Guillem Terribas: Obra Recent * Abril 2024

Exposició en el Centre Civíc del Barri Vell de Girona, "Obra recent" de Guillem Terribas, del 05 d'abril al 30 d'abril de 2024. En el vídeo es pot veure, obra anterior (històric) obra realitzada digitalment. En una segona edició d'aquest vídeo es podrà veure l'exposició.

EL CRIM DEL MONESTIR, la darrera Novel·la de Miquel Fañanàs

Un crim i tres capitells a la Rambla

Va ser la lectura del llibre de l’arxiver Ramon Alberch Fugueras Girona. Històries, curiositats i misteris el que va encendre la curiositat de Miquel Fañanàs i l’espurna que el va fer investigar

Imatge de Felix Xucla, durant la presentació del llibre en el 
Centre Cívic del Mercadal, al costat de la 22.

per escriure el seu vint-i-sisè llibre, El crim del monestir, que es presenta aquest migdia a l’Espai 22 / Llibreria22 de Girona amb la presència de l’autor i de l’advocat penalista i escriptor Carles Monguilod. Allà s’explica el perquè de tres capitells que es poden veure a la volta de la rambla de la Llibertat situada davant del número 32, allà on ara hi ha la taverna irlandesa McKiernans. Es tracta de tres imatges curioses: en una s’hi representa una figura amb barret, meitat home meitat cargol, que toca una mena de flauta; en un altre, un home que toca un sac de gemecs, i en el tercer, una testa amb una venerable barba i ales de vampir o ratpenat. Segons Ramon Alberch es tractaria dels tres monjos que van ser ajusticiats a la ciutat acusats d’haver fet explotar un barril de pólvora a les habitacions de l’abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles entre les tres i les quatre de la matinada del 24 d’abril del 1622, aviat farà 402 anys.

Vaig llegir el magnífic llibre d’en Ramon però he tornat a la Rambla per mirar els tres petits capitells. Potser n’hi havia un quart que s’ha perdut? Interessat pel tema recorro a Pedres de Girona, el magnífic i indispensable web de Girona de Fèlix Xunclà i Asunción Parés. Allà recull també que Carles Vivó, a Llegendes i misteris de Girona, en parla i creu que no es tractava de representar res concret sinó que, seguint la moda de l’art gòtic, es van copiar les figures que se solien pintar als marges dels manuscrits medievals amb combinacions impossibles. També citen Jaume Fabre, que a la Guia d’escultures al carrer hi presenta dues versions. Una, la dels tres monjos de Banyoles (fra Pere Antoni Descall, fra Lluís Descall i fra Jeroni Cerrauta) acusats d’haver mort l’abat Antoni de Cartellà; una escena que l’arxiver Julián de Chía també descriu a Bandos y bandoleros en Gerona. L’altra versió és que van ser executats pels francesos durant la invasió napoleònica. I segons Carles Rahola podien ser tres capellans acusats de formar part de partides armades que atacaven soldats francesos i que haurien estat ajusticiats a la plaça de les Cols l’1 de gener del 1810.

En tot cas, Miquel Fañanàs es va documentar i a partir de l’escassa documentació històrica ha bastit un trhiller que reflecteix l’assassinat, documentat, i la investigació que en va fer Guillem d’Abellan. Fañanàs novel·la l’ambient opressiu i hermètic del convent, farcit de gelosies, silencis i violència, i amb la presència d’un abat cruel i despietat. Hi ha documentació històrica, aportada per l’arxiver de Banyoles Josep Grabuleda, i hi ha molta imaginació d’un autor que ha publicat novel·la històrica com La bruixa de pedra (2012), El gran inquisidor (2015) –sobre Nicolau d’Aimeric–, Bonastruc el jueu (2017) o Les drassanes del rei (2021). I a més Susqueda, el conte que va espantar els pobles del Ter, de Susqueda en avall, als anys vuitanta, i la novel·la (2018), traduïda fins i tot al xinès. El crim del monestir ja es va presentar a Banyoles i Barcelona i aquest dissabte toca fer-ho a Girona.

JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui 23.03.2024

Cristina Masanés : Una paraula inventada condensa una manera d’encarar la vida.

Cristina Masanés. Foto: Eduard Martí

Cristina Masanés admet que, malgrat que a «Marxarons», la figura del pare, que va patir un vessament cerebral, hi és molt present, allò que li interessava explorar en aquest nou llibre era la relació que tenen els humans amb el llenguatge «i el punt de misteri» que conté, sobretot, quan una persona se’n queda sense, d’un dia per un altre, i ningú, ni tan sols la ciència, en sap donar raons ni explicacions.

Vostè parla de misteri. 

Ho és, com construïm el món a través de paraules és un terreny inexplorat o una zona misteriosa, perquè ni des de la medicina, ni la neurologia hi ha massa respostes.
En el llibre plasma aquest viatge lingüístic viscut pel seu pare. Explico totes les aventures lingüístiques -què passava amb els verbs, amb la firma, els noms- més endreçat tot i que aleshores es vivia desordenat. Era tan significatiu que m’ho anava apuntant pensant que algun dia ho hauria d’escriure. Van passar uns anys i m’hi vaig posar. I tot el que eren com accidents lingüístics m’ha servit de matèria narrativa.
Hi ha un moment en què enumera i descriu alguns efectes d’una afàsia com la pèrdua dels noms; inventar-se paraules i repetir-les sovint; utilitzar mots de llengües apreses d’adult, però perdre les d’infància...
El que explico és molt comú, però quan és la primera vegada que ho vius...

Com va ser el procés d’escriptura de Marxarons? 
Tenia les llibretes en les quals havia anat apuntant i vaig buscar un ordre, una estructura, però em vaig adonar que, a l’hora de trobar la veu, estava intentant donar paraula a algú que justament no la tenia. No volia inventar-me res, fer-li dir al pare el que no va dir, no volia fer cap impostura. Quan ell va morir, vam trobar un petit diari d’alpinisme que havia fet de jove. També unes cartes i unes fotografies de sortides a la muntanya i és curiós que quasi no hi ha dones. Tot dins una capsa, perquè ell no guardava massa res, no mirava el passat, sempre endavant. I aquí vaig trobar la seva veu, la d’altres moments de la seva vida, la seva paraula.
En el llibre, dividit en onze capítols amb noms de cims, utilitza l’alpinisme com a metàfora de la seva vida i la seva situació.
Una metàfora que va recorrent tot el text fins al final quan dic que la vida li va posar al davant fer el cim impossible, l’Everest, que és tornar a aprendre a enraonar o viure sense paraula. I no el va fer.
El títol Marxarons és un mot que el seu pare va inventar.
Sí, i el va anar repetint durant un temps. Ell deia marxarons amb una fonètica ben catalana, però que era un calc del marcherons francès. I em va sorprendre que tingués a veure amb avançar, marxar, anar endavant, com si una paraula inventada condensés una manera d’encarar la vida.
La vida i tota aquesta etapa.
No crec que fos una cosa pròpiament d’ell, perquè imagino que tothom que pateix una afàsia el que vol és tornar. En el seu cas, el primer any i mig, com ell estava bé, encara tenia intenció de tornar a parlar i va fer molt treball amb la logopeda. Les seves llibretetes m’han anat molt bé i tots els exercicis que anava fent. Era un treball lentíssim i duríssim, feien classes molt curtes perquè neurològicament és esgotador. No avançava, però ell ho intentava amb insistència. Després, el seu cor es va anar complicant i la parla va ser l’últim. Penses, quan un nen aprèn a enraonar ho fa com un joc i el llenguatge creix sol, però quan l’has tingut i el busques, el vols recuperar, és com picar contra un mur perquè ja saps què busques.
Quins dubtes li generava això? 
El més gran era que si ell no trobava les paraules per dir i articular, a escala mental disposava del concepte? Sap que això (assenyala una ampolla) és aigua, però no li surt el terme o bé, com que no té la paraula, mentalment no disposa ni del concepte? I continua sent un misteri, tot i que tot apuntava que sí, que sabia exactament de què es tractava, però no articulava.

Mita Casacuberta, Cristina Masanes i Eva Vazquez
 a la 22 el dia 22 de març presentant
el llibre, 

Quina frustració. 
Totalment. Els últims mesos només verbalitzava dues paraules per relacionar-se amb el món. El més impressionant és que, de tot l’univers lingüístic que tenim, la seva ment va seleccionar la que té a veure amb la necessitat física i amb el vincle, l’agraïment, amb el t’estimo, gràcies. I, amb això, sí que pots anar vivint.
Quan no hi ha llenguatge, altres coses prenen importància.
Sí, la mirada passa a ser el més important, tocar els altres, és l’emoció que abans no hi era. I t’adones que el llenguatge tampoc és tan fonamental tot i que t’aïlla molt perquè no hi ha lectura, cinema, televisió, ràdio, res. Sí que tens la música, que fa un paper molt important.

Va llegir molt sobre l’afàsia?
Sí, i en fer-ho em vaig adonar que n’hi havia una varietat infinita. Hi ha persones que deixen d’utilitzar noms comuns i no poden mantenir una comunicació amb ningú, però són capaços de dir sèries de paraules de tirada; gent que perd el verb, la idea d’acció. I et preguntes, quin és el funcionament del cervell? En sabem tan poc. És la sensació de misteri de la qual parlàvem, no la vam perdre mai, no acabaves de veure mai clar.
I tot el que pensava era una intuïció.
Tot, absolutament. És la idea que vivim, en bona part, a través del llenguatge, però aquest està construït sobre una base que no coneixem.
És un regal dels humans.

Totalment, que no vol dir que siguem ni més ni menys feliços.

En la història aporta pinzellades de la vida del pare.
Alguns lectors han vist un retrat generacional. No hi comptava, però és cert. També faig pinzellades a la història del país perquè no me’n sé estar. Els anys de dictadura expliquen moltes coses.
No hi ha ficció en el relat.

En altres llibres que he fet hi ha hagut molta recerca. Aquí no n’hi ha, en el sentit que no vaig a entrevistar a algú o recullo històries de vida, documentació o arxiu, sinó que agafo unes llibretes i unes cartes. Potser és que a mi no m’agrada ficcionar, perquè sempre necessito partir de la realitat. A més, la vida em sembla prou meravellosa per haver de fer ficció, diu tant i té aquests plecs tan curiosos que em fixo en aquestes coses.

CRISTINA VILA BARTIS / Diari de Girona 24.03.2024

*Imatges de la presentació a la Llibreria 22 el 22.03.2024

MODEST PRATS, CAPELLA, SAVI, MESTRE

El 29 de març farà 10 anys de la mort de Modest Prats i Domingo. Avui, a les set de la tarda, al centre cultural La Mercè de Girona, amb el títol Haurem estat capaços de salvar el futur? es fa un acte commemoratiu que han organitzat l’Ajuntament de Girona, la UdG, el Temporada Alta i la Comissió d’Amics de Modest Prats. S’ha editat un opuscle que, com la invitació a l’acte, està il·lustrat per una obra del poeta i pintor Narcís Comadira que rememora la Cappella della Madonna di Vitaleta, a la Val d’Orcia. L’homenatge, una evocació de qui va ser capellà, savi i mestre, vol recordar què va representar Modest Prats per a la cultura catalana i ser alhora una invitació a les noves generacions perquè coneguin el seu llegat. 

Lluc Salellas, tancant l'acte del dia 21de març
 a La Mercè. 

Modest Prats va estar sempre lligat a la terra i a les publicacions del país, primer a Presència i després a El Punt, on va ser membre destacat del seu consell editorial. Però, per resseguir la seva trajectòria al marge de la biografia oficial, he anat a raure a qui va ser un dels seus grans amics, l’escriptor Josep Maria Fonalleras. En conversa hem resseguit l’escenari de qui va ser un personatge públic, un gran professor universitari, un referent intel·lectual i que si hagués volgut hauria estat també un referent en política cultural però que en va tenir prou amb poc més d’un any com a director dels primers serveis territorials de Cultura el 1981. En Fono ho té clar. Va ser tot això però va voler ser capellà, la seva vocació. Capellà de poble com el van presentar a Jorge Semprún. El reverendo, que li deia Josep Pla, amb qui va tenir grans converses al Motel. Una personalitat que no va voler fer carrera religiosa, com hauria pogut per formació i talent i que l’hauria portat al més elevat de la jerarquia. Però per a en Fono va ser sobretot un amic, un conseller. A en Modest no li importava el reconeixement. Era i volia ser capellà i amb això ja en faria prou.

Va entrar al seminari amb 10 anys, el 1946. Va ser ordenat el març del 1959, el més jove de tots, va ser professor, va escriure i va estudiar a Roma i París. La seva vocació el va portar a ser el primer rector de Vista Alegre, després 25 anys a Medinyà, amb la seva mare, Enriqueta Domingo, que el va pujar després de l’assassinat del pare d’en Modest, Baldiri Prats, quan ell només tenia 3 mesos.

Avui es vol evocar el savi i el rector, l’amic, el culer, tot el que era en Modest. Els seus amics van ser convidats per en Modest molts anys a fer el Niu al Motel i mantenen la tradició ara que ja no hi és i a més editen opuscles amb les glosses que li han dedicat en aquell acte, entre d’altres, Pep Nadal, Comadira, Xavier Folch, Montserrat Terradas, Guillem Terribas  i aquest any Neus Pellicer i Dolors Vidal. També cal evocar el Modest rector del Mercadal, el del cafè al Neptú, el que amb els amics anava a passar el dia a Roma. Ara el Neptú ha tancat i potser costarà que tornin a servir un Modest, un cafè expresso ben curt, com a ell li agradava. El d’avui a La Mercè serà un acte senzill però emotiu, amb participació dels seus amics que el recordaran. Cal fer-ho perquè en Modest va voler ser només un capellà de poble, però també va ser un savi i un mestre.

JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui el 21.03.2024

LA ABADESA, full de sala del Cinema Truffaut.

LA ABADESA
Espanya, 2023
Direcció: Antonio Chavarrías
Guió: Antonio Chavarrías
Intèrprets: Daniela Brown, Blanca Romero, Carlos Cuevas, Ernest Villegas Durada: 120 min
Gènere: drama
Idioma: castellà
Data d'estrena: 22/03/2024

Tossudament fidel a un projecte.

Antonio Chavarrías (l'Hospitalet de Llobregat, 1956) és un guionista, director i sobretot productor (Oberon) de llarga trajectòria, que es va donar conèixer l'any 1991 dirigint el film Manila i va prosseguir el 1996 amb Susanna, totes dues interpretades per l'actor Àlex Casanovas, les dues reconegudes per la crítica i el públic, oferint un tipus de cinema diferent i atrevit. Com a productor, ha fet possible interessants i reconegudes pel·lícules, com els primers films del director Marc Recha.

Després d'uns anys dedicant-se només a la producció, Chavarrías, escriu, dirigeix i produeix La Abadesa, que s'ha pogut exhibir en el darrer festival de Màlaga i que ara ja es pot veure en totes les sales de cinema. Per escriure aquesta història, el director i guionista s'ha inspirat en una dona del segle IX,  Emma, filla de Guifré el Pilós (extraordinària i creïble interpretació de la jove actriu catalana Daniela Brown) una jove de disset anys que és anomenada abadessa pel seu pare, amb un encàrrec de repoblar el territori de l'Abadia i cristianitzar aquests territoris fronterers en continu conflicte amb els moriscos.
La jove abadessa es trobarà amb unes monges que ja s'han muntat la seva vida en el monestir, amb un capellà (molt ben interpretat per Oriol Genis) que ja li va bé com està l'abadia. Haurà de superar i conviure amb la misèria i la pobresa de la gent que viu miserablement en aquell territori.
Plena de dubtes i insegura per la seva inexperiència, només tindrà una obsessió portar a terme el que li ha encomanat el seu pare. I aquí és quan tindrà problemes amb alguna de les monges i amb el seu propi germà, comte de Borrell (convincent Carlos Cuevas) que comanda els soldats que a la seva manera controlen i posen ordre en el territori.
Sobre aquesta base, Chavarrías ens fa entrar en la vida d'aquestes monges, la majoria de les quals estan en el convent per obligacions i interessos familiars i, també, per conveniències de la mateixa estructura de la manera de viure i de pensar de l'època. Una altra de les vessants que ens mostra el director és el poder de l'home sobre la dona i la poca credibilitat del poder d'aquestes. I aquí, és quan la jove abadessa lluita contra tots aquests entrebancs i també per demostrar que tot i ser dona i jove, té una missió a complir i ho farà a la seva manera.
És una història d'una actualitat tremenda, tot i que està ambientada el segle IX. La desconfiança envers la dona per part del poder de l'home, que aquesta pugui arribar a portar terme una missió i a la seva manera i que, a més a més, li surti bé. Hi ha una frase per part del seu germà, que comanda les tropes, que diu: "és difícil lluitar contra un exèrcit que no existeix", molt significativa dins el context del moment en què vivien i es viu en l'actualitat.
Chavarrias aconsegueix crear un clima extraordinari, en uns paisatges nevats i freds, que fan arribar a l'espectador les sensacions que senten els personatges: la fredor de les pedres del convent (rodat a Osca i a la Seu de Lleida), de la foscor i la llum de les espelmes o la claror de dia que entra pels murs i per les finestres (magnifica la fotografia de Julián Elizalde). El temps també és important: el director no té pressa per explicar la història, com tampoc hi havia pressa en aquella època, en aquell convent. Els silencis i els diàlegs són creïbles, així com algunes situacions que viuen els i les protagonistes d'aquesta història de denúncia d'un món injust dominat per un pensament masclista. 

La Abadesa és una pel·lícula intel·ligent per espectadors exigents. Antonio Chavarrías explica una història ambientada en temps convulsos, dramàtics i sense concessions. I ho fa molt bé.

* Curiosament, el director/guionista i productor Antonio Chavarrias, es català com la majoria dels actors principals. La pel·lícula, que està situada en un moment important de la història de Catalunya, es va rodar entre Osca i Lleida en castellà. Tot i que hi ha participació de la Generalitat de Catalunya, la versió original es en Castellà. Hi ha una versió doblada al català. En el Truffaut, s'ha optat, com es fa sempre, per la versió original.  

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de Cinema de Girona. 

Lluís Mateu, estructura de poble

Lluís Mateu. foto Lluís Lladó

El primer que vaig pensar quan vaig saber que l’Ajuntament de Salt atorgava el premi Tres de Març a Lluís Mateu i Riera va ser: Carai, no el tenia? I és que aquest home ha estat una estructura de poble en si mateix des que va néixer a Salt el 1943. Ara que es parla tant d’estructures d’estat, m’ha vingut al cap aquesta expressió perquè en Lluís Mateu ho és, de Salt, i fins i tot alguns dels seus millors amics li retreuen una manca d’ambició que li ha impedit ser el mateix que és a Salt, a escala de nació. Però em fa l’efecte que a ell tant se li’n fot, perquè ha estat un esperit lliure, i els que ho són fan el que volen, poden i els deixen fer, i ell s’ha trobat bé sent a pertot on el necessitaven al seu poble, que ja és ciutat. De jove i ara mateix. Per això el reconeixement que li van atorgar diumenge passat a Can Panxut és del tot merescut, com va quedar clar en les paraules que li van dedicar els seus amics i també l’alcalde Viñas. O sigui que ara en Lluís ja és premi Tres de Març i continua sent una icona del seu poble, com ho és l’escultura Les llúdrigues, de fet les tres llúdrigues, que des del setembre de 1982, quan van ser inaugurades a la plaça de la Vila després d’un encàrrec del consell municipal, són la icona d’un poble que es va resistir amb totes les seves forces a deixar de ser-ho. Una idea, la de les llúdrigues, que li va donar Lluís Palou, el campaner de Salt i l’home que potser n’havia matat més al Ter quan n’hi havia. I sí, en Lluís era a la Comissió per la Independència i seu és el logo que es va utilitzar fa més de quaranta anys i seu el que s’ha utilitzar en el 40è aniversari de la independència.

L'alcalde de Salt Jordi Viñas i Lluís Mateu
Foto: Ajuntament de Salt 

Vaig veure per primera vegada Lluís Mateu a la farmàcia Simon de la plaça Marquès de Camps, on treballava amb Salvador Sunyer. Era i és un home alt, amable i amb un gran sentit de l’humor. Com que se n’ha escrit molt, aquests dies, d’ell i de la seva feina de pintor, escultor, dibuixant, escenògraf i tutti quanti, no parlaré més de la seva obra però sí del paper que va fer en la seva joventut en el món de l’escoltisme, amb en Narcís Casas, i que va modelar tota una generació de joves saltencs. Era al darrere de l’Agrupació Sant Cugat, impulsor del Centre Excursionista Saltenc i de la mítica Pastera, autèntic espai cultural. I també del grup Tretze escupint, que volia dir que eren tretze pintors i escultors a part de la provocació que portava implícita. I era darrere Proscènium i La Farga, que ha dirigit. I la llegenda diu que és darrere del nom d’El Talleret de Salt, quan parlant els fundadors de fer una companyia o un taller, amb el seu fi humor va dir: no seria millor que ho deixéssim en un Talleret. I mira’ls!

Va poder ser director de les Bernardes i va acabar sent-ho de l’Escola Municipal d’Art. Té llibres publicats i molta obra pictòrica i escultòrica. Potser si hagués sortit de Salt seria el rei del mambo, com diu en Terribas, però jo crec que ja ho és. De fet va aconseguir que en el seu casament amb la Xita Batlle, enGuillem pintés una a una les faixes dels 150 puros que van oferir. Per tant, un premi Tres de Març ben merescut per a una estructura de poble, un personatge fantàstic, un manobre de la imaginació.

Jordi Grau a "Mirades" publicat en el Punt Avui 05.03.2024

Girona commemorarà el desè aniversari de la mort de Modest Prats amb un acte a La Mercè

* L'esdeveniment es farà el 21 de març i comptarà amb una projecció de fotos i diferents persones que explicaran sobre la vida del sacerdot i professor.

* També es farà una sessió el 26 d'abril en el marc d'un col·loqui a la UdG, i també es farà un muntatge, ja a la tardor, durant el festival Temporada Alta.

Modest Prats

L'Ajuntament de Girona, juntament amb la Comissió d'Amics de Modest Prats, la Universitat de Girona i el festival Temporada Alta, organitzarà un seguit d'actes per commemorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats. El primer d'aquests actes es farà el pròxim dijous 21 de març (19 hores) al Centre Cultural La Mercè. Aquest acte inaugural se celebrarà pocs dies abans que s'arribi als deu anys de la seva mort, que va ser el 29 de març de 2014. Serà un dia «especial» per aquest motiu, però també perquè és el dia en el qual es donarà el tret de sortida a «la primavera», ha destacat el portaveu de la Comissió d'Amics de Modest Prats, Josep Maria Fonalleras, en la presentació dels actes per homenatjar Modest Prats.

Serà un «acte senzill», que portarà per títol «Haurem estat capaços de salvar el futur?», que van ser unes paraules que va dir el mateix Modest Prats. «Estem en un moment històric en el qual ens fem aquesta pregunta, no només per la llengua i la cultura, sinó també per l'essència», ha afirmat Fonalleras. En l'esdeveniment es farà una projecció de fotos amb una explicació que anirà a càrrec del llibreter i activista cultural, Guillem Terribas. A part, diferents persones participaran en l'esdeveniment per explicar les «diferents característiques» de la «personalitat» Modest Prats. Fonalleras ha explicat que encara no s'han acabat de tancar tots els noms que hi participaran, però entre d'altres ho faran Narcís Comadira -autor del cartell de l'acte- o Marius Serra. Per altra banda, també es presentarà la publicació d'un petit opuscle dedicat a Modest Prats que inclourà una breu biografia, una bibliografia i una entrevista que va sortir a l'Avenç el 2009.

Cartell Oficial. Obra de Narcís Comadira

Tanmateix, aquest no serà l'únic acte que homenatjarà la figura de Modest Prats. El 26 d'abril, en el marc 12è Col·loqui Internacional «Problemes i Mètodes d'Història de la Llengua» que es farà a la Facultat de Lletres de la UdG entre el 24 i el 26 d'abril, es dedicarà una sessió a la memòria de Modest Prats. Finalment, en el marc del festival Temporada Alta i ja a la tardor -encara no se sap la data- es farà un petit muntatge sobre els textos i reflexions que va deixar Modest Prats. Fonalleras ha detallat que encara no se sap la ubicació d'aquest acte, però que «segurament» es farà a la Catedral de Girona.

«Conciència de la civilitat» Josep Maria Fonalleras ha apuntat que no s'ha volgut fer «un gran desplegament» per commemorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats, sinó que han volgut centrar-se en les «coses importants que va transmetre». En aquest sentit, el portaveu de la Comissió d'Amics de Modest Prats ha assenyalat que va transmetre «fe, fidelitat i saviesa», però especialment «consciència de civilitat». A més, ha explicat que són actes que volen «recordar la seva figura» i que serveixin per les noves generacions, «per crear consciència de la seva importància». Segons l'alcalde, Lluc Salellas, va ser una persona «molt vinculada a la ciutat» i que va destacar per la seva tasca de capellà, però també d'altres com la de filòleg o teòleg, entre d'altres, a més de ser «promotor de la llengua

Cartell que anuncia el primer acte. 

catalana». Per aquest motiu, l'equip de govern ha considerat oportú retre homenatge a la figura de Modest Prats: «Havíem de posar en relleu la seva figura, recordar-li i reivindicar-la», ha conclos Salellas.

JOSEP COLL, publicat en el Diari de Girona 04.03.2024

Girona recordarà Modest Prats en el desè aniversari de la seva mort

 L’acte central tindrà lloc el dijous 21 de març, a les 19 h, al Centre Cultural La Mercè.... més https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2393006-girona-recordara-modest-prats-en-el-dese-aniversari-de-la-seva-mort.html?utm_source=twitter&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

BOOM BOOM, Full de Sala del Cinema Truffaut

BOOM BOOM
Espanya, 1990
Direcció: Rosa Vergés
Guió: Rosa Vergés, Jordi Beltrán

Intèrprets: Viktor Lazlo, Sergi Mateu, Fernando Guillén Cuervo, Àngels Gonyalons
Durada: 92 min
Gènere: comèdia Idioma: català
Data d'estrena: 04/03/2024

UNA DELICIOSA HISTÒRIA MOLT ACTUAL.

Fa 34 anys una jove Rosa Vergés, amb una colla de gent que es volia menjar el món, es van embarcar en fer una pel·lícula singular, diferent. La Rosa Vergés, que era filla de l’editor de Destino i d’una ballarina, es va decantar per la imatge, però les lletres sempre l’han acompanyat. D’aquí ve que la majoria dels seus films participa en els guions, en les històries.

Boom Boom, és la primera pel·lícula que Rosa Vergés dirigeix, tot i que en tenia una altra pràcticament acabada (només faltava un productor amb diners per portar-la a terme) que era un relat èpic, d’època, anomenada Blanca: una història d’amor entre un àrab i una cristiana, amb diàlegs de Narcís Comadira i que encara, a hores d’ara, li va donant voltes. Per tant, Boom Boom és la seva primera pel·lícula, però no la seva primera idea.

Aquesta deliciosa comèdia, plena d’embolics i de trobades, Rosa Vergés la va escriure conjuntament amb en Jordi Bertran, que el mateix temps se’n va encarregar de posar-hi la música que li dona vida i gràcia a aquesta divertida i entranyable història. Cançons com La Novia, Ansiedad (una magnífica versió cantada per l’actriu Viktor Lazlo), Yo seré un extraño para ti, entre altres.

Boom Boom és una comèdia, ambientada en un estiu a Barcelona. Plena de situacions embolicades que creen un enrenou entre els protagonistes i el propi espectador.

Sofia, esplèndidament interpretada per Viktor Lazlo ( nom artístic en honor al personatge de Casablanca), és una dentista i Tristán (un jove i divertit Sergi Mateu) propietari d’una sabateria, viuen en un mateix edifici: ell a l’àtic i ella en el sobreàtic. Aquest fet, el que els dos protagonistes visquin en un mateix edifici, fa que l’espectador visqui les situacions amb molta més informació que els propis protagonistes d’aquesta història d’entrades i sortides. I aquest és l’encant de la pel·lícula.

Acompanyen a als protagonistes uns actors secundaris que aporten molt a la història. Veterans actors amb  experiència com Conrado San Martin, Bernadette Lafont, Gemma Cuervo i al mateix temps, actors i actrius que començaven com Pepe Rubianes, ÀngelsGuanyalons, Fernando Guillén Cuervo, Pepa López, entre altres.

La música és molt important en aquesta comèdia, però també ho són els colors. Rosa Vergés juga molt amb els colors (per això es important aquesta restauració que n’ha fet del film la Filmoteca de la Generalitat) com també amb bromes familiars: L’actriu Gemma Cuervo interpreta la mare del personatge interpretat per Fernando Guillén Cuervo, que en la vida real, també ho és.

Trenta-quatre anys després de la seva estrena, aquesta encantadora pel·lícula dirigida per una dona, cosa poc habitual en aquells temps, continua essent divertida, plena de sentiments i d’amor... moderna i actual. No ha envellit.

La força i l'entusiasme d'aquest film, segons  paraules de la pròpia Rosa Vergés, es el lema que feien servir durant el rodatge d’aquella aventura cinematogràfica que era, “No hem fet res, per tant no hem fet res mal fet”.

La gent del col·lectiu estem molt contents de poder oferir a la nostra clientela, aquesta versió restaurada d’una comèdia que ha fet i farà història, dirigida per una dona, Rosa Vergés, que aquest any 2024 ha rebut de l'Acadèmia del Cinema Català, el Gaudí d’Honor.

Guillem Terribas i Roca.

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.