MALI TWIST Twist à Bamako / Full de Sala Cinema Truffaut

MALI TWIST (Twist à Bamako)

França, 2021
Direcció: Robert Guédiguian
Intèrprets: Stéphane Bak,
Dioucounda Koma, Issaka Sawadogo,
Durada: 125 min
Gènere: drama / social
Idioma: francès
Data d'estrena: 22/07/2022

Vindran temps millors

La història d'aquest film, Mali Twist, està ambientada a la Mali post colonial als anys seixanta. Està situada a la capital de Mali, Bamako, on es viu amb ganes l'alliberació i la independència amb l'esperança d'un futur socialista, on tot serà millor per la gent que fins ara ha estat sota els colonialistes Francesos. El twist és la banda sonora d'aquesta modernització amb influències occidentals, amb ideals utòpics socialistes. Enmig d'aquesta crònica, que està molt ben realitzada (comença el film en blanc i negre i aquest es va passant el color) i explicada en alguns moments com si fos un documental, del que va passar a Mali en aquella època, s'hi troba una història d'amor impossible, pel fet que la noia, que té relacions amb un jove revolucionari, s'ha escapat del poble on la van fer casar obligatòriament amb un home que la maltracta i la viola. Per tant, a part de la crònica social, també hi ha la crònica de la situació precària en què es troben la majoria de les dones, tot i que ara sembla que els temps estan canviant, molt lentament.

Tota aquesta història està escrita i dirigida pel director francès Robert Guédiguian, molt conegut pel públic del Truffaut, ja que pràcticament hi hem projectat moltes de les seves pel·lícules: Marius y Jeannette (un amor a Marsella) (1997); Marie-Jo y sus dos amores (2002); Las Nieves del Kilimanjaro (2011); La casa junto al mar (2017) i moltes altres, sempre acompanyat per l'actriu i companya Ariane Ascaride i una colla d'assidus actors, que fan que les seves pel·lícules siguin una mena de cròniques de la vida quotidiana i social explicada i interpretada per les mateixes persones i la majoria d'elles ambientades a Marsella.
Aquesta vegada, amb Mali Twist, Guédiguian ha prescindit de la seva companyia i de l'equip d'actors habitual i la seva Marsella natal, i ha treballat en el lloc on passa la història i amb actors nadius. Tot i tenir el seu to comú de denúncia social i de com viu un determinat grup de gent, no té la gràcia i la ironia de les altres pel·lícules, però sap mantenir l'atenció a la situació i a la denúncia del que està passat en aquell país, que en un temps va ser colònia francesa i que encara està buscant la seva identitat i manera de governar-se.
Només com a anècdota, recordar que Robert Guédiguian va estar a Girona l'any 2016 per rebre el Premi Liberpress per la seva aportació moral i social dins l'àmbit del cinema. 

GuillemTerribas i Roca
Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona

https://www.girona.cat/adminwebs/docs/m/a/mali_twist_gran.pdf

Al Modern se li multipliquen els problemes, un any després

El fet que la instal·lació elèctrica sigui encara la provisional de les obres ocasiona constants talls de llum que afecten el funcionament intern i han fet suspendre sessions del Truffaut.
La segona fase d’obres encara no té data concreta.

Façana de l'edifici del Modern. Foto ManelLladó

Ara fa un any que el Cinema Truffaut va tornar al Modern, on va néixer, per créixer. Així ho vam titular en aquest diari, el 16 de juny de l’any passat, dues setmanes abans que s’inaugurés oficialment el renovat edifici. Permisos i detalls tècnics van endarrerir l’esdeveniment, que va acabar tenint lloc el 2 de juliol. Tot i així, la segona sala amb capacitat per a 79 espectadors encara no estava aleshores a punt. Un any després, tampoc ho està ara. I això no és tot, els problemes no acaben aquí.

Com va denunciar al ple municipal la formació Guanyem, encara avui dia hi ha problemes tècnics que dificulten el funcionament de l’equipament. Concretament, les fallades constants del sistema elèctric, que no només afecten el seu funcionament diari sinó que no permeten desenvolupar el projecte qualificat com “la gran aposta per la cultura i les arts de l’equip de govern”, com remarca Lluc Salellas, cap de l’oposició i portaveu d’aquesta formació.

Detall ampliat de la façana. Foto Manel Lladó

Tal com ha denunciat Salellas, el Truffaut ha patit de manera reiterada talls de llum durant les projeccions perquè la instal·lació elèctrica encara és la provisional de les obres i amb l’augment de demanda elèctrica marxa la llum. Així, tal com exposa, el Truffaut ha hagut de suspendre diverses projeccions a mitja pel·lícula perquè la llum marxava reiteradament i això també ha obligat a suspendre alguna sessió, amb les consegüents queixes de molts espectadors. Alguns fins i tot ho van denunciar per les xarxes socials , en què lamentaven que no s’hagués anunciat la cancel·lació d’una sessió en concret.

Així mateix, des de Guanyem també han lamentat que fa més d’un any que la façana del Cinema Modern presenta un aspecte “injustificable de deixadesa” perquè es manté el cablejat provisional penjat “de mala manera”. Alguns veïns també han denunciat en alguna ocasió a les xarxes socials aquesta problemàtica.

D’altra banda, el principal partit a l’oposició al consistori gironí va més enllà i també lamenta els endarreriments en la segona fase del Cinema Modern, que ja hauria d’incloure la segona sala del Truffaut (estava programada per a la primera fase), així com un teatre amb grades retràctils. En principi la segona fase s’havia d’iniciar a principis del 2022 per un cost d’uns 1,6 milions d’euros que havia d’assumir l’Ajuntament, però des de Guanyem constaten que en el dia d’avui “aquestes obres ni han començat ni se sap d’on sortiran els diners per finançar-les”.

En aquest mateix sentit es queixa la regidora socialista Sílvia Paneque, que creu que “no és menor tot el que està passant”. També es queixa que no s’està definint la continuïtat del projecte com caldria i lamenta que no s’informi sobre com està el procés de les obres de la segona fase, que ja s’haurien d’haver iniciat. “És un procés bàsic i substancial per al futur de l’equipament, cal una sala polivalent de dansa i música”, afirma, i diu que no entén per què Urbanisme no ha inclòs el Modern en els fons europeus Next Generation (on sí que hi són La Mercè, la Casa Pastors, el xalet Soler i la piscina de Palau), “ja que aquest està a mig fer”, declara. Per la seva banda, Lluc Salellas també manifesta que no saben res en relació amb la provisionalitat del personal que treballa a l’Oficina de Foment de les Arts –una iniciativa del PECT Indústries Culturals i Creatives de Girona–, situada al Modern. Per tot plegat, Salellas no s’està de dir que al ple el regidor de Cultura “no va fer una assumpció de responsabilitats sobre la situació precària en què es troba el Modern, en tot el seu conjunt”.

Davant aquestes declaracions, Quim Ayats, vicealcalde i regidor de Cultura, respon que Salellas fa “unes conclusions precipitades”, i que és “rotundament fals” que aquests problemes afectin el conjunt i la dinàmica diària del Modern. Insisteix, com ja va dir al ple, que estan supeditats a la provisionalitat d’un edifici que encara està en fase de construcció i a la resolució a què han arribat la regidoria d’Urbanisme amb la subministradora (Endesa). Posant dates i xifres, Ayats diu que hi haurà set persones treballant al Foment de les Arts, que està “en ple rendiment” assessorant entitats i potenciant la creació, i que a finals d’estiu la incubadora de videojocs estarà en marxa. També recorda que el Truffaut disposarà de la segona sala ja equipada amb les butaques noves a finals de setembre, perquè la seva licitació va endavant. Insisteix que el Modern serà “una peça fonamental de la cultura a la ciutat” i que hi ha continuïtat en el projecte.

Segona fase del Modern, sense data. 

Per la seva banda, Lluís Martí, el regidor d’Urbanisme, es remet al que ja va dir al ple en resposta a la pregunta de Salellas sobre l’adequació a la xarxa de mitjana i baixa tensió que ha de donar servei al Modern: “És feina de l’empresa subministradora” –de la qual va dir eufemísticament que “té un perfil determinat”–. I admetia que hi ha certa dificultat per portar a terme algunes “accions” i que hi ha hagut “controvèrsia” en alguns aspectes però que ara ja “s’ha resolt”.

El que ningú ha concretat en el dia d’avui és quan es podrà comptar definitivament amb la segona sala del Truffaut (a la tardor, però si la llum falla?) i quan començaran les obres de la segona fase que han de completar el nou Modern.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 13.07.2022

"fem pati 2022" Palafrugell.

La Biblioteca de Palafrugell posa en marxa "fem pati 2022", una sèrie d'activitats a l'aire lliure per gaudir de la cultura.

El servei suposa una experiència mentre, al mateix temps, millora la mobilitat.

La Biblioteca de Palafrugell engega la programació “Fem pati 2022” on l’espai obert i a l’aire lliure de l’equipament municipal acull un seguit d’activitats musicals, literàries i familiars perquè el pati esdevingui novament un espai de trobada social d'estiuejants i públic local al voltant de la cultura. Els mesos de juliol i agost el visitaran, entre altres, la cantant de Palafrugell Neus Mar, el grup Melodies d'Ultramar, els escriptors i periodistes Rafel Nadal, Miquel Berga, Jordi Amat o Guillem Martínez, l'investigador Antonio Turiel o les periodistes Pilar Eyre i Empar Moliner.

Inaugurarà aquest seguit de propostes, el proper dijous dia 7 de juliol a la 7 de la tarda, la cantant Neus Mar amb un concert on també hi ha la col·laboració de la Fundació Ernest Morató. Podeu consultar totes les activitats al web de la Biblioteca: https://www.bibliotecadepalafrugell.cat/ Durant els darrers dos anys, i amb les restriccions socials de la pandèmia, la Biblioteca va cercar nous espais per poder desenvolupar les activitats lectores i culturals de la biblioteca de Palafrugell de forma segura i d'acord amb la normativa de salut; un dels espais amb més acceptació per part del públic va ser el pati de la biblioteca – davant el passatge Josep Martí Bepes -. Aquest espai, ample i confortable, esdevé un punt de trobada social dels usuaris de la biblioteca i una àgora d'encontre cultural. Segons el regidor de cultura, Josep Piferrer, “l’objectiu és que el públic després d'un matí de mercat o de

platja a Palafrugell vingui a mitja tarda a la biblioteca a fer ús del préstec de llibres amb la possibilitat d'escoltar música o veure la presentació de les darreres novetats del món editorial català”.
Diari de Girona 05.07.2022

PETONS MATINALS 2022 (1)

Recull de tots els petons que cada dia penjo en el "Face". Primera part que va del 01 de gener al 30 de juny de 2022. Guillem Terribas .

CANTANDO EN LAS AZOTEAS / Full de Sala del Cinema Truffaut.

CANTANDO EN LAS AZOTEAS Espanya, 2022
Direcció: Enric Ribes
Intèrprets: Gilda Love, Chloe Romero Durada: 74 min
Gènere: documental
Idioma: castellà
Data d'estrena: 01/07/2022 

MISÈRIA I COMPANYIA. 

Hi ha una cançó de Carlos Gardel anomenada Cuesta abajo que diu: “Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...” Que podria ser el pròleg d’aquesta història.
Història que comença amb les paraules en off del protagonista, Gilda Love, on ens mostra una foto d'un nen petit molt bonic. És la foto d'ell quan era petit i ens comenta que la seva mare, el primer part que va tenir, era d'una nena que va néixer de peus i va tenir la mala sort d'estrangular-se amb el cordó umbilical i va morir. En tornar a quedar embarassada, al cap d'un temps, volia tornar a tenir una nena. Però el seu pare volia un nen. Per això va néixer marieta.
El director d'aquest documental, Enric Ribas (Barcelona, 1989), va conèixer a Gilda Love en una de les seves actuacions, amb més de noranta anys, en un club del barri del Raval. D'aquesta coneixença, en va sortir un curt l'any 2017 de cinc minuts que ja va titular "Cantando en las azoteas".
 A mitjans del 2021 va ampliar el treball que havia fet el 2017 sobre les actuacions i alguns moments de la vida de Gilda Love, i amb l'ajuda de Xènia Puiggrós i d'Isa Campo, va fer el guió d'aquest documental, que és més intimista, que explora sobre la seva vida, ara que té noranta-set anys i de com viu amb una petita pensió en un pis del barri del Raval.
“Mi nombre de bautizo fue Eduardo Enrique Gustavo Francisco, pero nunca me he sentido ninguno de estos hombres. Mis hermanos eran falangistas. Nunca intenté despedirme de mis padres, porque mi vida la tenía destrozada. Lo que quería era desaparecer. Quería libertad. Me fui a la mili a El Aaiún, con los paracaidistas. Hice 24 saltos, con mucho valor. Solo saltando y en el escenario me sentí libre."
Eduardo/ Gilda Love , va néixer el 1924, amb disset anys se'n va anar a fer la Mili amb els "paraques". Tres anys després, es va allistar a la legió. Quan va deixar la legió va voltar per tot Europa: Bèlgica, França, Holanda, Alemanya... Va treballar de tot: recollidor Misèria i companyia de tulipes, va anar a veremar, va fer de cambrer... Va començar a treballar en clubs i fer transvestisme a París. Allà va descobrir la pel·lícula de Charles Vidor Gilda (USA, 1946), i va quedar tan impressionat (la va veure catorze vegades) per la Gilda/ Rita Hayworth, que en va sortir el seu nom artístic de Gilda Love. A la pel·lícula viurem la decadència del personatge i de la persona. També del barri i dels pisos precaris. Viurem la vida del veïnatge i la seva manera de viure, encara obert i proper. La de compartir misèries i alegries.
Hi ha una història entranyable i alhora trista i desoladora entre una nena de dos anys anomenada Chloe, que la seva mare és una ionqui, que desapareix de tant en tant i el seu pare és a la presó i ell, Eduardo/ Gilda, se'n fa càrrec durant aquestes absències. Està explicada amb una delicadesa extraordinària. El documental dura setanta-quatre minuts, el seu director Enric Ribes, no té pressa en explicar la història. És molt detallista. Et fa estar amb ell, en aquell petit pis, amb un passadís, amb una petita terrassa que hi estén la roba i hi rega les plantes, moltes vegades amb l'ajuda de la petita Chloe. El títol de la pel·lícula ve d'un poema de Garcia Lorca anomenat "canción del mariquita" que tanca el film/documental i diu així:
El mariquita se peina / en su peinador de seda.

Los vecinos se sonríen / en sus ventanas postreras.

El mariquita organiza / los bucles de su cabeza.

Por los patios gritan loros, / surtidores y planetas.

El mariquita se adorna / con un jazmín sinvergüenza.

La tarde se pone extraña / de peines y enredaderas. 

El escándalo temblaba / rayado como una cebra.

¡Los mariquitas del Sur, / cantan en las azoteas!.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Girona
https://www.girona.cat/adminwebs/docs/c/a/cantandoenlasazoteas.gran.pdf

Els cinemes Albèniz de Girona tanquen sense previ avís

· Les sales tanquen sense avisar posant un trist punt i final a 99 anys d’història i deixant el públic amb un pam de nas ·
· El centre de Girona es queda amb el Truffaut com a únic punt d’exhibició i la ciutat amb un únic multicine, els Ocine. 

Els Cinemes Albèniz Centre, tancats. Fotos: Marc Martí i arxiu DDG. 

Noranta-nou anys d’història a la ciutat de Girona despatxats sense previ avís i amb una trista nota de comiat penjada a l’aparador. D’aquesta manera han desaparegut els cinemes Albèniz, que avui ja no han obert, deixant el seu públic amb un pam de nas, mentre al seu lloc web i als diaris encara s’hi oferia una programació vigent. Els rumors especulant un possible tancament havien anat en augment durant tot el mes de juny sobretot després que el seu històric programador, Josep Maria Pallàs, es jubilés i revelés que la situació de les sales era «incerta i preocupant». Unes setmanes més tard, i sense que ningú de l’empresa donés la cara (aquest diari ha trucat amb insistència a l’oficina del propietari, Juli Prat, sense aconseguir cap resposta), les sales han tancat.
Un trist cartell explicatiu servia de comiat: «La família dels cinemes Albèniz vol donar les gràcies a tots els clients i amics que ens han acompanyat durant gairebé 24 anys. Sense tots vosaltres no hauria estat possible. Moltes gràcies». Els 24 anys fan referència a la inauguració de l’actual multicine de 10 sales l’octubre de 1998 després que s’enderroqués l’antic Teatre Albèniz, inaugurat el 1923, en ple boom per als grans complexos cinematogràfics. Han sigut, per tant, 99 anys d’història al centre de Girona, que ara es queda amb el Truffaut com a única sala d’exhibició, i els Ocine com a únic multisala. La tristesa era el sentiment que impregnava l’entrada aquesta tarda. Les desenes d’espectadors que han anat arribant, uns per veure Alcarràs, d’altres per escollir Elvis, han hagut de tornar-se’n amb un pam de nas i fins i tot més d’un empipat perquè la targeta de prepagament dels cinemes la tenien plena i ara no s’havien on anar a reclamar. Allà també hi ha estat el periodista i crític de cinema Pitu Anaya, que roda un documental sobre el centenari de l’Albèniz que s’hauria complert l’any vinent i que vol estrenar al Truffaut la primavera que ve.
La crisi del sector de l’exhibició, que ha canviat com un mitjó arran de la pandèmia i de la proliferació de les plataformes en streaming, s’ha cobrat una nova víctima, uns cinemes Albèniz que en els últims temps havien quedat força abandonats per la nul·la inversió de l’empresa. «Vaig venir la setmana passada i l’aire condicionat no funcionava», diu un espectador que pretenia accedir al cinema aquesta tarda. Feia temps que ja s’havia anul·lat la sessió de nit i els dilluns el complex tancava per festa del personal. A més els seus germans, els Albèniz Plaça, ja estan tancats des de mitjans de setembre de l’any passat. De fet, quan aquells van abaixar la persiana es va reobrir l’Albèniz Centre, que per la pandèmia havien tancat (octubre 2020).

Pitu Anaya, Guillem Terribas i J.M. Pallás

Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Girona, també s'ha deixat veure aquesta tarda pels cinemes i ha participat en la filmació del documental de Pitu Anaya, com també ho han fet Pallàs o l’advocat Carles Monguilod. «Quan es tanca qualsevol establiment és trist perquè vol dir que alguna cosa ha fallat. Que tanqui un cinema és molt més, perquè forma part de la meva vida. Era l’últim reducte de la plaça dels cines». Terribas també considera que «Girona era de les poques ciutats amb aquestes dimensions que conservava cinema al centre, i això ens donava una gràcia i un saber estar. Sap greu que tanquin els Albèniz i penso que ho han dut molt malament perquè la gent ja no sabia si estaven oberts o tancats». «El comiat ha sigut poc agradable i poc responsable, no es pot fer amb un trist paper a la porta i quan al seu web encara diuen que estan fent projeccions».

L’antic Teatre Albèniz va tancar l’1 de juny de 1997 amb la projecció d’El retorn del Jedi. Uns mesos abans, al febrer, l’Ajuntament havia aprovat una modificació del Pla General per permetre-hi la construcció d’uns multicines de 10 sales. A primers d’agost de 1997 es va començar a enderrocar el vell cinema, i després d’unes obres relativament ràpides, el diumenge 11 d’octubre es va obrir al públic la remodelació, que ha durat gairebé 24 anys. El dijous 8 d’octubre, el mateix dia del tràgic enfonsament de l’Oca a l’Estany de Banyoles, se n’havia fet la inauguració oficial. «Els nous Albèniz equilibren l’oferta d’oci i cinema a la ciutat», va dir l’aleshores alcalde Joaquim Nadal. Ara, aquella Girona que havia arribat a tenir més de trenta sales sumant els Ocine, els Albèniz i els Lauren, es queda amb només 12. Les del complex de Sant Ponç (11) més el Truffaut, que precisament aquest dissabte farà un any que va reobrir a l’edifici del Modern.

La plaça dels cines es queda sense cines després d’haver-n’hi arribat a tenir tres
L’entrada als cinemes Albèniz, des de la reforma de 1998, es feia pel carrer Reial de Fontclara, i no pel passadís de la plaça de Sant Agustí. Però tot i això eren l’últim reducte de la plaça dels cines, la de la Independència, on n’hi havien arribat a haver-hi tres en els bons temps, l’Albèniz, el Coliseu i el Gran Via. I no gaire lluny d’allà encara hi teníem l’Ultònia. El Coliseu va tancar el juny de 1999, també sense avisar, amb unes vacances que s’han allargat eternament i van acabar donant pas en el mateix local a una pizzeria. Abans ho havia fet el Gran Via. El Coliseu era la sala més antiga de Girona, inaugurada el 1909, i a la qual li va sortir un germà el 1923 amb l’Albèniz. El 1945, una mica més amunt de Jaume I, s’hi va afegir l’Ultònia. L’entrada als cinemes Albèniz, des de la reforma de 1998, es feia pel carrer Reial de Fontclara, i no pel passadís de la plaça de Sant Agustí. Però tot i això eren l’últim reducte de la plaça dels cines, la de la Independència, on n’hi havien arribat a haver-hi tres en els bons temps, l’Albèniz, el Coliseu i el Gran Via. I no gaire lluny d’allà encara hi teníem l’Ultònia. El Coliseu va tancar el juny de 1999, també sense avisar, amb unes vacances que s’han allargat eternament i van acabar donant pas en el mateix local a una pizzeria. Abans ho havia fet el Gran Via. El Coliseu era la sala més antiga de Girona, inaugurada el 1909, i a la qual li va sortir un germà el 1923 amb l’Albèniz. El 1945, una mica més amunt de Jaume I, s’hi va afegir l’Ultònia.
D’altra banda, de tota aquesta història cinematogràfica, una de les coses que en quedarà a la ciutat és l’antic projector del Teatre Albèniz, que es pot visitar al Museu del Cinema des de 2010. L’aparell havia estat cedit inicialment al Museu d’Història el 1987, que va optar per passar-lo a un espai ideal per la seva temàtica. Ara les sales que han tancat ja no funcionaven amb el sistema analògic. La projecció era 100% digital després d’una inversió que, finalment, no haurà reixit.

Jordi Roura / Publicat en el Diari de Girona 01.07.2022

Els Cinemes Albèniz tanquen sense dir que tanquen sense dir que tanquen.
L’últim multicinema del centre de Girona, el darrer bastió que quedava de la històrica ‘plaça dels cines’ de Girona, va abaixar ahir definitivament la persiana sense anunciar el tancament
“Tres temples hi ha a Girona, amb més feligresos que la catedral: l’Albèniz, el Gran Via i el Coliseu Imperial.” Aquesta dita que es va fer popular durant el segle XX ja és pura història. Anys després que tanquessin els altres cinemes, els Albèniz (amb l’accent obert des que es van reconvertir en multicinema el 1998) també han abaixat la persiana. L’últim bastió que quedava de la històrica plaça dels cines, com popularment es coneix (ja menys) la plaça Independència, ha tancat definitivament les portes. I amb aquest tancament ja no es pot dir que Girona encara conserva un multicinema al centre de la ciutat (el Truffaut, al nou Modern, encara només té una sala).
Un final trist que no ha acabat de la millor manera: sense ni un avís previ de l’empresa propietària, no només als mitjans, sinó als seus propis clients. Només amb una nota penjada a les portes tancades de dijous, un dia en què el seu web encara anunciava la programació. “La família dels Cinemes Albèniz vol donar les gràcies a tots els clients i amics que ens han acompanyat durant gairebé 24 anys. Sense tots vosaltres no hauria estat possible. Moltes gràcies”, és el que s’hi podia llegir.Doncs no gaire agraïts estaven els pocs espectadors que ja a primera hora venien al cinema per veure algun dels seus films. Gent com Jordi Crous que, astorat, preguntava perquè no havien obert si estava anunciat al seu web que encara programaven. “Vinc a veure Elvis i com que ja s’havia anunciat als diaris que podrien tancar els cinemes avui volia gastar el que em quedava a la targeta client”. Més indignat estava l’Isidre, un client habitual que, després de fer una hora de camí a peu ha declarat que se sentia “enganyat”.
Tot això, a menys d’un any de complir el centenari d’aquest cinema, que es va inaugurar el 15 d’abril del 1923. Precisament, el periodista Pitu Anaya (Televisió de Girona), que n’estava rodant un documental per celebrar l’efemèride, ahir va convocar gent vinculada al cinema per gravar un material que fa tot just uns dies no estava previst al guió.

Cinèfils com ara Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Girona, que repassaven davant la càmera la història dels Albèniz. O com l’advocat Carles Monguilod, que va declarar que aquest cinema, pel que ha comportat, es mereixia “un enterrament digne i que els espectadors se’n poguessin acomiadar”. D’altres, fora de micròfon, deien que era una “vergonya”, que ahir els treballadors ni sabessin que avui no obriria.
Jordi Camps Linnell /  Foto: Manel Lladó. Publicat en el Punt Avui 01.07.2022

CINEMA TRUFFAUT. ESTIU 2022

Promo i benvinguda a l'estiu 2022 del Cinema Truffaut de Girona. Realització Guillem Terribas / 01.07.2022