Demà serà un altre dia.

divendres, 24 de novembre del 2023

David Trueba: El gran luxe és observar

 

David Trueba, amb en Guillem Terribas, Edmon Roch i David Verdaguer, en els Ocine a la presentació
del seu darrer film "El saben aquell"

















David Trueba, cineasta i escriptor         

Després d’estudiar periodisme, David Trueba, amb vint-i-tres anys, va decidir anar a Los Angeles a fer un curs de guió a l’American Film Institute. Allà va conèixer Déu, com va dir poc després el seu germà Fernando, és a dir, Billy Wilder. Hi va estar parlant durant més de dues hores i va entendre unes quantes coses sobre el cine i sobre la vida: “Em va ensenyar que, quan tens talent, és una obligació ser generós i obert, modest i accessible”. És tan innegable que David Trueba té talent com que posa en pràctica, a més a més, totes aquelles virtuts que li va transmetre Wilder. Un dels secrets de la seva carrera potser el podem trobar en el que ha declarat arran de l’estrena de “Saben aquell”, la pel·lícula sobre els inicis d’Eugenio com a humorista. Explica Trueba que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba “la part de mi mateix que té relació amb la història”. És a dir, una projecció personal que, en el cas d’Eugenio es concreta així: “Era una persona generosa, que va fer coses molt maques per la gent, però que tenia una part de timidesa”. És el Trueba (sempre ho ha estat) que mira d’indagar en el perquè de les coses, des de les primeres comèdies, ben travades i podríem dir que frívoles, fins a retrats generacionals que dibuixen tant el panorama d’una època com els conflictes íntims, el desgavell de l’adolescència, els somnis perduts de l’edat adulta, o les històries d’amor en equilibri precari. I que ho fa des d’una mirada que és especialment tranquil·la i benèvola, sentimental, però no pas ensucrada.

Trueba és l’home de cine que observa (“ara mateix, el gran luxe és observar”), però també l’articulista que analitza el món o el guionista que va a la recerca d’una veritat que és canviant i calidoscòpica. És el cas, per exemple, de les seves incursions en el cinema documental, en l’entrellat de la família Pujol Ferrusola, de la Reina Sofía o de Felipe González. Trueba observa i s’entreté en un invent – el rellotge de sorra – que “permet visualitzar el que és invisible”. En una de les seves novel·les, “Blitz” (Anagrama, 2015), exposa que allò que ens explica és “la nostra baralla amb el temps”. El protagonista, de professió paisatgista, dissenya un jardí en el qual hi ha un rellotge d’aquests, “que recorda als qui hi passegen que tres minuts poden ser molt llargs si et dediques a observar-los”. La consciència física i no només intel·lectual del pas del temps i, alhora, la percepció que tot el que fas (en el seu cas, un allau de creativitat, en el qual també hi podem incloure lletres de cançons i peces teatrals) és una mena d’àlbum (“com els que les mares tenien a casa”), amb fotos que no es poden desenganxar perquè formen part de la memòria del que vam ser.  

No es pot explicar tot a partir de la infantesa, però sí que hi ha senyals que, amb el pas dels anys, es conformen com a premonitòries. Ho devia ser, per descomptat, ser el petit de vuit germans, criat en “un clima de llibertat i autonomia” perquè els seus pares ja devien estar cansats d’haver educat els set primers. I també el fet que el pare era venedor ambulant de màquines d’escriure i que, de ben jovenet, va tenir a l’abast la mítica Lettera 35 d’Olivetti, allà on es van forjar, probablement, les futures pel·lícules, els relats encara per imaginar.

Al mateix temps (això m’ho explica el llibreter Guillem Terribas, que va conèixer Trueba en el rodatge de “Soldados de Salamina”), i encara que sembli contradictori, la necessitat de ser l’assenyat en aquell guirigall familiar on s’acumulaven quatre generacions. “Trueba és certament molt amable, et mira quan hi parles, i confessa que té la pulsió d’abraçar la gent, com si volgués transmetre una idea de protecció, de nitidesa i tranquil·litat, sense presses, com passa en les seves pel·lícules”.


Josep M. Fonalleras
, publicat en el Periódico 17.11.2023

dissabte, 4 de novembre del 2023

Juniper, Full de Sala del Cinema Truffaut .

Títol original: Juniper

País: Nova Zelanda, 2021

Direcció: Matthew Saville

Guió: Matthew Saville

Intèrprets: Charlotte Rampling, Marton Csokas,
George Ferrier

Gènere: Drama

Durada: 94 min

Idioma: Anglès

Subtítols: Castellà



ABSENCIES 

Juniper està catalogada com un drama ( i ho es), però té tocs o dosis de comèdia. Fins hi tot té punts de “gamberra” i provocativa.
Es una història que aparentment no es complicada i bastant comuna. Toca un tema sempre actual i complicat: Les relacions familiars. Veurem a Juniper una relació familiar-triangular entre un pare, fill i avia (mare del pare) que cap es porta bé entre ells. Hi una mala relació: L’avia està impedida i no es pot moure, té una jove infermera que de tant en tant la maltracta verbalment, com ho fa en tots els que estan en el seu entorn. El Pare (fill de l’avia) està traumatitzat perquè la seva mare no li ha volgut dir mai qui era el seu pare i el fill, net de l’avia, està internat en una escola des de que es va morir la seva mare, aquest fet comporta que s’allunyi del pare i tingui un comportament de vegades agressiu a casa seva i a l’escola. A mida que passa la història es van perfilant les actituds i les relacions entre ells, algunes distàncies no ho son tant a mida que la narració va avançant.
El director Matthew Seville, nascut a Australia l’any 1966, ha fet treballs per a la televisió i alguns films (Noise, 2007; Felony 2013) fa el que pot en aquesta història de relacions familiars i absències, que està acompanyada per una bona banda musical i uns paisatges molt agradables de veure.
Els actors estan correctes amb els personatges que interpreten, però si val la pena veure aquesta pel·lícula es per ella, la Charlotte Rampling. Com domina l’escena, quina presència i credibilitat en el seu personatge crepuscular, que ja ve de tornada de moltes coses i veu que la vida se l’hi escapa. Tant la Charlotte Rampling com el seu personatge d’àvia, tenen la bellesa dels anys, la mirada i el somriure que et sedueix a tu com espectador i els diferents personatges del film.
De fet, podríem dir que Juniper, es un homenatge a la Charlotte Rampling, com a persona i com actriu. Aquest fet queda reflectit al final de la pel·lícula quan el net, troba unes fotografies de l’avia, velles i arrugades de quan era jove.
Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

dimecres, 1 de novembre del 2023

Full de Sala del film LA CONTADORA DE PELICULAS / Cinema Truffaut.

Títol original: La contadora de películas

País: Espanya, 2023

Direcció: Lone Scherfig

Guió: Walter Salles, Rafa Russo, Isabel Coixet

Intèrprets: Bérénice Bejo, Antonio de la Torre, Daniel Brühl

Gènere: Drama

Durada: 115 min

Idioma: castellà

Full de sala: Guillem Terribas


Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys


La vida explicada com si fos una pel·lícula
D'entrada, pel títol i per la sinopsi de La Contadora de películas, automàticament es pot relacionar com una nova "Cinema Paradiso" més i en aquest cas de Xile. Però no te res a veure, encara que el cinema i el fet d'anar al cinema és molt important en la història del film. També podria ser com les que recentment ens han proposat Steven Spielberg (The Fabelsman) on hi ha molt de records personals del mateix director; o la de Sam Mendes (Empire of light), però tampoc aquest és el cas. Hi ha un altre film, que en un principi podria fer pensar amb aquesta, em refereixo a Noticias del gran mundo de Paul Greengrass i magistralment interpretada per Tom Hanks. Aquesta, ens explica la història d'un veterà de la guerra de secessió que va pels pobles llegint les notícies dels diaris, per a la gent que no sap llegir o per llocs on no arriba mai cap notícia. La relació que tenen les dues pel·lícules és que hi ha narradors d'històries que prèviament han vist en el cinema o han llegit en els diaris.
Personalment, però, si alguna referència hi ha amb una altra pel·lícula, seria amb Un lugar en el mundo (Argentina/Espanya, 1992) d'Adolfo Aristarain, per la manera d'explicar la història, per la seva sensibilitat, per la música... També, amb la relació d'un dels protagonistes que treballa per una multinacional estrangera (a Un Lugar en el mundo, la multinacional és espanyola i l'intèrpret és José Sacristán i en La contadora de películas, és alemanya i està interpretat per Daniel BruhI). I, sobretot de la manera que estan explicades totes dues, amb la narració de la història i la mirada enrere dels protagonistes.
La pel·lícula està basada en la novel·la del guanyador del premi nacional de literatura Hernan Rivera Letelier i dirigida per la cineasta danesa Lone Scherfig, que es va donar a conèixer l'any 2000 amb el film Italiano para principiantes. En el guió hi ha intervingut Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles.
La història està ambientada als anys seixanta, al desert d'Atacama (Xile) en un petit poblat que serveix d'habitacle a treballadors d'una mina, on es viu molt precàriament. Una família amb quatre criatures (tres nens i una nena) els diumenges van al cinema, que és el que més els agrada. D'aquesta manera viurem i veurem amb ells, fragments de pel·lícules com El hombre que mato a Liberty Valance, El apartamento (que a Xile la van titular Piso de soltero) Els paraigües de Cherburgo, Esmorzar a Tiffany's, Els deu manaments, El bueno, el feo y el malo, Espartaco...
Una desgràcia fa que no puguin anar més plegats els diumenges al cinema, i llavors hi fan anar a un dels nois a veure la pel·lícula perquè els hi expliqui a la resta de la família. Els tres nois fracassen, ho fan molt malament a l'hora d'explicar el film que han vist i, finalment hi fan anar a la noia i aquesta ho fa millor que si haguessin anat al cinema. La veu va corrent, i els veïns es va agrupant per "veure" pel·lícules explicades per la Maria Margarita.
El rerefons de la pel·lícula és la pobresa, la relació familiar, el poder de l'encarregat de la mina, el sindicat i les reunions dels obrers per intentar millorar les seves condicions de vida i... finalment l'onze de setembre i en Pinochet.
Tot plegat està ben tramat i explicat, sense presses, amb molta delicadesa i amb una fotografia que acompanya molt bé la història. També el treball de tots els actors i actrius que interpreten els diferents personatges.
La pel·lícula és també, una bonica reflexió i al mateix temps una commovedora manera de veure com el cinema pot unir una comunitat i explicar històries d'amor que poden curar cors trencats i fer córrer la imaginació.
Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Moments de la 22. 45 anys de la Llibreria 22

DDe les més de 500 hores d'imatges de la Llibreria 22 (presentacions, actes, inauguracions, tertúlies, premis...) s'ha fet una recopilació de 18 minuts, on es pot veure l'evolució i la història d'aquests 45 anys de la Llibreria 22. Recopilació i realització Guillem Terribas. 30.10.2023

diumenge, 22 d’octubre del 2023

La Llibreria 22 en fa 45


D
ivendres passat, la Llibreria 22 estava d’aniversari. Va fer 45 anys, des del dia de la seva obertura, el 20 d’octubre del 1978. Des de llavors s’ha convertit en una llibreria emblemàtica de Girona al costat de les veteranes que hi resisteixen, com l’Empúries, i havent incorporat al grup la Geli, que en té 144, d’anys, després del tancament de l’emblemàtic local. La Llibreria 22, ara comandada per Jordi Gispert, ha anat lligada des de sempre a la figura de Guillem Terribas, que va ser qui la va obrir de bracet amb amb Concha Puertas, que va deixar la llibreria el 2000, 22 anys després de l’obertura. De fet, el número 22 està íntimament relacionat amb aquest negoci, com sempre explica el llibreter ara emèrit, fins al punt que la suma dels dígits del seu telèfon és 22: 21 23 95. Quan van obrir no era necessari marcar el prefix.
De fet, durant molts anys es va especular sobre el perquè del nom de la llibreria i una tesi que va circular i que molts donaven per bona és que el nombre de socis que en van permetre l’obertura era 22. No és veritat. En van ser 25, algun dels quals encara es manté a l’accionariat. Es va dir Llibreria 22 perquè està situada al número 22 del carrer Hortes i, inicialment, era també papereria. En Guillem recorda que aquell 20 d’octubre del 1978 era divendres, que a les deu del matí ho tenien tot empantanegat i anaven amuntegant llibres, però que a les set de la tarda, tal com estava previst, es va aixecar la persiana. Hi va haver una gentada. En Guillem recorda que l’enyorat Jaume Curbet, també soci, es va adonar que ho havien previst tot menys vendre llibres. Ell mateix es va posar al darrere de la caixa enregistradora i va començar a donar veus que es podia comprar, també. Van fer 45.000 pessetes de calaix, cosa que van trigar temps a repetir.


Ara la Llibreria 22 és coneguda arreu. En Terribas creu que es deu a la gran festa que van fer pel desè aniversari, que va ser quan van travessar les fronteres mentals del Tordera. Van publicar El número, en què col·laboraven 22 escriptors de primera, molts dels quals van venir a la festa. També es van posar 22 inflables dissenyats per Emili Massanas a l’Onyar. Jaime Gil de Biedma, Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet i molts d’altres hi eren presents i Xavier Folch va voler saber quin equip hi havia al darrere de tot el muntatge. Ni s’ho creia quan li van dir que tot allò ho paria en Guillem.
Una de les claus de l’èxit van ser les presentacions. Les va idear de la mateixa manera que a Salt feien Dijous, Pastera. Doncs Dijous, la 22. Però ben aviat en van ser moltes més a la setmana. En l’època Terribas, en feien unes 110 a l’any. Ara passen de 170 i molts dies n’hi ha dues o tres. Vázquez Montalbán, Juan Maria Panero, Montserrat Roig, López Raimundo van omplir la llibreria. Quim Nadal és qui més llibres hi ha presentat i, en els primers temps, Narcís-Jordi Aragó i Antoni Puigverd. Després, Josep Maria Fonalleras. La presentació més problemàtica i perillosa, la de José Oneto. Històries de la 22, que divendres va fer 45 anys reunint escriptors, lectors i amics.
JORDI GRAU, publicat a "Mirades" el Punt/Avui 22.10.2023
imatges de la festa https://youtu.be/RMYb0R4QucQ?si=_knc6VNbYHI_WnMA

La festa dels 45 anys de la 22

El divendres 20 d'octubre de 1978, a les 7 de la tarda, s'inaugurava la Llibreria 22 de Girona. 45 anys després, també un divendres i a les 7 de la tarda es celebrava una Festa al carrer per recordar aquell dia i desitjar llarga vida a la 22, que ja forma part de la història de Girona. 1978 / 2023.

diumenge, 15 d’octubre del 2023

GIROCÒMIC 2023

Girocòmic 2023 s'ha celebrat al Palau de Fires de Girona, el dissabte 14 i diumenge 15 d'octubre 2023, amb un èxit considerable que fa que els seus organitzadors ja estiguin pensant amb l'edició del 2024. Còmics22 i molts altres estants, com parades i altres elements relacionats en el mon del còmic hi han participat. He fet una passejada i n'ha sortit aquest vídeo. Guillem Terribas Roca 15.10.2023

dissabte, 23 de setembre del 2023

Terribas, dibuixant, pintor, artista

Imatge del dia de la inauguració de l'exposició. Foto: Quim Cànovas. 

Q
uan es parla d’en Terribas es parla del llibreter, ara emèrit, del cineasta, president del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, de l’agitador cultural atrafegat en mil batalles diverses, culturals, socials, cíviques i, encara que de lluny, polítiques. Però avui volem presentar un Guillem Terribas dibuixant i pintor, perquè d’artista ho ha estat sempre. En Guillem ha tingut des de molt jove relació amb el dibuix i la pintura. De jove, sota el mestratge de Lluís Mateu, quan volia fer de tot i encara no sabia que seria llibreter i que per aquesta feina seria conegut, reconegut i distingit fins i tot amb premis cívics, de tal manera que a Salt, el seu poble de naixement, alguns el coneixem com “la Creu de Salt” perquè ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi –l’altre és el senyor Salvador Sunyer–. En Guillem Terribas exposa a la Biblioteca de Palafrugell Obra recent fins al 20 d’octubre.

De jove havia fet exposicions en solitari, a la Biblioteca de Salt o a la llibreria Les Voltes, i també va exposar obra en mostres col·lectives amb els seus amics Àngel del Pozo, a la Residència Internacional, o en Jordi Gispert a la llibreria La Mulassa de Vilanova i la Geltrú. Vull dir que l’impuls artístic li ve de lluny. A finals dels anys seixanta va ser un dels creadors del grup Tretze Escu-pint a Salt. Feia cartells i decorats per a l’entitat cultural La Pastera, lloc imprescindible per entendre Salt i la gent que l’ha fet com és, l’escoltisme o l’associació de veïns. En Guillem va ser membre de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, on va tenir el mestratge de l’Enric Marquès, entre altres, i en els darrers anys, amb el col·lectiu de Garriguella, ha exposat a Girona, Vilajuïga, Besalú i Salt, i fa dos anys va fer exposicions individuals a l’Escala, Calella de Palafrugell i Girona.
Obra recent va ser presentada a la Biblioteca per Miquel Berga, amic saltenc de l’autor, escriptor, professor de literatura anglesa, exdegà d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i reconegut pels seus amics com el “primer espasa de Salt”. Amb en Berga fent discursos, havia de ser una presentació divertida per posar en context l’exposició. “A la meva edat, que és també la d’en Guillem, que algú parli d’obra recent produeix una mena de joia i esverament. «Encara pinta, aquest home?», ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem: «I encara té temps per pintar, aquest home?»” Doncs sí, a casa seva o a l’estudi d’en Jordi Gispert a Garriguella, en Guillem pinta.
En Berga va recordar que a Salt els més joves tenien contacte amb mentors de primera i es va referir a Lluís Mateu i a Salvador Sunyer, “el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura”. I es va referir a La Pastera, on Terribas va aprendre allò que després va aplicar a la llibreria 22, segons Berga. Aquesta Obra recent és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista, i Berga veu en l’exposició la necessitat d’en Guillem de reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser fa 54 anys, quan mirava la Lluna, a la qual arribava l’home, somniant amb qui volia que fos, i és, la dona de la seva vida.
JORDI GRAU, En el seu espai diari LA MIRADA en el Punt-Avui 23.09.2023

dilluns, 11 de setembre del 2023

MIQUEL BERGA: "Obra recent" de Guillem Terribas

Text que va escriure i llegir Miquel Berga, per presentar l'exposició de Guillem Terribas "Obra recent" a la Biblioteca de Palafrugell el 08.09.2023.

Laura Millán, regidora de Cultura; Joan Soler, director de la Biblioteca de Palafrugell: Guillem Terribas i  Miquel Berga. Foto: Quim Canovas. 


El fet que en Guillem em demanés de dir alguna cosa en aquest acte demostra que és un home de poc seny perquè jo no soc crític ni professor d’història de l’art, ni he dibuixat ni he pintat mai ni tinc cap mena de credencial per parlar d’una determinada obra pictòrica. El més preocupant és que, tot i això, ara us estigui parlant, cosa que demostra clarament que si ell té poc seny, jo encara en tinc menys.
Si no li he sabut dir que -no, gràcies, a en Guillem Terribas no és per raons artístiques o de falta de criteri elemental, ho he fet per raons biogràfiques i d’amistat personal. La biografia (és a dir, la vida) i l’amistat son elements d’un gran pes en determinats moments i vostès em sabran comprendre (i disculpar). El finíssim escriptor anglès Edward Morgan Forster (el d’Una habitació amb vistes i altres novel·les importants del segle XX) va posar en valor el pes de l’amistat amb una frase que va quedar per a la història: “Si un dia m’obliguen a triar entre trair al meu país o trair a un amic, espero tenir el coratge de trair el meu país”. L’amistat obliga. I en aquest cas estic parlant d’una amistat que s’apropa als seixanta anys. Aviat és dit. En resum: després de seixanta anys d’amistat en nom de què li pots dir que no gràcies a un amic, per més que la seva idea sigui discutible.


A això hi vaig haver d’haver afegir un altre pes: el factor Palafrugell, el poble del meu primer institut com a catedràtic de secundària i una llarga etapa tenint barqueta a la sorra de la platja del Port-Bo de Calella. I al damunt, que l’acte es fa en aquesta biblioteca on ha estat un plaer venir en diverses ocasions i sempre amb l’hospitalitat encantadora del bibliotecari Joan. Vostès comprendran que no tenia escapatòria.
És per això que per acompanyar en Guillem i posar algun element de context a aquesta exposició voldria compartir amb vostès unes breus reflexions. La primera és que quan vaig veure el cartell de l’exposició em va fer un estrany impacte que portés per títol: “obra recent”. A la meva edat (que és també la d’en Guillem) que algú parli d’obra “recent” produeix una mena de joia i d’esverament. “Encara pinta aquest home?”, ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem “I encara té temps de pintar aquest home?”. Aquest impacte em va remetre de cop a la primera adolescència que en Guillem i jo vam compartir en el poble més empordanès del Gironès que es diu Salt. Vostès han d’imaginar dos vailets, criats en uns entorns modestíssims, de famílies humils, un poble de molts treballadors i poques catedrals (Nosaltres dèiem, amb orgull, que en tot Salt i a banda de l’absentista Marqués de Camps, només hi vivia un rendista: el senyor Pere Coll de cal Mut). Vam compartir l’escoltisme que va ser decisiu per a nosaltres i vam esdevenir allò que els adolescents en diuen amics íntims, cadascun amb la seva personalitat, que van creixent a còpia de descobertes i confessions. Parlem de la personalitat d’en Guillem que és la que avui ens ocupa.
El meu amic era un noi sensible i un punt retret, amb aquell aire malenconiós que tenen alguns adolescents i que tant atrau a les noies. Aquell adolescent va trobar molt aviat una escapatòria a les dures realitats d’aquell temps i d’aquell país de principis dels seixanta: el cinema. Al cinema Núria de Salt s’hi feia sessió doble setmanal amb NODO inclòs i no crec que en Guillem se’n perdés mai cap (de pel·lícula, no de NODOs). La fàbrica dels somnis de Hollywood es va fusionar amb els propis somnis del noi de Salt. Això li va permetre identificar ràpidament que al seu mateix carrer hi vivia una noia amb ulls blaus i cabells d’or, talment sortida d’alguna de les pel·lícules americanes que projectaven al cinema Núria. La noia era la Marta Jonquera i -no em pregunteu com s’ho han fet- però a data d’avui, pel que veig, encara segueixen junts. En Guillem, en la tradició d’autodidactes que té Salt, va detectar també el seu gust pel dibuix i va començar a dibuixar-se un futur proper als ambients artístics. A Salt, aquells anys, els més joves teníem contacte amb pintors i gent de teatre i teníem mentors de primera: el pintor Lluís Mateu, molt important, per a en Guillem i l’enyorat Salvador Sunyer, el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura. Més endavant va venir la seva integració a l’Assemblea democràtica d’artistes de Girona i la influència de la potent personalitat d’Enric Marquès i d’altres... Després en Guillem es va afanyar a guanyar-se la vida i va tenir en la feina a la llibreria 22 la possibilitat d’un destí on s’ajuntaven moltes de les seves aspiracions. El que havia aprés a Salt en una mena de grup clandestí que en dèiem La Pastera ho va aplicar al món de les llibreries i va ser pioner en convertir un lloc de venda de llibres en una mena de centre cultural obert a tota mena d’iniciatives. Aquella feina i la dedicació d’en Guillem al cinema (el cinema Truffaut de Girona), a la radio, a les incomptables presentacions de llibres... ha acabat forjant la personalitat d’en Guillem d’avui: venia llibres i n’ha acabat escrivint ell mateix, programava cinema i segur que en alguna pel·lícula haurà sortit, etc, etc. El seu reconeixement com a un activista cultural de radi ampli l’ha portat a haver de portar al damunt creus de sant Jordi i tota mena de condecoracions. Algun dia el somiaré com un d’aquells militars soviètics del politburó: carregats de medalles per tots cantons. La vida se li ha anat modulant a favor de la seva imaginació i la seva sensibilitat de quan teníem quinze anys: és la història d’un home- com diria Borges- que troba el seu destí.



I aquesta “obra recent” és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista. En el meu imaginari aquesta exposició em sembla una simple represa d’activitat que ha hagut d’estar postergada per atendre a les pressions i obligacions de la vida diària, a la dedicació a allò que algú en va dir “l’ofici de viure”. Potser per això quan en Guillem em va demanar de dir alguna cosa en aquest acte d’avui em va venir de seguida al cap una nit d’estiu de Juliol de 1969. Era el 20 de Juliol. En Guillem i jo no en sabíem més: teníem setze anys i l’home aterrava a la lluna (o això ens van fer creure -que a mi m’escama que no s’hi hagi tornat mai més, francament). Vam anar tots dos -acompanyats de dues noies, diguem-ho tot-, a observar aquella lluna trepitjada per primera vegada per un humà des de les deveses de Salt, a les ribes del Ter. La lluna, el dia tan especial, l’entorn del riu, les dues noies, la nostra edat... tot donava un aire epifànic al moment, un aire de grans aspiracions posant la lluna com a testimoni de futurs esplendorosos i de progrés humà imparable. Al cap de quatre dies els astronautes americans ja tornaven a ser a la terra i era plena festa major a Salt. A l’envelat, n’estic segur, en Guillem (no sé si amb èxit o no) li devia demanar per ballar a la Marta... 
I ara degueu pensar perquè us estic explicant aquestes històries i que tenen a veure amb aquesta exposició. En el meu cap la resposta és clara perquè jo només sé veure aquesta “obra recent” com un gest d’en Guillem per reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser tot mirant la lluna una nit d’estiu d’ara fa exactament 54 anys. Enhorabona Guillem i moltes gràcies a tothom.
MIQUEL BERGA .



* Enllaç de la Biblioteca on es pot veure les obres exposades 


divendres, 8 de setembre del 2023

Guillem Terribas: Memòria i plàstica

Aquest vespre (19 h) Guillem Terribas presentarà una mostra a la Biblioteca Municipal de Palafrugell.



Que siguin «obres recents» no vol dir que no posseeixin un passat il·lustre. La idea és que fa més de mig segle que Guillem Terribas participa, d’una manera o altra, en l’activisme polític i cultural de Salt i Girona. Als anys setanta va participar en la gènesi i la posterior consolidació de l’ADAG, també s’encarregava, durant la transició, de fer materials gràfics pels diferents moviments veïnals o, com ara, d’exposar, per exemple, a la sala Fidel Aguilar al costat dels enyorats Faixó, Escuder o Torres Monsó, entre molts altres. Impossible, en aquest sentit, atansar-nos a l’estètica geometritzant i colorista de Terribas sense tenir en compte la influència d’Enric Marquès: «tot i tractar-se d’obres plàsticament eixutes, encartonades, esquemàtiques o simplistes», escrivia un implacable Comadira, la seva efectivitat plàstica, afegim nosaltres, s’afirma avui com a transgeneracional.
Eudald Camps. Publicat en el Diari de Girona 08.09.2023



dijous, 7 de setembre del 2023

PETONS

Un petó masclista i prepotent que hem vist reproduït fins a la sacietat ha originat l’escàndol de la temporada. Aquesta columna no tracta sobre el petó de Rubianes si no de l’acte de besar que, en principi, és una manifestació d’afecte entre dues persones. Com és lògic jo soc partidari que la gent que ho vulgui es besi tant com els plagui. Cada cultura té els seus codis i costums. Amb el meu cosí de França ens petonegem cada cop que ens veiem, a les pel·lícules americanes estem cansats de veure el pares que fan un petó als llavis de les seves filles, en el món de la faràndula és habitual que els homes es saludin amb un petó, la meva amiga Larissa m’ha ensenyat que s’han de fer tres petons per a saludar-se a la russa, el llibreter Guillem Terribas saluda cada matí a la xarxa penjant petó de cine. Tothom ho fa com li sembla. Però hi ha un tema que la pandèmia havia arreglat i que s’està descontrolant altre cop. I és que en la vida social i professional del nostre país és fan massa petons a les dones. I em consta que a moltes les incomoda. En relacions de feina, una encaixada de mans seria el més correcte. Però em sembla que tenim mala peça al teler perquè al consell de ministres hi tenim gent molt petonera, com veiem sovint per la tele.



Als anys quaranta l’actriu Maureen O’Hara va ser la primera en fer posar als contractes que signava que no se la podia besar. Va fer introduir aquesta clàusula cansada de que, cada dia de rodatge passessin a petonejar-la tots els caps de l’estudi. Precisament ella que, per raons de feina, va rebre el famós petó robat, respost amb una sonora plantofada a la galta de John Wayne a L’Home Tranquil en aquella famosa seqüència que, dècades més tard, va cridar l’atenció al simpàtic ET de l’Spielberg.
Petons? Si, tots els que es vulguin entre gent que en tingui ganes, però hi ha massa petonejador enganxifós, no us sembla? El que cal és que un acte físic sigui realment una mostra d’afecte per part de dues persones. Hi ha petons que incomoden, hi ha petons que fastiguegen, hi ha petons que agredeixen i hi ha petons traïdors, com el de Judes a Jesús de Natzaret. També hi ha petons que es somien i no es fan, com canta Sabina: Sabes mejor que yo que hasta los huesos, solo calan los besos que no has dado. I petons robats com el que l’any 1965 cantava Manolo Escobar: Por un beso que le dí en el Puerto a una dama que no conocía, me encuentro metío en esta prisión. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
MATEU CIURANA, publicat en el Diari de Girona 03.09.2023



L’Orient, aprendre a mirar i pensar

Cues en el Cinema Orient per veure Furtivos 1975. Foto Crescenti. 

L
’Orient és el Cinema Orient de Girona, inaugurat el 31 d’octubre de 1944 i que va gestionar pràcticament sempre la família Agustí, propietaris de l’Ultònia, els Cinemes Catalunya i els Oscar, ara coneguts com a Ocine. Estava ubicat al carrer de la Rutlla, 83, cantonada amb el que ara és Emili Grahit, i va haver de tancar precisament per les obres d’urbanització d’aquest carrer fent la seva darrera funció el 10 de gener de 1981, pocs dies abans que l’edifici fos enderrocat. Curiosament, el cinema era veí de la casa dels germans Lluís i Esteve Gubau, històrics de l’exhibició a les comarques gironines i que van programar multitud de cinemes. Escric sobre l’Orient perquè vaig veure que tal dia com avui de 1969, ara fa 54 anys, el Cinema Orient es va reconvertir en sala d’art i assaig, gràcies a una llei de Fraga Iribarne del 12 de gener de 1967 que obria un xic les finestres de la dictadura franquista. La llei permetia obrir sales dedicades a presentar pel·lícules en versió original subtitulada a les capitals de província sempre que el cinema tingués menys de 500 butaques. Aquestes sales emetien pel·lícules llavors considerades serioses i independents que anaven dirigides a un públic concret i no a un públic de masses, és a dir que buscaven més la raó estètica que el benefici comercial.



La primera pel·lícula que va emetre l’Orient va ser Repulsión, de Roman Polanski, i va ser un èxit impensable. Guillem Terribas recorda que el primer dia les cues i les ganes d’entrar van provocar alguna trencadissa de vidres i que ell va poder veure-la dies després assegut entre un capellà molt conegut i una senyora que es feia senyors. A l’Orient es van programar pel·lícules d’Ingmar Bergman, Godard, Wim Wenders i, sobretot, Luis Buñuel, tan reconegut internacionalment com temut per la censura franquista i a qui només reconeixien els cineastes més entesos.
Són records. La primera pel·lícula que vaig veure a l’Orient va ser El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i després en van venir moltes més. Pel·lícules diferents, que et feien obrir els ulls i t’ajudaven a aprendre a mirar i a entendre. Hi vaig anar perquè repetia sisè de batxiller al Vicenç Vives i allà hi vaig trobar una professora de filosofia, Paquita Pasqual, molt diferent de qui m’havia impartit l’assignatura l’any anterior, un germà marista. Reconec de la professora que ens animava a mirar diferent, a pensar, i li recordo una xerrada sobre els anuncis publicitaris que em va fer entendre moltes coses. També gràcies a ella vaig llegir La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender, a qui ara ningú recorda. Va ser ella qui ens va instar a anar el 1973 a l’Orient. Gràcies, tants anys després.
L’Orient, que va tenir com a gran èxit l’estrena de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau de 1975 que va provocar grans cues i va estar cinc setmanes en cartell, també va estrenar Helga, el milagro de la vida, que ara costaria d’entendre per què l’anàvem a veure. Va tancar amb The last picture show, de Peter Bogdanovich, un gran final. Després de sala d’art i assaig, es va reconvertir durant un temps en sala S, és a dir eròtica. Una altra manera de mirar i un altre públic, és clar.
Jordi Grau, publicat en el Punt Avui / Mirades 06.09.2023

dilluns, 7 d’agost del 2023

Gent de Salt

Un pregó sentimental compartit per molts arribant als quaranta anys de la independència de la vila.
Jordi Bosch.
L
’anècdota, molt senzilla però definitiva, va succeir fa més de 30 anys el primer dia d’un curset d’anglès que jo feia a Londres. Anava just de temps i un cop traspassada la porta de l’acadèmia preguntava la ubicació de l’aula a unes noies que parlaven castellà amb accent andalús. Un cop orientat es dirigiren cap a un noi alt i prim que estava a uns metres: «Mira Joan, otro catalán». Es va acostar oferint-me la mà tot dient: - Jo soc de Salt, i tu?. 
He comentat a vegades –ens hem continuat tractant– amb el saltenc Joan Gibrat aquella lliçó d’orgull saltenc que em va oferir, en la línia de l’anys després popularitzat lema: «Soc de Salt, i què?». Quan ell se’m presentava no sabia encara que jo era de Girona. Però li era igual que fos de l’Hospitalet, d’Alcarràs, de Reus o de la Pobla de Segur. Ell era de Salt i per tant no tenia cap necessitat de dir que era de Girona per afavorir que l’ubiquessin geogràficament: «I si no ho saben, ja preguntaran».
El pregó de la recent festa major de Salt a càrrec del president dels periodistes gironins, Jordi Grau, inclou un recorregut sentimental saltenc al que molts gironins ens podem adherir amb detalles de la nostre pròpia memòria. En Jordi, autèntic pal de paller del nostre gremi, es qualificava de saltenc d’adopció perquè hi va anar a viure durant la seva joventut però no hi va néixer. Em permeto matisar. La família d’en Jordi és de les hortes de Santa Eugènia de Ter i les varen treballar. Les hortes han estat el gran lligam entre Salt i Girona. Recordo quan, abans d’urbanitzar-se la zona, les hortes començaven davant de la vella estació d’Olot (les veia des de casa meva) i anaven enfilant, com ho feia la carretera: la rodona, el veïnat, etc. No només per la seva aportació al futbol saltenc sinó també per aquest caràcter fronterer del seu origen en Jordi Grau pot optar perfectament a la doble nacionalitat gironina-saltenca.
El seu pregó em va portar records i enyorances. El primer és constatar que sempre, ja de ben petit, identificava Salt, malgrat que només canviant de carrer ho fessis de municipi, com un lloc absolutament diferent de Girona. Hi anava per la festa major de Sant Jaume, de nen, convidat per la família Batlle-Rispau, pares del periodista i amic Eduard Batlle. Era com celebrar les fires dues vegades. Amb el meu pare anàvem al camp de la Coma Cros o al del Salt, que jugava els matins de diumenge i sempre oferia partits de futbol molt competits. Un altra cerimònia familiar era anar els dissabtes al vespre a buscar el pa de pagès acabat de fer –que venia tant de gust olorar i menjar calent– al forn d’en Pau Lladó, home de vasta cultura. La coca de greixons que entrava a casa el dijous gras era la de can Costabella i ja de jove sovintejava el bar l’Espelma per berenar-sopar abans de sortir de festa amb els amics. I els àpats al restaurant Vilanova d’en Jordi i la Maria Lluïsa en uns anys, els vuitanta, en els quals ells varen endegar una tasca gastronòmica d’ altíssima qualitat, que va merèixer un gran reconeixement, en un temps en què l’oferta de la veïna Girona era molt minsa.
Un temps abans del pregó d’en Jordi Grau em vaig trobar per carrer a dos il·lustres saltencs: Miquel Berga i Guillem Terribas. En ple carrer, en Miquel em va fer a mans el llibre El meu Salt i el del futur, ja que ell (tinent d’alcalde de la vila als temps de l’alcalde Salvador Sunyer) ha estat comissari dels actes en commemoració dels quaranta anys de la segregació de Salt respecte de Girona. Ho tinc ben present per què vaig signar en aquestes mateixes pàgines moltes informacions sobre aquell procés acabat aquest mes de març en va fer 40 anys.


Girona era a principis dels seixanta una de les capitals de província més petites d’Espanya. Amb el suport del govern que ho afavoria arreu, va començar un procés de creixement territorial amb l’absorció de Santa Eugènia, Palau Sacosta i Sant Daniel i part de Sant Gregori i Celrà. En canvi, la integració de Salt i Sarrià va quedar aturada al Tribunal Suprem fins el primer de gener de 1975. Si aquell no hagués estat l’any de la mort de Franco i s’hagués pogut afegir a la reivindicació democràtica la pròpia saltenca per part de tots els partits polítics, hauria estat impossible. Però també sense la fortalesa de l’associacionisme i la tossuderia saltenca, quan poc a poc es feia palès que el procés d’integració era el més convenient, avui seria un barri de Girona. S’ho van guanyar.
Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 06.08.2023

Com ens vam conèixer / Guillem Terribas, llibreter

“Crec que el meu primer amor també serà l’últim”
La Marta i en Guillem. Foto: Arxiu familiar.


 “Parlaré del meu primer amor, que en el meu cas crec que també serà l’últim”, diu el llibreter Guillem Terribas. Molta gent evoca el seu primer amor com un amor perdut. La seva història, assegura, és diferent. “A finals dels anys 60 els nens de Salt vivíem al carrer. Jugàvem, xerràvem i miràvem les noies, i les noies ens miraven a nosaltres. Entre totes aquestes noies hi havia una rossa d’ulls blaus que em tenia captivat. El seu pare era important, la veia inaccessible, la mirava com qui mira una actriu que li agrada”.


Fins que una tarda en una reunió d’escoltisme ella se li va apropar i van començar a parlar. “Teníem 15 anys i vam viure uns estius preciosos junts”, rememora Terribas. El somni s’havia complert i ell va viure als núvols fins que el van fer aterrar. “Ella, que tenia més seny que jo, va decidir que encara no teníem edat per anar junts i es va allunyar. Em vaig quedar desolat, però també va ser una sort, perquè vaig conèixer països, vaig conèixer gent nova, vaig conèixer noies noves…” Terribas se’n va anar a la mili solter, al Sàhara Occidental, i mentre els seus companys rebien tres cartes de la nòvia, ell en rebia cinc o sis de persones diferents.
A ella, però, no l’oblidava: “Seguia buscant-la”. I un dia la va trobar. “Havia tornat de la mili i molts amics s’havien casat. Jo estava sol, caminant per un carrer de Girona, quan de sobte veig un cotxe vermell i, a dins, la noia rossa d’ulls blaus. Feia potser 10 anys que no parlàvem”, explica Terribas. En aquell moment va pensar “que si fos un home com cal arrencaria a córrer i li picaria al cotxe; li picaria al cotxe i li diria: «Hola, bona nit»”. Però mentre veia com el cotxe vermell avançava es va adonar que no ho faria, que no s’hi atreviria. “«Com que no!?», vaig dir-me a l’últim moment, i aleshores vaig arrencar a córrer, amb la bona sort que el semàfor es va posar vermell i el cotxe es va aturar”.
Terribas va picar al vidre i ella el va reconèixer de seguida. Li va preguntar què feia, on anava, i ell li va contestar que no anava enlloc. “Vols pujar?”, em va preguntar. Vaig pujar i ja no n’he baixat mai més. D’això fa 47 anys".
En aquell cotxe vermell van reprendre la història que havien deixat als 15 anys. “Tenim dues noies i un noi i som avis: això de ser avi són les postres de la vida”, celebra Terribas, que de la seva dona en diu que és “una meravella”. “Tothom diu que tinc molta sort. Sí, el meu primer amor, la Marta, serà també l’últim”. 
Selena Soro / Diari Ara 07.08.2023


dissabte, 22 de juliol del 2023

ALMAS EN PENA DE INISHERIN The Banshees of Inisherin / Full de Sala Cinema Truffaut

ALMAS EN PENA DE INISHERIN
The Banshees of Inisherin
Regne Unit, 2022
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan
Durada: 114 min
Gènere: drama
Idioma: anglès Subtítols: castellà
Data d'estrena en el Truffaut: 21/07/2023

Històries de la Irlanda profunda. 
Amb aquesta reconeguda, aplaudida i premiada pel·lícula comencem les tradicionals "reposicions d'estiu" que des dels seus inicis proposa cada estiu el Cinema Truffaut.
Un film increïble, cru, amb un humor negre que et fa posar de tant en tant en tensió. El director i guionista anglès Martin McDonagh ens explica una història ambientada l'any 1923 en una illa remota situada al davant de la costa oest d'Irlanda.
Dos amics inseparables, un d'ells anomenat Colm (magníficament interpretat per Brendam Gleeson) un bon dia al matí trenca sobtadament i sense cap explicació la seva relació amb Pàdraic (també molt ben interpretat per Collin Farrel). A partir d'aquí viurem situacions ridícules, estranyes, sense sentit, morboses, iròniques, divertides (amb un to d'humor negre constant). Tot això sense aixecar mai la veu i amb molta tranquil·litat. El temps és relatiu en aquesta història, en aquells paratges idíl·lics, fantàstics i deixats de la mà de Déu.
El director i també guionista McDonagh, és reconegut i aplaudit com a autor teatral. Ell és autor d'obres aplaudides, premiades i exitoses. Una d'elles és La Reina de la bellesa de Leenane (1996), la qual, té una adaptació al català feta per l'actriu Vicky Peña, i la va dirigir Julio Manrique l'any 2021.
En el cinema McDonagh es va donar a conèixer amb films amb un toc d'humor negre i un xic de violència com ara Siete psicópatas (2013) o Tres anuncios en las afueras (2017). Li agrada provocar al personal amb opinions controvertides com ara que Shakespeare o Txékhov són avorrits. En canvi, les obres de Harold Pinter o Quentin Tarantino, les troba creatives, imaginatives i divertides. Ens trobem doncs amb una obra que, com he dit anteriorment, va agradar i atrapar a molts espectadors que la van aplaudir, d'altres que no els va deixar indiferents i alguns que, fins i tot, la van avorrir. Amb Almas en pena de Inisherin l'espectador hi veurà la soledat d'una gent que viu en un altre món, que bàsicament viu la vida d'una altra manera. Gent que viu amb una soledat diàriament i que sempre té moltes ganes d'abandonar aquella illa insípida i avorrida i només pensa en marxar cap a la "civilització". És un film que no et deixa indiferent i si, a més, l'espectador es deixa seduir, entrarà en el món dels protagonistes, és a dir, patirà, riurà i s'escandalitzarà amb ells d'aquesta història absurda i trista.
Per acabar, cal afegir que tot el que fa creïble la pel·lícula són els actors, sobretot els dos protagonistes que mantenen des de l'inici de la projecció una actitud i una interpretació sensacional. 
Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
El trailer

dijous, 20 de juliol del 2023

FESTA MAJOR DE SALT 2023 / El Pregó de Jordi Grau

El periodista Jordi Grau fa un passeig sentimental per Salt en el seu pregó.

El periodista saltenc Jordi Grau ha donat avui al vespre el tret de sortida a la Festa Major del seu poble, amb un pregó calidoscòpic, amb un passeig sentimental pels llocs i la gent que li han marcat la vida. Tot i que nascut a les hortes de Santa Eugènia, Grau està lligat des de sempre al poble on viu ininterrompudament des de l’any 1982. Amb una carrera professional essencialment viscuda al diari El Punt i posteriorment a El Punt Avui i que va començar a Ràdio Girona (1974-1984) i va seguir al Diari de Girona (1981-1987), Grau ha col·laborat també amb TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, la SER, TVE i la Xarxa. Actualment és vicedegà i president de la junta de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i col·labora amb El Punt Avui i amb Girona FM i presenta “La Ciutat dels llibres” a TVGirona.“Un periodista de cap a peus”, l’ha definit l’alcalde Viñas.
En un exercici de memòria detallat, el pregoner resident al Veïnat de Salt ha escodrinyat infinits racons i ha refrescat múltiples vivències pròpies des del Salt dels anys 60 fins a l’actual. De Santa Eugènia a Salt passant per les hortes. Noms com Can Maret, cal Cigarro o Can Ferragut li van servir per descriure els primers records sovint lligats a la feina dels hortolans. De ben aviat apareix el futbol. I de Girona a Salt. “Em va convèncer en Manel Lladó”, ha recordat. Infantils i juvenils. I el primer equip, a la primera regional. Un turmell atropellat i la mili li fan deixar el futbol. I de l’esport als guateques, que en deien. I la Gatzara. Aquella discoteca d’Anglès per on vam passar molts. Però també el toc a Can Vilanova de la tornada. I l’Indalo, el Besolí o can Maikel.
Els primers concerts al pati de les Dominiques, Sisa, Pau Riba o Maria del Mar Bonet. I el descobriment del moviment per la independència de Salt, les interminables estades a l’Espelma i els mitjons de ratlles d’en Miquel Berga. “Anys de descoberta de gairebé tot”, ha dit. El passeig sentimental del pregoner ha continuat i continuat fins a referir-se a Salt com un “poble viu” que molts dels seus ciutadans “no coneixen”. 
Narcís Carreras, Carme Coll, Àngel Rodriguez,
Miquel Riera, Guillem Terribas, J.M. Armargant, 
Vador García i Jordi Grau. 
Però el pregó no ha estat només un recorregut per la memòria del veterà. Grau ha tret pit pel seu poble i ha subratllat “allò que tenim de bo i el que vindrà”. “Un poble, amb problemes sí, però també un poble amb noms emblemàtics com la torre de Sant Dionís, la Farga, el Sitjar, la Torre Mirona o el Mas Llorenç, un poble amb una gran casa de cultura com les Bernardes, amb un grup de castellers com els Marrecs i una potentíssima factoria cultural a la Coma Cros”. I ha tingut, així mateix, un racó pel Salt, ciutat universitària de l’Escola de l’Esport i la Salut de l’escola Universitària de les Arts, l’ERAM, la UNED i la UOC. I amb un futur engrescador amb el nou Trueta i el món de la universitat i la recerca que ha d’arrossegar-hi. “Salt és tot això. Ens ho hem de repetir perquè ens ho creiem tots una mica més i reivindiquem a la nostra manera aquest orgull saltenc, de ser i saber-se de Salt”, ha proposat. Perquè “som un poble i ens cal, de tant en tant, reviure la història, compartir l’orgull del que tenim i contribuir a treballar per un esperançador futur”. Es referia a aquell orgull saltenc que ja esgrimia l’enyorat Josep Paulí, llibreter, ànima del Setè Cel, que va marxar massa jove. “Salt és collonut, amics!”, deia en Paulí. O aquell altre orgull que plantejava en Guillem Terribas en el pregó de festa major de l’any 2018: “És de Salt qui vol ser de Salt”. Però també aquell orgull arrebossat amb un punt d’insolència que proclamaven aquelles samarretes de fa una desena d’anys en què es podia llegir: “Sóc de Salt, i què!”.
Joan Punti El Punt avui 20.07.2023. Imatges de G.T.R.



dimecres, 12 de juliol del 2023

ON ÉS EL NADALISME ? / Jordi Grau

 


 Els ana­lis­tes tenen feina per esbri­nar i expli­car què pas­sarà amb l’alcal­dia de Girona. Amb la con­vo­catòria d’elec­ci­ons espa­nyo­les, la cosa dels pac­tes s’ha fet encara més com­plexa, perquè algu­nes ente­ses en con­sells comar­cals o dipu­ta­ci­ons es mira­ran amb lupa. Pedro Sánchez ha cre­gut que la millor manera d’estal­viar-se el des­gast de la der­rota, en vista de la pujada inqüesti­o­na­ble del PP i Vox, és tor­nar a jugar la carta d’“O amb mi o a les mans de la ultra­dreta”. Allò de la baraka que diuen que té.

A Girona, Sílvia Pane­que o Lluc Sale­llas. El PSC ha estat el par­tit més votat i, fins ara, a Girona, sem­pre ha gover­nat el més votat. En Lluc rei­vin­dica que ell és el canvi. Li caldrà un pacte (amb ERC?) i que alguna altra for­mació li per­meti ser esco­llit (Junts?). Hi ha més com­bi­na­ci­ons, que no sumen, o la de la suma dels dos par­tits amb més vots, que ara mateix no veig per cap cantó, ni tan sols par­tint-se el man­dat. Curi­o­sa­ment, Junts hi té molt a dir.

El que molts es pre­gun­ten, però, és on ha anat a parar el que es defi­neix com a nada­lisme. A Joa­quim Nadal el van votar i va gua­nyar i va gover­nar Girona durant sis man­dats: 1979, 1983, 1987, 1991, 1995 i 1999. I si no hagués ple­gat, ves a saber... Va dei­xar l’alcal­dia de Girona en mans d’Anna Pagans a prin­ci­pis del 2002. Va ser tot­po­derós con­se­ller amb Mara­gall i Mon­ti­lla. I després va fer una reti­rada del pri­mer pla de la política, però sem­pre omni­pre­sent en qual­se­vol qüestió. Mai va dei­xar de publi­car lli­bres i de tenir lli­gam amb la uni­ver­si­tat, on es va jubi­lar fa poc més de vuit mesos.

Per a molts va ser una sor­presa que acceptés ser con­se­ller del govern d’Ara­gonès. Per a mi, no. Però això té peat­ges, i donar suport a Quim Ayats, cap de llista d’ERC a les muni­ci­pals, en va ser un. No ha anat bé i ERC ha per­dut un regi­dor, perquè aques­tes elec­ci­ons també, i sobre­tot, cal lle­gir-les en clau naci­o­nal.

On són els nada­lis­tes?, es pre­gunta molta gent. Gent que votava Nadal s’ha que­dat a casa o ha votat fins i tot Junts o Ribas. Ha votat al PSC. I són a Gua­nyem. En l’acte de final de cam­pa­nya del PSC al Muni­ci­pal hi havia la guàrdia pre­to­ri­ana del Nadal alcalde: Pep Quin­ta­nas, Manel Nadal, Fran­cesc Llo­ve­ras, Miquel Fañanàs, Fran­cesc Fran­cisco, Joan Pallàs... Els altres són a Gua­nyem. Allà on hi ha fills de regi­dors nada­lis­tes com Lluc Sale­llas i Laia Pèlach. I el dis­se­nya­dor i home impor­tant de la cam­pa­nya de Gua­nyem és Martí Nadal, nebot d’en Quim. A Gua­nyem li han donat suport nada­lis­tes de pedra picada: Gui­llem Ter­ri­bas, Mon Marquès, Anna Pagans, Amàlia Bar­bero, Pere Albertí, Pep Gómez, Josep Maria Fona­lle­ras, Victòria Saget, Quim Cur­bet, Anna Nadal...

Per tant, a la pre­gunta d’on és el nada­lisme, la res­posta és clara: arreu. Lluís Bosch Martí va publi­car al Diari de Girona un arti­cle, “28-M. Gua­nya Quim Nadal”. Doncs, mira, en certa manera, el nada­lisme sí que ha gua­nyat: el PSC i Gua­nyem. L’ombra d’en Quim és allar­gada i el mateix Bosch Martí el qua­li­fi­cava de Tay­lle­rand o Fouché. M’ima­gino en Quim, entu­si­as­mat, mirant-s’ho des d’una talaia amb el som­riure a la cara. “Nadal soc jo”, deu dir, “i el nada­lisme no té sen­tit sense mi”.

Jordi Grau Publicat a "Mirades" el Punt/Avui Juny 2023

 

dimarts, 11 de juliol del 2023

divendres, 23 de juny del 2023

La bella eloqüència

A
quells que van ser a la presentació del llibre d’Albert Serra Un brindis per Sant Martirià a la Llibreria 22 de Girona, el ja passat 3 de maig, devien quedar admirats no solament del geni del cineasta banyolí, sinó també de l’eloqüència impecable del presentador del llibre, Àngel Quintana.
Quintana és catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i autor de diversos llibres sobre Rossellini, Renoir o Fellini. Les paraules que va adreçar al públic van ser pronunciades, organitzades i lexicalitzades d’una manera que avui sorprendria tothom si tothom posseís encara una certa capacitat metalingüística, que és la funció del llenguatge (Roman Jakobson) que ens permet respondre una persona que ens telefona a la impensada i diu “El meu nom és tal...” amb aquestes paraules: “Vostè deu voler dir que es diu tal...” Una cosa és l’anglès i l’altra el català. Proveït el públic d’aquesta capacitat, tothom va quedar enlluernat, com dèiem, dues vegades en una sola sessió: per les astúcies de Serra i per la capacitat d’expressió de Quintana. 


Temps era temps als col·legis s’estudiava “eloqüència i moral” (vegeu l’obra d’Antoni Capmany, un dels nostres il·lustrats), perquè les dues coses anaven juntes, almenys des de l’Orador, de Ciceró, i la Retòrica de Quintilià. Ara això ja no s’estudia, ni la gent –els polítics encara menys– s’afanya a agafar un filòleg assonat que els ensenyi a parlar més amb eloqüència que amb vehemència. Això ja no s’ensenya, i la conseqüència ha estat que l’excés de vehemència ha acabat de bracet amb la immoralitat (Vox). Els catalans tenim el dret a xafar qualsevol llengua, però l’obligació de senyorejar la de la mare; i així a tot l’orbe catòlic. 
Recordant Àngel Quintana aquella frase que tanca Casablanca, “Sempre ens quedarà París”, ha fet un llibre tan ben escrit com parla: Sempre tindré París (Barcelona, L’Avenç, 2023). Hi narra un any d’estada a la gran ciutat, poc o gens becat per alguna institució, per fer-hi estudis de cinema i, sobretot, per visitar la Cinémathèque en el temps que estava dirigida per l’enorme Henri Langlois. No hi manquen referències teòriques de patent, com els escrits de Deleuze sobre cinema. Hi és sempre present la fraternitat amb Miquel Riera, company de fatics.
Qui l’hagi sentit, de professor o conferenciant, i qui ara llegeixi aquest llibre pensarà que deu ser bell i cosa bona ser amic d’Àngel Quintana.
JORDI LLOVET Ara.Com 23/24.06.2023