Demà serà un altre dia.

diumenge, 26 de febrer del 2023

Els 14ens Premis Carles Rahola distingeixen treballs de La República, TV Girona i Ràdio Platja d’Aro

Foto: Miquel Millan.


L’Auditori de Girona va acollir dijous al vespre el lliurament de la 14a edició dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local, atorgats per la Diputació de Girona i la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Enguany, el premi al millor treball informatiu o divulgatiu en premsa s’ha atorgat a Carme Vinyoles Cases per Puteros, aquells homes tan normals, un treball publicat al setmanari La República, del qual el jurat ressalta que “aporta un punt de vista diferent sobre un tema socialment conflictiu”.
En la categoria de televisió el guardó se l’ha endut Joan Roura i Fernández pel programa Llibreria Geli, epíleg, emès a Televisió de Girona, del qual es destaca que, “alhora que mostra el tancament d’una llibreria, reflexiona sobre la pèrdua de comerços amb tradició i sobre el canvi de model de consum”.
Per la seva part, el Premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio ha estat per al Col·lectiu Cultural Ràdio Platja d’Aro per Desperts, qualificat pel jurat com “un molt bon retrat de la pandèmia, molt ric en testimonis i un exemple de vocació de servei d’una institució”. 
En la modalitat de millor informació digital, en aquesta edició s’ha guardonat ex aequo: per una banda a Albert Isern, Àlex Luna, Andrea López, Arnau Madrià, Jordi Mariscot i Sergi Garcia pel programa Canvi de joc, per “la innovació en els nous formats a l’hora de comunicar”; i per l’altra a Gemma Alegrí, Laia Coronado i Maria Vidal per l’Especial Fires i Festes 2022 de Som Rambla, per “l’adaptació de continguts en funció de cada plataforma”.
Quant al premi a la millor fotografia de premsa, enguany s’ha distingit Pau de la Calle Argelès per Les cures de la Patri, una foto no publicada realitzada al santuari d’animals Gaia, a Camprodon, en què destaca “l’excel·lent composició d’elements i la il·luminació”. El guardó a la millor iniciativa de comunicació institucional s’ha concedit a Tino Soriano per Quaranta aniversari de l’escola Palau de Girona, del Centre d’Educació Especial Palau, “una proposta que combina un molt bon treball escrit amb imatges, i que té el valor afegit de visualitzar el col·lectiu de les persones amb trastorn neuromotor”.
Finalment, enguany el premi al millor projecte de comunicació periodística ha quedat desert, ja que no s’hi ha presentat cap proposta.
Cadascuna de les categories està dotada amb 1.000 euros, a excepció del premi al projecte de comunicació periodística, amb 2.000 euros. El jurat dels 14ens Premis Carles Rahola de Comunicació Local estava integrat pel llibreter i comunicador Guillem Terribas (president); Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya; Jordi Grau, president de la Demarcació de Girona del CPC; Ramon Girona, vicedegà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona; els periodistes Pep Prieto i Magda Gregori; l’editor gràfic i fotoperioista Xavier Jubierre, i Oriol Torrellas, tècnic de l’Oficina de Difusió de la Diputació de Girona.
Beca Carles Rahola
La novena edició de la Beca dels Premis Carles Rahola s’ha atorgat a Santiago Tejedor Calvo per La intel·ligència artificial al periodisme de Girona. 20 mirades d’experts sobre els riscos, les oportunitats i els desafiaments de la comunicació robotitzada a les comarques gironines.
El jurat destaca que la proposta planteja “una nova línia de recerca en l’àmbit de la comunicació local i comarcal de les comarques gironines, que pot obrir noves perspectives d’estudis i assajos al voltant de la comunicació al territori”. A més, considera que el resultat de l’estudi “pot esdevenir un document de referència per a treballs posteriors i això pot significar un salt de qualitat en la Beca dels Premis Carles Rahola”.
La beca es dirigeix a projectes de recerca sobre la història del periodisme a les comarques gironines, està dotada amb 3.000 euros, i convocada per l’Ajuntament de Girona amb la col·laboració del Col·legi i la Diputació.
COMUNICACIÓ 21 (22.02.2023)

dissabte, 25 de febrer del 2023

JORDI PUNTI: "Llibres únics, moltes veus"



Jordi Puntí rescata de l'oblit alguns llibres commemoratius o col·lectius en aquesta nova entrega d'Els lloms descolorits.
Soc un mal col·leccionista: les primeres edicions, els volums titllats de “rars” o els exemplars numerats no em fan perdre el son ni el senderi, i només l’atzar d’una troballa o una engruna de devoció, molt escadusserament, m’han empès a comprar un llibre signat per un autor que havia llegit amb entusiasme (sempre, però, sense gastar-m’hi caler llarg). Hi ha, tanmateix, un tipus de llibre que m’atreu pel seu caràcter únic: són les edicions commemoratives, els llibres extemporanis, els volums col·lectius que responen a una idea particular —i sovint forassenyada—. Són llibres cars d’editar, gairebé furtius, i passen pel món com estels fugaços: tenen el seu moment de festa i brillantor, se’n parla quatre dies i després desapareixen per sempre. A vegades ni tan sols estan en venda, només t’arriben si coneixes algú de l’editorial, o algú que coneix algú que coneix algú, i potser per això quan els tens a les mans agafen de sobte una personalitat especial, que els fa sobreviure fins i tot a mudances rigoroses. Passen els anys i cauen en l’oblit, per això avui vull parlar de tres d’aquests lloms descolorits. Que consti, però, que remenant una mica tots tres es poden trobar en llibreries de vell i biblioteques del país.

Quim Momzó © Josep M. Oliveras


Deu anys 
L’any 2019, Quaderns Crema va celebrar quatre dècades de vida com a editorial independent, publicant en català (i vint en castellà a Acantilado). Quan només en feia deu, el 1989, Jaume Vallcorba —que va morir el 2017— va commemorar aquella primera dècada amb un volum miscel·lani, gratuït, que es repartia entre els amics i col·laboradors de l’editorial que van assistir a una festa celebrada al Palau Güell de Barcelona, i també de sotamà en algunes llibreries entre els clients fidels al segell de l’atzavara. Amb només una dècada Vallcorba havia creat un catàleg eclèctic que semblava inspirar-se en un vers de J.V. Foix, un dels autors que publicava: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Així, Quaderns Crema editava textos i estudis dels clàssics medievals i apostava per la poesia actual, descobria nous narradors, que alhora ressonaven en obres d’un autor com Francesc Trabal. Hi havia lloc per a la poesia xinesa i per les cròniques burlesques de la modernor barcelonesa a càrrec de Montesol.
En pocs anys, doncs, Vallcorba havia aconseguit un catàleg coherent, que obeïa a les seves inquietuds intel·lectuals i a més amb un aire de família reconeixible, que li donava el disseny de les cobertes per part dels germans Albert i Jordi Romero. Amb un títol que no enganyava —Deu anys—, el volum de celebració era una mostra de la versatilitat i la mirada ampla del segell a l’hora de triar els autors de la casa. Entre d’altres que haureu de descobrir vosaltres, la selecció incloïa traduccions poètiques de Jordi Cornudella, Xavier Dilla, Joan Ferraté, Jordi Larios. Assajos de Martí de Riquer o Josep Murgades. Poemes de Salvador Oliva, Josep M. Fulquet o Josep N. Santaeulàlia. Narracions de Quim Monzó, Albert Ullibarri, Sergi Pàmies o Ramon Solsona. Potser el que més sorprèn, amb ulls del segle XXI, és que en tota la tria només hi hagi una dona: un assaig de Lola Badia.
Tot i la dispersió en els temes i les intencions, hi domina un caràcter festiu i amable, també foteta, que és alhora un reflex de la disbauxa que combinava aquella Barcelona preolímpica. Entre les pàgines també hi havia una imatge de J.V. Foix, fotografiat a la festa dels cinc anys de l’editorial, que va tenir lloc el 1984 al bar Universal. L’autor de KRTU hi va pronunciar un brindis de celebració, que va cloure amb aquesta proclama: “Visca el brogit i el ball!”.

El número de la Llibreria 22
Vint-i-dos autors 
Un any abans de la festa de Quaderns Crema, la tardor de 1988, qui celebrava deu anys de vida era la Llibreria 22 de Girona. Per poder-ho recordar temps després, en Guillem Terribas & Co. van idear un volum únic, “híbrid de revista i llibre”, que va titular també sense grans escarafalls com El Número. Rere una coberta que reproduïa un quadre de Narcís Comadira, el lector hi trobava vint-i-dos autors (esclar) que escrivien un text recomanant un llibre, “el que més els agradés o el que els fes més ràbia. El que més els hagués influït o el que menys”. A més, pensant en “el lector voyeur”, cada text s’acompanyava d’un retrat de l’autor fet per a l’ocasió pel fotògraf Josep M. Oliveras. La tria de noms obeïa a una paritat lingüística, català-castellà, que aleshores semblava molt natural i avui dia, postprocés, potser costaria més d’obtenir: onze autors escrivien en català i onze en castellà. En canvi, la paritat de sexe quedava molt lluny: divuit homes per quatre dones.
A la nota d’introducció al volum, els mateixos editors analitzaven la selecció de títols dels convidats, i era ben curiosa, per no dir simptomàtica: “Dels 22 escriptors, cap parla d’un llibre català. Només 2 parlen d’un llibre escrit en llengua castellana i tots 2 són escriptors en llengua catalana. Només 3 parlen estrictament de poesia. Alguns parlen de més d’un llibre. Només 1 no parla de cap. Nomes 1, també, parla d’un llibre que no té lletra. I només 1, també, parla d’un llibre que no ha llegit. I només 1 parla d’un llibre de filosofia. La majoria parla de novel·les”.
Anem ara per la tria. Entre els que es referien a més d’un llibre hi havia José M. Valverde, que es fixava en els llibres publicats el 1922 per parlar de l’Ulisses de Joyce i The Waste Land, de T.S. Eliot. Jamie Gil de Biedma es recorda de Carmen, la novel·la de Merimée, i Pere Gimferrer escrivia un sonet per lloar Les mil i una nits: “La lluna de la nit profana, / la lluna que, al blanc de la plana, / s’inventa els carrers de Bagdad”. Montserrat Roig parlava d’Els Buddenbrook de Thomas Mann, però també d’un llibre que no havia llegit: La piel, de Curzio Malaparte: “El guardava la meva mare dins l’armari dels llençols. Ella sí, que el va llegir, i es va esgarrifar. Em va dir: ‘Aquest llibre no l’has de llegir, et faria mal”. Josep M. Fonalleras feia un elogi d’El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, i Quim Monzó triava Tres tristes tigres, de Guillermo Cabrera Infante. Ana María Moix posava en contacte dues lectures complementàries: Jane Eyre, de Charlotte Brönte, i L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys.
Han passat trenta-cinc anys des d’aquella edició. La mort també ha aconseguit gairebé la seva paritat i deu dels vint-i-dos noms ja no hi són, però els textos conserven intacte aquell atractiu de l’elogi impensat. És la versió de carn i ossos del famós algoritme d’Amazon: si t’agrada aquest autor, prova de llegir aquest llibre. A part d’això, si alguna hora us acosteu a la llibreria 22 de Girona, pregunteu: pot ser que en algun racó del magatzem encara els quedin exemplars d’aquell volum únic.

Vint-i-quatre hores 
Hi ha llibres que són irrepetibles per raons logístiques. La idea sorgeix amb molta facilitat, potser en una sobretaula animada entre un autor i un editor, però després la producció d’aquelles pàgines demana l’esforç de moltes persones. Si és una sort que algú s’ho plantegi, és un miracle que el llibre acabi sortint. És el cas de 24 escriptors. 24 hores a la Rambla, que va publicar La Campana el 1993. Un dia de maig, del 1992, l’editorial va llogar una habitació d’hotel a la Rambla, davant del Pla de l’Ós, i cada hora durant 24 hores, 24 escriptors van passar-hi per fer una crònica del que veien i vivien, abocats al balcó o passejant per aquell tros de la Rambla. Com a cronista general de tot el dia, Joan Barril, i Josep M. Espinàs actuava com a suplent, per si algun dels 24 convocats acabava fallant. El fotògraf Agustí Carbonell deixava constància de tota la jornada.

Patricia Gabancho a la Rambla © Agustí Carbonell


La roda va començar a les set del matí amb Ignasi Riera i va acabar l’endemà a la mateixa hora amb Marta Pessarrodona. Entremig, una alineació molt variada que incloïa a Néstor Luján (de 09 a 10h), Patrícia Gabancho (de 11 a 12h), Maria Barbal (de 13 a 14h), Joan F. Mira (de 17 a 18h), Màrius Serra (de 02 a 03h) o Avel·lí Artís-Gener (de 04 a 05h.). Cinc dones i dinou homes per un experiment que d’alguna manera s’assemblava a la Temptativa d’esgotar un lloc parisenc que va publicar Georges Perec, en el seu intent de descriure tot el que passava en una plaça de París durant tres dies.
Com que el temps no s’està quiet, ni tan sols durant una hora, i la ciutat sempre és canviant, la majoria de cròniques descrivien el que havien vist, però també el que recordaven, una barreja bigarrada, desigual, divertida i contradictòria com la mateixa Rambla. O com l’estil de cadascú. A les 10 de la nit, Baltasar Porcel deia: “Comença la nit, jo no he sopat i plou una mica. Bec un whisky amb gel i m’assec al balcó d’aquest hotel de les Rambles. No passa massa gent. La llum és confusa. (…) La gent que transita és incerta, segurament bruta”. A les 5 de la matinada, Joaquim Soler i Ferret escriu: “Són les cinc en pluja d’una tancadíssima matinada de dissabte, a la Rambla. Sota la balconada de l’Hotel Internacional s’atura un camió blanc amb el rètol LAVAPLANCH, per la qual cosa, i gràcies al bilingüisme fàctic, dedueixo que no transporta llet. En la perpendicular del semàfor, la dona de la loteria, que ha estat absolutament fidel a la nit, aguanta impassible un estol d’infectes bastaixos que, aturats en roig dins d’un cotxàs de casa bona, li demanen entre ullals i capellans que a quin dia pertanyen els dècims que té entre mans, senyora!”.
La lectura d’aquest relat és avui un testimoni fabulós d’un temps i desprèn més autenticitat de Rambla que el mateix Oriol Bohigas, que durant aquell dia va passar dos o tres cops per davant de l’hotel —i el van veure i fotografiar—. Han passat trenta anys des d’aquella primera edició. Suposo que l’hotel Internacional continua al mateix lloc, i el Pla de l’Os segur que també, però si avui dia es repetís l’aventura en sortiria el retrat de la Rambla per força diferent. Per la fauna que hi pul·lula durant el dia, però també per la que ja no hi ha a la nit, començant per l’absència de quioscos oberts.

dimarts, 21 de febrer del 2023

Miquel Ruiz: Fins al darrer alè

La darrera sobretaula. Agost 2022. Foto: Vador Garcia. 
Va ser només fa algunes setmanes, quan jo preparava la presentació de la meva darrera novel·la a la Llibreria 22. Et volia convidar personalment, perquè, tot i els problemes de salut i mobilitat que tenies, no havies faltat mai a cap. Però no em contestaves al telèfon. Et vaig veure pel carrer, en la teva cadira de rodes, i vaig mirar d’encalçar-te. Va ser en va, ni arrencant a córrer et vaig poder atrapar. A còpia d’anys t’havies convertit en tot un expert en això d’esquivar ciclistes a les voreres i de fer dreceres entre les cantonades i passos de vianants. Sense haver-ho previst, aquella cursa inútil va escenificar la metàfora del teu caràcter: tot i les limitacions físiques, a l’hora de fer coses corries més que tots nosaltres. En els viatges infinits i en les exposicions immortals, en l’enquadrament de la penúltima foto o en el confort d’una simple conversa enmig del carrer. Per fi vam poder parlar per WhatsApp. “Hola, Miquel, soc en Xevi Sala. Resposta: un Bon Dia ben gros envoltat d’imatges florals a l’entorn d’una furgoneta hippy amb el signe de la pau pintat a la porta. Hola, Xevi. Com aneu? Jo refent-me d’un segon ictus. Fent recuperació. Doncs a recuperar-se del tot, Miquel. La setmana passada et vaig veure pel carrer i vaig travessar per saludar-te però anaves tan de pressa amb la cadira que vaig haver de desistir. Gràcies, Xevi, vindré si tot va bé, com sempre serà un plaer ser-hi. Si no, el dia que puguem quedem i fem un cafè.” Ja no el vam fer, prou que ho saps. Però el dia de la presentació et vaig recordar en el parlament i vaig citar-te, amb una frase teva extreta de la magnífica entrevista que temps enrere en Guillem Terribas et va fer en el seu programa Edició limitada, i que es pot trobar fàcilment a YouTube . Hi deixaves ben clara la teva filosofia de viure, que era fer coses fins al darrer alè, ja fossis dret o en cadira de rodes: “M’agrada viure però sobretot m’agrada formar part de la vida, perquè viure veient-la passar no serveix de res. I, si t’acompanyen amics i amigues que també formen part de la vida, aleshores és quan tot té algun sentit.” Gràcies, Miquel, per formar part de les nostres. El brindis, fort i estimulant, com la teva amistat, jo ja l’he fet. I hi pots comptar: viurem formant part de la vida... fins al darrer alè.
XEVI SALA, publicat en el Punt Avui 06.03.2023.




* Amb en Miquel hi havia una relació d'anys. De la 22, de la Vanguardia (edició de Girona) en el Punt... De viatges (a Sarajevo) de dinars, sopars, berenars, esmorzars,... Sempre en llargues sobretaules. Sempre amb amics. Sempre amb gent. 
A en Miquel li agradava la vida. Com més el castigava, la vida, més l'estimava. I no era una relació masoquista, era la relació que li va tocar viure i la va viure amb l'alegria i intensitat.
S'emprenyava i es des emprenyava molt sovint. Era generós, solidari. Anava a totes. Sempre apunt per organitzar una acció solidària.
Va tenir la mort sempre al costat, però sempre la guanyava, El final, penso que la mort li va agafar por.
Només la mort el va guanyar, quan ell va voler. Quan va dir, prou de "collonades i de jocs" aquí em tens, de moment has (et deixo) guanyat. 
En Miquel no ens ha deixat. Ell sempre hi serà. 
Guillem. 
Foto: Quim Curbet.

 



  . 

Plaqueta EL MEU MODEST

 

Plaqueta Número VI MEMORABILIA MODEST PRATS
"Aquest text de Guillem Terribas, en remembrança de Modest Prats, va ser llegit per ell mateix al Motel Empordà, just després de menjar en Niu cuinat per Jaume Subirós. 
Figueres, 18 de febrer de 2003.

El meu Modest.

Un matí que preníem cafè a la terrassa de La Taverna, davant del Mercadal, en Modest em va comentar que perdia la memòria, que devia ser cosa dels anys, però que havia ideat un mètode per no oblidar els noms. Per exemple, em deia, si no em ve el nom de Vittorio de Sica, penso en Vittorio Gassman i, automàticament, em surt el nom d’en De Sica. I ho deia content i convençut que era una bona manera d’anar per la vida.
Ara, he hagut de recórrer també a la meva memòria, que cada vegada està més gastada, per recordar la primera vegada que vaig conèixer en Modest. I me’n vaig a mitjans dels anys seixanta, quan jo tenia setze o disset anys. Va ser un vespre en una de les aules del Col·legi de les Monges Dominiques de Salt. Mossèn Joan Riu, rector en aquella època de la parròquia de Salt, va convidar un capellà de Girona, que en sabia molt de tot, anomenat Mn. Modest Prats, perquè expliqués l’estructura de la missa i el seu contingut a una colla de joves que els diumenges fèiem de “monitors”, o sigui de lectors durant la celebració de la Santa Missa. Allà vaig sentir per primera vegada la seva veu, tot i que no recordo el contingut de la xerrada.
Les altres trobades ja van ser al cap d’un temps, a casa de la família Carbó Ribugent, que vivien al carrer Vista Alegre. Els de Salt, en Miquel Berga i jo, i algunes vegades en Xavier Corominas, ens hi passàvem llargues estones, amb sopars de truita de farina. I allà moltes nits hi feia també estada en Modest, rector aleshores de la Parròquia de Vista Alegre. Aquella relació tan ben avinguda i civilitzada era curiosa pel fet que en Modest era un culé de soca-rel mentre que el pare Carbó era un periquito convençut. I no discutien de futbol: la rivalitat era tan evident i distant que ja ni en parlaven, ni comentaven les aventures, els fracassos o les victòries dels dos equips.
En aquelles llargues sobretaules nocturnes, vaig aprendre a jugar al canari. En Modest va ser el meu mestre, juntament amb el pare Carbó. “Si al canari vols guanyar, moltes vegades has de passar”, era el consell preferit d’en Modest. Aquelles nits van ser l’inici d’una relació que amb els anys es va anar fent més intensa fins al final dels seus dies.
En Modest ha format part de molts moments de la meva vida. De grans esdeveniments. A la tribu, una mena de comunitat que vam crear a finals dels anys seixanta una colla de gent capitanejats per en Mon Marquès, sota l’atenta mirada i consell d’en Modest, vam viure una època de coneixement, de noves amistats i d’agafar consciència de país i de solidaritat.
Ens va casar. Més ben dit, i com ell mateix advertia: “Us vau casar vosaltres, tu i la Marta; jo només vaig ser el celebrant”. I més episodis, com el de la lectura, que ell va incentivar (penso en Manuel de Pedrolo, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Terenci Moix...). O d’altres moments que en Modest ha estat vital en el meu dia a dia: Les tertúlies a la 22, al Jocker, al Bar de les Interboutiques i, finalment, al Neptú. O els anys memorables com a membre del Jurat del Premi Casero, les presentacions a la Llibreria, de llibres seus o d’altres o com a espectador, amb aquella mirada, aquell somriure i amb el Ducados sempre a punt. Els anys que va estar al Mercadal, vivia al costat de casa i cada matí, després de la missa de nou, o sigui a quarts de deu (era ràpid, oficiant) passava per la 22 i em deia: “Apa, Guillamet, anem a fer un cafè”. I així cada dia de cada dia i cada vegada amb més gent que hi assistia o que hi passava. Els viatges a Roma per comprovar quin cafè era més bo, el de la Tazza d’Oro o el de Sant’ Eustachio, una excusa com una altra per poder passejar-nos per la ciutat i fer-hi un bon dinar.
Moltes vegades la gent em comentava: “Quina sort que tens d’estar en aquelles tertúlies, les coses tan interessants que deveu parlar, amb en Modest i tota aquella gent tan sàvia”. I parlàvem, la majoria de les vegades, de coses banals i normals i... de futbol, molt de futbol. “Calla, que tu no hi entens res, de futbol”, em deia alguna de les poques vegades que hi volia intervenir. Perquè, esclar, amb els anys i després de tantes converses sobre l’esport, alguna cosa em pensava que se m’havia enganxat.
Amb en Modest parlàvem sovint de cinema. En Modest havia vist molt de cinema “prohibit” durant la seva estada a Roma. A en Modest li agradava el cinema. Els darrers anys, però, no hi anava. Veia pel·lícules a la televisió. Amb tot, alguna vegada vaig aconseguir portar-lo en una sala de cinema. Gran Torino, de Clint Eatswood, va ser una d’aquestes. Li va agradar i li va interessar molt. Em va demanar si podria aconseguir una còpia per passar-la en vídeo als seus companys de la Residència Sivilla. Els vaig muntar una sessió, conduïda per en Modest. Va ser un èxit.
Me l’estimava, en Modest. I ell, diria que també m’apreciava. La nostra relació va ser molt “familiar”. 
Els darrers anys van canviar una mica els papers. Jo era la persona adulta que de vegades l’havia de renyar i ell, d’una manera que encara em sorprèn, em creia. Li vaig fer de xofer, d’acompanyant i moltes vegades de portador de persones que el volien anar a visitar a la Residència Bisbe Sivilla, on va passar els darrers anys de la seva vida. En Castellet i en Folch, la Rosa Novell, en Rafel Nadal,.. entre d’altres.
Quan va saber (oficialment) que tenia la “malaltia” em va cridar i, de manera confidencial, m’ho va confirmar. Jo, com ell, ja ho intuïa. Llavors li vaig dir: “Ara comprenc moltes coses que feies i que no entenia”, i ell em va contestar: “Sí, jo ara també ho entenc”. I tot seguit em va demanar que truqués a en Xavier Folch, perquè ens arreglés una visita amb en Pasqual Maragall, que li volia comentar la malaltia i com s’havia de comportar. En Xavier va ser ràpid i tres dies després ja teníem hora amb el Molt Honorable, en el seu despatx d’expresident a Barcelona.
Hi vam anar amb el meu cotxe, acompanyats per la seva cuidadora i encarregada de la residència, la Rosa. L’entrada al despatx va ser sorprenent. Hi havia el director de cinema Carles Bosch, que estava amb un equip reduït de gent filmant un documental. Jo el coneixia del Cinema Truffaut, li havia presentat documentals fets per ell. Em va preguntar què hi feia jo allà. Em va explicar que estava rodant un documental sobre la malaltia de Pasqual Maragall amb el títol de “Bicicleta, cullera, poma”, que al cap d’un any va tenir un gran èxit de públic i critica. Em va demanar si ens podia filmar i li vaig dir que cap problema. En el darrer muntatge del documental, tot el que va filmar no va sortir. Aquell dia va ser extraordinari veure com en Maragall li explicava situacions i anècdotes. Quan recordaven les seves estades a Roma, recitant Petrarca i cantant cançons en italià. Em vaig sentir un privilegiat. A la tornada, en Modest Prats em va dir: “A en Maragall, el veig molt més fotut que jo”.
Un temps després que em digues la seva tàctica per recuperar noms oblidats, a la mateixa terrassa de La Taverna, i amb la malaltia cada vegada més incontrolable, em va comentar: “Arribarà un dia en què ja no podrem fer això que fem ara, de parlar i prendre cafè... jo ja no sabré qui ets i el que diré...”.
No vaig saber què dir-li, només que intentaria acompanyar-lo amb tot el respecte, allà on anés la seva ment.
Guillem Terribas Roca.



EL MEU RECORD DE MAUD

Jordi Llavina. 
N
o devia ser la primera pel•lícula que veia d’Éric Rohmer, però sí que fou la que em va fer més efecte. I això que, en aquesta, a diferència d’altres cintes seves, actors i actrius eren ben coneguts, amb nom i cognoms més o menys rutilants en la història del setè art (que ningú es pensi que això de treballar amb gent normal que fan d’actors s’ho ha inventat la Neus Ballús! Rohmer ho va fer servir sovint per despullar el seu cinema de positura dramàtica i dotar-lo d’aquell gruix de naturalitat que sorgeix de la vida quotidiana i de les converses no guionades). Recordo que una bellíssima Françoise Fabian encarnava la seductora Maud del títol. I que un jove Jean-Louis Trintignant s’encarregava de donar vida al personatge que tenia el mateix nom que ell, Jean-Louis, un enginyer de la Michelin que, després de viatjar pel món, recala a la ciutat de Clermont-Ferrand —aquella mena de ciutats mitjanes que a França coneixen com la província.
La càmera s’entreté en la gira del llençol o en la mandíbula d’un personatge, però el que de debò té importància, el que pesa de veritat, és la frase que algú acaba de dir, o el silenci avaluador que segueix aquesta frase. Es diu sovint que en les pel•lícules d’aquest director els actors hi xerren pels descosits. No és del tot veritat. Sí que, en efecte, durant els àpats, posem per cas, hi ha converses animades, i sovint són converses que tracten el tema sempre espinós de les relacions humanes: les més íntimes, les més distants (distants potser perquè, abans, han sigut íntimes, espurnejants de foc). Però hi ha molts moments en què l’ull de la càmera no ens deixa veure sinó silenci —ens obliga que considerem aquest silenci—, el respir quiet de la vida, el sorollet de la noia que puja una escala de mà i deixa al descobert uns panxells incitants i un genoll rotund i pletòric; el so que fa la fornera en distribuir les barres en les paneres de l’expositor...
Jean-Louis és un bon noi, home d’ordre i de missa setmanal, que ha tornat al país convençut que, finalment, la seva carrera professional s’estabilitzarà i que ell està destinat a fer un bon casament. Té molt clar com ha de ser la noia amb qui es vol casar: rossa. Un amic seu, marxista i propens a la tabola, el convida a conèixer la bella Maud, que s’ha separat fa poc del marit. Es troben tots tres al pis d’ella, sopen. Allarguen la sobretaula, perquè estan bé i no estan disposats, encara, a donar per extingida la conversa. A fora, neva. Hi ha un moment en què Vidal, l’amic, s’acosta a la finestra i constata que, a fora, hi neva abundantment (és un abocar-se a la finestra que no té res a veure amb el d’Anjelika Huston a The Dead: el d’aquesta és una mirada al passat; el d’Antoine Vitez, l’actor que encarna Vidal, és una mirada al present i al futur immediat). En realitat, Vidal ha dut el seu amic a casa de Maud per una aposta: pretén que la bella bruna faci trontollar les fermes conviccions del catòlic estricte Jean-Louis, el jove enginyer que vol casar-se, peti el que peti, amb una noia rossa.
Maud no se’n sortirà. I això que, amb l’amic ja fora, tots dos van xerrant al llit d’ella. De tot: de filosofia, d’amants, de la vida en general, del destí. Suposo que molts espectadors ho deuen trobar insuportable. A mi, aquelles converses de tots dos al llit, aquelles mirades obliqües, em van semblar el súmmum de la sofisticació i del bon gust. El cas és que, just l’endemà de la seva trobada amb Maud, Jean-Louis va a missa i hi coneix la rossa que ha estat esperant des de fa temps, hélas! La coneix, sí, personalment i bíblicament, i hi arribarà a tenir un parell de criatures. Nens que hereten de la mare el color rossenc dels cabells.

Rohmer encara complica una mica més el relat: la rossa ha tingut una delicada relació amb la morena que el càndid Jean-Louis no descobreix de seguida. Hi ha corrent de fons, en definitiva. Al cap d’uns anys (anys en què Jean-Louis i Maud no han mantingut el contacte), els dos protagonistes es troben atzarosament en una platja, un bell dia d’estiu. Maud va sola, magnífica com sempre. Jean-Louis i la seva dolça esposa carreguen estris de platja, i les dues criatures els estalonen. Les dones es miren, es reconeixen. Mon Dieu! Aquí Jean-Louis encara no ha caigut del cavall. No remenem el passat —deu pensar la seva dona rossa—, que encara prendrem mal.
La història em va atreure, com dic, des d’això que ara en diuen el primer visionat. M’agrada que sigui en blanc i negre, una pel•lícula tan francesa, tan o més francesa que les de Truffaut... (Si Rohmer l’hagués filmat en color, estic convençut que jo també l’evocaria en blanc i negre.) Segurament és el títol que més destacaria de l’autor, per bé que sóc un fan declarat de gairebé tot el que va firmar. Pretensiós o no, m’encanta Rohmer! Je l’adore!
Trintignant, un gran actor, me’l vaig trobar molts anys després en la tercera pel•lícula de la trilogia de Kieslowski, Tres colors. A Vermell, hi interpretava un jutge vell, retirat, que, amb un potent aparell de radioaficionat, escolta les converses dels seus veïns, els espia. Irène Jacob, la protagonista femenina, li ha atropellat el gos, que ara coixeja, i és per això que, també atzarosament, es coneixen aquests dos.
Hi ha una pel•lícula estrictament personal que va més enllà de la de Rohmer i la de Kieslowski: entre la primera, de l’any 1969, i la segona, del 1994, s’han escolat vint-i-cinc anys. Trintignant, l’home, ha envellit. Amb el llibreter Guillem Terribas parlem sovint de Rohmer i d’aquest magnífic actor, a qui l’assassí del seu gendre va matar, fa onze anys, la filla.
JORDI LLAVINA  (El meu article sobre Éric Rohmer i la més immortal de les seves històries, Ma nuit chez Maud, per a la revista Eines, de la Fundació Irla:) 21.02.2014
Trailer de Ma nuit Chez Maud. https://youtu.be/AKzDv3UAGI8

divendres, 17 de febrer del 2023

Las paredes hablan de Carlos Saura. Full de Sala Cinema Truffau

Títol original: Las paredes hablan

País: Espanya, 2023

Direcció: Carlos Saura

Guió: José Morillas, Carlos Saura

Gènere: Documental

Durada: 75 minuts

Idioma: castellà


Carlos Saura ja forma part de la història del cinema europeu.
No sabria dir massa bé perquè, entre totes les pel·lícules de Carlos Saura, triaria Elisa, vida mía. No sé si és perquè idealitzo el record de quan vaig veure-la quan era una adolescent que es confrontava amb estranyesa amb un món adult: un home (Fernando Rey) que decideix retirar-se del món (viure i escriure en solitud) i que rep la visita de la seva filla recentment separada (Geraldine Chaplin) creant-se entre ells una relació on palpiten fantasmes. Un film sobre la pèrdua: "¿Quién me dijera, Elisa, vida mía, cuando en aqueste valle al fresco viento andábamos cogiendo tiernas flores, que había de ver con largo apartamiento venir el triste y solitario día que diese amargo fin a mis amores?". Els versos de Garcilaso es creuen a la memòria amb la invocació que també s'hi fa de Calderón de la Barca: "En este gran teatro del mundo todo son representaciones". Ho recordo amb la música de la Gnomepedie núm. 1, de Satie. Però, sí, també recordo els conills de La caza; els ulls immensos d'Ana Torrent mentre a Cria Cuervos se sent "¿Por qué te vas?"; el braç enguixat de Fernando Delgado en la posició de la salutació feixista a La prima Angélica; Rafaela Aparicio a Mamá cumple cien años; l'escapada final de Berta Suecallamos a Deprisa, deprisa. Altres records del cinema de Saura em van revenint: com si la mort del director les rescatés de l'oblit i me les fes reviure.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Carlos Saura va néixer a Osca el 4 de gener de 1932. Els seus pares estaven ben aposentats: La mare una reconeguda pianista i el seu pare un prestigiós advocat. Tenia tres germans, el més petit Antonio Saura, un reconegut pintor, que va influir molt a Carlos Saura en la seva estimació, influència i curiositat cap a l'art en general.
Carlos Saura, va començar en el món de la imatge a través de la fotografia i més endavant es va passar a la realització de documentals. Curiosament, el final de la seva vida artística, l'ha acabat de la mateixa manera. La fotografia l'ha obsessionat i l'ha tingut ocupat en els darrers anys, fent exposicions i alguna publicació i, cinematogràficament, els seus darrers films tenen molt de documentals i, per descomptat el darrer, que us oferim en el Truffaut, com homenatge i recordatòria d'aquest gran cineasta. 

Carlos Saura, va començar a explicar històries, de la mà del gran Elias Querejeta, amb un film de denúncia Los Golfos (1960) que va obrir una manera diferent de fer cinema i va seguir amb Llanto por un bandido (1963, amb Paco Rabal i l'actriu italiana Lea Massari). Li va seguir La Caza (1965) que li va donar el reconeixement del gran públic i l'entrada al cinema internacional, pel fet que va rebre el premi al millor director en el festival de Berlín. A partir d'aquest moment el treball conjunt d'Elias Querejeta, com a productor i ell, és imparable. També és el moment en què té com a parella sentimental l'actriu Geraldine Chaplin, que a part de tenir una relació tempestuosa, cinematogràficament va ser molt fructífera: Pippermint Frappé (1967) amb un José Luís López Vázquez totalment desconegut; El Jardín de las delicias (1970); Ana y los Lobos (1972); La prima Angélica (1973); Cria Cuervos (1975) amb una increïble Ana Torrent; Elisa, vida mía (1977) amb un Fernando Rey esplèndid; Mamá cumple cien años (1979). Aquesta va ser l'època més celebrada, premiada de la filmografia de Saura, totes sota la mirada i la manera de fer del productor Elias Querejeta i amb la Chaplin. Va ser una època que Carlos Saura, d'una manera "entre línies" explicava la realitat d'aquest país. Eren realitzades a la manera del cinema francès, de Godard, Resnais o Truffaut. D'aquelles, que popularment se'n deien complicades. Per altra banda, en aquella mateixa època J.L. Berlanga, feia les mateixes denúncies, però utilitzant la comèdia i l'humor negre. Saura/ Querejeta, eren els "intel·lectuals" i Berlanga, el "popular".
Amb el trencament amb Querejeta i amb la seva companya Geraldine, el cinema de Saura canvia i ja no té aquella força i aquella originalitat. Deprisa, deprisa (1980); Bodas de Sangre (1981); Carmen (1983)... i amb El Dorado (1988) un film molt ambiciós, que va costar molts diners i va ser un fracàs comercial. Amb Ay Carmela (1990) es va refer.
Las paredes hablan, la darrera aportació de Carlos Saura, es va estrenar a Cáceres en una sola projecció el set de febrer d'aquest any dins el cicle "Arte". El passat 14 de febrer es va fer un altre passi. Com he dit el començament, Saura acaba la seva història cinematogràfica com la començà: amb un documental. En aquest cas sobre pintura. Un recorregut per les diverses expressions i maneres de pintar dels humans des de les coves de la prehistòria fins ara. Sempre utilitzant les parets. El mateix Saura condueix el documental, mostrant i parlant amb diversos artistes com Barceló, Musa 71, Arsuaga, Dimitrova...
Carlos Saura, ja és història. I ens ha deixat bones històries. Gràcies.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona