Demà serà un altre dia.

dissabte, 3 de gener del 2009

Noms de Nadal i Cap d'Any



JOAQUIM NADAL I FARRERAS
Puc dir, però, que malgrat les turbulències meteorològiques, amb pluja i neu generosa, i amb un temporal de llevant com mai no n'havia vist cap, m'ha quedat temps per caminar vagarosament per Girona i per trobar alguns moments de calma i recolliment a casa.
He pogut escoltar els Onze Nadals i un Cap d'Any de J.V. Foix, que ens ofereixen en una nova edició il·lustrada i amb gravació sonora, la Fundació Foix i l'Editorial Eumo. Seguint atentament els versos he pensat en l'article de la setmana passada d'en Narcís Comadira a El País, recordant el primer "Nadal" i l'impacte de la seva lectura de llenguatge planer i clar, complex alhora, amb la força d'uns conceptes comuns i familiars fins a la transparència més absoluta. És el que vam comentar una estona amb en Modest Prats i en Guillem Terribas, tot esmorzant al Neptú del carrer de les Hortes, tot pensant ja en la seva primavera romana i el pelegrinatge toscà d'en Modest, tant iniciàtic en el record, com aquell primer "Nadal" d'en Comadira llegit al seminari per recomanació del mateix Modest.
Després, dimecres d'aquesta setmana, amb un cel blavís i més obert que els dies anteriors,però encara amb el terra moll de pluja i humitat, vaig fer un recorregut més pausat encara. A la Força vaig visitar una vegada més en Joan Cortés, que no para de comprar i vendre. Pensant en els dies que vénen hi vaig comprar, a molt bon preu, el Llibre dels Sants Reis d'Orient, una antologia de la Selecta, triada per Baltasar Coll i editada l'any 1952. La fulla d'alzina i el gla es retallen en un cel d'estels anunciadors i orientadors, i ?obren un món poètic al voltant d'aquest cicle ple de tendresa i ingenuïtat infantil. I també les Cançons del color del temps, de Maria Castanyer, un poemari editat a Girona l'any 1949 amb il·lustracions de Joaquim Pla i Dalmau.
Aquests dies ens falta més que mai en Joaquim, i reprenem, com cada any, les seves Estampes de Girona, també editades a Girona el mateix any 1949 i plenes de suggerents imatges i dibuixos sobre les tradicions de tot l'any i amb singular dedicació a les festes de Nadal. Però el món dels dibuixos no ens desvia de la intensitat de la poesia de la Maria Castanyer que ens diu: "He obert de bat a bat la gran finestra / del meu jardí més íntim, amics. / Jo us prec, si us plau, de trepitjar en silenci / no hi desvetlléssiu ocells adormitsÉ".
Vaig esmorzar a l'Artusi, després de veure i desitjar bon any nou a l'Anna Dalmau, que em va donar la seva felicitació, un dibuix del seu pare, i també una felicitació de l'Ernest Dalmau i la Rosa, que és un altre dibuix, aquest cop amb la creu que presideix la plaça que veig cada dia des de casa quan surto al balcó i miro primer l'horitzó llunyà de la gran bastida de la Catedral i després recorro els racons més íntims i clars de l'arquitectura de Sant Pere i els xiprers de la plaça i la creu. També em donà l'Auca de la Catedral de Girona, amb guió i quartetes d'en Jordi Dalmau i il·lustracions de diversos artistes de Girona, convocats pels amics de la Unesco de Girona per retre un merescut homenatge a en Carles Vivó i Siqués, a qui la ciutat li deu encara un reconeixement més explícit i una recopilació de la seva biografia d'artista, d'activista i de crític. Vivó va ser, sens dubte, l'expressió més genuïna a Girona d'una combinació entre art popular, costums i tradicions, i un esperit crític fet de delicada ironia finament aplicada als seus dibuixos i a totes les seves activitats, un punt teatralitzades i arrelades fortament en un imaginari col·lectiu riquíssim i rescatat per ell mateix, una i mil vegades.
Estic segur que la Clara Bacquelaine, la Mònica Aymerich, en Joan Baron, ?l'Isidre Vicens, l'Anna Estadella, en Martí Rosés, en Guillem Terribas, en Josep Duixans, l'Ernest Dalmau, la Mercè Huerta, en Vicenç Pijaume, en Bep Marquès, en Santiago D. Roca Costa, la Meritxell Ramos, l'Albert Casellas, la Roser Balló, l'Ernest Dalmau Pallerols, la Mar Vivó, la Montserrat Vidal de Llobatera, en Joan Vallès, en Manel Baulida, en Domènec Fita, en David Vivó i la Ció Abellí, que han contribuït a aquesta Auca han fet reviure el record, la imatge i la petjada d'en Carles Vivó, i que els seus fills, en David i la Mar, i la Dolors Codina hauran experimentat potser el mínim escalf ciutadà que necessitaven per sentir-se reconfortats aquests dies.
Després d'esmorzar vaig passar d'esquitllentes pel pont de les Peixateries, que és on de petit els meus pares sempre em deien que hi havia l'home dels nassos i com que no el vaig saber veure me'n vaig anar a fer un recorregut per les obres de l'hospital de Santa Caterina, fent temps per anar a Stein a recollir un encàrrec i dedicar un desig de bon any a en Feliu Matamala a través d'una de les seves nétes, que em va explicar que aquests dies de Nadal havia estat una mica atrapat. Tota una vida de més de noranta-sis anys farcida de catalanitat per tots costats.
Al carrer de les Hortes, tornant ja a casa, en Carles Mascort em posà al corrent de les darreres novetats de la cavalcada que es prepara per esperar, la nit estelada del cinc de gener, els Tres Reis d'Orient. Reprenc el llibre de la Selecta que vaig comprar i de Maria Antònia Salvà agafo la Salutació:
"Salut, bon any i bon dia, / que l'amor porta alegria! / I d'amor ben rics i plens, / a l'Infant de l'Establia / ofrenen la Poesia / que és or i mirra i encens."
(Publicat en el Diari de Girona el 02/01/09)
Foto: Neus Chordà.


NO APAGUEU ELS LLUMS



Fa anys, molts anys, em van explicar una mena de paràbola sobre la crisis. La història passava a Estats Units, on pràcticament sempre s’inicien les crisis modernes.
La cosa anava sobre una restaurant de carretera, portat per un matrimoni amb un fill. El restaurant era senzill i la família treballant moltes hores, anava fent. El fill amb els anys, el van enviar lluny a estudiar. No volien que fos com ells. Volien que tingués una bona carrera, com la d’economista.
Amb els temps i amb esforç, el restaurant va anar prosperant. Aquell petit parador a peu de carretera va anar agafant fama, sobretot pels camioners que hi feien parada per dinar i sopar. La feina era tant, que el matrimoni sol ja no donava l’abast. Per aquest motiu van haver de contractar personal, fer ampliacions. Arreglar un ampli aparcament per la gran quantitat de cotxes que s’hi paraven. Van posar un gran rètol lluminós que anunciava el restaurant. El negoci els hi anava molt bé.
El fill, es va anar fent gran i quan va obtenir el títol d’economista, va visitar a els pares i ho van celebrar. El fill, els hi va comentar que a la gran ciutat, nord enllà, hi havia molta crisis, que moltes fàbriques havien de tancar. Molta gent anava a l’atur i la cosa estava molt malament. Els va aconsellar que havien de començar a retallar despeses. Que el rètol era innecessari. Que el personal era molt costos i que s’havia de reduir, que les coses no estaven per llançar els diners. Els pares davant dels savis consells del seu fill, van anar fent el que ell els hi havia dit: Van treure el rètol, van començar a acomiadar personal, el menjar que compraven ja no era de tanta qualitat. Van deixar de posar estovalles de roba i les van substituir per les de paper...
Amb tots aquets canvis, en poc temps van notar que la feina anava baixant. Que ja no s’hi parava tanta gent, que l’aparcament era mig buit. Una nit, sols en el restaurant, sense personal i clients, el matrimoni es van mirar i el marit va dir: ho veus que ens ha anat bé enviar el nostra fill a estudiar economia, gràcies a els seus coneixements ens hem assabentat de que hi ha una forta crisis en el país.
Un consell pel 2009: per gota que es pugui, no apagueu els llums, no elimineu rètols i conserveu el personal. I guieu-vos per la vostra intuïció i experiència.
Guillem Terribas Roca.
Foto: Maria Otero
(Publicat en El Punt el dia 31 de desembre de 2008)