Demà serà un altre dia.

dimarts, 29 de setembre del 2020

NOTICIARI Nº 8 * Llibreria 22 de Girona * Setembre 2020





Informació de novetats, recomanacions i suggeriments. Imatges de la Llibreria i de les presentacions, com la del primer llibre de poesia de Josep M. Fonalleras L'ESTIUAJANT. També la d'en Ramon Iglesias CRÒNIQUES DES DEL CENTRE DE L'UNIVERS. Realització i muntatge de Guillem Terribas, 26 de setembre 2020.

dijous, 24 de setembre del 2020

1 "Josep Pla, inèdit" amb Josep Valls i Modest Prats





21 d'abril de 1982. Llibreria 22, Girona.
Presentació del llibre "Josep Pla, inèdit" de Josep Valls.
Intervenen Josep Valls i Modest Prats.
Donació de Guillem Terribas.

dilluns, 21 de setembre del 2020

Un Crist humaníssim / ENRIQUE IRAZOQUI


F
a cosa de tres anys vaig veure Enrique Irazoqui al bar Marítim, on, em consta per gent que el coneixia, hi va passar estones durant els molts anys que, exercint-hi llargament com a professor de literatura, va viure a Cadaqués. Sabia que havia tingut problemes de salut i semblava fràgil. Jo no el coneixia. Només el vaig saludar una vegada quan un amic comú, un llibreter de Girona(*), me’l va presentar com el “Cristu”. Em va emocionar aquesta trobada casual perquè, certament, també per mi és (i sempre ho serà) el Crist de L’evangeli segons Sant Mateu, de Pasolini, que va abordar el text procurant que la seva visió marxista recollís la d’una persona cristiana de les classes populars, com ara la seva mare, Susanna Colussi, que apareix en la pel·lícula com la Verge dolorosa.

El cas és que Irazoqui (català de pare basc i mare italiana) va morir fa pocs dies, tants d’anys després (uns cinquanta-set tenint present que el film és del 1964) que Pasolini, rebent aquell aleshores jove comunista amb la missió d’aconseguir el suport d’intel·lectuals italians pel Sindicat d’Estudiants clandestí al qual pertanyia, exclamés en veure’l: “He trobat Jesús. És a casa meva.” Li ho va dir a Ninetto Davoli, el seu amant, amb l’alegria d’haver trobat el que buscava feia temps. Una història coneguda, que Irazoqui va explicar molts cops, com també que va resistir-se a la proposta de Pasolini fins que un company va dir-li que podia destinar a la causa els diners oferts per la productora. Una història que, en tot cas, revela l’ull infal·lible del poeta i cineasta per trobar els seus actors. Ho he tornat a percebre en reveure el film: Irazoqui, amb 20 anys, encarnant un Crist humaníssim sense que la seva veu (va ser doblat per Enrico Maria Salerno) digui els sermons: hi ha, però, una veritat i una eternitat en aquell rostre antic.
Imma Merino, publicat en El PuntAvui 19.09.2020

Enrique Irazoqui, en Cristu, en el record. 

(*) El llibreter que anomena la Imma sóc jo. Fa anys un personatge alt, ben plantat, elegant i amb els cabells blanquinosos i amb un rostre antic, va començar a venir de tant en tant a la Llibreria. Mirava llibres, s'hi passejava, no deia res. Jo el mirava i tampoc li deia res. Algunes vegades comprava un llibre, li cobrava i molt simpàticament ens acomiadàvem, ell en castellà, jo en català. Solia ser sempre a la mateixa hora, a quarts de dues del migdia. Un dia em va preguntar que tal era el restaurant El Balcó, que està al costat de la Llibreria. Li vaig dir que era bo, que era un restaurant argentí i feien una carn molt bona. A partir d'aquell moment ja no només entrava a la llibreria, s'hi passejava i algunes vegades comprava algun llibre, sinó que també venia acompanyat d'una dona, madura de bon veure, rosa de cabell llarg i molt agradable que entre ells es parlaven en angles. Era la seva actual dona, d'una bellesa dolça i delicada; holandesa,  pintora i parlava un castellà d'estranger, mai m'ha quedat el seu nom.
Un dia ell fullejava un llibre de Paul Auster i per primera vegada m'hi vaig adreçar per comentar-li que m'agradava Paul Auster i ell em contestà que també li agradava.  Li vaig parlar de la faceta cinematogràfica de Auster. Llavors ell em va mirar i em preguntà: Te gusta el cine?. Amb precaució li vaig dir que si i sense cap més ampliació. Te gusta Passolini?, va se la segona pregunta. Li vaig dir que si que havia vist molt cinema d'aquest director italià i li vaig comentar la famosa l'Evangeli Segons Mateo. Mentre li deia, vaig caure que el protagonista, l'actor que feia de Crist, era Basc i li vaig comentar. Llavors ell em va mirar fixament i jo també i de sobte  vaig exclamar NO! eres tu!. I va riure. No crec que fos la primera vegada que feia aquella actuació. Ho dic perquè alguna altra vegada vam fer el mateix amb algun client amic meu. Des del llavors per a mi ha estat en Cristu, el que està entre nosaltres. 
Serena Vergano i Enrique Irazoqui. 

Moltes vegades es quedaven a menjar, una o dues tapes a la taverna i quan plegava de la Llibreria ja m'esperaven allà fora a la terrassa i la fèiem petar, amb la seva deliciosa dona. Parlàvem d'una mica de tot, llibres, sobre Cadaqués i la plaga de turistes a l'estiu, de la Serena Vergano, de Jose M. Nunes, de Passolini i d'Itàlia. D'escacs.  De pintura i de la vida. Dels seus fills, un de jove, fill de la seva relació amb la pintora holandesa, que alguna vegada hi era en aquestes tertúlies i també el que vivia a Nova York i que votava Republicans. Fins hi tot un dia, el fill republicà que vivia a Estats Units, me'l va presentar  un dia que va venir a la terrassa de la Taberna, que l'havia vingut a visitar amb la dona i un fill. Amb l'Enrique podíem parlar de tot, menys de Catalunya, el català i la independència. Aquí es posava en un pla de nacionalista espanyolista perillós. Parlava l'italià, angles, castellà i català perfectament. però el català no el volia parlar. 
Dues vegades el vaig fer "actuar" a en el Cinema Truffaut. La primera per presentar la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini "L'evangeli....". Durant la presentació  li vaig fer explicar el que un temps enrere ja m'havia explicat de com Passolini el va agafar per fer el seu Crist. Estava ell afiliat a el Partit Comunista, i la cèdula de Barcelona el va enviar a Roma com a representant en unes trobades internacionals del PC. També que investigues el funcionament i obtenir ajuda per part del PCI. Un vespre el van invitar a una mena de festa que li van dir que hi aniria Passolini. Ell, aquell personatge no li interessava i poca cosa sabia d'ell. Quan va entrar Passolini a la Festa, l'Enrique estava assegut amb altre gent en una sofà i Passolini va anar directament cap ell. Va donar dues voltes a el sofà amb la mirada fixada amb aquell jove  de dinou anys que estava acollonit davant l'actuació d'aquell personatge. De cop i volta s'atura davant d'ell, el mira, encara més fixament i amb el dit l'assenyala i li diu "Tu ets el meu Crist!". L'Enrique encara molt més acollonit davant d'aquella afirmació li va contestar que no, que ell no era ni seria mai el seu Crist. El temps va donar la raó a en Passolini. Sempre més ha anat lligada la imatge de Irazoqui i Crist. Una vegada em va dir si volia anar amb ell a Matera, on s'hvia rodat "L'evangeli..." que li donaven un premi, bé de fet La Medalla de Ciutadania de la ciutat, això era l'any 2011. No hi vaig anar, coses de la feina. Aquella nit després de la presentació de la pel·lícula en el Truffaut, vam anar una colla a sopar amb ell i la seva dona, a la Penyora, on hi vam fer un bon sopar i una molt bona tertúlia.
La segona vegada que va tornar a venir a el Cinema Truffaut, va ser el 15 d'octubre del 2009, en un dels actes dedicats a el Cinema en el Festival de Teatre Temporada Alta. es va estrenar un curt "Aullidos" de Frederic Amat, basat en un guió inèdit de Guillermo Cabrera Infante de 15 pàgines. Vaig presentar l'acte en el que hi van intervenir els actors Jordi Vilches, Enrique Irazqui que intervenien en el curt; el seu director Frederic Amat, el productor Quique Camin i la viuda de Cabrera Infante, Miriam Díaz, que l'havia conegut feia anys a Girona en un curs d'estiu a la UDG amb en Guillermo i llavors diverses vegades en la festa de proclamació del Premi Seix Barral.


Li agradava tant el barri del Mercadal, amb el restaurant El Balco, la 22, la terrassa de la taberna... que segons ell tenia una aire cultura i tranquil, molt italià. Li encantava, tant que em va demanar si lo podia buscar un pis. Així ho vaig fer i junts vam anar un cinquè pis d'un edifici molt a prop entre el carrer hortes i Santa Clara, que jo coneixia els propietaris i em van deixar la clau perquè els hi ensenyés. No els hi va acabar de convèncer. Pocs dies després em va dir que sabia que en els pisos on jo vivia n'hi havia un per llogar. Vam anar a casa, li vaig ensenyar el pis perquè veies com eren els pisos. Li va agradar, però finalment res de res. Em sembla que tenia ganes, però a Cadaqués encara hi estava bé. Li molestava la massa gent que hi havia i també era massa lluny. Un temps després em va trucar que havia deixat Cadaqués i que s'havia instal·lat a Llançà, on hi havia llum, vida, que era molt agradable i no hi havia tanta gent, que era molt més tranquil i el mar era el mateix o millor.
El dijous Sant, sempre el trucava perquè moris bé, ell que tenia sort de ressuscitar el tercer dia. El diumenge el trucava per felicitar-lo per la bona resurrecció. 
La darrera vegada que el vaig veure, va ser a Cadaqués. Vaig anar amb el meu germà a Port Lligat a una trobada amb en Ventura Pons, que estava amb les actrius del seu nou film "Mis Dali" Claie Bloom i Sian Philips, que en Ventura em va presentar i vaig estar parlant una estona amb elles. A la tornada ens vam parar a  Cadaqués i vaig trucar a l'Enrique i em va dir que l'esperes en el Bar Maritim, que ara ell venia. Pocs minuts després ens abraçàvem i li presentava el meu germà. Em va dir que allà era com a casa seva i em va ensenyar, molt orgullós, una de les rajoles del terra on hi havia gravat el seu nom. Vam seure en una taula, vam prendre un refresc i durant una estona vam estar parlant  una mica de tot res en concret. Estava content que l'hagués trucat i ens haguéssim vist. Jo també. 
Fins fa poc les nostres relacions van ser a través de telèfon, wapsap o pel Facebook, que l'utilitzava bastant per provocar, per saludar i sobretot, per posar-hi fotografies del rodatge de "L'Evangeli..." i poques coses més. 

Jo sabia que li agradava la Almudena Grandes. El dotze de febrer d'aquest any dinava jo a Barcelona, amb altres llibreters, amb  l'escriptora. Amb l'Almudena ens coneixem de fa anys i tenim molt bona relació. El dinar era per parlar del seu darrer llibre "La hija de Franskeinstein". A l'Almudena li vaig comentar que entre els seus admiradors i seguidors hi tenia a Jesucrist. Amb la cara d'incredulitat i sorpresa, li vaig explicar que em referia, a l'actor que havia interpretat a Crist a la pel·lícula de Pier Paolo Passolini. L'Almudena va signar el llibre "Para Enrique, el más divino de los lectores. Ojala este también te guste. Con un beso". L'endemà el vaig trucar per dir-li que tenia el llibre signat per l'Almudena, que el podia passar a recollir per la 22. Molt content, l'Enrique, m'ho va agrair i vam parlar una estona  de que feia temps que no ens veiem que com li anava per Llançà i a veure si venia algun dia o jo l'aniria a visitar. Li vaig enviar una foto de la signatura per wapsap. Aquesta va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. El llibre no el va venir a buscar.
Gullem Terribas Roca 

Viure com a Crist de Pasolini
Article de l'Àngel Quintana en el Punt-Avui 21.09.2020
Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’... segueixEvangeli segons sant  



Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’Evangeli segons sant Mateu. Irazoqui va dubtar, però els seus companys el van convèncer, ja que el sou que guanyés podria ajudar la causa política. L’anècdota és l’inici d’una llarga història que va convertir Enrique Irazoqui en una de les més singulars icones i en el Jesucrist més evocat del cinema.

dissabte, 19 de setembre del 2020

UNA PARA TODOS * Full de Sala del Cinema Truffaut * Girona

 

Uno para todos

España 2020
Direcció
: David Ilundain
Intèrprets: David Verdaguer, Patricia López Arnaiz, Clara Segura, Ana Labordeta, Betsy Túrnez, Jorge Pobes, Valèria Endrino
Gènere: drama
Durada: 94 minuts
Idioma: castellà

Assetjament, rencor i perdó
E
ns trobem davant de la típica pel·lícula sobre professor, alumnes i els seus conflictes. L’adaptació entre el nou professor i l’ambient de la classe, els conflictes, les diferents personalitats dels alumnes, amb els seus problemes tan personals com familiars i, també, entre ells. El nou professor haurà d’esbrinar què hi passa, en aquella classe.

El món del cinema ens ha ofert, com he dit, diferents versions sobre el tema, pel·lícules comercials i d’èxit com To Sir, whith Love (Rebelión en la aulas, 1967), dirigida per James Clavell, interpretada per un jove Sidney Poitier, que es va fer famós, en aquest film, per encarnar el professor de color que arriba a una escola anglesa, en un barri marginal i amb joves conflictius i que els acaba domant. Una altra és l’ extraordinari documental francès de l’any 2002 dirigit per Nicolas Philibert anomenat Être et avoir (Ser y Tener) protagonitzada pel professor de l’escola rural on es va filmar el documental Georges López i que va venir a presentar el film al Cinema Truffaut quan es va estrenar. També hi ha el famós musical que va ser la primera pel·lícula que va dirigir Herbert Ross l’any 1969 i també anglesa, Goodbye Mr. Chips (Adiós Mr. Chips) amb Peter O’Toole i la cantant Petula Clark, ambientada a l’Anglaterra de mitjans del S. XIX (hi ha també una versió de l’any 1939 dirigida per Sam Wood). I qui no recorda l’aplaudida i discutida Dead Poets Society (El club de los poetas muertos, 1989) dirigida per Peter Weir i protagonitzada per Robin Williams i amb uns joves Ethan Hawke i Robert Sean Leonard, entre altres. Precisament a Uno para todos es fa una referència a aquesta pel·lícula. Hi ha moltes més pel·lícules sobre el mon de l’ensenyament i els seus problemes, les seves anècdotes i els seu mètodes, com per exemple La lengua de las mariposas (1999) de J.L. Cuerda; Entre les murs (La classe, 2008) de Laurent Cantet; Ça comence Aujourd’hui (Hoy empieza todo, 1999) de Bertrand Tavernier o Yi ge dou bu neng shao (Ni uno menos, 1999) de Zhang Yimou.
El jove director David Ilundain, nascut a Pamplona l’any 1975, ha sabut explicar la seva història amb gràcia, interès i sense voler trencar tòpics. Uno para todos ens explica la història d’un professor interí, català sense especificar d’on, que ha d’anar a fer una substitució a un poble de l’Aragó. Hi ha detalls com el nom del professor (perfectament interpretat per David Verdaguer, amb aquella naturalitat que el caracteritza) que es diu Aleix i no el saben pronunciar bé i no saben què hi fa la “i” si pràcticament no sona.
Com solen passar en aquestes històries de mestres i alumnes, hi ha tota una part en que el professor s’ha d’anar adaptant als altres professors i a la directora i també als alumnes. El professor, com en la majoria dels casos, sol ser progre i aquí l’Aleix també ho és. Però el director va més lluny en aquest cas, i l’Aleix haurà d’habituar-se al lloc, a la seva gent, a les seves costums. Haurà de conviure en un habitació sol, que el soroll d’un degoteig d’una aixeta mal tancada i que no ha trobat després d’una minuciosa recerca, no el deixa dormir bé.
Com he dit, el director ens portarà per temes a voltes previsibles però amb sorpreses i amb imaginació. Els alumnes no son de fet conflictius, però si que hi ha un conflicte, el de l’assajament. Normalment solen haver-hi enveges entre alguns dels alumnes i sempre un líder, aquí no, però hi ha molta rancúnia. I finalment hi trobarem el perdó i la reconciliació, per part de tots, fins hi tot per part del professor interí.
Per tant ens trobem amb un tema i en situacions ja explicades en altres films com he enumerat a l’inici, però tot i així Uno para todos et té durant els 94 minuts del metratge, amb atenció i amb ganes de participar i viure la història que tant bé ens explica el director David Ilundain amb l’ajuda de les guionistes Coral Cruz i Valentina Viso.

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

LLIBRERIA 22 * Noticiari Nº 7 * 16 de setembre 2020





En aquest noticiari de la Llibreria 22 hi trobareu recomanacions de llibres, imatges de presentacions, informació d'actes programats per la 22 i Més... tot plegat amanit per Guillem Terribas el 16.09.2020


diumenge, 13 de setembre del 2020

Deseos son desórdenes / SETMANA DE LLIBRE EN CATALÀ * Llucia Ramis.

 

JOSÉ MONTFORT
Kàtia Pago Cabanes, Anna Montané, Eduard Márquez y Pere Comellas hablan de autores extranjeros en la Setmana del Llibre en Català

Mientras escribo esto, oigo el goce de una vecina a través de la pared. No lo contaría si no guardara relación con un tema que ha tenido protagonismo esta semana: el deseo. El jueves al mediodía, la zaragozana Irene Vallejo contaba que, según Safo de Mitilene, es el deseo el que crea la belleza y no al revés. La poesía, las palabras, crean belleza. La belleza está en el interior, pero en el interior de quien la mira.

Lo decía en el escenario de la Setmana del Llibre en Català, donde presentó L’infinit dins un jonc, una indagación sobre los orígenes del libro como instrumento de libertad, que Siruela publicó en castellano y entusiasmó a la editora Glòria Gasch, que acaba de sacarlo en Columna. Hacía sol, el público respetaba los dos metros de distancia, y una mujer se apresuraba a pasar desinfectante por las sillas cada vez que alguien se levantaba. Marina Porras moderaba un acto en el que también participaron Pau Vinyes, que habló De la vida que passa. Jove, feminista, catalanista i escriptora. Escrits d’albina Francitorra i Aleñà (Llop Roig), Enric Casassses con sus Assatgets (Poncianes), y Anna Punsoda, que el día antes conversó con Mercè Pujades, de la librería Dòria de Mataró, sobre La luxúria.


El volumen forma parte de la serie de pecados capitales que siete autores han examinado en Fragmenta Editorial. La idea era averiguar si estos conceptos etiquetados por la iglesia siguen teniendo peso, aunque hayan perdido el estigma. La lujuria no es el que está peor visto, pero es el más temido y del que existe más literatura, decía Punsoda. Aún es un problema porque puede hacer tambalear el centro de la sociedad occidental: la familia. Es difícil encajar el afecto sincero hacia una persona que no forma parte del círculo íntimo. “Un deseo intenso acaba condicionando nuestra vida”, apuntaba ella. Y la de los demás también, pienso al oír el intenso deseo culminado de mi vecina.

Pero volvamos a la Setmana, que este año se celebra en el Moll de la Fusta. Volvamos a ese deseo que crea belleza y que se ha hecho realidad para organizadores, editores, libreros, autores y lectores. Parecía que la lluvia del miércoles iba a complicar la cosa, pero no; la gente se paseó con paraguas, y las ventas fueron similares a las del primer día del año pasado. Había ganas. A Guillem Terribas (que nunca dejará de ser el librero de la 22) le cuesta reconocerme con mascarilla. Luego me cuenta que está ultimando una novela. Hasta aquí puedo leer....
seguir llegint...    
https://www.pressreader.com/spain/la-


vanguardia/20200912/282810718690264

LA VANGUARDIA 12.09.2020 / Llucia Ramis, a la foto en la seva primera estada a la Llibreria 22, 17.03.2010. D'esquenes, Guillem Terribas.


 

dilluns, 7 de setembre del 2020

LLIBRERIA 22 / Noticiari Nº 6 / Setembre 2020



Informació d'actes organitzats per la 22. Suggeriments de llibres. 22 suggeriments per aquesta "Rentrée" Literària. Recomanacions i altres, tot en aquest Noticiari que fa 6, editat i realitzat per Guillem Terribas el 01.09.2020