Demà serà un altre dia.

diumenge, 27 de març del 2011

La Costa Brava de pel·lícula


És el tema central del nou número de la ‘Revista del Baix Empordà' .

La Revista del Baix Empordà dedica el nou número, el 32, al cinema rodat a la Costa Brava, especialment l'americà. La primera constància és del 1950, quan es va filmar Pandora i l'holandès errant, amb Ava Gardner, a Palamós. Tot gràcies al mecenes Albert Puig Palau, que tenia casa a Castell. El nombre de filmacions va ser important fins a mitjans anys vuitanta del segle passat, en què van passar per la nostra costa personatges com ara Orson Welles, Anthony Quinn, Ann Baxter, Liz Taylor i Maria Schneider. El nou número també conté articles sobre la processó de Verges, la cartografia de Palamós al segle XVI, la medicina popular dels pescadors o els Montaner, fabricants de suro calongins, entre d'altres. La revista, que edita Gerard Xarles i coordina Lluís Molinas, es presenta el dia 27, a les set de la tarda, a l'hotel s'Agaró, a càrrec de Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Albert Vilà, publicat en El Punt 24.03.11


* Article publicat en aquest número de la Revista del Baix Empordà.

SOLDADOS DE SALAMINA I GIRONA.

Girona i província ha estat moltes vegades un “plató” de cinema que han utilitzat tant gent de casa com de fora. S’ha escrit, comentat i explicat en diverses ocasions la diversitat i quantitat de films que s’hi han rodat, però possiblement en la memòria de molts gironins hi ha dues pel•lícules que els han marcat: “Pandora y el holandés Errante”, d’Albert Lewin (USA 1950) i “Soldados de Salamina” de David Trueba (Espanya 2002). Amb menys repercussió, però si amb una moguda extraordinària de mitjans, podríem parlar també, d’ “El Perfum” de Tom Tykwer (Alemanya, França, Espanya 2006). Pandora va ser una mena de “plan Marsahall” pels gironins. Els “pel•lículeros” americans van aterrar amb tot el “glamour” del mon, personificat per l’Ava Gardner en ple esplendor de la seva bellesa i van revolucionar la moral, les costums i també augmentar la poca economia de molta gent. Eren temps de pobresa, restriccions i de dictadura. En el cas de “soldados”, era una altre època, sense restriccions, repressions ni dictadura. Els “pel•lículeros” de “Soldados” no van portar “glamour”, però si espontaneïtat, proximitat i van conviure mes d’un mes amb la gent de Girona. I se’ns van posar a la butxaca, gràcies a la amabilitat, senzillesa i respecta per part de tot l’equip capitanejats per la parella David Trueba i Ariadna Gil. Vaig tenir la sort de poder estar i conviure molt amb tots ells gràcies a l’amistat amb en Javier Cercas, autor de la famosa novel•la que Trueba va adaptar al cinema. Ja des dels inicis, les trobades amb en Trueba van ser molt profitosos, per les dues bandes. Comentant problemes del rodatge, de les localitzacions...fins hi tot el repartiment. Sempre vaig tenir clar que la “prota” de la pel•lí havia de ser l’Ariadna. En Trueba volia a la Victoria Abril, fins hi tot amb en Cercas la van anar a trobar a Paris (en aquells moments hi vivia) per proposar-li el paper. El rodatge a la Llibreria 22, i jo fent el meu paper de llibreter, va ser una experiència divertida, agradable i per recordar. La seqüència no hi sortia en el llibre, però a en Trueba li va anar molt bé utilitzar la Llibreria per tenir el primer encontre entre les dues protagonistes, l’Ariadna i la Maria Boto. Per cert, la Maria era el seu primer dia de rodatge i estava nerviosa i desplaçada. En pocs dies ja es va a to. En David i l’Ariadna, es passejaven i comproven per les botigues de Girona amb tota normalitat per part d’ells i dels ciutadans. El premiat Javier Aguirresarobe, el director de fotografia, s’ho passava molt bé. Ho controlava tot i en Trueba li tenia molta confiança. Vam dinar diverses vegades junts. Es molt efusiu i meticulós. Tota la “troupe” durant l’estada per les nostres contrades, van conèixer pràcticament tots els restaurants que havien de conèixer, així com els bars de nit. La productora Cristina Hueta, cunyada d’en David, i la seva ajudant, la eficaç Jessica Hupert, portaven el control de tot el que passava durant i després del rodatge. El dia que van venir a rodar a la Llibreria, van ocupar el despatx per fer-lo servir com a centre d’operacions de la productora. El telèfon i el fax bullien. Per Girona també van fer estades algun cap de setmana, en Fernando Trueba i el seu fill Grouxo Marx, un jove encantador amable i un gran cinèfil. L’estrena Mundial de la pel•lícula amb festa inclosa, es va fer a Girona, en els cinemes Oscars, que la van projectar durant un any seguit. El mateix David Trueba va venir a tancar la darrera sessió. El Museu del Cinema Tomàs Mallol, va muntar una exposició, que hi vaig col•laborar, sobre com va ser el rodatge de la pel•lícula. Es va inaugurar el mateix dia de l’estrena mundial, amb l’assistència de l’Alcaldessa de Girona, Anna Pagans, Javier Cercas, David Trueba, Ariadna Gil, Ramon Fontseré...La exposició va estar oberta al públic durant uns mesos amb molta assistència de públic. Un història apart es l’aventura a Cannes, en que hi vaig anar com un més de la producció. Però, com he dit, aquesta es una altre història.

Guillem Terribas.

divendres, 18 de març del 2011

Les cites favorites dels polítics


Fraga Iribarne va ser, sens dubte, el ministre de Franco que més presència va tenir en els mitjans de comunicació. Per alguna cosa va ser el ministre d'Informació i Turisme. Era la cara més democràtica del règim. Feia declaracions, anava a tertúlies (per descomptat pactades), sortia molt per la tele... I en els seus parlaments sempre deixava anar cites. D'una manera constant anava dient: como dijo aquel poeta, el conocido filósofo, el premiado escritor, el ilustre profesor... I així anava construint un discurs ple de cites i buit de contingut, entre altres coses perquè no hi podia haver contingut. Però quedava bé dir frases de gent famosa, premiada o reconeguda, sempre que fossin acceptats per la ideologia del règim. Els espanyolets, sobretot els de la plana del centre de la Península, quedaven meravellats de com parlava aquell ministre amb accent gallec.
Amb la mort del dictador van aparèixer cares noves i gent jove que tenia coses a dir, es van deixar a part les cites i es va passar a explicar continguts, idees i projectes. Molt d'entusiasme i algunes utopies que feien brivar el respectable poble que volia que el món canviés. Amb el temps, els que van anar canviant van ser aquells joves mitineros , molts dels quals, anys més tard, van assolir el poder. Si s'hagués de ressaltar alguna frase repetida d'aquell despertar i tocar llibertat seria: "No ens podem passar quaranta anys més parlant dels quaranta anys passat".
El temps ha passat. Els mítings, els discursos, les ideologies s'han anat perdent i descolorint. Ara són molts els que ens fan discursos i ens parlen de projectes de repetides maneres. Estem, tots plegats, cansats de sentir frases que es van repetint i, sobretot, discussions entre líders que no porten enlloc. I ara tornen les cites. Sobretot per boca dels polítics.
Han descobert que en un parlament, en una inauguració, en un míting, en un debat o allà on sigui, és bo i queda bé citar un poeta, un filòsof, un escriptor. Quedes bocabadat de les precises cites posades en el seu just moment, en què no es diu res i que el personal ja mira cap a un altre costat. I es torna a sentir allò de: que bé que parla, com s'expressa, que llegit o llegida que és. Però el que ha dit, realment no ho saps. Tampoc el que vol fer i com ho farà. És un discurs que queda bé dir i es pot utilitzar en qualsevol poble, ciutat o país.
Parlant de cites, acaba de sortir un llibre editat per Acontravent, amb el títol de Josep Pla oral . L'ha escrit el garrotxí Josep Valls, que va tenir la sort d'estar els darrers anys de vida d'en Josep Pla al seu costat, quan anava al Motel Empordà. Josep Valls ja va escriure uns llibres sobre aquesta relació amb l'admirat escriptor de Llofriu en format de dietari, amb el nom de Converses amb Josep Pla i Josep Pla inèdit . Ara Valls ha aplegat en aquest volum un seguit de pensaments i visions sobre la vida, la gent, la religió, la política... que Josep Pla va anar deixant en les llargues converses que van mantenir. Una d'elles diu precisament: "Hi ha molt poca gent que hagi llegit Francesc Pujols. Però tothom en parla i el cita. Sembla que tothom l'hagi llegit".
Per acabar, citaré un altre llibre que ja és a les llibreries, el que ha escrit el periodista Rafel Nadal, Els mandarins, editat per Columna dins la col·lecció L'Arquer . Rafel Nadal, que en la seva joventut havia escrit i guanyat el premi Recull de poesia, ens explica d'una manera plana, senzilla, directa i precisa la seva relació amb diversos personatges, la majoria polítics. Es tracta de petits contes o poemes, amb aquella punta final que et fa somriure, emprenyar o pensar, i que moltes vegades et sorprenen, com passa amb el dedicat a l'expresident Montilla. En el passatge que introdueix el fragment dedicat a Pla, Rafel Nadal parla de com Pla i altra gent són citats: "[...] L'empordanès Josep Pla és el més grapejat en aquests casos, seguit a poca distància per Salvador Espriu, tot i que darrerament les esquerres sovint recorren a Miquel Martí i Pol, que també queda molt bé".
Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 15.03.11

dissabte, 12 de març del 2011

Contra una denúncia


Entenent que la programació del festival no m'ha de complaure només a mi, confesso que no em va fer precisament feliç la projecció a Sitges d' A Serbian film, una pel·lícula del serbi Srdjan Spasojevic que, amb el pretext d'aportar una metàfora sobre la violència política al seu país, posa en escena unes situacions brutals, desagradables i aberrants que culminen amb la violació d'una criatura. Això últim no ho he vist perquè, encara que pugui semblar poc professional, també confesso que hi va haver un moment en què no ho vaig aguantar més o, de fet, no ho vaig voler aguantar més. No és que cregui que no hem d'afrontar la violència o que hem de tapar-nos els ulls davant seu i ignorar-la, però em molesta a nivell sensible i moral que hi hagi una exhibició de la violència (sigui real o fictícia) sense que hi percebi una reflexió sobre el perquè i com mostrar-la. I una reflexió no és un mer intent de provocació que, ho aconsegueixi o no, és el que em sembla que pretén Spasojevic per cridar l'atenció. El fet que es tracti d'una ficció (i que per tant no s'hagi filmat la violació real d'un nen, ni se l'hagi maltractat, tal com la productora s'ha encarregat de demostrar i hem de donar per fet) no vol dir que no hi hagi una responsabilitat moral per part de qui l'ha feta. Ara bé, també cadascú és moralment responsable de la seva pròpia mirada i, sense que decideixin per ell, ha de triar què veu i com veu les imatges. De la mateixa manera que, encara que sigui una ficció emborderida sobre el rodatge d'una mena de snuff movie, no és el mateix que si fos certament una snuff, en què les víctimes serien reals. Exposo tot això perquè, a banda de la (mala) opinió que em mereix la pel·lícula esmentada, em sembla terrorífic que la Fiscalia de Barcelona hagi presentat una denúncia contra Àngel Sala, director entusiasta i dinamitzador del festival de Sitges, per haver exhibit A serbian film en la darrera edició. Que l'Àngel Sala programi i els altres ja decidirem què veiem i què en pensem.
Imma Merino, publicat en el Punt 11.03.11

divendres, 11 de març del 2011

Les lleis de la ficció no són les de la vida


Fa unes setmanes, com a resultat dels excessos de la llei antitabac, es va prohibir als actors de Hair que fumessin en escena. Donaven mal exemple i era perjudicial per a la salut. Ara ha esclatat la notícia que es vol processar el director del Festival de Sitges pel delicte de pornografia infantil. Se l'acusa d'exhibir una pel·lícula de ficció on hi ha algunes escenes pedòfiles. El problema és el mateix: la incapacitat per entendre que és una ficció.
Aristòtil ho va explicar molt clar al recordar que l'ésser humà té necessitat d'imitar el món i que aquest desig el porta a fingir, a fer veure que un dibuix o una representació són com la vida. Les ficcions no són mai allò real, sinó simples imitacions. Quan un actor fuma actua en un altre món –l'escena– on les lleis no depenen dels juristes sinó d'un univers possible creat per l'autor. Quan en una pel·lícula uns actors duen a terme qualsevol salvatjada, aquesta no pot ser acusada de delicte perquè pertany a un món situat a l'altre costat del mirall.
El cas del judici contra el director del festival és la crònica surrealista d'un vell despropòsit que sorgeix quan la moral vol intervenir en la ficció. El despropòsit parteix d'un principi malèvol basat en la creença que els individus no som prou responsables per no deixar-nos influenciar pel que mostren les ficcions. Quan l'Estat o la justícia creu que ha de tutelar-nos, que ens han de dir el que podem mirar i el que no, sorgeix la censura. Mentre ens amaguin les coses, mai podrem ser adults, ni anar com Alícia
a l'altre costat del mirall. Per cert, si esmento a Alícia no és per casualitat.
La immortal obra de Lewis Carroll també va néixer d'una perversió.
Àngel Quintana, publicat en el Punt 10.03.11

Jordi Pujiula, humanista i savi


Avui ha mort un amic. L'emoció que se sent quan t'acompanya la mort d'algú que aprecies i admires és gran. Molt gran. La sensació de buit crea una mena de mareig que dificulta el raonament. És quan és més fàcil caure en el tòpic i utilitzar paraules buides. No és el cas. Intentaré, doncs, explicar que en Jordi era un home bo. Bo en el sentit més ampli de la paraula.
Amb en Jordi fa anys que col·laboràvem. Ell, com a cap visible del Patronat d'Estudis Històrics, ha encapçalat un dels períodes més productius i rics en la recerca local i comarcal. El seu tarannà sempre el feia estar predisposat a col·laborar de forma entusiasta amb qualsevol dels molts projectes que rebia. De vegades insòlits, vinguessin d'on vinguessin. Des del mateix PEHOC, sempre donava impuls a les idees creatives, de recerca, estudi i debat. De ben segur, l'existència del mateix patronat avui dia és la conseqüència de la seva voluntat per no llençar mai la tovallola, tot i els moments difícils que una entitat com aquesta, de la qual fa uns anys celebràvem el 75è aniversari, acostuma a passar.
Impulsor dels Annals del Patronat. Impulsor, igualment, dels cicles que des del PEHOC organitzem anualment amb la FES i que han portat a la nostra ciutat els millors especialistes d'una grandíssima quantitat de temes dels àmbits científic, econòmic, històric, cultural i polític, per dir-ne uns quants, en Jordi ha estat un gran divulgador, a banda d'especialista en alguns dels períodes clau de la nostra història més recent.
Només per posar un exemple: ha estat president del jurat dels premis a treballs de recerca Salvador Reixach, que organitzem anualment a Santa Pau, des de la seva primera convocatòria. En Jordi participava sempre activament en el debat i coneixia amb precisió de cirurgià els continguts de la majoria, si no de tots, els treballs presentats, ja fossin tecnològics, científics, socials o bé humanístics. Era realment difícil que un tema ben tractat no l'interessés.
Psiquiatre i científic, per damunt de tot, en Jordi era un humanista. Un autèntic home d'esperit renaixentista. Un col·leccionista meticulós, gairebé febril. Assagista, historiador, metge, poeta (acaba de publicar un petit quadern de poemes), enamorat de l'art i la literatura... Un home culte, d'aquells de debò, d'aquells de la vella escola. Capaç d'interessar-se per qualsevol tema que estimulés la seva curiositat, que era molta i molt àmplia, i sempre amb voluntat d'aprendre i aportar la seva visió, sovint aguda, sempre intel·ligent. Era, i no és un tòpic, un home savi. Un home bo. Un gran amic.
Jésús M. Gutiérrez, publicat en El Punt el 11.03.11 Foto:Jordi Pujiula, pronunciant el pregó de les Festes del Tura 2006 des del balcó de Can Joanetes. Foto: J.C.

* El darrer escrit de Jordi Pujiula, es va publicar a la revista-plaqueta SENHAL , el mes de novembre 2010, amb el nom de NEO. Senhal, s'edita amb la col·laboració de la Llibreria 22

'Srpski film'


¿Prohibiríem avui La naranja mecánica, amb les seves violacions i la seva violència extrema i, per descomptat, gratuïta? ¿I què en faríem de moltes de les escenes on Tarantino deixava anar el seu vessant més gore? ¿Ens carreguem tot Pulp Fiction? ¿I el nen de Pa negre, un menor, per descomptat, que assisteix, encara que sigui en somnis, a la castració d'un homosexual que protagonitza el seu pare? ¿També la censurem? ¿I Alícia al país de les meravelles? ¿O és que no va ser la sublimació literària de les ànsies pedòfiles, refinades i victorianes, del reverend Dogson?
He vist fragments de Srpski film i també de The life and death of a porno gang, una altra pel·lícula sèrbia que tendeix a provocar el vòmit. No les defensaré, perquè sóc més partidari de la insinuació que de l'evidència. He après més de l'obscuritat de l'ésser humà en escenes que mai no he vist que no pas en obvietats que, sota l'aparença d'una metàfora «de dues dècades de guerra als Balcans» (com diu el director Spasojevic), no fan sinó despertar els instints més baixos, els més repugnants. I ens recorden, si més no, que una guerra sempre (sempre) engendra monstres. No les defensaré però tampoc no les prohibiré, i menys en el context d'un festival de cinema. ¡Quina polèmica més inútil i quina imputació més barroera contra Ángel Sala! Srpski film no és un Angelopoulos, però existeix i ens parla de com el món es pot podrir. Pensem en això.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 11.03.11.

dimecres, 2 de març del 2011

´Scalletti: Girona Connection´




L es noves tecnologies han democratitzat la creació audiovisual perquè, a banda de fer-la més accessible, n'han millorat la difusió. Ara, per exemple, digitalment es pot recrear una estètica granulada que apel·la a les sessions dobles de tota la vida, i també s'afavoreix, com a es fa a Cassà de la Selva, que es puguin convocar certàmens de curtmetratges rodats en un sol dia. Una altra bona notícia resultant dels miracles de la tècnica és que el cinema rodat des de la proximitat ja no s'ha de conformar a ser vist per familiars i col·legues; la xarxa i la proliferació d'espais d'exhibició virtual han permès que el creador sigui menys "local" que fa deu anys, quan la denominació d'origen podia ser una maledicció digna d'una pel·lícula de la Hammer. Els que estan una mica al cas dels defensors de la causa ja coneixen en David Ruiz i el seu petit exèrcit d'incondicionals: cinèfils incansables que desafien les lleis del mercat desencadenant les seves dèries amb una constància admirable. El seu darrer producte (que ja es pot veure a dailymotion.com i Facebook) porta per títol Scalletti: Girona Connection, i és el primer avanç d'una sèrie ideada per a la xarxa que homenatja, sense remordiments ni complexos, l'ara tan reivindicada influència del cinema policíac i d'acció dels anys 70 i 80. En els 3 minuts i 51 segons que dura el tràiler, queda clar que els seus responsables vénen de la generació que ha crescut sota la influència de la inefable productora Canon (reconvertida en la "Cacon") sense que això vagi en detriment de la vindicació de les virtuts d'una era audiovisual que va redimensionar la sèrie B fins a extrems insospitats. El tràiler homenatja la iconografia d'aquells temps (impagable la foto de Guillem Terribas i Charles Bronson al camp de batalla) però evidencia, ja des del seu títol, que no renuncia a defensar el valor de la proximitat. La idea és fer una sèrie nodrida de rostres gironins: aquesta fe en la pròpia indústria me?reix, d'entrada, un aplaudiment.
Pep Prieto, publicat en el Diari de Girona el 02.03.11