hi han imatges de presentacions de llibres a l'espai 22 de la Llibreria 22.

De lectors; de llibreters.

Lluís Hernàndez.
Xerrada distesa en un vespre agradable amb un llibreter. (I cinèfil, gestor i animador cultural, avi, escriptor, pintor, marit… Però, especialment, llibreter). Es parla de llibres; i de lectors; i de compradors de llibres, i de visitants ocasionals de llibreries. Els llibreters, confessa, no llegeixen tot el que els arriba. Si de cas, i ja és molt, es llegeixen les contraportades. En una llibreria com la seva, diu, hi arriben cada dia uns cinquanta llibres. Cada dia. Cinquanta. Llegir cinquanta llibres al dia és, òbviament, impossible. Llegir, i entendre, i valorar, cinquanta contraportades… és una feinada. No és impossible: és una bogeria. Els llibreters, confessa (i es resigna!) no poden llegir (ni haver llegit) els llibres que tenen als prestatges. Una llibreria com la seva té uns quaranta o seixanta mil llibres. Seixanta mil! Un lector que llegís 300 llibres l’any (1 al dia, més o menys), durant cinquanta anys de vida lectora trigaria quatre vides per llegir seixanta mil llibres. Quatre vides de cinquanta anys lectors.
En el circuit editorial actual, segueix dient el llibreter, hi ha uns tres-cents o quatre-cents milers de llibres vius, de llibres que són vigents en el catàleg d’alguna editorial i que, per tant, pots demanar a la llibreria i tenir-los a casa en un parell de dies. (Una llibreria (molt) ben assortida no té a les prestatgeries sinó una desena part d’aquesta oferta, recordem). Un (molt i molt eficient) lector que no fes altra cosa sinó llegir en podria llegir una quarta part.
La resta de llibres no els podria llegir.


Un lector normal (un molt bon lector) pot llegir una cinquantena de llibres l’any. Són 50 sobre els 40.000 de la llibreria, sobre 400.000 de l’oferta viva, sobre (milions?) de llibres existents, disponibles en biblioteques i arxius, sobre (més milions? de llibres que ja han desaparegut…)
Potser hauríem de recordar una cosa òbvia i oblidada: no llegim per mantenir viva una biblioteca o una tradició cultural. Llegim per al nostre propi i personal plaer, per al nostre propi enriquiment personal (que sovint compartim amb els nostres amics, és clar).
No llegim per fer-nos més bones persones, ni per suprimir la injustícia o la misèria. Són altres lluites, aquestes. Tampoc no llegim per fer amics, o per obrir-nos al món. Tampoc. A més, hi ha milers (em quedo curt?) de llibres perversos, escrits per odiar, per fer mal.
Tant li fa si llegim un llibre al dia o deu. (Si traiem un got d’aigua del llac o en traiem deu). La nostra història, la nostra cultura, és massa gran (‘molt’ massa gran!) per a una persona, per a qualsevol persona.
Llegir ens fa (ens pot fer) més rics, més lliures, més savis. O menys avorrits.
Simplement, i és molt.
Lluís Hernàndez,  del seu bloc "A contra mà". http://www.lhs.cat/