David Trueba, amb en Guillem Terribas, Edmon Roch i David Verdaguer, en els Ocine a la presentació
del seu darrer film "El saben aquell"
David Trueba, cineasta i escriptor
Després d’estudiar periodisme, David Trueba, amb vint-i-tres anys, va decidir anar a Los Angeles a fer un curs de guió a l’American Film Institute. Allà va conèixer Déu, com va dir poc després el seu germà Fernando, és a dir, Billy Wilder. Hi va estar parlant durant més de dues hores i va entendre unes quantes coses sobre el cine i sobre la vida: “Em va ensenyar que, quan tens talent, és una obligació ser generós i obert, modest i accessible”. És tan innegable que David Trueba té talent com que posa en pràctica, a més a més, totes aquelles virtuts que li va transmetre Wilder. Un dels secrets de la seva carrera potser el podem trobar en el que ha declarat arran de l’estrena de “Saben aquell”, la pel·lícula sobre els inicis d’Eugenio com a humorista. Explica Trueba que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba “la part de mi mateix que té relació amb la història”. És a dir, una projecció personal que, en el cas d’Eugenio es concreta així: “Era una persona generosa, que va fer coses molt maques per la gent, però que tenia una part de timidesa”. És el Trueba (sempre ho ha estat) que mira d’indagar en el perquè de les coses, des de les primeres comèdies, ben travades i podríem dir que frívoles, fins a retrats generacionals que dibuixen tant el panorama d’una època com els conflictes íntims, el desgavell de l’adolescència, els somnis perduts de l’edat adulta, o les històries d’amor en equilibri precari. I que ho fa des d’una mirada que és especialment tranquil·la i benèvola, sentimental, però no pas ensucrada.
Trueba és l’home
de cine que observa (“ara mateix, el gran luxe és observar”), però també
l’articulista que analitza el món o el guionista que va a la recerca d’una
veritat que és canviant i calidoscòpica. És el cas, per exemple, de les seves
incursions en el cinema documental, en l’entrellat de la família Pujol
Ferrusola, de la Reina Sofía o de Felipe González. Trueba observa i s’entreté
en un invent – el rellotge de sorra – que “permet visualitzar el que és
invisible”. En una de les seves novel·les, “Blitz” (Anagrama, 2015), exposa que
allò que ens explica és “la nostra baralla amb el temps”. El protagonista, de
professió paisatgista, dissenya un jardí en el qual hi ha un rellotge
d’aquests, “que recorda als qui hi passegen que tres minuts poden ser molt
llargs si et dediques a observar-los”. La consciència física i no només
intel·lectual del pas del temps i, alhora, la percepció que tot el que fas (en
el seu cas, un allau de creativitat, en el qual també hi podem incloure lletres
de cançons i peces teatrals) és una mena d’àlbum (“com els que les mares tenien
a casa”), amb fotos que no es poden desenganxar perquè formen part de la
memòria del que vam ser.
No es pot
explicar tot a partir de la infantesa, però sí que hi ha senyals que, amb el
pas dels anys, es conformen com a premonitòries. Ho devia ser, per descomptat,
ser el petit de vuit germans, criat en “un clima de llibertat i autonomia”
perquè els seus pares ja devien estar cansats d’haver educat els set primers. I
també el fet que el pare era venedor ambulant de màquines d’escriure i que, de
ben jovenet, va tenir a l’abast la mítica Lettera 35 d’Olivetti, allà on es van
forjar, probablement, les futures pel·lícules, els relats encara per imaginar.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 17.11.2023
.jpeg)
.jpg)
